divendres, 30 de juliol del 2010

Calor i Fissures a la paret nord de Montserrat.


En Gerard forçant les cervicals a la Boleta Foradada.
Com cada any la calor ens permet anar a les cares nord de Montserrat abans d’anar més lluny. Aquest any ha set fructífer en vies de roca fissurada, díedres, bavareses I xemeneies. Algunes ja fetes abans, com l’Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada i la CADE de l’Agulla del Centenar. Altres encara pendents, l’STAE de la Paret de Santa Cecília, la Vergaguer-Sassot d’Agulles i la TIM de la Paret de Sant Geroni. Amb en Gerard, en Remi, l’Oriol, l’Emili i en Bernat hem disfrutat de valent.
La TIM és la que més m’ha impressionat, per la seva exposició i per l’ambient sever que la caracteritza. La xemeneia es va cargolant sobre si mateixa com una enorme espiral i a les reunions, l’aire tel·lúric de la muntanya et va refredant el cos i la ment. El tercer llarg, penjat sobre el buit, és quasi equipat amb pitons i dues expansions (espit i xinxeta), així com les reunions. Els dos primers es poden protegir amb tascons mitjans i aliens i C 1-2-3 però els alejes es mantenen. Una via clàssica pura que sintetitza com cap altre l’essència del terreny d’aventura montserratí en un entorn ombrívol i solitari. Trobareu la crònica d’en Bernat Soto a http://metresderoca.blogspot.com/2010/07/tim-la-xemeneia-paret-de-sant-jeroni.html


L'Oriol a la segona tirada de la CADE del Centenar.

Els castells sobreposats de la paret de Santa Cecília.

El segon llarg (sisena tirada) de fissures difícils de l'STAE.

En Bernat mira i pensa -que bé que s'estaria a fora (entrada a la primera reunió de la TIM Sant Geroni).

Però s'ha de concentrar per escalar el segon.

Aquest any hi ha hagut una gran florida d'aquesta flor que no havia vist abans a Montserrat.

En Remi a la segona tirada de la Verdaguer-Sassot.

dimecres, 21 de juliol del 2010

La paret nord-est del Badile. Another Day in Paradise.


El Pizzo Badile es troba en el circ de muntanyes més bonic que pugui existir: la Vall Bondasca, al Tessin. Allà tot esta meravellosament distribuït, des del fons de la vall fins als cims de granit fi i clar.
Bondo i Promotogno, barreja de l’ordre suís i de la fantasia italiana, són dos autèntics pobles de muntanya i no unes d’aquestes aglomeracions híbrides i lletges, amb pretensions de ciutat, com solen ser moltes vegades les estacions d’alpinisme i d’esquí.
El camí que porta als cims s’obre pas, com els torrents, a través d’un espès i olorós bosc. Després de creuar congostos entapissats de molsa s’entra en un gran circ, reialme de pau. Només s’hi escolta la remor dels torrents i cascades, nascuts del ventre de les glaceres eternes, que corren com persones apressades en un món de silenci que viu al ritme de les estacions.....Allà l’home s’oblida de tot, inclús que ha vingut per escalar.
El Pic Badile te una altura modesta: 3.308 m. No l’envolten glaceres extenses i els cims que l’acompanyen no són majestuosos. Però la seva cara nord-est es presenta, en 900m, com un mur llis i regular, un símil de la perfecció.
El Pizzo Badile i els cims veïns, Piz Cengalo, Pizzi Gimelli i les Agulles d’Sciora, formen la frontera entre Suïssa i Itàlia.
Gaston Rébuffat, Étoiles et Tempetes.

L’Ivàn i jo disfrutem d’aquest idíl•lic territori pujant sota el paraigua pel dretíssim i fatigós camí de la cabana Saasc Furà (1960m). Una fina pluja ens acompanya pel dens bosc d’avet roig entre exemplars centenaris, torrents i molsa. Al fon del circ núvols blancs roden pels vessants dels cims. La nostra mirada interroga el paisatge buscant ansiosa el Pizzo. Quin privilegi ser aquí pujant cap aquest mític cim, després de les lectures de joventut, de tanta espera. La recompensa arriba així multiplicada per la llegenda interior llargament alimentada. La cabana ocupa una clariana del bosc quan el pendent s’ajau i entra en una vasta carena aplanada on el bosc s’aclareix. Els núvols s’esqueixen i el Badile apareix de rerefons. L’esvelta línea de la nordkänte, l’aresta nord, separa la paret nord-est, a l’ombra, de la llum de la oest.
 Arribant a la cabana Saasc Furà.



Al 1937 Ricardo Cassin, de Lecco (1909-2009), amb Esposito i Ratti, va trobar el primer camí en aquest llençol de granit de 900 m seguint l’únic sistema de fissures, que el ratllen per la banda oriental. Les circumstàncies van fer que, durant l’escalada, acceptessin la petició de fer una única cordada de cinc amb Molteni i Valsecchi, de Como, bons coneixedors del territori i que feia temps que cobejaven l’escalada. Després d’haver suportat fortes tempestes i dos bivacs, arriben al cim (3.308 m).

Durant el fàcil descens pel vessant italià, complicat pel mal temps i l’escassa visibilitat, Molteni i Valsecchi moren d’esgotament. Els de Lecco arriben al refugi Giannetti. L’endemà guien al grup de rescat i recuperen els cossos dels seus companys. La muntanya és severa. Cassin i els seus companys han quedat en l’imaginari col•lectiu per la seva activitat als Alps i arreu del món però sobretot per escalades a les Dolomites, al Badile i, sobretot, a l’esperó de la punta Walker a les Grades Jorasses.
La paret nord.est del Badile. Traçat de la via.

 
El nostre objectiu és la via Another Day in Paradise, una escalada de placa que ratlla el centre de la paret i equipada amb parabolts. Interiorment els pensament fan les preguntes habituals sobre el temps, l’aigua que regalima per la paret, les cordades...i també la prova que representa per mi l’escalada després d’una fractura, feliçment soldada després un any d’escalades curtes. Ara som a l’acollidora cabana contemplant la paret i la presència de l’Ivàn em reconforta. Amic i company de cordada, escalador ràpid i segur, em va suggerir el pòquer d’aquesta escalada que vaig acceptar amb poc entusiasme i molts dubtes.
Ens llevem a les quatre i esmorzem després d’haver sortit a comprovar que els estels brillen. Aviat caminem amb els frontals pel camí ben marcat, entre el dens silenci dels pensaments no verbalitzats. Sons de pedres o de pals, entre prats i llastres i blocs de granit, amb el somnambulisme propi d’aquestes hores bones pels animals nocturns. Ja hi ha gent que ha sortit abans per agafar lloc a la paret i fins i tot alguns han bivaquejat al peu de l’Aresta Nord. Les nostres indagacions ens diuen que només hi ha tres o quatre cordades a la nord-est i cap a la nostra via. La resta d’alpinistes faran el cim escalant la fàcil i bonica Aresta Nord. Però tot i així, sento “aquella” incertesa, ingredient imprescindible de l’aventura.
Afortunadament ens quedem enrere i agafem “l’autobús” del Tour. Finalment caminem relaxats i, poc a poc, la inquietud passa a l’alegria de ser aquí mirant de no perdre el camí. Sortim del bosc quan la tènue claror de l’alba dibuixa la silueta dels alpinistes que pugem per prats, tarteres i congestes de neu. Després de dues hores arribem a les roques fàcils que cal grimpar per assolir la bretxa de la base de l’Aresta Nord. És un niu d’àligues i bivac esplèndid que domina la totalitat de la paret des de la rimaia de la glacera de Cengalo, i el vast circ Badile-Cengalo. Malgrat que la Cassin i la nostra via comencem a la rimaia de la glacera hem seguit el costum de començar a la gran vira horitzontal que ratlla la paret i elevada cinquanta metres pel damunt. Al peu de la Cassin ja hi ha una cordada escalant i dues més a la vira. Són puntets minúsculs que mostren la dimensió real de la paret. La seva homogeneïtat i inclinació la fan semblar baixa. Altres alpinistes ataquen l’aresta. Tots ells baixaran per Itàlia i podrem fer el descens amb tranquil•litat.

La gran vira que ratlla la paret pel damunt de la glacera.

Una cordada de tres escalant les "roques fàcils", la primera tirada de la Cassin.
Deixem part de l’equip al bivac i comencem la desgrimpada cap a la gran vira. El dia és serè amb boires escampades i el sol toca al cim Occidental, el més punxegut i baix. Les condicions són favorables. Caminem per la vira horitzontal i després en lleugera pujada fins al centre de la paret. Quan comença a baixar suaument, dos parabolts units amb una baga a quatre metres del terra marquen el peu de via. La vira està deserta. El temps és mediocre. Wait and see, penso. 

L'Ivàn comença la baixada cap a la gran vira. 

L’Ivàn comença a escalar i arriba ben aviat a la reunió.aquest primer llarg marca Aquesta primera tirada marca l'estil de la pared: un slap de V+ amb un ressalt de 6b (Ao) a 15 m de la base. Seguirem aquesta tònica durant dues terceres parts de la via.Contactar amb la paret encara no m’ha tret el pes del mite i demano a l’Ivàn que continuï escalant de primer.

Peu de via i primera tirada.

Cordada a la Cassin. Al damunt el pic Oriental i, al fons, el Cengalo.

L'Ivàn escalant la tercera tirada.
L’escalada és d'equilibri i adherència, magnífica i dona una total llibertat de moviments. Estem fen moviments semblantsper un slap dret de 600m tallat per ressalts de un o dos metres que desplomen. No hi repises i tampoc fissures fins a les tirades de sortida. El grau es manté en el V/V+ sempre i als ressalts cal fer 6a/b o Ao. El primer parabolt després d'algún ressalt allunya. Un cop retablert l'equilibri cal adherir-se al granit amb total concentració. Hi ha cinc parabolts cada 30m.

La R3 amb el "pati".

Vista cap a l'oest, on destaca la base de la Nordkänte, la "illa" de granit on hi ha la cabana Saasc Furà i, al fons la vall Bondasca.
El granit és fet de petites protuberàncies que sobresurten per la diferent resistència a l'erosió i amb dues variants de forma: allargades de 1x3 cm, són els grans cristalls de feldspat, i de la mateixa mida però en cigró, que són els de quars. Escalar aquí és posar les puntes o el cantell del gat al damunt i fer els passos confiant en que els peus es mantindran ferms, les falanges equilibrant el cos sobre aquest tobogan de 600m que veus entre les cames fins a la rimaia.
Un cop hi ets tot va bé i començo a escalar de primer quan em toca. I des de les reunions escoltem el silenci i contemplem el superb paisatge del circ, els alpinistes de l’Aresta i els de la Cassin. Hi ha tants forats com núvols i els ulls de sol ara són a la glacera, ara al cim del Cengalo, ara a la nostra cordada. Sorolls sobtats, un crit i una gran motxilla negra rodola de la Cassin i és engolida per la rimaia. Retorna la calma.

Acabant el segon terç de paret per entrar a les tirades superiors, més fissurades i desequipades.
El rerafons de la paret cap a l'est. La glacera, molt residual, deixa veure els relleus subglacials (ïlles de sostre pla i morrenes).


Les rampes de sortida (IV) amb el característic microrelleu del granit, i el darres llarg.











Després de quatre hores d’escalada ens acostem a la cresta i la gran la paret canvia subtilment. Entrem en terreny fissurat i poc equipat, encara difícil, però més familiar. Escalen primer per un mur i després per un díedre, després repises-rampa d’escalada fàcil i, finalment desembarquem en una petita bretxa de l’ajaguda i arrodonida aresta est, sota la punta occidental, mig tapada pels núvols que han anat creixent. Hem acabat la via.

El primer de la colla de ràpels per l'Aresta Nord. A sota esquerra mirant cap a la cara oest del Badile. 
Un somni acomplert gràcies a la determinació de l’Ivàn. Hem escalat la nord-est del Badile, aquest llençol de granit que als tretze anys cobejava des de les planes de Estrellas y Borrascas, aquest llibre entranyable que Editorial Juventud de Barcelona traduïa a la llengua de l'imperi i a qui hem d'agraïr haver-nos lligat a l'Europa alpina en els anys de l'autarquia franquista
El temps es tanca i les boires amaguen primer la punta occidental i després totes dues. El granit s’ha tornat gris fosc i l’ambient imposant. A la vall s’endevina el sol i no sentim trons però decidim no fer el cim. La baixada ens és desconeguda i potser llarga i l’hem de disfrutar.


Caminem fins al primer ràpel que és aquí al costat, amb el típic equipament "de tota la vida", tres pitons i bagues. Tot plegat és una combinació de deu ràpels amb llargues desgrimpades i caminades per replans, no pas seguint el fil de l’esperó sinó per seu costat oest, seguint fissures, llastres i alguna zona amb repises pedregoses. Quedem encarats als Pizzi Gimelli i a la imponent cara nord-oest del Badile. Ja molt avall, cal creuar l’esperó i rapelar fins a la base de l’aresta om hem deixat el material vuit hores abans. 

Posem el peu al final de l'aresta nord on tenim el material, al vivac de la bretxa.
Queda molta llum i baixarem amb calma disfrutant d’allò que no hem vist a la pujada. La muntanya recupera la seva solitud després del pas de les cordades. Ens girem per veure com el Badile es va fent petit. L’ascensió s’acaba quan el camí trepitja els primers prats alpins que anirem passejant fins a la vall.

Dos "caganers" cap a la vall.
Ens girem sovint per dir adeu a la muntanya.

Informació de la via.


Punt de sortida: Al poble de Bondo, a la vall Bondasca. Carretera de peatge (no accepta targetes) fins al final. Camí de fort pendent fins a la cabana Saasc Furà (2:15 h).

Another Day in Paradise. 600 m de recorregut, MD+, 6ª+ obligat (passos). Equipada amb parabolts (reunions i via amb allunyament de 5-6 m en V/V+ i més propers en els ressalts).

Atac: bretxa de la Nordkänte (Aresta Nord) a 2 h de la cabana Saasc Furà per camí fresat. Desgrimpar a l’est per terreny fàcil i franc (III), fins a la gran vira que talla la paret prop de la base. Caminar-hi en ascens fins al canvi de pendent (50 m abans de la Cassin), parabolt visible.

Material: els dos darrers llargs estan desequipats (aliens i friends opcionals, IV). 


Descens: cap a Suïssa per l’aresta nord (evident) amb 10 ràpels pel costat oest de l’aresta nord i desgrimpades de III fins a la bretxa d’atac (cap a Itàlia per la via normal, piolet i grampons).

Horari: 5:30 h de pujada i 2:30 h de baixada a peu de via.


Ascensió feta per Ivàn Ruiz i Miquel Vilaplana el 23 d’agost de 2009.


Agraïm la ressenya i els consells a Miquel Casas i Cia. de Manlleu






dimecres, 14 de juliol del 2010

Del pic de la Valleta al Badile?.

Juliol de 2009 (Text escrit al febrer de 2010).


Al cim de la Valleta (2794m).

Fa només vuit dies que vaig escalar l’esperó NE del pic de la Valleta amb tres amics, arrossegant-me per les tarteres contra la gravetat. Arribar al cim va ser culminar la sensació de frustració i de dependència per no poder escalar més lleuger. No em vaig sentir part de la muntanya ni de la seva gent. Però avui tot això ha canviat.
El porxo del xalet de Vallter dona a ponent. Estirat a les llambordes de pissarra contemplo les últimes llums sobre el Gra de Fajol ficat al sac de dormir. El sol ja s’ha amagat darrera les muntanyes i només queda un resplendor cristal·lí suspès a l’aire de Mentet i del circ d’Ull de Ter. Avui m’he posat a prova i ara sé que estaré llest per escalar el Badile. Són les nou de la tarda del 30 de juliol de 2009.


Caminant la vall baixa del Freser.

La Carme ha volgut portar-me fins a la Farga de Queralbs. Ens despedim i enfilo el camí de Coma de Vaca. Fa un dia radiant i fresc i camino concentrat mirant aquí i allà i fent fotografies. Per caminar sol només cal la ment intuïtiva per trobar la ruta i rés et destorba ni et distreu. Una mirada atenta capta tota la riquesa de les valls pirinenques, sense veus ni converses, només amb els sons naturals, aigua, les pedres del camí, alguna gralla i el gronxar-se de les flors dels prats alpins.
Ja a les gorges del Freser la mirada busca l’escenari on, pels volts de Nadal de fa quaranta anys, vaig intervenir en una operació de rescat per recuperar els cossos de tres adolescents congelats. L’hivern va ser sever i el torb i les intenses nevades van sovintejar. Però avui no retrobo cap eco d’aquella tragèdia en aquest paisatge de colors i formes tant plaents.
El grup va sortir de Queralbs i ja fosquejava quan van arribar a límit de la neu, on el bosc clareja. Alguns s’hi van quedar a dormir, amb tots els adults responsables del grup, que van deixar continuar a quatre d’ells empesos per l’ardidesa i l’empenta de la primera joventut. La nit va caure. Neu dura i gel, temperatures severes i el camí tapat i perdedor en aquest parany de forts pendents i ressalts. Anaven mal equipats, sense material de bivac i la vida se’ls va escapar lentament. Tres van morir al fons de la gorja, sense caiguda, de fred i esgotament i escampats en una zona prou ample per deduir que s’havien separat. Estirats i amb la cara serena, com es deia que tenien els morts de fred. El quart va trobar el refugi i va sobreviure. Nosaltres ja veníem per una feina sense esperança des del coll de Torreneules. Aleshores naixien els grups de rescat a la ENAM (Escuela Nacional de Alta Montaña) i els instructors que vam ser-hi vam treballar colze a colze amb una Guàrdia Civil mal equipada i sense cap experiència de muntanya. Vam arribar a Queralbs de nit, després d’haver transportat els cossos al refugi i acomplert amb aquella tasca humanitària.


Passades les Gorges la mirada s'aixampla Coma de Vaca amunt.

Entro a les Coma de Freser creuant el torrent i vorejant el refugi accelero el ritme per pujar la vall de Coma de Vaca i la jaça de Dalt, i quan el circ s’obre en palmell de tres dits, agafo el del centre i pujo recte amunt cap a la carena, caminant cada cop més depressa.
Gaudeixo plenament de la verdor i dels colors canviants d’aquestes roques tant velles. Pujant dubtava, pensava si podria pujar tants metres caminant a bon ritme, si la fractura de cama de fa un any em limitaria. A mig vessant camino i corro controlant la respiració.


Les amables formes de la vall de Coma de Vaca i els cims de la carena fronterera.


L'escutel·lària alpina, una de les nombroses espècies que viuen e les roques i tarteres.

La conca lacustre de Carançà.

Toco la carena fronterera al pic Superior de la Vaca (2833 m) i caranejo entre La Fossa del Gegant i el Tirapits i, eufòric, m’assec al davant de l’estimada conca lacustre de l’alta vall de Carançà, on hi vam fer les primeres escalades alpines de joventut. Però no m’entretinc i decideixo resseguir tota la carena i els pics fins al de l’ Infern (2860m). És una carena-cresta de gran bellesa i interès geològic on alternen marbres i esquistos. Al vessant Carança hi ha antigues morrenes frontals perfectament conservades.


La carena fronterera mostra la varietat rocosa del Pirineu Axial.


Tres morrenes frontals ben conservades ens parlen del passat glacial recent dels Pirineus (vall de Carançà).

Arribo al cim i caminant i grimpant petits ressalts, arribo el pic de Freser o de Vetes Blanques (2873 m). El nom deriva de la presència de vetes de marbres compactes que afloren per tot el massís i que han originat altres topònims (Agulla Blanca de Carançà). Pujo al Bastiments (2881 m) per l'aresta oest com vaig fer fa pocs mesos amb esquís, quan el meu futur de muntanya era incert. L’angle de la llum comença a baixar i il·lumina els extensos prats, des del Tirapits i La Marrana fins als circs de Freser. Faig temps al Bastiments malgrat que se que agafaré mandra de baixar. De fet podria dormir aquí , tinc tot el que cal.


Pendents florits del coll La Marrana plens d’isards que pasturen sota el Gra de Fajol.
Però un necessitat d’aixopluc a la vall em farà baixar cap al Ter i, a més, escurçaré la llarga etapa de demà fins a Espinavell. L’eufòria de la pujada i dels cims dona pas a un sentiment de calma i pertinença total a l’entorn, un element més en un món que conec i que em fa més humà perquè el sento i em vivifica. Caminar sol és, definitivament, una manera diferent de caminar. Baixo cap a La Marrana fixant un record perenne: els suaus pendents florits del coll plens d’isards que pasturen i que s’aparten mandrosament per deixar-me pas. El Gra de Fajol s’encén i revisc el ritual interior de contemplar-lo com una muntanya nova.
Abans d’adormir-me repasso els 2000 m de pujada i els cims trepitjats. Demà sortiré aviat i deixaré enrere aquestes muntanyes per travessar l’extens i solitari Pla de Mentet, el Roc Colom i baixar al poble d’ Espinavell on em recollirà la Carme. El records de la Valleta s’han esvanit. Quan l’acció és possible, sempre és la millor opció. Penso en el Badile mentre agafo la son.


La solitud dels plans de Mentet.

Al peu del Costabona.

Espinavell.


Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.