De Barcelona a Sant Honorat.

Aquest matí he agafat el Catalans fins  a Gràcia per anar al massatgista. Ahir vaig escalar i les cames reclamen una tanda de masegades.

FGC Sant Cugat - Plaça Catalunya

Amb el massatgista hem parlat de lo malament que va el món i del milió d’euros/any que cobren alguns controladors de l’espai aeri espanyol. Després he anat al barri de  Gràcia, a Ràpid Regidor, on em canvien les soles dels gats. Però avui hi he anat per buscar  rematxes per botes de muntanya i no en tenien. M’han adreçat a les botigues de curtits del carrer Hospital.

Músics dels Balcans tocant per plaer.

Mentre hi anava he tingut temps de veure llarguíssimes cues que han resultat ser de compra de  loteria de Nadal. Aquesta il·lusió matemàticament impossible que es renova cada any pel desembre. També he vist com uns joves pòtols asseguts al passeig de Gràcia es burlaven d’un vell sense sostre, assegut al banc del costat. Abans, mentre esmorzava a casa escoltava amb la SER, la Rosa Márquez,  la veu de la publicitat radiofònica del Corte  Inglés cada dia de l’any, explicava que allà ja ho tens tot apunt per disfrutar de la preparació del Nadal, tots els adorns, tots els regals, tot el que cal per aquest dies tan importants. I tot amb un 20% de descompte.

La mare de la  perruquera?

Finalment he entrat al Raval i a la primera botiga de curtits m’han adreçat a una segona, més cap al Paral·lel i d’aquesta a una tercera i última, cap a les Rambles, on he pogut descobrir la magnitud del  món dels curtits. 
Qualsevol estri relacionat amb objectes fets de pell, cuir, serratge, etc, hi són. Tanques de maleta, de bossa, de traus, sivelles de cinturons, cinturons de tots els colors i mides amb els forats ja fets per ser muntats, cintes de pell  trenades o no, planes I cilíndriques de tots els colors i amplades, botons i molts més.  Cada ganxo m’ha costat 0,20 cèntims. Després he anat a comprar cafè a Bon Succés, a la Portorriquenya. Quina esnifada nois! Mentre me’l molien el dependent m’ha explicat perquè el cafè dels bars ha millorat tant des de que som a la UE, de la prohibició de posar als clients cafè torrefacte pur. És a dir, cafè mediocre poc torrat,  i sucre, que és  barat. Animo als derrotistes, als que senten i pensen i diuen  que tot es fa malament, a considerar aquesta acció de govern. Un bon café i feina i la vida és diferent.

  

Acera del Passeig de Gràcia.

Encara volia comprar un mapa a Quera però tanquen els dilluns. El fet és que la Barcelona baixa ja és una vila global, no cal viatjar per veure altres vestits i respirar altres olors. Però els  m³ d’aire així com el nombre de rajoles del terra per vianant són cada cop més  insuficients. Acabada l’expedició a través de la selva urbana i cansat, he tornat a l’estació repetint-me “Sant Honorat, Sant Honorat, Sant Honorat…”

Un carrer del Raval.

I és que ahir  vaig fer la meva primera escalada a Sant Honorat. Vam navegar amb un Patrol medieval enteforats en la boira i conduit pel seu afortunat propietari Emili (Borinot-Xai), que repetia resignat “avui no farem res, potser ens haurem de moure de zona, quin fred que fotarà”. Jo l’encoratjava perquè confio plenament en la meteorologia, que és una ciència física, no ho oblidem, que aquests ho fan tot amb números. I sé, com la majoria de gent que surt de casa, que l’equació anticicló + boira  a les planes + inversió tèrmica és igual a sol i blau pur per sobre de X m. El problema és el valor de X i al bar d’Oliana encara n’hi havia de boira. Però pujant per la pista del coll de Mu les teranyines dels nostre cap es desfan i tenim tota la coma sud de Sant Honorat al nostre abast. 

Vista general de Sant Honorat.

Un santuari, aquest va ser el nostre sentimental parer en arribar-hi i és el que vam sentir tot el dia. Com tota terra de frontera, vam veure pocs humans, només  un  dalt d’un d’aquells pallers monumentals de pedra, una figureta retallada al cel, probablement un indi amb un Winchester 73. Ens vam observar llarga estona compartint el territori.  Finalment va alçar el braç i va desaparèixer.

 Els còdols de Sant Honorat són molt variats de composició: aquest, de calcària amb betes de calcita, és  una bona presa.

Formes gens cantelludes de  conglomerat, amables, silenci, solitud,  un cigarret de l’Emili a les reunions, miradors al mar de boira blanquíssima, del Segre a Montserrat, canals selvàtiques, alegria de viure. Si escalar fos sempre això i la solitud un valor preuat potser no hi cabríem. És millor així.

 Passegem pel coll de Mu camí de la via.

Simfonia Fàl·lica.

La pista que va de Peramola al coll de Mu  ressegueix el fons de la vall i s’enfila al NE fins la carena sud de la Roca del Corb on gira a nord. Apareix l’espectacle de la coma sud de Sant Honorat, un diorama de moles i grans agulles rogenques i canals vegetades que  desaigüen engorjant el torrent cap a la font de la Vida. Aparquem poc abans del final de pista, on es pot girar el cotxe. La zona és nova per tots dos i és un amor a primera vista, un coup de foudre, ara es diu un shot down, les modes canvien amb els imperis. Sense cap pressa arribem al coll de Mu i comencem el camí horitzontal que va resseguint els vessants assolellats i les arraconades de bosc, passant pel peu de les parets i agulles.  Ve't aquí l’Agulla (o el Sentinella) dels Tres Ponts, no hi ha nom més escaient; deixem el camí que continua  i finalment puja a Sant Honorat. Hem donat gairebé la volta al circ i contemplem la mola de la Roca del Corb on hi ha Sant Salvador,  l’església romànica més petita de Catalunya.

Ens encordem per escalar l’Aresta Idíl·lica, probablement la via més repetida de la zona. Oberta per L. Garcia, D. Hita, E.G. Palma i A.G. Picazo al març de 2001.  Progressem amb calma en un aire immòbil, pel damunt de la capa cotonosa que omple la Catalunya profonda.

L’Emili al primer pas difícil, inici de la segona tirada (6a i Ae).

Tercera tirada de l’Aresta Idíl·lica pel damunt dels torrents que desaigüen dins de la boira.

Disfrutem de cada pas i del ressò de les paraules a les arraconades. L'aire s'ha atemperat i el sol escalfa.  

Un cigarro abans de la quarta tirada mirant al Montsech de Rubíes.

Arribem a dalt, ens hi asseiem, mirem i contemplem. Ah! aquests minuts perfectes que dona la vida a qui els busca!

Cim de l’Agulla dels Tres Ponts.

 Vistes de la cúpula projectada per Gaudí durant els seus recolliments místics en aquestes terres. De fet quasi tot es pre-huma. 

Després fems els ràpels sota la gran cúpula dels Tres Ponts  i ens barallem amb els de la canal selvàtica inclosa en el pack, marrana però aventurera i llarga.

I no sabem encara que esmerçarem molt temps per tornar al cotxe. La llum de tarda ens clava a cada pas d’aquest camí escènic. Fem vídeo i fotos que potser seran un projecte de futur. Finalment la llum es refreda i la tarda cau. Ens fiquem amb mandra a la boira freda i humida de les planes.

S'hora baixa.

Tornem caminant i filmant amb calma, respirant la llum de tarda.

La boira que ens ha seguit la petja tot el dia i sol que cau

Agraiment al Bernat Soto per inspirar-me paraules tan útils i precises com marrana. 

Informació

Trobareu una complerta ressenya al bloc d’Escalatroncs:

http://escalatroncs.wordpress.com/2010/07/30/aresta-idilica-agulla-dels-tres-ponts-sant-honorat/

I també una panoràmica amb el nom de les formes principals de la cara sud de Sant Honorat: http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/santhonorat.jpg

I també aquest precís apunt literari:

Actituds com la descoberta, la solitud i el plaer de la contemplació són un gest natural a Sant Honorat. Un petit món de conglomerat que conforma un paisatge únic, farcit de singularitats i capricis geològics, com  l’Agulla dels Tres Ponts, que talment una enorme volta gaudiniana ens trasllada a la més surrealista i secreta de totes les catedrals.

Rosa d'Abril a la paret de les Garrigoses.

Sabíem on anàvem però no del tot.  I m'agraden les clases magistrals,  sóc de l'antiga escola. L'Ivan ho explica aquí sota:


http://perversiovertical.blogspot.com/2010/12/rosa-dabril-un-nom-massa-bucolic-per.html

Cingles de Vilanova de Sau. Castell Bernat: directa Montserrat.

Introducció.

Els Cingles de Vilanova de Sau, de Tavertet i de l’Avenc, són frontera entre les Guilleries i el Collsacabra. Entre terres que s’allarguen cap al sud com si volguessin haver arribat a la Mediterrània, i cap al nord, formant els primers relleus pirinencs. Les Guilleries són relleus de l’antiga Serralada Herciniana, arrodonits i aplanats, de cims suaus i calmes (Pla de Mondois, Montseny, Pla de la Calma, etc). Al seu damunt s’hi recolzen  les més joves del Collsacabra, sediments del mar terciari, que formen  taules i, més al nord, arrugues del plegament Alpí que dona un relleu de serres,  balcons dels Pirineus. Dos paisatges naturals i culturals diferents que es relleven. I la vall de Sau és la porta d’un a l’altre.

 Esquema geològic que permet imaginar el passat geològic descrit. L’antiga serralada Herciniana  SH, erosionada (PN, peneplana o calma del Pla de Mondois)  i formada per granit i pissarres molt antigues (300ma.),  va ser recoberta per sediments molt més joves (60 ma.) fluvio-torrencials (cingle vermell 1), i costaners i marins  fossilífers (cingle gris 2). Visualitzem aquí una antiga línea de costa.

La vegetació de les Guilleries és l’alzinar mediterrani d’alzina i surera, pi pinyoner i d’Àlep i on abunda l’arboç, el bruc i la bruguerola. Al Collsacabra, més alt i humit vindrà el roure martinenc i el faig.

La selva d’alzinar mediterrani dalt del Castell Bernat.

Aquests cingles característics, sediments d’un pastís bicolor, tenen una  base vermella, de gresos silícics i  conglomerats de còdols de pissarra, granit i sílex, i un sostre de gresos grocs i calcàries amb fòssils marins.  L’erosió de l’antiga Serralada Herciniana, ara reduïda a Mondois i Montseny, va ser feta per torrents i rius arrossegant ingents quantitats de fang, sorra i còdols cap a la plana costanera i al mar. El canvi de color ens indica el pas del continent, solcat per torrents cabalosos i esporàdics a la costa arenosa i, finalment, a la plataforma marina. Tot plegat ens dibuixa un escenari costaner. El camí antic de La Riba a Tavertet ens porta a través del temps i dels paisatges d’aquests antic mar cada cop més profund i  guanyant terreny al sud per l’aixecament dels Pirineus. Milions d’anys després, l’erosió de la xarxa del Ter forma el paisatge actual.

Relleu característic de la cinglera vermella amb l’agulla El Barret d’en Riba (Tavertet).

Excursionisme i escalada.

 Als any cinquanta, els cingles i la vall de Sau, amb el poble i el pont romànic amb les parets de rerefons, eren un paisatge patrimonial i un referent d’aventura de la nostra infantesa i joventut. El gran riu que venia d’Ull de Ter, els boscos selvàtics i les cingleres, els fets i les llegendes de bandolers, un territori inabastable i  sever quan creuàvem el túnel de la Mina venint de la Plana.

El Castell Bernat entre la boira del de dalt de la cinglera.

Després, als seixanta del s XX va venir l’escalada i vam visitar  i explorar a peu de cingle buscant línies fins als cims de la paret i de les grans agulles o “castells”,  restes d’antigues línies de cinglera, petits “tepuis” vermells llargs i estrets, coronats per selva mediterrània. L’aproximació pel bosc era àrdua i esgarrinxadora. I després d’un dia d’escalada, l’aigua vermellosa s’escolava pel desaigua de la banyera.  Als cingles de l’oest es van obrir vies als Castells Bernat i Ampla i a la Canal i a la paret del Salt de la Minyona. La llegenda d’aquesta paret, freqüent  a les muntanyes, ens narrava l’experiència d’aquella noia piadosa d’un mas encinglerat que, sentint les campanes de Vilanova tot baixant a missa, es llençà cingles avall i la Verge la va sostenir fins al poble.

El primer llarg  de la Directa ha quedat obert (4-10-1964, Ramón Riera a dalt i Miquel Vilaplana).

El primer llarg des de la R1.

Escalada combinada sobre roca mediocre que ens va ensenyar bé i ens va deixar la petja dels espais poc humanitzats i les ganes d’aventura a la que ens hem mantingut fidels. Al 4 d’octubre de 1964, s’obre una nova via al Castell Bernat: la via Directa Montserrat. Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana, l’aconsegueixen en un sol atac d’un dia. El reequipament recent fet per escaladors d’Osona i de Barcelona, respectant una part del material antic conservat,  ofereix una escalada  segura en un paisatge feréstec i  poc freqüentat.

En Carbonell entrant a la R1.

La R1 des del segon llarg.

Quaranta sis anys després de la primera ascensió, camino amb en Pep Carbonell cap al peu del Castell Bernat entre bosc, cireretes d’arboç i castanyes en aquesta tardor de 2010, tot rememorant les nostres aventures de joventut. Arribats al peu de l’estreta  cara sud, al costat d’una gran fita, deixem les indicacions de voltar el Castell en sentit horari cap al coll nord  i voregem el vessant est per un camí transitable fins a peu de via on dos parabolts marquen l’entrada del díedre de la via Baden Powell, que la nostra segueix els primers metres.

En Miquel Vilaplana obrint L2 .

Material vell i nou al L2.

Fem l’escalada tranquil·lament, mirant aquí i allà i constatant la valentia pròpia de la joventut, necessària per fer escalades com aquesta en els anys que les vam fer. La primera tirada ressegueix un díedre que porta a una bona plataforma d’entrada delicada (V) on farem la R1. Després ens elevem  fins una savina i per repises i una bonica fissura bavaresa sortim a les terrasses finals.

En Miquel Vilaplana a la savina “agraïda” del L2 (1964 - 2010).

Deixant el material a terra caminem per selva tancada fins al cim, on gaudim finalment del sol i de la panoràmica sobre tot el territori.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix Antoni Anguera, Josep carbonell, Miquel Vilaplana i Manel Alcubierre dalt del cim després d'acabar la via (1964) .

Carbonell i Vilaplana al cim (2010).

Des del cim mirant als cingles cap a l’oest.

 Castanyes de les Guilleries.

Fem el ràpel i mentre tornem al cotxe collim castanyes. 

Característiques de la via (dades extretes de la guia “Osona Vertical” i de converses amb en Pep Vila). 

Oberta per Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana el 4-10-1964.

Aproximació: De Vic preneu la carretera a Vilanova de Sau. Passat el túnel de La Mina la carretera comença el descens cap a Vilanova. Trobareu a ma dreta una primera casa de pagès i, més avall un segona. Seguiu avall i aparqueu en una entrada de pista immediatament després d’un pont. Seguiu un camí a NE que puja a una carena i seguiu-la fins al peu del castell on hi arribeu pel sud (fita al peu).

Mapa d’aproximació (extret de la guia Osona Vertical de M. Pérez  i J. Vila, Ed. Unió Exc. Vic).

Ressenya d'en Pep Vila

 L’escalada discorre pel vessant nord-nordest,  en un paratge ombrívol i recollit, amb àmplies vistes cap al nord-est  i sud.

La via es fa en dues tirades (25 + 25), MD inf. (V, A₂). Equipament amb parabolts (reunions I via), pitons i pes. Cintes exprés i un camalot del 2 per la bavaresa (alliens petits útils, no imprescindibles). Des de la R2, dalt del Castell,  caminem  cap al sud pel bosc d’alzinar espès i farcit de falgueres fins  al cim,  clariana damunt la cara sud,  coronat per una pal  metàl·lic on hi havia hagut una senyera. Ampli panorama sobre el Collsacabra i les Guilleries.

Ràpel des d’un arbre (55 m,equipat) per l’esquerra orogràfica  de la via.

Caminant pel Sobrepuerto.

Carme Artigas


El Sobrepuerto (Serrablo, Osca)  es una zona muntanyosa de les Serres Interiors aragoneses ubicada entre els Pirineus i la Serres Exteriors (Guara) i limitada  per rius pirinencs: el   Gállego a l’oest i   l’Ara a l’est. De fet és una zona elevada en altiplà i feta d’un relleu de valls i carenes  excavat pels torrents que desaigüen  als rius esmentats. És un territori elevat i endèmicament mal comunicat amb les ciutats de les planes interiors: Biescas, Sabiñánigo,  Boltaña i  Broto.

Era una Puríssima freda i l’hotel era luxós, gran i buit. Això li donava un aire provisional com si estes inacabat, com si en qualsevol racó poguessis trobar algun electricista o fuster que encara hagués d’acabar la feina.

Vista de bon matí des  de l’habitació del hotel Margas prop de Sabiñánigo.

Al matí, a través dels vidres del balcó, vèiem com la boira s’aixecava d’uns camps de golf gebrats, amb la gespa retallada i uns quants arbres despullats de desembre d’aspecte minimalista i irreal. Aquest paisatge contrastava amb el que trobàvem després durant les nostres caminades. Quan el sol s'enlairava  i l’aire es feia transparent teníem el Pirineu amb la primera nevada del hivern a l’abast de la ma.

Església de San Pedro de Larrede

Els pobles que anàvem trobant eren molt poc poblats o deshabitats del tot. Aquests pobles es caracteritzen per  les seves esglésies austeres i robustes però d’alts campanars. Totes elles, la majoria del segle X i  de possible herència visigòtica o mossàrab, tenen en comú l’absència d’escultura. La decoració dels murs exteriors consta d’elements simples però que diferencien aquestes esglésies de les de les zones veïnes : falsos arcs de ferradura, frisos de rotlles o “boquetones” i la recerca d’un  joc de llum i ombres que s’aconsegueix enfonsant un element arquitectònic dins d’un altre.

Detall de la decoració exterior de l’església de San Bartolomé de Gavín (rossetes circulars).

Campanar de San Bartolomé de Gavín on hi podem veure alguns elements decoratius propis d'aquestes esglésies  com el fris de rotlles i les columnes encoixinades.

Església de San Pedro de Larrede. En la façana hi podem veure un fals arc de ferradura i el joc de llum i ombres que es produeix en les finestres.

Detall d’una finestra de San Pedro de Larrede on podem apreciar la combinació de llum i ombres que es dona quan la finestra està enfonsada i emmarcada per diferents elements. Moltes vegades aquest és l’únic motiu decoratiu que hi trobem en l’exterior d’aquestes esglésies

La zona sud del Sobrepuerto és encinglerada i cau sobre la plana interior de Sabiñánigo. Dalt del cingle, després de superar una capa de conglomerats i ja  a l’altiplà, hi ha la església de Santa Orosia, una construcció major que vertebrava la cultura social de la zona (*). Un camí hi puja resseguint una rosari d’oratoris i esglesioles, primer pel peu de la muntanya i després per una canal que va a parar a una ampla cornisa en diagonal ascendent que porta al cim. Les primeres són petites capelles bastides a les primeres rampes del vessant est  sobre grans blocs o imbricades en ells.

Capella de “As Arrodillas” que es troba en els primers pendents del camí de Santa Orosia.

El camí s’enfila després per la canal que mira al sud amb roures i boixos i acaba damunt dels contraforts de conglomerat  que formen la cornisa i on apareixen les ermites rupestres.

Si quan pugem per la canal alcem el cap, una tardor generosa en pluges ens permet veure la escènica imatge de l’ermita de Sant Cornelio en mig dels conglomerats i al costat d’un salt d’aigua. Dalt de la canal i seguint cornisa amunt trobem les de San Blas  i Santa Bárbara. Aquestes construccions, aixecades en els segles XVI i XVII amb la pedra del lloc, són d’una senzillesa desarmant i al mateix temps d’una gran bellesa que harmonitza perfectament amb el paisatge.

Vista de l’ermita rupestre de San Cornelio que es troba sobre la cornisa de conglomerats.

Interior de l’ermita de San Cornelio

Cortina d’aigua davant l’ermita de San Cornelio.

Superat el paquet de conglomerats anem a parar a una a la plana de Santa Orosia amb el teló de fons del Pirineu emblanquinat per les primeres neus.

El Pirineu poc abans d’arribar a Santa Orosia.

En mig d’un pla arracerat i acollidor apareix Santa Orosia.

El camí que baixa cap a la plana està flanquejat de roures tardorencs.

De baixada amb el sol caient veiem de lluny els petits pobles del Sobrepuerto: Oliván, Susín, Escoronillas, Yebra de Basa, Bergua, Ainielle, Basarán, etc...  gairebé tots deshabitats i penso en el llibre “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares, que dramatitza la història de dura lluita, gairebé salvatge, de l’últim habitant d’un d’aquests pobles i la contraposo amb l’imatge plàcida i idíl·lica que ofereixen ara sota la llum rasant. 

Poble de San Román de Basa sota la llum rasant.

El poble i els camps d’Olivan posats aprofitant el pendent suau sota la roureda.

Des de El Puerto, el petit poble abandonat d’Otal ens mostra la desproporció entre el medi i l’home.

El llibre de Julio Llamazares que ens va lligar irremisiblement  a aquesta terra.

      Enllaç:   http://www.serrablo.org/revista/92/santa-orosia-motor-de-todo-un-territorio