El lligam amb aquesta via em ve des de la seva obertura al 1967, quan pels francesos R. Despiau (a sota a la dreta), A. de Boysson i J.C. Luquet, en dos atacs i quatre bivacs a la paret “fan possible l’impossible”. El lligam és, com en molts afers de muntanya, l’amistat. Aquest agost pensava en el Midi però l’Iván em parla d’Ansabère. Accepto immediatament!
A l’agost de 1969, els amics navarresos Gregorio i José Ignacio Ariz, aconsegueixen escalar-la. La via ja ha tingut una segona repetició francesa i una tercera navarresa . Al l’estiu del 1970, una cordada de Vic, atrets pels cants de sirena d’en Gregorio, l’escalen. Són en Manel Alcubierre i en Ramón Riera, del SAM de la U.E. de Vic. Han madurat prou i s’estan entrenant per dur a terme projectes d’envergadura i tornen amb unes imatges espectaculars sota el braç fetes des del pic d’Ansabère per l’Anguera i el mateix Gregorio. Una d’elles, ara convertida en clàssica de l’escalada pirenaica, mostra la cordada a la vertiginosa placa de la vuitena tirada. Verticalitat absoluta en un entorn alpí de gran envergadura. El circ d’Ansabère i els altres grans circs del vessant nord de la cadena són el territori on la dimensió vertical arriba al punt culminant.
Fa quaranta anys, la via va quedar totalment equipada amb 40 expansions i 50 pitons. És per això que Patrice de Bellefon, pensant en Despiau i companyia, va dir que “fer” la via és l’expressió més encertada. I afegeix: “40 expansions i 40 forats fets amb el buril en aquesta proa de vaixell que fendeix el cel del Béarn, no són suficients per dissuadir de fer l’escalada a aquells que es mantenen fidels a la noble tradició de l’alpinisme. Però abans de jutjar-la, els que -com jo mateix- lamenten que la muntanya necessiti tants medis tècnics, cal anar a veure l’esperó: desafia l’equilibri i cal fer-lo!. La seva puresa és un fi que justifica tos els medis”. I afegeix: “L’escalador evoluciona sobre gotes d’aigua petrificades i domina un vuit sublim, desproveït de qualsevol relleu. Els quatre últims llargs són dels més bells i agosarats de la serralada. Despiau volia fer veritat l’inversemblant”.
Ara, quan el muntanyisme s’ha diversificat en molts esports de muntanya i els interessos comercials l’han massificat, creant un nou estil d’activitat lligat a la competició en medi natural, als media i a la falsa aventura, escalar aquestes vies és una assegurança per l’esperit. El silenci de la paret trencat per les gralles que hi niuen, els núvols que passen i les paraules justes de la cordada són suficients per viure plenament. En la seva crònica de l’escalada d’aquest Esperó Sud, en Gregorio Ariz ens recorda les paraules de Rebuffat:
«A fuerza de escalar por escalar, no se corre el peligro de olvidar cual es la montaña que se está subiendo?».
Ansabère.
La zona d’Ansó i Ansabère és on les grans masses calcàries formen les darreres grans parets del Pirineu, camí de l’Atlàntic. Efectivament, a l’oest de Zuriza i Lescún la serralada perd la severitat de l’alta muntanya rocallosa i et sedueix amb nou ropatge, el de la llum filtrada i els racons ombrívols, els cims verd i arrodonits i les bordes altes que a la tardor es tanquen després de recollir els ramats. Cal caminar per fil carener a la tardor, quan les xemeneies fumen en el prats alts i en el silenci de les fagedes només s'hi afegeix el sons les passes a la fullaraca. L’escalada i la caminada comparteixen exploració i exaltació a parts iguals i són el mateix camí.
La pujada de Pont Lamary a les bordes d’Ansabère és una bella passejada, només aparentment semblant a totes les altres del vessant nord, fins que les agosarades Agulles d’Ansabère apareixen sobtadament. S’aixequen entre el Sobarcal al sud (2249m) i el Petrexema al nord (2374m), tancant per l’oest el gran circ de Lescún. El circ és verd i suau quan comença a la Penya d’O Riste al sud (2115m) i gira com les agulles del rellotge presentant parets de 400 m, i acaba a la Mesa d’Os Tres Reis (2444m) i al Billare (2300m), al nord. I són aquestes agulles que comparteixen la cota d’aquests cims, les que defineixen la singularitat del circ: esveltes i impossibles, catedrals enormes extretes per l’erosió mil·lenària de masses més grans de calcària avui desaparegudes. Com altres cims singulars, veure’ls és voler pujar-hi, sentir-s’hi inexorablement atret.
Passem la cabana d’Ansabère amb els seus xais i el seu formatge i caminem per camí i després tartera fins al per de l’Esperó Sud. Uns puntets vermells suspesos en aquell vuit absolut, ja molt amunt, remouen sentiments i sensacions. Fa un dia magnífic i es aviat.
Agulles Petita i Gran (d'esquerra a dreta).
Circ d'Ansabère des del peu de les Agulles.
L'Espigolo des de la base (amb una cordada a les tirades intermitges).
L'escalada.
Quan al Pirineu diem l’Espigolo, tots sabem que parlem de l’Esperó Sud de l’Agulla Petita d’Ansabère. Ser-hi a sota aclapara. La cara sud-est és una successió d’estrats verticals que formen plaques invertides sobreposades com una escala impossible. Plaques i sostres que llueixen al sol del matí. El sòcol de 100 m és una escalada de III a V grau que no te cap singularitat i s’escala en dues tirades.
Sortida delicada (V+) després de l'artificial de L3.
Inici de L4 (6a i Ae)
Entrada a la R4.
Flanqueix cap a la R7.
Després queden els 250 m verticals i desplomats, l’autèntic repte del 1967, primer pel fil est de l’Esperó entre díedres i fissures semiequipades i autoprotegibles, en escalada lliure i artificial. La setena tirada és un agosarat i funambulístic flanqueig exposat, creuant el fil de l’esperó sobre un buit que talla la respiració, que s‘escala amb petites preses de dits i bons peus i on l’equilibri és essencial.Porta a un dau característic, la setena reunió i a les verticals i llises plaques de la cara oest, on escalarem suant tota la tinta.
Hem anat alternant el cap de corda i fotografio a l’Iván en el flanqueig , la foto clàssica. I ara ataca la vuitena tirada, convertida en la més difícil de la via. De moment miro amb ànsia la seva lenta progressió i m’agafa por. És un escalador resolutiu i ràpid i ara em desespero de la seva lentitud i dels seus comentaris. Amb sortides en lliure que em vindran molt grans, algun pas de ganxo i alguna trampa aconsegueix arribar a la vuitena reunió al cap d’una estona que m’ha semblat llarguíssima i que m’ha capgirat la comoditat amb que he escalat fins aquí. I durant l’espera m’apareixen rampes a les mans, no sé si de por, de cansament o de la manca de potassi que em van detectar en la darrera ITV. Però el gat vell que porto a dins salta i escala la placa i amb totes les trampes possibles, que encara no són suficients. Finalment pacto amb l’Iván, a canvi de cervesa, la tècnica del xoriço penjat a assecar, ahh-up, ahh-up!, i arribo a la R8.
El buit per sota de la R7.
Els “alliberadors” han parabolitzat ara cap a la variant directe de sortida Erik Boileau. A l’esquerra, els humils reblons d’en Despiau i companyia ens auguren un darrer llarg difícil més humà i concordant amb el software que portem al cap, però que no ens estalviarà un pas de ganxo. I ja només ens queda una tirada difícil. Li “passo” la tirada a l’Iván, que em maleeix els ossos i algun parent, i el seu rostre calca la realitat d’aquesta muralla: cansament mental i esforç de voluntat per reprendre l’escalada, després d’haver acabat la seva part de primer. I tornem al 67: burils segurs sense plaqueta que envoltem amb tascons, pitons i flotants en un bellíssima tirada, guinda d’aquest pastís, que ens treu l’amargor i la por de l’anterior. Són 35 m i sortida a l’aresta nord i un gran crit significatiu, l’alliberació de tanta tensió. Les òlibes emmudeixen esporuguides d’aquesta demostració de sapienspoder exultant. Només ens queden 60 m fàcils i després de 6 o 7 hores d’acrobàcia ens espatarrem davant d’aquest horitzó guanyat i compartit.
Sentim com un de sol: l’Iván perquè: “Encara no em puc creure que l’hàgim fet” i jo “perquè fa 40 anys que volia escalar-la”. Els verds i grisos es van descabdellant en aquests 360º que pel nord s’emboirinen en aquesta tarda gloriosa d’agost. Mallo Atxerito, Ansabère, Petrexema i Billare a la costa d’aquest mar de cims. Més endins Midi d’Ossau, Pallas, Balaitous, Bisaurin, Aspe i a l’est, Mesa d’Os Tres Reis, Anie, Arlas, Lakora, Bimbaleta, Otsolorrigaina i Ory, l’últim bastió important abans de l’Atlàntic. La muntanya ja s’ha buidat mentre fem els ràpels a la bretxa oest i pugem la fàcil canal que ens retorna al sol i als prats dels pendents sud del pic d’Ansabère. Dominem la vall de Linza i el coll de Petrexema i anem baixant. Flors, formes capricioses a la roca i silenci. Entrem al circ d’Ansabère quan el sol toca només les puntes dels cims. Passem per sota l’Esperó i per prats de lliris blaus, les bordes altes i la fageda. El comiat s’allarga mirant com les Agulles s’empetiteixen i desapareixen. Ansabère serà per sempre.
L'Ivàn no pot pujat més.
Del cim cap a nord.
Comentaris sobre el reequipament i estat de la via.
Lluny de tota polèmica estèril i amb la màxima de “viure i deixar viure”, vull donar la meva opinió sobre el reequipament de la via.
L’Esperó ha estat reequipat correctament amb parabolts de via i de reunió. S’han tret pitons on es poden posar flotants. Ara bé: a la vuitena tirada ens trobarem amb un llarg dur, on s’ha canviat el V+/A1-Ae original portant-lo a graus superiors de lliure obligat de 6a i 6b amb caigudes de 10-12 m. Tothom és lliure d’alliberar, però modificar el traçat i fer llargs obligats de lliure d’una de les vies més representatives de l’escalada pirinenca dels anys seixanta és discutible. Canviar expansions convertint en lliure una placa d’artificial difícilment equipable no és ètic. Només mostra falta d’humilitat i ignorància de la cultura i la història de l’alpinisme. Decididament és un camí excloent que considero inacceptable.
Informació.
Via: Esperó Sud (Espigolo) de la Petita Agulla d’Ansabère: deu tirades per 350m, V+/A1-Ae (6a/6b obligat a la tirada vuitena, portar ganxo i antena o “enano”), dels quals 100 m de sòcol comú amb la via Montaner-Vicente i 250 verticals amb trams desplomats. Comptar 6-7 hores per una cordada clàssica entrenada.
Material: tascons petits i mitjans, alliens i camalots fins al 3, ganxo , estreps.
Aproximació: dues possibilitats:
- des del poble de Lescun (vall d’Ansabère) seguir la ARP fins a la cabana d’Ansabère (1h, bordes amb aigua). Continuar a nord oest pel fresat i còmode camí al coll de Petrechema obviant pujades més directes. Sota l’espero guanyar el peu de via per tartera i enormes blocs (90 minuts, possibilitat de deixar material a peu de via). L’atac és a la cara oest, 10 m a sota de dos blocs bessons a tocar la paret, molt visibles des de lluny. La ressenya adjunta és molt fiable.
- des de la cabana de Linza (vall d’Ansó), seguir el fressat camí al coll de Petrechema, passar-lo i baixar a peu de via (3h).
Descens: Rapelant per la cara nord oest i caminant. Un ràpel des del cim (pont de pedra, 20m) i un segon de 40m (parabolts, a la dreta de la línia) fins a una ample repisa evident. No és recomanable empalmar els ràpels (caigudes de pedres del segons i de la recuperació de corda).Des grimpar a esquerra (oest) pel mateix fil de la cresta fins a la bretxa oest (bona roca, III). Passar la bretxa i ascendir caminant per una línia de feixes herboses i pedregoses sempre a peu de paret per entrar a la primera canal entre l’Agulla i el Pic d’Ansabère. Pujar-la fins a la sortida (terreny terrós però amb roca ferma per agafar-se, 20’ des dels ràpels) . Baixar a sud per camí evident al coll de Petrechema.
Bibliografia:
Ansabère per sempre.
Verticalitat a L4
+Neis.JPG)
.JPG)
.JPG)
a.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
Una marca incisa en el neis ens acompanya però no sabem que significa..JPG)
