dissabte, 28 d’abril del 2012

Passejant per Nàpols amb Erri de Luca

Carme Artigas

Dos fets puntuals en principi independents van quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della felicità.

Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment es reformi res.

Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.

Nàpols és molt mediterrània,  oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la seva novel·la.

Una part molt important de Nàpols està a sota terra dins del  tufo, que  és la roca formada de les cendres compactades del volcà,  una roca relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat. Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu propi subsòl de manera que a sota terra hi ha  els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra mundial.

Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon dels adults.




El llibre, escrit en un estil sec i concís, te també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo,  que conformen el decorat on s’hi desenvolupa la història.  




 1- Les cúpules de les esglésies barroques i les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de Nàpols.

 2-  El Vesuvi presideix  Hercolà i la successió de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.

3- Les escombraries s’acumulen sovint a la ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la seva vida.

 4- Les dretes escales salven l’orografia intricada de Nàpols i ens deixen entrar  als barris alts  de la ciutat.

5- Pujar al punt més alt  és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San  Martino.
 
6- Les cisternes de la Napoli Soterranea varen ser construïdes pels grecs al segle III aC., i ampliades després pels  romans fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a principi del segle XX per insalubritat. 

7- En el subsòl hi trobem també carrers, cases i tavernes de l’antiga ciutat romana.

 8- La Basílica de San Lorenzo Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli Soterranea.

9- Tranquil·litat i silenci acullen al passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa Chiara.

10- Tot i l'escrostonat, les façanes de Nàpols parlen d’un passat esplendorós.

11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi que el 1944 va tenir la darrera erupció.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Cementiris 2.

Per Carme i  Pilar.

“Qui jeu a la tomba d’un poeta? El poeta segur que no,  és cosa sabuda. El poeta és mort, sinó no tindria una tomba. Però qui ha mort ja no és ningú, per tant, tampoc està a la seva tomba. Les tombes són ambigües. Conserven quelcom i, amb tot, no conserven res. Naturalment, això es pot dir de  totes les tombes,  però quan parlem de les tombes dels poetes, amb això no n’hi ha prou. En el seu cas es diferent. La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Literalment, ja ho han dit tot. Però això no passa amb els poetes. Els poetes continuen parlant. A vegades es repeteixen. Això passa cada cop que algú llegeix o recita un poema per segona o centèsima vegada. I parlen també pels que encara han de néixer, per  unes persones que encara no han viscut quan ells escriuen el que escriuen”.


Són paraules de Cees Nooteboom, de la introducció del seu llibre  Tumbas.Gráber von Dichtern und Denkern[i]. Un llibre dens i fascinant que desembolica el cabdell que Cees Nooteboom i la seva dona Simone Sassen, han fet per mig món, ell escrivint i ella fotografiant, per visitar tombes de poetes i pensadors[ii] . Han visitat infinitat de cementiris per trobar-se amb els amics que han fet a través de la poesia, de la literatura i del pensament. 


 D’altres vam començar a fer-ho per haver sentit, en un moment o altre de la vida, l’atracció pels espais de silenci i recolliment[iii],  per l’estètica, per fer-hi fotos i per altres raons ocultes però segur que lligades a la cultura humana de la mort. I entre mig de milers de làpides visitades mai hem tingut la sensació d’anar a visitar a un mort, excepció feta de quan érem nens.  Després es llegeixen llibres com els de Nooteboom,  de Judit Pujadó[iv] i planes de la xarxa[v]  i tot te més sentit.

Si Europa és el continent més densament poblat del món, on més espai falta, Venècia és  paradigmàtica. O més aviat era, perquè actualment hi viu poca gent; només cal veure els vaporetti al final del dia, plens a rebentar de la gent qui hi treballa i que torna a casa, a terra ferma.

Aigües enllà  del moll della Fondamenta Nuova, cap al nord-est, es divisen les muralles vermelles de la illa dels morts, a mig camí de  Murano. Anomenada illa de San Michele in Isola, acull  en tota la seva extensió el cementiri històric de Venècia i l’església homònima, que formava part d’un antic monestir camaldulenc. Va ser la primera església renaixentista de la llacuna i fou construïda per Mauro Codussi al 1469. Quan al 1797 la Sereníssima va rendir-se a Napoleó, els venecians van haver d’acceptar condicions del nou Imperi. A més fer-los enderrocar les portes del gueto jueu, que es tancaven cada nit, es va eradicar la tradició d’enterrar els morts a les esglésies i sota el paviment dels carrers de la ciutat. Pels estàndards de l’època ja era una situació insalubre, sense comptar les inundacions anuals de la ciutat.  A partir de 1800 els morts es van enterrar a l’illa de San Cristoforo della Pace i a una illa veïna que es van unir  reomplint el canal que les separava formant la illa actual.


Tot passant pel davant de San Michele in Isola camí de Murano, uns treballadors tornen a casa comentant  les notícies, fent vida quotidiana.



Entre dos blaus i en la calitja primaveral de la llacuna,  les muralles vermelles, el marbre i els xipresos del cementiri de Sant Michele.


Maons, pedra d’Ístria i marbre encerclen la illa. Al fons la Fondamenta Nuova i la ciutat.



Cementiri de San Michele. La zona russa.



Cinc lletres la treuen de l’anonimat. La làpida del terra d’aquesta tomba està escrita en ciríl·lic. Però també el nom de Sònia es va gravar en el granit vermell, a la part superior del mausoleu .




[i] Tumbas de poetas i pensadores, ed. Siruela, col., DEBOLSILLO, 2009.
[iv] Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines, Ed. Vitel·la, Barcelona 2010.


Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.