dijous, 24 de març del 2011

Cavall Bernat, via Pérez-Vergés (A.Pérez i D. Vergés. 30 de gener del 1975)

Al 1992 jo  era un home gran que intentava reenganxar-se a l’escalada en roca, després de dinou anys d’haver-la abandonat, amb un  currícul a la butxaca dilatat  però modestíssim, gens variat i de poc pedigrí rocós: vies d’Osona, una Puigmal i un Gran Díedre, és a dir, no tenia res que no fos haver-m’ho passat bé.




Un any després, escalant la Pérez-Vergés del Cavall, ja havia descobert que podia pujar amb les potes d’un gat fent servir  preses de peu arrodonides o molt petites. Era  el vuit de novembre i escalava de paquet amb un amic  al que encara no havia tractat gaire. Només mirava un metre amunt i un avall, lo just per triar la presa, em sentia segur i no recordo cap dificultat important. Fer l‘artificial de la berruga va ser bufar i fer ampolles pel “clàssic de V+/A“ que un servidor havia set.


En Pep escalant  l'exigent primera tirada, la més obligada de la via V+ A0 1p.(6a).

Havia conegut en  Manel  anys abans fent el Puigllançada amb esquís un dia que el vent era tant fort que em va arrabassar un guant i moltes llàgrimes. Però la flor no va fer estiu. Anys després vam tornar a coincidir  a la caminada al CB del K2, vam compartir tenda, hores de contemplació, porridge amb gelatina de maduixa cada vespre, i vam descobrir interessos comuns i ens vam fer amics. 




L'entrada a la primera reunió.

A la tornada vaig anar a vagarejar per Montserrat. La seva flama mai no s’havia apagat malgrat les que havia perdut pel camí. Em vaig acostar al Cavall Bernat i vaig grimpar fins al peu de la via normal. Era un matí entre setmana i bufava un ponent moderat però suficient per fer el buit més profond. Pujava per l'esperó de tercer i anava sense lligams de cap mena. Vaig sentir l'arribada a la plaça metàl·lica com un cim i hagués continuat berruga amunt si hagués pogut. Com un segon bateig de roca en en el millor altar, vaig dedidir tornar a l'escalada. I en Manel em va guiar. 



A la segona tirada el ponent comença a bufar fort i dona la sensació de desequilibri tan pròpia de Montserrat.

Després d’un any d’escalar de segon,  em va “deixar” fer de primer en alguna de les tirades de Ae de la Punsola. I va ser alea jacta est. En aquests 20 anys següents he escalat contínuament, primer amb ell durant molts anys i després amb nous companys de Sant Cugat d’Osona, que vaig conèixer durant l'elaboració de la guia d’escalades  Osona Vertical. 




Segona tirada. Totes les línies convergeixen avall.

El dijous deu  de març de 2011, jo i en Pep, un amic  i escalador de joventut, vam repetir la Pérez-Vergés, posposada durant molts anys pel fragor de la vida. Ho havia provat només un cop amb en Joan Carles amb  resultat de  retirada per vent i fred a les mans. Aquesta vegada la vaig mirar amb calma, vaig acaronar cada presa de l’exigent primera tirada i  vaig anar al davant, tirada rere tirada fins al cim.


La segona reunió i la  línia del cim.


Esperava una escalada còmoda i fàcil pel record del 1992, un paquet vint anys més ben embolicat. Ara, finalment, he descobert la bellesa d’aquesta línia, modesta en metres però generosa en “gran ambient”. 


 L'harmoniosa disposició de Trinitats.



El dia era clar i l’aire fluix però fred. Com bon montserratí, he fet la majoria de les  vies del Cavall del meu grau, les clàssiques, anteriors a arribada de l’escalada esportiva.



Ombra i sol  a la via.

Però el record d'aquesta repetició ocuparà un lloc  lluminós en el meu record. En molts aspectes ha set una necessària retrobada amb el meu jo en el passat. I malgrat que sempre he sospesat pros, contres i expectatives,també aquesta vegada m'he equivocat. N'hi havia més d'amagades, de les que només es troben al cim. 

Gràcies Manel!

dimarts, 22 de març del 2011

Via Tirabous al Morro de l'Abella (Cingles de Tavertet, JMª. Panareda i P. Vila, 11-02-2000)

El Morro de l'Abella amb el pla de Tavertet i el massís del Montseny.




"La via Tirabous és un itinerari modern cronològicament i en concepció i equipament. Recorre el centre de l'estètic esperó del Morro de l'Abella.....Per acabar l'escalada encara caldrà travessar un espectacular sostre....impecablement equipat..." (Extret de Osona Vertical. Escalades en els Cingles d'Osona, p. 26 a 29. Miquel Pèrez i Pep Vila, Ed. Unió Exc. Vic, 2003).


Prop del peu de via.


El Romàntic Guerrer  va sospesar la proposta i va acceptar de venir a la meva terra a escalar aquesta via en un asolellat  i càlid dia de febrer. Vam aprofitar tota la bellesa de la frontera Guuilleries-Collsacabra i tota l'acrobàcia d'aquesta via  altament recomanable, segura i pràcticament equipada,  MD sup  (6a A3e, 75m: 20-20-15-20, gres calcari).Després hi ha tornat. És un bon senyal.











La primera tirada.











Adjunto els seus comentaris i informació útil:


http://romanticguerrer.blogspot.com/2011/02/la-tirabous-al-morro-de-labella.html
En Lluís fent acrobàcies.

dissabte, 12 de març del 2011

Retalls dolomítics.

Darrerament hem tingut l'avinentesa de freqüentar les Dolomites a l'hivern i a la tardor. Llargues esquiades amb dies clars i fred sever o amb boires i clarianes, quan les parets es deixen veure de tant en tant. I també amb nevades intenses que cobreixen cadascuna de les agulles dels avets amb estrelles de  sis puntes.


Pujant al Piz Boé (3.152m) amb les primeres neus de setembre i amb el rerafons dels Grups de Sella (dr.) i Sassolungo (esq.).

El Ciampac tapa parcialment els 1000m de la cara sud de La Marmolada.


L'alerç,  espècie adaptada a l'alçada, és  la única  conífera caducifòlia d'Europa.


Pujar a la Marmolada té un segell especial. Un niu de gralles dominat per la vertiginosa cresta carregada de neu que uneix les puntes. L'esquiador  queda totalment envoltat pels cims dolomítics, els grans noms, Civetta, Pelmo, Tofanes, Sella, Sassolungo, Cattinacio-Rosëngarten, Delago, Vajolet...  Un petit museu fa imaginar   el front de la Primera Guerra Mundial, amb  els soldats vivint en forats prop del cim, cada bàndol en un vessant, amb el fred i un esforç físic i mental duríssim, escalant cap a la cresta en atacs planificats  per defensar o conquerir la Forcella V, entre les cotes Q3065m i Q3153m.




Els potents contraforts del vessant nord de la Marmolada  davant del Gran Vernel.

Després llisquem els dos mil metres de desnivell per la cara nord. Els sentim  les cames i ens aturem a contemplar les majestuoses parets on es va experimentar tot  per anular la gravetat, l'escalada moderna, el sisè grau. Les llegendes i fantasies de tants escaladors  que somnien en escalar-les. Les pregones canals fetes pel lliscar de les aigües mil·lenàries sobre la soluble dolomita, ara plenes de neu i gel. I continuem lliscant  ingràvids i silenciosos arran de parets i entre els arbres.


L'alerç  (Larix decidua) vestit de tardor.

A la tardor  el color daurat del boscos d'alerç  dona a les muntanyes un nou paisatge. Murs i pilars retallats pel sol de la tarda, agulles gegantines, històries viscudes per tantes generacions d'arrapicatori.


Làpida in memoriam a l'ermita de Sassulungo (passo Sella).

 Epopeies de guies i  clients com la ressenyada al passo Sella on una làpida de marbre blanc  al mur d'una esglesiola diminuta ens porta dins d'una furiosa tempesta sulla vetta del Sassolungo. Hem arribat quan  la primera  nevada de setembre ja cobreix les muntanyes i les fa més altes, resplendents i inviolables.

Tomba del cementiri de San Ziprien-San Ciprianno.


Baixant cap a la plana del Po visitem cementiris alpins que recorden el patiment de les terribles guerres del segle XX. Cada poble amb els seus morts, germans, parents, amics. Seguim les aigües i a mesura que baixem s'obren més i més   prats de dall i deixem enrere les muntanyes i els nombrosos castells que  havien controlat les rutes d’aquesta zona dels Alps.




















 Cementiri de Tiers.

Cementiri de Tiers.

Vicenza. Villa Capra,  "La Rotonda". Palladio 1556-1571.


La ciutat vella de Vicenza desplega tota la mandra del bon viure provincià en el posat de la gent ben vestida i desenfeinada que espera l’hora de dinar als cafès. Ens prenem temps per passejar les vil·les de Pal·ladi, escampades pels voltants i   pels   els seus jardins en nivells. Elevades sobre minsos turons, són el centre d'un ordre social antic,  des de on l'esguard   domina les dependències,  les terres,  el poble i el territori. 

Maser. Villa Barbaro, Palladio1550 . Vista des del porxo sud.


Villa Contarini. Depències.






Escalar sense gent és fàcil (Sant Llorenç de Montgai: Directe al Cilindre i Martinetti).


En Xevi a la primera tirada de la Directa al Cilindre. Els braços pateixen com les cervicals

L'objectiu era escalar la Inversió Tèrmica a Cap de Ras, però no n'hi havia d'inversió. Quan al  Meteocat hi surt un núvol al Montsec mig tapant el sol,  sempre és el que s'enganxa a Montsec Sud. És el núvol que et fa fer uns quants quilòmetres de més, els que hi han des d'Àger a Sant Llorenç de Montgai. I vam disfrutar d'una jornada d'escalada engrescadora, tranquila i silenciosa. L'Iván us ho explica:


http://perversiovertical.blogspot.com/2011/03/directa-al-cilindre-i-martinetti-de.html






L'Ivàn fent veure que la segona tirada ha set bufar i fer ampolles.


Un niu de voltors lleonats, varietat osonensis


Al cim del Cilindre amb el Montroig.


La placidesa de la paret de Formigueres
h

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.