Al 1992 jo era un home gran que intentava reenganxar-se a l’escalada en roca, després de dinou anys d’haver-la abandonat, amb un currícul a la butxaca dilatat però modestíssim, gens variat i de poc pedigrí rocós: vies d’Osona, una Puigmal i un Gran Díedre, és a dir, no tenia res que no fos haver-m’ho passat bé.
Un any després, escalant la Pérez-Vergés del Cavall, ja havia descobert que podia pujar amb les potes d’un gat fent servir preses de peu arrodonides o molt petites. Era el vuit de novembre i escalava de paquet amb un amic al que encara no havia tractat gaire. Només mirava un metre amunt i un avall, lo just per triar la presa, em sentia segur i no recordo cap dificultat important. Fer l‘artificial de la berruga va ser bufar i fer ampolles pel “clàssic de V+/A“ que un servidor havia set.
En Pep escalant l'exigent primera tirada, la més obligada de la via V+ A0 1p.(6a).
Havia conegut en Manel anys abans fent el Puigllançada amb esquís un dia que el vent era tant fort que em va arrabassar un guant i moltes llàgrimes. Però la flor no va fer estiu. Anys després vam tornar a coincidir a la caminada al CB del K2, vam compartir tenda, hores de contemplació, porridge amb gelatina de maduixa cada vespre, i vam descobrir interessos comuns i ens vam fer amics.
L'entrada a la primera reunió.
A la tornada vaig anar a vagarejar per Montserrat. La seva flama mai no s’havia apagat malgrat les que havia perdut pel camí. Em vaig acostar al Cavall Bernat i vaig grimpar fins al peu de la via normal. Era un matí entre setmana i bufava un ponent moderat però suficient per fer el buit més profond. Pujava per l'esperó de tercer i anava sense lligams de cap mena. Vaig sentir l'arribada a la plaça metàl·lica com un cim i hagués continuat berruga amunt si hagués pogut. Com un segon bateig de roca en en el millor altar, vaig dedidir tornar a l'escalada. I en Manel em va guiar.
A la segona tirada el ponent comença a bufar fort i dona la sensació de desequilibri tan pròpia de Montserrat.
Després d’un any d’escalar de segon, em va “deixar” fer de primer en alguna de les tirades de Ae de la Punsola. I va ser alea jacta est. En aquests 20 anys següents he escalat contínuament, primer amb ell durant molts anys i després amb nous companys de Sant Cugat i d’Osona, que vaig conèixer durant l'elaboració de la guia d’escalades Osona Vertical.
Segona tirada. Totes les línies convergeixen avall.
El dijous deu de març de 2011, jo i en Pep, un amic i escalador de joventut, vam repetir la Pérez-Vergés, posposada durant molts anys pel fragor de la vida. Ho havia provat només un cop amb en Joan Carles amb resultat de retirada per vent i fred a les mans. Aquesta vegada la vaig mirar amb calma, vaig acaronar cada presa de l’exigent primera tirada i vaig anar al davant, tirada rere tirada fins al cim.
La segona reunió i la línia del cim.
Esperava una escalada còmoda i fàcil pel record del 1992, un paquet vint anys més ben embolicat. Ara, finalment, he descobert la bellesa d’aquesta línia, modesta en metres però generosa en “gran ambient”.
L'harmoniosa disposició de Trinitats.
El dia era clar i l’aire fluix però fred. Com bon montserratí, he fet la majoria de les vies del Cavall del meu grau, les clàssiques, anteriors a arribada de l’escalada esportiva.
Ombra i sol a la via.
Però el record d'aquesta repetició ocuparà un lloc lluminós en el meu record. En molts aspectes ha set una necessària retrobada amb el meu jo en el passat. I malgrat que sempre he sospesat pros, contres i expectatives,també aquesta vegada m'he equivocat. N'hi havia més d'amagades, de les que només es troben al cim.
Gràcies Manel!
