Muntanya / Viatges

Modernitzar l'Esglèsia Catòlica.

2012-02-21T16:28:00.001+01:00

Les màquines dispensadores arribades dels EUA després de la Segona Guerra del segle XX primer dispensàven boles de xiclet. Despre hi hem vist de tot, petits supermercats de begudes, diaris, mòbils, condons, pastes colestèriques, roba, rellotges, tirites, accesoris pels gadgets electrònics, tàmpax, tiquets de tren o autobús, xancletes, llibres d'autoajuda, etc.

Aplaudim l'idea del gestors de la catedral de Solsona de plantejarse, en un acte de valentia inusual pels temps que vivim, la quimera de modernitzar l'Esglèsia Catòlica. Esperem de tot cor que aquesta modesta propaganda els hi ajudi.

La Peña Sola de Agüero.

2012-02-12T13:02:00.000+01:00

Vista cap a l'oest quan el sol entra a la R 1.

A l’edat mitjana:

Los Mallos de Agüero se levantan igual de grandiosos en la margen derecha del río Gállego. Un antiquísimo lugar se recoge a sus pies, Agüero, que llegó a ser en el siglo XI capital de un efímero reino de los Mallos, heredado por la reina viuda de Pedro I de Aragón, Doña Berta Cruz. Enseguida este territorio que comprendió, además de Agüero, Riglos, Murillo, Marcuello, Ayerbe, Sangarrén y Callén, pasó a manos de Alfonso I.

Al 1946, tres escaladors del C.A.D.E. del C.E.C., entre els que hi havia Francesc A. Peire, fan el primer intent. Al cap de quinze metres, el primer cau, sense conseqüències, i abandonen. Però la versió de l’Agustí Faus és més divertida (Montañas injustas, ed. Desnivel 2005):

Imatge del anys seixanta (Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970).

En 1946 la vida debía de ser bastante rutinaria por esos pueblos, de manera que ver a tres jóvenes que intentaran una actividad tan inútil e improductiva como subir a la Peña Sola debía de ser cuanto menos, llamativo. Así que el pueblo entero se arremolinaba en la base a admirar el espectáculo. El inconveniente de esta ruta –que más tarde pasaría a conocerse como la Normal- era y sigue siendo, que el paso más difícil de la vía es el de salir del suelo, de manera que la vía daba para pocas heroicidades. A cada intentona de progresar hacia arriba, el primero de turno caía ante la carcajada general del pueblo que exclamaba entre sorprendido y entusiasmado: “¡¡hala, qué goltera!!”.

Als anys 40, la primera tirada exigia més de la meitat del temps total de l'escalada.

I al 1947 la història continua (de la web A0avista):

Esta oportunidad la aprovecharon Serón, Millán y Laguéns para conseguir la ansiada cima. Previamente, los aragoneses mandaron una carta a los catalanes.

En la primera escalada de la Peña Sola de los Mallos de Agüero, al contrario que sucedería unos años más tarde en la conquista del Puro, la iniciativa corrió por parte de la cordada catalana y ante su retirada, la cordada aragonesa pidió permiso para retomar la empresa de los barceloneses. Éstos, gentilmente cedieron el honor de la apertura y todo transcurrió dentro de los cauces de la más absoluta corrección y respeto.

Finalmente se consiguió el 12-13 de abril de 1947 con un vivac en la plataforma de la gran sabina.

L'enorme sabina del bivac dels primeres ascensionistes i repetidors.

A la conquista también estaba convocado José María Naya, quien llevaba la comida y el agua, pero ante su retirada no les quedó más remedio que tomar lo único que llevaban encima: una botella de champán. Tras 28 horas de esfuerzo sin apenas comer ni beber, el champán les sienta como un tiro pero aún así bajan enteros hasta el suelo donde después de amorrarse a la fuente son invitados a una cena por el ayuntamiento de Agüero.

Pasan 6 años sin que ninguna cordada pueda intentar la primera repetición de la Peña Sola. No sólo lo impide la dificultad de la vía, sino también las prohibiciones. Un par de meses después de la ascensión Mariano Cored fallece en el intento del Puro (primera prohibición de escalar) y a este accidente hay que sumar el de Víctor Carilla en 1950 (segunda prohibición) que hace arriesgado infringir la ley en esta zona.

En marzo de 1953 la cordada formada por Manuel Bescós, Alberto Rabadá y ÁngelLópez "Cintero" (los mismos que cuatro meses más tarde se harán con la primera del Puro) conseguirán la primera repetición. José Antonio Bescós y Dionisio Tomás les apoyan y esperan desde abajo. Realizan la ascensión exactamente igual que sus maestros, incluido el vivac en la amplia repisa de la sabina (actual tercer largo de la vía).

Tres años y medio pasarían hasta conseguirse la tercera realización, siendo esta vez Montaner, Díaz y Bescós los encargados de metérsela en el bolsillo. Para ello, Pepe Díaz y José Antonio Bescós llegaron al pueblo en moto y es Rafael Montaner el que tiene que realizar la aproximación más dura, andando con su material desde la estación de Ayerbe hasta Agüero. Esta cordada írá más rápida que las dos anteriores, pero aún así también incluirán un vivac junto a una sabina en su ascensión; en este caso será en la sabina de cima. Quien haya ascendido a la Peña Sola se preguntará qué sabina es ésa, ya que actualmente no existe ninguna sabina en la cima. El motivo es que esta misma cordada la utilizó como combustible en la improvisada hoguera que montaron esperando el amanecer para iniciar el descenso.

La dilatada panoràmica de l'arribada al cim de la Sola, al costat de la serra de Agüero, Peña Ruaba i, a l'horitzó, Riglos.

I més endavant (modificat de Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970):

"Quatre motoristes fan els 320 km de Barcelona a Agüero sense parar el motor. Són els fantasmes polsegosos Ferran Abella, Joan Parrot, Toni Niemann i Kildo Carreté, tots ells del CADE. Objectiu: escalar la Peña Sola de Agüero...."

“Una frase es diu per aquests voltants: Quisiera morirme si se llega a escalar la Sola”.

Atès que ja s’havia escalat, no ens podem prendre seriosament la frase. Però els escaladors del CADE l’escalen, i ens diuen que pels primers 20 m calen de 3 a 5 hores. La resta de la via 3 a 4 hores.

Arribada a la gran sabina i replà de la tercera reunió.

També ens expliquen que els nens i nenes de Agüero - “són el nostre públic passiu, que s’instal·la al repeu de la Sola esperant que caigui algun ferro per recuperar-lo com a trofeu. I no hi valen els nostres crits prevenint-los del perill que corren. Els avisos no serviran de res i, ja al capvespre, quan es llancen les cordes de l’últim ràpel que ens deixarà al repeu de la Sola, un petit roc desprès pel frec de les cordes fereix lleugerament el cap d’una nena. En Joan Parrot és el primer de tocar terra i, tot seguit, en un braçat i corrents, la baixa a Agüero. Gràcies a Déu l’esglai no tindrà conseqüències i aquest ensurt acaba amb uns caramel per l’infant”.

Després els escaladors fan desaparèixer els conills amb samfaina i els pollastres rostits de la cassola de la carnissera, que també és l' hostalera d’Agüero.

I ara, al gener de 2012, després de visitar l’exposició de Lluís Hortalà al CEDAN d’Osca (Centro de Arte i Naturaleza) i suportar un sopar infame al nou refugi de Riglos, a base de “arroz de la casa con boletus”, o sigui, formigó armat i salsitxes del mercat negre, però havent dormit bé...

...hem deixat fa una estona la carretera general Huesca-Pamplona amb l’estomac com una formigonera, i la carretereta s’enfila entre turons i ermites romàniques i finalment deixem enrere el present. Després de fer un revol a la dreta i sense avisar, apareix un jove cérvol mascle que, saltant marges i creuant camps amb elegància, sense cap por, travessa el torrent, s’atura i es gira a contemplar-nos. El plaer és mutu. És la primera aparició d’un dia pletòric d’escalada. Pocs minuts després, també sense avisar, apareix la Serra de Agüero i La Sola. El poble endormiscat no presenta cap dels canvis habituals que han trinxat els pobles espanyols en les darreres tres dècades. És la segona aparició.

I vorejant el poble cap a l’oest arribem a la font i als safaretjos on hem de deixar el cotxe. L’edificació és de pedra arenisca, està restaurada i és mol interessant i de funcionament simple: el raig de la font omplia la gran pica dotada d’un sobreeixidor-canal que entrava als safareigs per una petita obertura.

El dia és seré i el sol escalfa l’aire immòbil. D’aquí poques hores entrarà l’aire polar. La Sola és a tocar i els seus 150m de panxes i repises impressionen, la fan aparentment inexpugnable. Pugem mandrosament per un corriol a peu de paret, fem una curta grimpada sense corda (IIIº), voltem la Peña a l’oest per un replà ample i passat un gran bloc caigut, entrem a l’ombra i veiem el parabolt de peu de via, ben alt. Orientació SO.

El nom és explícit, la peña està sola. Està feta del conglomerat típic de l’antiga costa del mar terciari que ocupava el territori de l’actual depressió de l’Ebre. Alguns lloc d’aquesta vora marina són els cingles de Tavertet i de la vall de Bianya, Sant Jaume de Frontanyà, Pont Quebradís, La Nou i Sant Romà de la Clusa, Canalda, Collegats, Guara, Salto del Roldán i Riglos. I en molts d’aquests llocs si escala des de fa dècades. En la costa sud de la conca també escalem en la mateixa unitat geològica: al Montsant, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Estem parlant d’una unitat sedimentària present a totes les vores de l'antiga conca i dipositada per sistemes de torrents i deltes costaners entre 38 i 29 milions d’anys (ma).

Perquè hi ha tants conglomerats a les antigues costes de la conca de l’Ebre?. La resposta la tindrem aquí mateix en un proper article. Una pista: l’evolució de la conca va anar estretament lligada a la dels Pirineus i a l’orogènia alpina.

Apecte característic dels conglomerats de Riglos i, en general, dels de la vora de la depressió de l'Ebre. Els còdols de gran diàmetre, majoritariament calcaris i de mida heterogènia, els diferencien clarament dels seus germans de la vora sud de la conca (Montserrat).

La via.
L’arrancada de la via és interessant i lògica, un A2e que fa cantar els braços freds. Abans calia un pas d’esqueneta per clavar el primer clau i ara també per xapar el primer bolt o portar “una caña de esas de llegar lejos”, segons la ressenya que he trobat a la xarxa. La línia flanqueja a dreta sota un sostret. La dificultat està considerablement rebaixada per tres expansions que tallen per una placa i que eviten portar pitons.

Entrada a la primera reunió.

Se surt en lliure atlètic (IV+) per passar l’esperó i entrar a la cara sud i es continua en A1e per una fissura vertical (A1/V+, camalot 0,75) i s’entra en una cornisa amb la R1 a la dreta.

La segona tirada, una placa polida (V i A0/6a-b) i ben protegida, que s'escala cap a la dreta i porta a una cornisa fàcil (III) que seguim fins a la R2. Antigament era la tirada més difícil i calia clavar pitons i pitonisses de fissura.

La llepada segona tirada (6a+/Ae) i la segona reunió.

Recte amunt escalem una fissura-diedre de V+ atlètica i desplomada, però l'estrep ja fa dècades que s'ha inventat i és per posar-lo. Has d’escalar una setmana seguida a Riglos per fer aquests V+, o ser bo. Es continua en IV+ fins una repisa on una enorme sabina va oferir un bon bivac als aperturistes i primers repetidors. És la R3.

Seguim per una fissura evident V/A0 per flanquejar a la dreta cap a un gendarme a l’esperó que passem i trobem la R4.

Passant l'esperò per entrar a la quarta reunió.

Les tres tirades que queden són semblants i resegueixet l'esperò en escalada de placa franca amb expansions que allunyen i on els aliens mitjans i petits fan servei. Són de IV menys un bonic mur vertical de la sisena tirada (V), pel damunt d'una repisa i cal anar en compte.

Sortim doncs de R4 recte amunt i instal·lem la R5 en una bauma que, de fet, és una voltorera. Hi ha potents ponts de roca usats antigament però ara esta parabolitzada, com totes les altres.

Escalant la cinquena tirada.

Assegurant la cinquena tirada.

Un flanqueig caminant a dreta ens porta a un esperó que escalem amunt fins a la R6. I recte amunt fins a la R7 a cinc metres del cim.

En Miquel Pérez hi arriba i fa enlairar dos voltors d’una paret propera. La vista és magnífica i oberta sobre Peña Ruaba, Riglos i altres serres conglomeràtiques menors i la conca d’Osca. Som damunt del poble i a l’extrem de la serra d’Agüero però ens en separa un pas de gegant. Voltors i més voltors.

Panoràmica des del cim i cap a l'est: serra de Agüero, Ruaba, i Riglos.

La via és molt interessant i variada, tant pel traçat i la varietat de passos i com pel seu estil clàssic. L'entorn és idíl·lic i només s’hi escolten sons antics. Està ben semi equipada tant a les reunions com a les tirades. Portar 12 cintes, aliens petits i mitjans i encastadors, i cordes de 60m pel ràpel.

Descens:

El clàssic és per la via amb tres ràpels, però tot el que sabíem indicava que era una línia complicada. Per això vam tentar una línia de ràpels de la via Torrijo de la cara est, una via plena de panxes i amb algun tram volat. La línia és neta i ràpida, reequipada amb parabolts i vam fer-hi quatre ràpels. Però a la ressenya que dúiem i adjuntem aquí, indica la baixada amb tres ràpels: cim a R5 Torrijos (52m); R5 a R2 (55m); R2 a terra (45m).

La línia desplomada de ràpels de la cara est te molt ambient i és molt segura i neta.

Durant el descens, un voltor sobrevola la bretxa de la cara est de la Sola.

Camí del cotxe trobem un pagès i xerrem. Ens diu: “La gente les llama los mallos pero para nosotros son Las Piedras”.

A disfrutar!!

Ressenya de A0avista (descens per la Torrijo). Ressenya de Joan Jover (descens per la VN.)

Viatge a l’antiga Etrúria (1): Introducció històrica, paisatge i necròpolis.

2012-01-29T18:07:00.004+01:00

Introducció

Els mars itàlics Tirrè i Adriàtic van ser batejats pels grecs antics. Els noms deriven de tyrrenoi, el nom grec dels pobladors del centre d’Itàlia, anomenats després tusci o etrusci pels romans, i d’Adria, la colònia etrusca a la desembocadura del Po. Ells s’autoanomenaven rassa o rasenna. Qui eren en realitat els etruscs?. D’on venien, com eren i quan temps va durar la seva presencia modernitzadora?.

Al llibre Les étrusques, le peuple secret (1957), Alain Hus explica l’impacte que va produir el descobriment a la Maresma toscana, al 1828, de les tombes hipogees de Vulci. Un pagès empenyia l’arada quan de sobte el bou es va enfonsar i va caure sota terra. És fàcil imaginar-se l’escena, el bou bramant i el pànic del pagès i després l’estupor i el misteri. Així es va descobrir la primera de les nombrosíssimes tombes etrusques on s’hi reprodueixen la casa i els objectes quotidians dels difunts: vasos i altres objectes de terrissa, joies d’or, bronzes, escultures de pedra, peces d’ambre i milers d’objectes de la vida d’un dels pobles menys coneguts de l’antiguitat.

La seva presència a Itàlia va durar quasi mil anys, de la primera edat del ferro (s X-XI aC) fins als segles II-I aC, després d’haver importat a Itàlia tot el saber oriental. El territori etrusc anava des de el riu Po fins a Roma i des dels Apenins a la costa tirrena, i en el màxim expansiu arribava a Nàpols. Però no van deixar arquitectura, ni una plana de literatura, que coneixem pels historiadors antics, i una llengua indesxifrable fins fa pocs anys.

Les ciutats dels vius no s’han conservat. Les guerres i els materials peribles de les ciutats han deixat molt poc registre, la base dels murs d’algun temple, fragments ciclòpis de muralla i alguna porta en arc. Però la seva cultura de la mort ens ha legat milers de tombes hipogees que reconstrueixen fidelment la “ciutat dels vius”.

Mapa d’Etrúria i de les colònies gregues. La seva relació va marcar la cultura del Mediterrani Occidental. Etrúria fou la primera nació italiana i va importar i exportar a la resta del mediterrani, mercès a una flota potent i a la explotació dels nombrosos jaciments de minerals metàl·lics del centre d’Itàlia.

La fi de la nació etrusca es va produir quan totes les seves ciutats van quedar sotmeses a Roma, la qual va heretar el seu patrimoni: religió, escriptura, dret, organització de l’estat, de la milícia, de la flota, artesania, tècniques agrícoles i hidràuliques, urbanisme, medecina, alimentació i encara més. El etruscs no van tenir imperi fora d’Itàlia però van abraçar els avenços tecnològics i culturals de l’Orient Mitjà, en part a través dels grecs i llurs colònies però també directament, com l’arc de mig punt babilònic que els grecs no van adoptar. És així com el sorgiment i la importància de Roma en la història del “món” va ser un fet.

Hi ha tres hipòtesis que històricament, ja des de l’antiguitat, han intentar explicar l’origen d’aquest poble:

1) La primera proposa una procedència d’orient i es basa en les font literàries antigues i en el marcat orientalisme de la seva cultura. Això significaria l’arribada de gent d’orient que és va assentar a l’Emilia i a la Toscana, el país etrusc.

2) La segona proposa l’arribada de gent del nord d’Europa, portadors de una rica tecnologia del bronze i de la pràctica d’ incineració i enterrament de les cendres al terra.

3) La tercera, més moderna i suportada per les troballes i el mètode de l’arqueologia contemporània, proposa que els etrusc surten del substrat de poblacions autòctones italianes abans de l’arribada a Itàlia de les llengües indoeuropees. La llengua etrusca, avui parcialment coneguda, sorgiria d’una branca de llengües anterior als dialectes itàlics que van donar el llatí.

Dades practiques.

Quan deixem Roma també hi deixem el soroll i la massificació. Viatjar per l’Etrúria és apartar-se de l’eix nord-sud que vertebra Itàlia. El nostre viatge es va centrar en l’Etrúria meridional (Tarquinia, Viterbo, Cervèteri) i va durar una setmana d’octubre. Vam poder visitar a fons llocs essencials, les grans necròpolis i el Museu etrusc de Roma, i afegir-hi altres llocs secundaris per completar una primera aproximació als etruscs. Aquests segons indrets tenen encant per ser aïllats, poc o gens visitats i estar al costat de poblets o enmig de la natura i, a vegades, costen de trobar.

Vam volar a Roma Fiumicino una tarda. Agafem el tren cap a Roma Termini i sense arribar-hi, transbordem a l’estació de Trastevere per arribar a Tarquina a l’hora de sopar.

L’estació és lluny del poble però hi ha servei gratuït de bus per tots els trens que hi paren. Allotjament recomanable a Tarquina: Hotel San Marco, familiar i dins del casc antic.

Visita: Punts essencials *

Dia 1.

Necròpolis de Monterossi*. A l’oest i a peu des de Tarquina. Sis mil tombes hipogees catalogades, de les que dues-centres estan decorades amb frescos. Se’n poden visitar una vintena sense guia.

Museu Arqueològic de Tarquina*. Al centre històric ubicat en un magnífic palau. Mostra part de les troballes de les excavacions de les tombes i d’un parell de temples dels que no queda quasi res. Sarcòfags, joieria, vasos, bonzes, escultura, objectes quotidians i informació gràfica, i dues tombes totalment reconstruïdes amb els frescos i els aixovars.

Vam dedicar encara una tarda a fer una visita guiada molt interessant (mínim quatre persones) a algunes tombes tancades de Monterossi i a una necròpolis veïna de tombes excavades al marès (Turisme de Tarquina).

Una volta pel casc antic ens permetrà veure algunes esglésies romàniques interessants i, fora murs, el paisatge del Laci, a l’oest la combinació de turons suaus i valls poc profundes amb camps i bosc i a l’est, la baixada en suau pendent cap al mar.

Dia 2. Cotxe (GPS útil).

Camí de Viterbo, capital de la Tuscia, la segona província del Laci amb Roma, es pot visitar la necròpolis de Norchia, excavada en el marès o en el tufo del vessant d’una petita vall engorjada.

Viterbo: ciutat de províncies interessant i de pas per anar a la necròpolis de Pian de la Mola, difícil de trobar i enclavada en el bellíssim vessant d’una vall enmig de rouredes i sureres.

Dia 3. Cotxe.

Necròpolis de La Bandidaccia*, al poble de Cerveteri. Aclaparadora visita a una part de les necròpolis de les grans tombes de túmul. Museu recomanable.

Sutri, poble al nord-oest de Cerveteri que compte amb necròpolis, un magnífic amfiteatre romà i els jardins de la Vila .

Dia 4.

Museu Etrusc de Roma*.

Geologia i paisatge.

El Laci és un país ondulat i pla, sense trencaments. El paisatge actual, fora de les grans ciutats , és amable i suau, fet de turons i carenes de bosc de roure i alzina que alternen amb planes o valls amples de camps i pobles en els turons.

Paisatge representatiu del Laci. Cotes baixes, relleu suau, bosc, conreu i aigua.

Per l’est s’aixeca en els Pre-Apenins però el centre és format per valls somes i turons baixos, que cap a la costa oest enllacen amb una ampla plana costanera. El territori etrusc anava des de el riu Po fins a Roma i des dels Apenins a la costa tirrena, i en el màxim expansiu arribava a Nàpols.

En els darrers mil·lennis de l’evolució geològica d’aquesta zona d’Itàlia, vam formar-se dos tipus de roques d’origen ben diferent però de fàcil treballar, que van afavorir el poblament i l’establiment dels pobles antics: són el marès i l’escòria volcànica que formen les unitats geològiques superficials.

El marès és un gres de color daurat, porós i poc compacte, originat per sedimentació submarina de poca fondària, amb molt fragments de closques d’organismes ara fossilitzats i que pesa poc i és bon aïllant. Es pot serrar o excavar fàcilment. Moltes de les cases de pagès i dels pobles del Laci estan fetes de marès i, com veurem, moltes de les tombes i sarcòfags antics també.

Des de 4ma fins a 550.000a, el marge continental tirrènic va patir estirament i fracturació durant la darrera etapa de formació de les cadenes alpines, en aquest cas, dels Apenins. Aquestes fractures van produir un rosari de volcans alineats i paral·lels a la costa, de vulcanisme semiexplosiu tipus estrombolià, com a Olot, i la formació de dos tipus d’escòria volcànica: la tofa (cat. greda), partícules de magma projectades i dipositades per gravetat fent capes de pumicita (cast. P. pómez), i la ignimbrita, a partir de núvols ardents o aerosols de magma a temperatures de mes de 1000ºC que s’escolen pel pendent a velocitats superiors als 100 km/h. La greda és poc compacte i es desagrega mentre que la ignimbrita és compacte però porosa i lleugera, ideal per ser excavada i suportar càrrega. També es poden serrar o modelar fàcilment i, al seu damunt, s’hi desenvolupen, sobretot a les valls, sols molt fèrtils.

Aspecte d’una pumicita. La roca ésà plena de buits i s’observen les partícules més grans dins d’una massa homogènia i soldada. El color ocre apareix per oxidació dels silicats de ferro de la roca.

Les ciutats dels morts.

Tota la cultura que perviu dels etruscs esta relacionada amb aquestes roques: tombes excavades al subsòl, a vegades amb túmul superficial obrat, i necròpolis excavades a la massa rocosa de zones planes o als vessants de valls somes engorjades. Aquests vuits excavats guarden les despulles dels etruscs i els objectes que els ajudaven camí del més enllà. De fet, totes les cultura humanes de tots els temps i llocs han aprofitat un reduït nombre de roques per viure-hi a dins, excavant o construint edificis.

Necròpolis de Monterossi i poble de Tarquinia sobre un pendent que baixa a la costa per l'est (esquerra). Els turonets són túmuls que marquen la posició de les tombes excavades al marès.

Sepulcre de marès amb urna bicònica i vasos (Museu de Tarquinia)

.

El primer període ben delimitat de civilització etrusca és el vil·lanovià (s. IX aC), de Villanova a l’actual Toscana. Es caracteritza per la cremació dels morts i l’enterrament de les cendres en vasos d’argamassa bicònics i amb tapa, amb aixovars simples (armes, objectes de la vida quotidiana i algun ornaments corporals). El bicònics s’enterraven dins d’un vas de pedra amb tapa, directament al terra (tombes de pou) o dins d’un sepulcre fet de lloses de pedra.

Tall d'una sepultura amb urnes cineràries.

La homogeneïtat de la cultura vil·lanoviana de la mort indica que no hi havia diferències significatives d’estratificació socioeconòmica i un desenvolupament sòlid i creixent. La persistència dels vasos bicònics en totes les necròpolis i la seva datació estratigràfica ha servit per datar estrats on les dades disponibles no donàven edats fiables; és a dir, els bicònics són "fòssils guia" per datar tots els estrats on aparèixen. Aquesta mateixa persisténcia i homogeneitat demostra la consolidació del país a finals del s IX aC.

Sepulcre bàsic monoplaça excavat a la pumicita (necròpolis de Cerveteri).

A les primeres dècades del s VIII aC assistim a un procés progressiu de diferenciació social determinat per la riquesa i abundància dels aixovars, en tombes més grans en les que es substitueix la cremació per la inhumació. Recollint aspectes ideològics del mon grec, emergeix a la comunitat
una classe dominant i un desnivell econòmic.

Tomba hipogea tipus amb escala i cambra (necròpolis de Monterossi, Tarquinia). Com totes en les estructura naturals o antròpiques del subsòl, som al regne del silenci i la foscor.

Sarcòfag de dona de terracota (Museu de Tarquinia).

La inhumació fa necessari el sarcòfag de quatre peces per ser introduït fàcilment a la tomba. En la aristocràcia naixent la dona és tan privilegiada com l’home i rep el mateix nombre de béns.

Un dels dos exemplars existents del conegut sarcòfag dels esposos. Secle VI o V ac (Museu Etrusc de Roma).

Tomba del Baró (general, s VI aC, necròpolis de

Monterossi, Tarquinia).

Tomba del Baró (detall de la dona, s VI aC, necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Les tombes de l’aristocràcia reproduïen la casa, amb teulada a dues aigües decorada amb frescos. Dos cavallers i un home barbut que ofereix una copa i empeny un jove flautista, ret homenatge a una dona amb els cabells sota el tutulus, barret propi de la dona de l’aristocràcia. Porta un vel i acull als personatges amb els braços aixecats en signe de salut. Probablement es tracta de la difunta.

Tomba dels Lleopards, general i detall (s V aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Asseguts en triclinium i envoltats de vegetació, un home i una dona son servits per un efeb completament despullat. L’escena es completa amb ballarins i músics. En els frescos les dones són pintades sense color al cos i vestides amb vels o vestits llargs a vegades acampanant a la base.

Tomba dels Braus , general i detall (S VI aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Decorada amb temes trets del cicle mitològic troià, aquestes pintures del principis del s VI aC., són les més antigues descobertes fins avui. El nom bé de les escenes eròtiques i religioses de la part superior. La tomba ja és la casa amb estances i mobiliari. Els museus ens ajuden a imaginar-la amb els cossos inhumats en sarcòfags i les estances farcides amb els objectes de l’aixovar.

En el detall, Troil, el jove fill de Príam, munta un cavall vigorós cap a la font amb lleons rampants, darrera la qual s’hi amaga Aquil·les. Només porta l’elm perquè ataca un nen indefens. Hi ha nombrosos pentiments, sobretot al cavall, que corregeigen el primer traç de l’artista abans de posar-hi color. Aquesta pràctica denota que l’artista va més enllà de la còpia dels prototips grecs i aconsegueix un sentit humà i crític que no trobem abans.

Tomba dels Augurs, paret dreta (530 aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Un personatge envoltat de servents contempla la lluita de dos atletes nus per guanyar els tres vasos de terrissa. A la dreta, sortint de l’enquadrament, un personatge amb mascara (inscrit a la paret com Phers) agafa el cap d’una corda entortolligada a braços i cames d’un home mentre l’altre cap està lligat al collar d’un gos ferotge que mossega l’adversari.

La necròpolis de la Banditaccia, a tocar de Cerveteri (prov. Roma).

Consta de milers de tombes de totes les èpoques, separades per carrers (dromos) tot excavat a la greda i pumicita. Ocupen un total de 400 Ha, cent de les quals són visitables. La forma i dimensió és molt variable, des de tombes bàsiques de nínxol de paret fins a enormes estructures superficials cilíndriques, rematades amb túmul de terra que poden contenir diverses tombes a diferents nivells amb una entrada compartida o independent. Estem parlant ja de estructures majors que denoten poder i busquen l'espectacularitat .

Aspecte massificat a la Banditaccia amb les diverses formes usades excavant el terra volcànic ben visible.

Tomba excavada d’una sola peça en una massa de roca que ha quedat pel damunt de l’entorn per sobre-excavació de la roca del voltant per fer-hi carrers.

Gran tomba amb base de pedra feta per excavació de l’entorn i coronada d’un mur de pedra tallada i amb sostre cònic, una de les formes més visibles de la Banditaccia. La disposició dels carreus de la porta és canònica i porta a l’escala d’accés al subsòl o a un passadís horitzontal. Com totes en les estructura naturals o antròpiques del subsòl, som al regne del silenci i la foscor. Escales i passadís es combinen en les grans tombes amb diferents portes a diferents nivells.

Interior d’una tomba de la Banditaccia. Vista parcial d’una estança amb quatre sepultures separades per baldaquí, amb sostre de falses bigues.

Tombes de “dau” ben arrenglerades a les vores dels carrers (dromos), amb vestigis de bancs i piles per l’aigua.

Al poble de Sutri hi ha diverses necròpolis rupestres. Algunes de les tombes s’han aprofitat per usos diversos. En la imatge una gran tomba aprofitada per església catòlica.

Necròpolis de Pian di Mola, prop de la ciutat de Viterbo. És un lloc molt recollit al fons d’una petita vall envoltada de rouredes.

Necròpolis de Norchia. Tombes escalonades de dau a vegades rematades amb un porxo de columnes fen templet.

Els viagers a la porta d’un túmul (necròpolis de la Banditaccia).

La Trona del Bertí, petita-gran paret (via GEEB o Badalona).

2012-01-15T23:59:00.000+01:00

Introducció.

L’enllaç natural entre les planes del sud d’Osona i la depressió del Vallès és la vall excavada pel riu Congost entre els Cingles del Bertí i el massís Montseny, donant a banda i banda vessants morfològicament diferents. El vessant occidental és una successió de valls i carenes curtes excavades pels afluents del congost, on les compactes calcàries del triàsic fan cingles com els del Sot del Bac. Pel damunt d’aquestes valls hi ha una cinglera llarga i continua que va de nord a sud des de L’Ametlla del Vallès fins a la Plana de Vic. Te forma de taula i te recorreguts molt freqüentats a peu i en btt per la vista panoràmica a nord, oest i sud. El topònim la Trona del Bertí potser ve de la forma de proa de vaixell que te allà la cinglera, dominant el paisatge sobre les valls inferiors del Sot de la Guillota i del Sot del Bac, on l’erosió de les calcàries triàsiques ha donat agulles on s’hi escala des de fa dècades (A. del Vidre, A. el Salt, etc.).

Un niu segur sota els sostres de la Trona.

Geologia i paisatge.

La successió sedimentària de les cingleres superiors del Bertí són d’edat terciària inferior (55 milions d’anys) i els estrats estan en posició horitzontal.

Consta, de baix a dalt i a tot Osona i al Bages, d’un conjunt de gres i conglomerat vermells dipositats en sistemes sedimentaris fluvio-torrencials que drenaven una plana costanera.

Al damunt hi ha els estrats que formen la cinglera principal, de gres groc calcari compacte i fracturat, dipositats en una plataforma marina de poca fondària amb gran quantitat d’invertebrats marins ara fossilitzats.

Les dues unitats geològiques sobreposades.

Aquesta súperposició ens marca un important augment del nivell del mar terciari, una transgressió marina: la terra ferma amb sedimentació fluvial queda sota l’aigua i recoberta pels sediments marins posteriors. Després de molts canvis i milions d’anys s’ha format el paisatge actual.

L’escalada.

La historia de l’escalada a la Trona es remunta als anys quaranta. En el llibre Escalada d’Ernest Mallafré (1948) hi ha fotos de ràpel i d’escalada artificial en doble corda-tracció en les fissures de la Trona.

M. Vilaplana a la primera tirada de la Cerdà-Riera als 60.

Aquestes fotos van fer que Cerdà i Riera hi anessin amb la intenció de repetir la via que suposava oberta però que finalment va ser un projecte antic. Així es va obrir la Cerdà- Riera (1960), primera via a la Trona.

Actualment hi ha una quinzena de vies obertes a la dècada dels seixanta i als voltants del 2000.

Els escaladors vigatans de la segona meitat dels seixanta sovintejàvem el Sot del Bac però La Trona era “La Trona”. Després d’haver escalat la Cerdà-Riera, vam fer diversos intents a la GEEB o Badalona, una via que t’acostava al límit de l’escalada artificial de l’època, i amb els meus companys no vam passar mai de la segona reunió original. Calia superar un sostre equipable però els tacs feien un soroll tant buit que baixàvem de por. Ja no vaig fer cap més intent, ho vaig deixar… per tornar-hi 45 anys després.

I una vegada més, no ens podem queixar del reequipament que va fer en P. Vila per poder fer-la en lliure i amb seguretat, és excel·lent. No fem grau. Però és un plaer escalar aquesta petita-gran paret per la Badalona, on cal tècnica d’artificial desplomat, escurçar la separació entre assegurances i disfrutar de l’ambient. Per primera vegada he envejat als que poden pujar en lliure una via clàssica d’artificial agafats de mans i peus a les fissures. És la vida.

Per repetir-la calen 17 cintes, tascons petits i mitjans, aliens i camalots fins al 2 i l’alien blau o una uve per la primera tirada. L’actual R1 és la R2 de la via original, cosa que permet escalar 30 m seguits penjat del fifi i disfrutar de valent.

Informació i ressenyes: Osona Vertical. Escalades als Cingles d'Osona, de Miquel Pérez i Pep Vila. Ed. Unió Esxc. de Vic, 2003.

Dos moments de la primera tirada.

El primer a la primera reunió.

A la primera reunió.

Sostre de la segona tirada.

El tercer llarg manté l'ambient.

Com es veu el tercer llarg?

Manel i Miquel, cim!.

La Campana, via Normal.

2012-01-04T18:14:00.001+01:00

A Walter Bonatti in memoriam.

Passen els anys però el desig d’aventura es manté. Som més grans, els cos i la ment s’han posat a cero un parell de cops, han fet milers de metres. Però el desig de descobrir es manté. Hem set inconscients durant anys sobre el perquè fem lo que fem, i hem llegit, pensat i parlat, buscant respostes. I més enllà d’un camí i un temps recorreguts, ja no es possible continuar sense tenir-ne. Finalment sabem que escalem perquè ens apassiona i ho necessitem. Si no fos així ja no suportaríem la duresa de fer-ho ni d’assumir la incertesa que comporta. Però hi ha més i pensem que , per alguns, la muntanya pot ser el camí cap a la introspecció personal per explicar-nos què i com volem viure. I la confiança personal i en el company ens permet fer-ho afrontant el risc en el marc grandiós i inhòspit de la natura, de la Terra governada per forces incommensurables com la gravetat i els elements. Per mi escalar és, sobretot, cultura.

La mort recent de Walter Bonatti ha generat diversos articles en revistes especialitzades de tot el món. Llegint-los descobrim que no estem sols, que són moltes les persones que s’han emmirallat en aquest home que s’ha fet les preguntes essencials i ha donat respostes sàvies . Personalment em quedo amb la curta columna de l’Enric Faura al darrer Vèrtex de 2011, on demostra que coneix a fons l’alpinista i l’home. És inevitable tornar a la saviesa del pensament i les paraules de Walter. L’home confrontat davant la muntanya: –“L’alpinisme és una de les maneres de ser i conèixer-se”; -“He escalat muntanyes impossibles per conèixer-me millor i per trobar la meva dimensió”….

Bonatti després d'escalar el seu pilar al Petit Dru.

Fa uns dies hem escalat la via normal de la Campana, l’agulla que contempla les seves germanes des de dalt de La Plantació, a Montserrat. La via va ser oberta el 8-3-1943 per J. Casassayes, J. Mengod i L. Vilallonga. És una escalada MD poc equipada i amb material vell, i combina una placa poc protegible (IV-V, un clau i un buril) i una llarga fissura diedre fins a la primera reunió, sota el cap cimer de l’agulla (35m, 3 claus, 2 burils, 1 pont de roca i un sabina). S’acaba escalant el cap fins al cim (15m, IV+, 1 expansió).

Campanes, raves i sentinelles adormits.

El cel no es clar i des de Monistrol la boira tapa la base de les parets i el cim de les agulles. Passem per sota les Magdalenes i al mirador el sol i la boira lluiten pes mantenir-se tos dos ferms. El Sentinella guarda la Plantació entre les bromes. Baixem pel camí del coll dels Pollegons i abans d’arribar-hi, quan el camí s’acosta a la Campana i al Rave i fa un pronunciat revolt a la dreta, prenem un corriol a l’esquerra que ens pocs minuts ens deixa al peu del vessant sud de la Campana.

Primer intent de la primara tirada.

Sense mirar-nos gaire la ressenya –no n’aprenem mai, escalem recte cap un buril per la banda esquerra d’una llastra que toca al terra. A sobre del buril hi ha una escarpa en una fissura horitzontal sota un balmat. Ara caldria escalar una llastra desplomada i restablir-se a sobre cap a la dreta, i seguir en el mateix sentit fins a la fissura principal. És un pas atlètic de decisió i finalment el company baixa.

Hem passat per la dreta i fissura amunt.

Tornem a l’atac flanquejant des del buril a la dreta però ara per sota el desplom. Es pot protegir abans de trobar el primer clau de la fissura principal. Lo millor hagués set escalar des de baix i en diagonal fins aquest punt. Les dues opcions són semblants (10m, IV). Un segon pitó amb baga em permet continuar la línia, primer recte i després en diagonal evident a la dreta (2 burils, un sense xapa,V). La fissura-diedre ja mira recte amunt i l’escalo autoprotegint-me i aprofitant lo posat. Passada una bona sabina hi ha tres claus junts, probablement una antiga reunió. Malgrat la generosa mida dels còdols, l’escalada és d’equilibri i s’ha d’escalar pausadament i la tensió em fa i optar per reunir-nos aquí.

Gran bloc a la reunió de pitons. La humitat, la porositat de l'arenisca i el gel-desgel l'erosionen per descamació.

Arribat el company i sempre vigilat pel Rave, continua pel diedre, no hi ha rès, posa un parell de peces, passa un sostret per l’esquerra i amunt fins a la reunió, vella però molt segura i continua fins al cim.

Segona tirada.

Cim.

Sota un sol blau pur i radiant contemplem les agulles que ens envolten, les capçaleres de les Artigues, el Plàtan i el Serrat dels Pollegons i el mar lluent. Malgrat que era la meva tercera ascensió d’aquesta via, la he trobat més difícil de lo que em deien els records i més d’aquell gust que satisfà el tròs que ens queda del desig d’aventura.

El Rave i la vall de l'Artiga alta.

(5) Via Normal. Ressenya “actualitzada” extreta de la guia La Plantació (Pere Forts i Joan Vidal, modificada).

Material: 10-12 cintes, tascons i friends fins el 3, una xapa recuperable i vagues savineres. Descens per la cara nord des d’un arbre (equipat).

Caminades curtes pels Ports de Beceit i el delta de l’Ebre.

2011-12-17T19:22:00.000+01:00

El nostre lligam amb les terres catalanes del sud, Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Matarranya i Montsant, ve de lluny, de família. Fa més de trenta-cinc anys que de manera intermitent baixem a l’Ampolla i, des d’allí, explorem, caminem i escalem aquestes terres amb les que s'ha creat un sòlid lligam .

La plana deltaica segada, a principis d'octure. El talús del fons marca el limit del delta amb la terra ferma. Al rerafons i el Montsià.

Els coneixedors del Port, massís dels Ports de Beceit i de Tortosa, en parlen sempre amb superlatius perquè n’estan enamorats, com nosaltres ho estem de Montserrat. Són excursionistes de Tortosa i rodalies, amants i exploradors incansables. Des de la primera i llegendària guia i mapes dels Ports de la UEC, les publicacions s’han anat amuntegant damunt la taula: guies excursionistes, de BTT, d’escalada i naturalistes. Malgrat això, la gran majoria de muntanyencs coneixen només superficialment el massís. Probablement, els Ports siguim el territori menys freqüentat i salvatge de Catalunya, un gran patrimoni natural.

Us proposem tres excursions curtes pel delta de l’Ebre a la zona del Garxal (garxal: zona plana d’aigua salobre o aiguamoll, relligada al sistema deltaic), pel Port i per l’esplendorosa plana al·luvial del curs final de l'Ebre, a Xerta.

1 – La plana deltaica.

Caminar, més que pedalar, per dins del delta de l’Ebre és, en si mateix, una activitat singular. Perquè la bicicleta és un medi massa veloç per contemplar exhaustivament aquest paisatge aparentment tant igual però ple de diversitat en els detalls. Amb el sol de primera hora o el de posta, els minúsculs relleus sobresurten de la plana deltaica i sembles acabats de fer, primigenis. En aquestes hores i segons l’estació de l’any, els camps inundats reflecteixen el cel. Quan l’arròs despunta i creix la gama de verds canvia subtilment i a l’estiu es torna groc.

Contemplant la sega de l'arroç.

És al setembre que es cull i durant uns pocs dies l’activitat és febril. Al vespre, quan cau el dia, les grans màquines recol·lectores encenen els llums i pasturen tots els arroçars com animals antediluvians.

La plana deltaica és plena de límits: vials, sèquies i camins elevats entre camps.

El paisatge manté la seva ruralitat pels camps d’arròs i la “caseta” d’eines amb l’era ombrejada per un bon plàtan o garrofer. Aquesta construcció és habitable de temporada, sobretot abans, quan l'anada al tros es feia sense cotxe, i respon a unes poques tipologies arquitectòniques. Després hi ha les sèquies de tota mida i els vials, carreteres, pistes i finalment els camins aixecats pels marges emergits que separen dos camps. Moltes fileres de grans pollancres delimiten el territori i el paisatge. També hi ha els pobles, que han crescut però són de cases baixes i no trenquen la horitzontalitat del paisatge. El teló de fons cap a terra són les muntanyes, curosament distribuïdes per una ma sabia: El Montsià al sud-est, el Port a l’oest i la serra de Vandellós al nord-est. La plana, les muntanyes i, naturalment, el mar. El gra, els aiguamolls i la bonança del clima atrauen un bon nombre d’espècies d’aus migratòries i les seves depredadore,s que s’ajunten a l’ecosistema humanitzat del riu, canals i camps.

Una caseta excepcionalment maca i cuidada, que sempre visitem.

A més d’aquest tipus de paisatge “de dins”, hi ha les platges i les dunes amb la seva vegetació adaptada a la sorra i a la salinitat, les extenses llacunes d’aigua dolça voltades i ocultes a la vista pel cinturó de canyar, les boques i els llits antics abandonats pel riu fa dècades o segles, els fars i, sobretot, l’Ebre, el gran riu del sec país mediterrani, el corrent lent però cabalós, com un mar segur entre ribes, sempre igual i canviant. Seguir-lo des de les muntanyes costaneres per la plana al·luvial i pel delta fins a la boca és entendre la cultura de l’aigua, tant és que sigui caminant, en barca, en bicicleta o en cotxe.

A la banya del Trabucador hi ha el far homònim, sempre solitari.

Les platges són de sorra fina i l'anar i venir de l'aigua hi modela formes centimètriques efìmeres.

La salicòrnia o herba salada és una herba anual i

suculenta molt comú a les platges mediterrànies que creix sense competència gràcies a la seva adaptació a sols molt salins.

Els aiguamolls i les llacunes dolces sovint es conecten al mar per canals explotats pper la pesca. L'abundància de canyes fa que no siguin visibles a peu pla.

Si deixeu de banda els punts més visitats tant pels del país com pels ecoturístes, us trobareu sols. Un bon mapa serà essencial per situarse en la xarxa de vials tallats ara aquí ara allà per les cèquies.

La recent inauguració d’un pont que relliga Deltebre (La Cava i Jesús i Maria) amb Sant Jaume d’Enveja ha canviat la comunicació entre el dalt i el baix que es feia amb els passos de barca. Quan hi passàvem fèiem parlar al barquer de quan era un jove ciclista professional que havia provat fortuna al Giro d’Itàlia. O de l’estraperlo de l’arròs a la postguerra, d’aquells que se’n van enriquir i que encara ara són a la boca de la gent, convenientment odiats i retratats, sobretot si han caigut en desgràcia. Un món per ficcionar.

De Riumar o del Garxal a la Gola de l’Ebre. Informació pràctica.

La gola de l’Ebre és un paratge magnífic i fàcil d’assolir per dos llocs diferents que es poden complementar amb mig dia i fer-hi còmodes caminades de durada variable. El primer és caminar des de la platja de la urbanització de Riumar cap al sud fins que la platja desapareix i els aiguamolls del Garxal associats a la gola del riu no ens deixen continuar.

Barres de sorra camí de la gola de l'Ebre per la platja de Riumar.

En aquest trajecte es pot observar de lluny el creixement i emersió de barres de sorra subaqüàtiques, que es formen pel mateix mecanisme que les dunes subaèries. La seva formació ve afavorida per la poca fondària de la plana deltaica submergida. En règim de creixement deltaic, quan el riu aporta més sediments que no pas s'emporten els corrents marins litorals, són aquestes barres les que construeixen la plana deltaica, com les barres o banyes del Fangar i del Trabucador. Des de fa anys, els nombrosos embassaments al llarg del curs del riu han retingut el sediments i la plana deltaica està en retrocès.

Planta de salicòrnia.

Vegetació adaptada a les condicions de les dunes costaneres i sedimentació de closques de mol·luscs bivalves.

Caminant pel costat de l’aigua podrem observar el cordó de dunes litorals i la seva vegetació específica d’espècies de llargues arrels adaptades a l’anar i venir del vent i de la salinitat. Separen la platja de les extensions d’aigua soma i salobrosa dels Garxals Gran i Petit.

El segon surt del pàrquing de la riba esquerra de l'Ebre (vegeu mapa i enllaç) i arriba a l'interessantíssim mirador el Zigurat, elevat vint metres per sobre del Delta i de la gola de l'Ebre. És el millos punt d'observació del Parc Natural.

El mirador del Zigurat permet elevarse sobre la gola del riu.

http://www20.gencat.cat/docs/parcsnaturals/Home/Delta%20de%20lEbre/Novetats/Itinerari%20ciclista/ruta.pdf

2 – Ports de Beseit: el Pic de Marturi.

L’aspror i la solitud del Port són un bon contrapunt a la placidesa de la plana deltaica. La garriga i la vegetació arbustiva dels antics alzinar cremats i humanitzats d’aquestes muntanyes demanen camins marcats i una bona dosi d’orientació. Al sud-est del Mont Caro es pot pujar al bassis (abeurador) de Marturi i al pic homònim (1.292m). Des del cim estant es domina un paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió de la pluja que carstifica el pais calcari i dels torrents de règim episòdic i salvatge propi del clima meditarrani.

Paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió càsrtica i torrencial.

Cap al sud i sud-est l’ampla vall del curs baix de l’Ebre amb els seus tarongers. Portell dels Ports.

Cap al nord, la vista es perd en el mar de valls i carenes sense fi on la serralades Costanera i Ibèrica en sobreposen. Paisatge calcari i càrstic ple de rascler, coves i avencs on tot punxa o talla, la roca i les plantes.

Accedim en cotxe al Portell dels Ports des de Roquetes per la carretera d’Alfara de Carles, que deixem a la dreta per seguir la retolació del parc natural dels Ports de Beceit i de Tortosa. Deixem el Portell enrere així com les cases i el restaurant, sempre en direcció SE fins al pàrquing-pícnic de les Avellanes, amb taules i font, on deixem el cotxe. Prenem un camí que remunta el vessant sud de la serra del Boix, fins a la font i bassis de Marturi (30minuts). D’aquí prenem un camí a l’esquerra que primer de pla i després amunt (fites) ens portarà a la carena de Marturi. Des d’allí i mirant a mar veurem el cingle de calcària gris de la Mola del Boix a la nostra dreta i seguirem la carena a l’esquerra fins el modest cim de Marturi (1 hora).

Ample panorama sobre els Ports i els seus cims, fàcilment identificables amb el mapa. De baixada pel mateix camí, entrem a la cova de les Avellanes.

La mola del Boix.

La cova de les Avellanes.

3 – Xerta: les ribes i els Canal de l’Ebre.

I encara un altre contrapunt. Caminar des del poble de Xerta cap al sud fent un itinerari circular per les riba dreta del Canal de la Dreta de l’Ebre, creuar-lo per la primera comporta, desfer el camí per la riba esquerra, passant de llarg el poble fins a la presa l’Assut. Allí veurem el naixement dels canals de la Dreta i de l’Esquerra, gràcies a aquesta construcció àrab que permet la irrigació de la baixa plana al·luvial de l’Ebre i del seu delta. L’itinerari es pot modificar i adaptar-lo a qualsevol durada.

Caminem envoltats de taronjers amb les sínies antigues que pujaven l'aigua del canal al camp.

Remontem ara la riva esquerra del canal per fora del poble.

Més amunt el cami passa entre dues aigües, amb el riu a la dreta en el sentit de la marxa.

Sortim de la plaça de l’església de Xerta amb el seu grup des jubilats fent-la petar i on un enregistrador de cabal ens recorda la ira del riu. Si considerem que el cabal està amidat des del terra de la plaça de l'esglèsia és fàcil imaginar la dimensió de les grans crescudes del riu. La construcció dels embassaments va permetre controlar aquests episodis devastadors.

Fem aquesta caminada a mig mati d’un dia gris i plàcid de principis de juny. A Xerta hi ha pau i silenci. Sortim cap al sud per l’ample camí de la riba dreta badant l’aigua i l’skyline del poble del que sobresurt el campanar. El mur del canal està entapissat d’algues filamentoses verdes i pardes mogudes pel corrent lent i plàcid.

Sortim de Xerta aigües avall. El Port tanca l'horitzó.

Ja ben fora del poble creuem el canal per una comporta i remuntem la riba oposada entre velles sínies i tarongers carregats de fruita. Voltem al poble per l’exterior de la muralla, sempre ran d’aigua i aviat el deixem enrere.

Aquí caminem entre aigües: a l’esquerra el canal i a la dreta l’Ebre . El llit del riu és ample i partit per una illa amb la característica forma d’ametlla de les illes fluvials. La vegetació de ribera és exuberant. Continuem així per camins i pistes fins a l’Assud. Ara obro la Wikipèdia per “assut” i trobo:

Assut (de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera, en general cap una sèquia.

L'assut és una part important en els regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de València i Múrcia.

L'assut de Xerta es troba en la confluència dels municipis de Xerta, Benifallet i Tivenys al riu Ebre, va ser construït pels àrabs al segle XI i encara està en ús. Tradicionalment es considera que a partir d'aquest assut comença el Delta de l'Ebre….

La petita assut del riu Millars a Vila-Real (Wikipèdia).

…. encara que parlant amb rigor geològic hem de dir que el delta comença molt més al sud, on el terreny del continent queda separat, pocs metres més avall, per un marge continu que el separa del terreny guanyat al mar pels sediments fluvialsla, la plana deltaica.

Arribem a la caseta de la Comunitat de Regants de Xerta, enlairada sobre les ribes i des d’on es domina l’assud de Xerta i el naixement dels dos grans canals que irriguen el Delta. Aquesta caminada palesa l’eslògan més reeixit dels moviments en contra dels transvasament de l’Ebre: “el riu és vida”.

Inici del canal de la Dreta de l'Ebre.

Des d’aquí retornem fàcilment a Xerta. Els marges dels camins estan entapissats de banderetes.

I durant la caminada l’aigua es va ficant dintre teu, tan lentament com es mou el corrent, mentre la mirada abarca la plana rica, les taronges daurades i s'escolta la remor suau i imperceptible de l'aigua. El rius són vida. De fet, hi ha hagut i hi ha una vida fluvial i deltaica específica arreu del món, la de les civilitzacions mil·lenàries de Mesopotàmia o l’actual del delta del Mekong en son exemple.

Mercat al delta del Mekong (Joan Riba).

Pirates. Una vida a Montserrat.

2011-11-28T18:35:00.001+01:00

Als Pirates Pere Camins i Manolo Martínez in memoriam.

En el darrer festival de cinema de Torelló, la pel·lícula Pirates, de Miquel Pérez i Miquel Vilaplana, va ser seleccionada a concurs i estrenada el dia 14/11/2011 a les 21:00h al teatre Cirvianum.

Una fita personal?: per les persones que vam participar-hi, indubtablement sí. I la vam fer ceyint-nos a l'objectiu inicial: afegir una plana més a la història de l'escalada catalana. Fer una pel·lícula sobre un grup d'escaladors singulars que, en només cinc anys d'activitat, van dibuixar una línia temporal i estilística inesborrable .

Miquel Pérez parla amb en "Rodri" i en Picazo durant el rodatge a la biblioteca de la U.E. de Sabadell.

Els Miquels a la Easy Rider a l'abril de 2006.

La idea.

En una d’aquestes converses disteses que es tenen tornant d’escalar, quan sents que la paret i tú us despediu contents i tot sembla possible, li dic a Miquel Pérez: -Miquel, el que hem de fer és una pelí·cula d’escalada!. I al cap d'aquell instant en que encara no ets conscient del què has dit, escolto un sí clar i decidit. "I triaré un tema, afegeix".

No m’hagués hagut de sorprendre quan setmanes després em va comunicar que faríem un documental sobre els Pirates. En Miquel és cineasta i historiador de cine. Un documental sobre els Pirates, ni més ni menys. La proposta em va seduïr immediatament i vam començar a fer plans pel futur. Comptaríem amb els amics i amb la possibilitat de conèixer persones singulars, rares, que són, en definitiva, les més interessants. Farem el primer pas, contactar amb l’Antonio Garcia Picazo: el seu si o el seu no determinarà fer o no fer Pirates.

Al 1971 jo havia deixat l’escalada en roca i quan la vaig reprendre-la al 1991 vaig trobar un nou panorama. Vies noves a totes les parets de Montserrat, peus de gat, assegurances flotants i expasions i pitons millors. Als anys següents, de la ma d'en Manel Orbay, vaig escalar prou per poder disfrutar vies dels Pirates i llegir articles i llibres de l’Antonio G. Picazo i l’Armand Ballart. Així vaig conèixer, en retrospectiva, l’època de l’Extrem, aquella revista independent d’escalada i alpinisme, escrita mig en castellà i mig en català, una cosa insòlita a Catalunya, però que reflectia amb fidelitat la realitat social catalana i la aparició de noves veus i opcions. La cultura de la muntanya ja no era només als centres de muntanya ni provenia necessàriament de la rica tradició romàntica. Allà dins hi havia un món diferent, unes veus que buscàven aire propi, maneres diferents que, amb perspectiva, es veuen correlatives amb les que hi havia a la societat mateixa. No va ser casual que el "centre" dels Pirates fos a les escales de la Catedral de Barcelona, al gimnàs de l'AGRUEC i al bar Haití, sempre girant entorn del Barri Gòtic.

Franco havia mort i Espanya i Catalunya es despertaven d’un mal son. Els joves de l'Europa continental havien conquerit més drets individuals i la seva veu es deixava sentir trenta anys després del final de la Segona Guerra.

Joves Pirates.

Em van arribar ressons del mite pirata. Sentia parlar de les vies Valentín Casanovas, Còsmica, Aresta Arcarons, Vagabundos del Dharma, Jumpin’ Jack Flash, Electric Lady Land, Easy Rider, Aresta Tobogán, Catalans al Pisón, Zarathustra del Gallinero, i un llarguísim etc.

Mai havia envejat les aranyes fins que vaig ser a la punta del sostre de la variant Bartomeu Puiggròs de la Casa-Chani, un dels miradors més ventats de Montserrat. I després escala la placa superior fins a la reunió, un V+ mantingut amb burils allunyats i totes les farinetes treure!. Però encara va patir més el meu company, un jove amic amb "grau i tot l'artifo amb Ao", va quedar bloquejat al sostre, les cordes no es movien durant estona i estona i no ens sentiem...

Sostre de la variant Bartomeu Puigròs de la Casas-Chani (J. Rodrígues i A.G. Picazo, 23 d'abril de 1977). Foto: Husa, revista Extrem.

Alguna cosa havia canviat i a mesura que llegia i escalava vaig veure que havia set en pocs anys. A la segona meitat dels setanta, després de menys de dos anys d'haver començat a escalar pel seu compte, aquells "crius" ja marcaven rutes agosarades a les Parets de Montserrat.

Trenta quatre anys desprès, al gener de 2010, al bar Maxitapa de Fabra i Puig de Barcelona, ens reunim en Picazo, en Manuel Pedro “Gaston” –per Rebuffat, en Miquel Pérez i jo. Els hi proposem rodar un film sobre la historia personal del grup. Hi ha un clima ambivalent de curiositat i recel. Els hi parlem d’un documental històric de 30 minuts usant el format clàssic de combinar entrevistes, imatges i films de l’època i rodatges actuals de les vies més emblemàtiques de les obertes durant els cinc anys de funcionament del grup com a tal.

A la conversa, que va i ve del fil del projecte, entre glop i glop, apareixen els primer elements que després veuriem a la pantalla: els escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) que van ser el seu referent; el jersei pirata, els seus orígens i la seva procedència sociocultural; el seu anarquisme vivencial deslligat dels clubs de muntanya, la falta de medis, la determinació autodidacte, les noves vies que van obrir, amb segell de la casa. En definitiva un nou perfil sociològic d'escalador. Agafar-se la llibertat per descobrir-ho tot per ells mateixos, allò tant dels joves, potser a canvi d’una altre manera de viure, treballar menys i escalar més amb pocs medis. I aquells joves van resultar ser talentosos i van aprofitar el moment.

Brodat sobre vellut, l'alpinisme clàssic.

Els hi proposem que comparteixin corda amb l’equip de rodatge i escalin les vies que van obrir i, fins i tot, una possible trobada de pirates trenta cinc anys després de la seva diàspora radical. També volíem aprofondir en els canvis estètics de les ressenyes i noms de les vies. I anem parlant. Finalment els ulls els hi brillen d’il·lusió i veiem que el primer pas s’ha fet i que "tenim projecte". Finalment, després de dinou mesos de treball acabem la pel·lícula al setembre de 2011. La criatura té bona salut, pesa 67 minuts i l'hem batejada a Torelló amb el nom de Pirates i la padrina, només faltaria, ha sigut la Montserrat.

A l'UES, el record de les vies dels de Sabadell és arreu. Carles Olivella i Miquel Pérez comenten les vies TIM.

El projecte.

L’esquema del guió es va basar en indagar en la sociologia d'aquest grup de persones nascudes al voltant de 1960 i que a meitats dels anys setanta, amb setze o disset anys, van aparèixer a Montserrat. Durant cinc anys, de 1975 a 1980, obren vies d’alta qualitat, dificultat i bellesa en un estil que incorpora canvis al corrent principal de l'escalada espanyola, però seguint l’herència estilística dels antecessors, sobretot dels escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) i dels germans Cerdà (GAM del CMB).

Joan Cerdà a l'aresta Bruchs de l'agulla de l'Arbret. La corda penja lliure com una plomada.

Un estil que aporta canvis que marcaran el camí cap a l’escalada clàssica actual. Ho fan com els abans esmentats, però més en lliure, més difícil, sense foradar o fent-ho al mínim, i amb la mateixa exposició. Amb ells va aparèixer el solo integral a la Paret de Montserrat i l'escalada de velocitat. Un exemple fou la Mas-Brullet en un solo integral de 25 minuts. I, escalant així, quedaven molts miralls lluents i lògics a Montserrat esperant als escaladors i que ells van saber trobar i resoldre.

Rodant vint hores d’entrevistes vam tenir davant de la càmera a Antonio Garcia Picazo, José Rodriguez “Rodri”, Joan Altimira “Aranya”, Joan Mulero “Oruga”, Miquel Arcarons, Armand Ballart, Fredi Parera, Lluís Hortalà, Germà Folch i Pili Martínez. En trobades posteriors vam tractar a Ramón Artigas, Robert Fernández, Lluis Solé “Quasiguapo” i Lluís Agustí, entre altres. Per circumstàncies diverses i el caràcter amateur del projecte hi van faltar Juan Carles Griso, en Peralta, el Rompebragas, el Feo, l'Aborto, l'Abortito, Sergi Martínez, Joan Cassola etc. També vam entrevistar escaladors contemporanis dels Pirates o més grans, els ex-TIM Lluís Coromines i Jaume Camarasa, Joan Manuel Anglada, Joan Cerdà, Jordi Lluch, el Barrufet Remi Brescó i l'Albert Iglesias.

Al peu del Pisón preparant el rodatge de la via Catalans.

La transcripció fidel de tantes hores d'entrevista va ser la part més laboriosa i avorrida, però les mateixes entrevistes i l’escalada de les vies i el muntatge, la més gratificant. Vam fer una nova xarxa de coneixences que ens van enriquir a tots. L’ambient va ser sempre el propi del cine amateur, tant ben filmat a Vivir rodando de Tom DiCillo (1995), una pel·lícula que tot cinèfil hauria de veure. Però ells tenien equip! Nosaltres vam disposar de una càmera de vídeo de definició estàndard per les entrevistes, en prèstec, i càmeres de fotos Lumix LX3 i LX4 i una de frontal per les escalades, menys a la via Easy Rider, que en teníem una de vídeo de definició estàndard.

Filmant a la R2 de la Easy Rider.

El cost de la pel·lícula va ser un esforç econòmic però, en termes de cinema, no va ser cara i vam confiar el muntatge a professionals. No vam tenir unitat B ni cap ajut econòmic o espònsors. Vam rodar en precari però amb total llibertat With a little help of our friends.

Pep Vila i Miquel Pérez rodant a l'estudi d'en Lluís Hostalà, a Verges.

El contingut de les entrevistes es presenta com una colla de blocs temàtics dels trets personals i humans del grup i de les particularitats de les diferents personalitats, totes elles marcades i singulars. Els blocs alternen amb les filmacions de les vies escollides, en l'ordre següent: Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri, Catalans al Mallo Pisón, a Riglos, Còsmica de la paret de Diables, Easy Rider de la paret de l’Aeri, Zarathustra a la paret del Gallinero, Ordesa, i l’Aresta Arcarons de la Tapa dels Plecs del Llibre.

La via dels Catalans, una de les mítiques i menys repetides del Pisón, va ser la primera en ser filmada, a principis de juny de 2010.

D'esquerra a dreta: José Rodriguez "Rodri", Lluís Hortalà i Antonio G. Picazo al peu de la seva via al mallo Pisón al 1978 (col. Lluís Hortalà).

La cordada Armand Ballart-Pep Vila la va escalar i filmar des de la paret i l’equip des del peu de via. El rodatge es va fer en dos dies seguint la logística planificada pels escaladors: una tarda per pujar a la entosta (a Riglos, gran llastra) i baixar, i tot el dia següent per escalar la resta.

L'Armand a la mítica primera tirada de la via, assegurat per Pep Vila.

Al peu dels ràpels volaos amb la feina feta.

La Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri es va rodar en dos dies i va ser la primera que vam començar i la darrera en acabar (13-6-2010 / 27-6-2011). Al maig de 2010 l’Antonio i en Juan Garcia escalen la via amb l’Iván Ruiz de càmera. La resta de l’equip (Miquels i Emili Giner) filma des de baix i la bavaresa des de dalt despenjant-se per obtenir picats. La necessitat de filmar la bavaresa des de la sisena tirada i de la sisena reunió fa que calgui tornar-hi un any després i fer mans i mànigues per arribar a la reunió per dalt. L’Antonio i l’Óscar Médel rapelen fins a R5 per tornar a escalar la tirada de la bavaresa i els Miquels al darrera. Acabem tard però amb el regal d'una llum meravellosa de posta en un capvespre clar que, n'estic segur, mai oblidarem.

Inici i final de la primera jornada de rodatge a la Valentín Casanovas. Iván Ruiz, Juan Garcia, Emili Giner, Miquel Pérez, A.G.Picazo i Miquel Vilaplana.

Al 24 de juny ja estàvem filmant la Easy Rider. La cordada estava formada per l’Armand Ballart i els Miquels de companys i de càmeres. Era la segona via on un dels aperturistes de la via l'escalava per la pel·lícula. Per primer cop vam usar una càmera de gran angular al casc i les imatges resultants van ser interessants.

Al jardinet de la Easy Rider.

Entrevista familiar.

També volíem filmar una via dels TIM però la idea no madurava. Triàvem Diables, després Patriarques. Estàvem ocupats amb les entrevistes i l’hivern se’ns tirava al damunt i vam optar per deixar l’escalada per la primavera. Vam començar la fase de buidar i transcriure les vint hores d’entrevistes que havíem filmat i això és laboriós de veritat. Si et saltes un oh!, ah!, mmm..., etc, no serveix i cal tornar a començar. I no tot-hom ha estudiat oratòria. També vam fer una sessió a casa de l’Armand Ballart on va dibuixar per la càmera la ressenya de la via Normal del Cavall Bernat.

L'Armand Ballart dibuixant la Normal del Cavall.

A la primavera decidim canviar el rodatge d'una TIM pel de la Còsmica de Diables, oberta a continuació de la Valentín, per Miquel Arcarons i Joan Carles Grisú i, sens dubte, la segona gran via dels Pirates de la primera època. La cordada es va formar aviat gràcies a en Pep Vila, que ja la havia escalat i a l'Iván Ruiz que de molt jove somniava literalment en escalar-la. A la càmera en Miquel Vilaplana. Mentre escalàvem els llargs superiors, en Pep ens explicava l'epopepia d'en Santacatalina quan la va forçar en lliure. A la vista del material posat i de tot el que cal afegir és un homenatge radical a l'escalada clàssica.

A la Còsmica, qui canta els seus mals espanta.

L'afaitadora de la Còsmica.

L’apertura de la via Zarathustra a l’esperó del Gallinero de Ordesa es va fer del 20 al 25 de juliol de 1979 i va tenir un gran ressò a tot Espanya. Es va obrir en equip al coincidir a peu de via dos grups diferents de... Pirates!

La primera meitat l’obren Fredi Parera, Antonio G. Picazo i Joan Cassola. La segona Ramón Artigas, Lluís Agustí i Josep Mª Peralta, accedint a la línia triada a través de la Rabada-Navarro. Un cop enllestida la via, una part de l’equip fa la primera integral. La segona repetició triga un any (Joan Martí “Gepes” i Miquel Arcarons) i els dies 19 i 20 de juny de 1980, en Fredi Parera fa la tercera integral i primera solitària, amb un sol vivac. La Zarathustra és un bon exemple de territori pirata. I aquesta ascensió, plena de incidents com totes les “grans”, és la que en Fredi ens explica al film sobre foto fixa de la ascensió.

Ordesa, juliol del 1979.

Autoretrat d'en Fredi Parera a la punta del sostre durant la tercera integral i primera en solitari de la Zarathustra.

Finalment li va tocar a l’Aresta Arcarons, una de les dues arestes Bruch paradigmàtiques de l’escalada lliure clàssica a Montserrat. L’altre és l'Aresta Bruchs de la Bessona Inferior, oberta el 28 d’octubre de 1958 per Joan i Jaume Cerdà. Són vies germanes d' essència montserratina pura, escalades que demanen a l'escalador la mateixa exposició i sang freda, però separades per vint anys de diferència. Dues vies que s'escalaràn sempre i seràn intemporals. Emili Giner i Miquel Vilaplana l’escalen i la filmen i es fan plans des de baix i des de la carena del Montgros.

Al peu de l'Aresta Arcarons, fem una mica de teràpia de grup abans de començar.

Un bloc important del film el vam dedicar al mapa del tresor de l'escalada: les ressenyes. Aquests fulls de paper que passàven de ma en ma i que més endavant van florir en forma de guies d'escalada, probablament des dels inicis de l'escalada moderna.

L'Armand Ballart és aquest ilustrador i dibuixant de ressenyes d'estil personal i sinònim de informació de qüalitat, fiabilitat, realisme i bellesa, i que no gradua el pas més difícil sinó tota la tirada. La seva aposta estètica és canviant i sempre sorprèn i satisfà. Ell mateix ho va explicar a la càmera.

El film es tanca amb una trobada de Pirates a Santa Cecília al novembre de 2010. Va fer un dia clar i ventat per la tramontana. Vam passar més fred que les castanyeres. Les boires ballaven a la paret mentre els Pirates vivien la seva retrobada històrica trenta anys després. Pirates i amics, tots amb veu pròpia a les parets de Catalunya.

Fredi Parera, Josep Carbonell "Buril", Armand Ballart , Anna Massip.

Al 1975, el "refugi" de Santa Cecília va ser punt de trobada i d'origen del grup. A cap altre lloc del massís pesa tant l'atmosfera del repte de severitat però també de bellesa de l'escalada montserratina. Ara també ha set el punt de retrobada i el moment de posar el final a Pirates.

Dels innumerables territoris de Santa Cecília, un és pirata. Solé, Altimira, Mulero, Arcarons, Picazo, Rodri, Ballart, Parera,Artigas, Agustí i Hortalà.

Navegant pel temps.

Fotografies i ressenyes:

Joan Altimira "Aranya", Armand Ballart, Joan Cerdà, Husa-Extrem, Fredi Parera, Miquel Pérez, Marcel i Miquel Vilaplana.

Boires dalt del Cavall Bernat.

2011-10-19T12:51:00.002+02:00

L'octubre de 2011 només porta altes pressions, calor i falta de pluges. El país està sec i polsos i els retalls socials s'incrementen dia a dia mentre els cotxes de gama alta incrementen vendes. Avui donem descans al cap i escalant l'Anglada-Guillamón del Cavall suem de valent, sobretot a la fissura de la segona part de la cinquena tirada on només un plom treu el cap per sota dels espits del flanqueix d'entrada a la R5.

Obrim la caixa d'eines i el temps passa mentres el sol baixa. Un cop a la gran bauma de la reunió em recolzo comodament i contemplo Flautats i Gorros mentre el company es baralla amb la tirada.

La R5, un mirador exclusiu dels escaladors.

El vent canvia i les cordes i la roba es tornen enganxoses. Llevant fort i humit. En poca estona pugen espeses boires del sud-est i embolcallen completament els Gorros i després la Vall Mala i els Flautats. El vent les empeny per la cara nord on es precipiten i es fonen. Escalo la darrera tirada i la sortida de quart és difícil i exposada, tot està humit i al cim fa fred. Les boires ja són a Diables i Sant Antoni. Només ens queda contemplar. Res per dir, emmudits.

Sant Antoni

Un escalador-michelin de cara al llevant humit.

Diables.

Algunes escalades curtes i poc repetides a Agulles i Frares Encantats.

2011-10-04T22:18:00.002+02:00

Introducció.

Montserrat te moltes vies poc repetides d’interès indubtable.Són fàcils, velles, amagades, exposades o simplement desconegudes per la majoria, malgrat que totes han estat ressenyades i publicades.

Vista de Frares Oest des del cim del Gendarme amb el petit Carquinyoli al centre de la muralla.

Si tenen llibre registre, -la informació ha trobat altres camins, veurem que les ascensions hi són infreqüents, a vegades una cada deu anys, sempre fetes per amants de descobrir racons. Són escalades modestes que criden a l’exploració i el resultat és molt gratificant. Tornem havent escalat i portant sensacions de llocs nous i de panoràmiques que no tenim a la memòria ni a l’arxiu fotogràfic.I això és que hem fet alguns dies de finals de primavera.

Les noves guies, com la d’Agulles d’en Joan Miquel Dalmau ara, i la d’en Dani Brugarolas de Frares fa pocs anys, ens ajuden a la seva redescoberta. En escalar-les ens sentim al costat dels aperturistes fent els seus gestos i assumim, quan cal, la seva valentia. Pitonar, falcar, esgarrinxar, trobar -la canal, el cami, la via, son verbs habituals.

Agulles.

El Martell, via Normal (IV).

Situats al coll nord del Martell, entre aquesta agulla i la Saca Gran, baixem lleugerament a l’est i escalem a l'esquerra sota l’ombra d’alzines fins una repisa

que ens permet accedir a l’ampla l’aresta est. S’escala en una sola tirada de 30m. Sota el cap final hi ha dos ponts de pedra equipats. Es poden posar aliens i un universal. Descens rapelant al coll nord. Restituïm el llibre registre al cim amb caixa nova.

Del cim del Carbassó i d'esquerra a dreta, Pedestal del Martell, Martell, Miranda de les Bohigues, Mirador de la Miranda, Boteruda i Gep Llarg.

El Carbassó, via Normal (denominació Barberà 1977; no apareix a la guia Dalmau, A1-IV).

Via interessant d’una única tirada de 25m que puja pel vessant nord i que cal equipar (només un pitó de via). Aprofita una fissura horitzontal que cal abastar (pas esqueneta o V) on comença un A1 en flanqueix cap a la dreta (2-3 claus) i després amunt amb aliens petits i mitjans (roca mediocre). S’arriba a un pitó i es surt en lliure de IV fins una savina sota una repisa on pugem (IV). S’escala el cap de l'agulla per roca excel·lent i de presa grossa (IV). Ràpel pel vessant nord.

Panoràmica a nord-est des del cim del Carbassó.

Miranda de les Bohigues, A2-V. Carrizosa-Càmara (cara oest).

Aquesta Miranda te una marcada fissura-diedre molt visible des de la carena de les Portelles. L'havia vist moltes vegades amb ganes. Finalment, en Nandi Salas me'n va parlar i vaig entendre que, malgrat ser curta, calia picar. Efectivament cal i ens ha donat una bon mati d’artificial (A2) equipat només amb vuit burils on cal pitonar i posar estris (uves i universals, tascons, aliens i friends fins al 2). El millor accés al selvàtic peu de via, és pujar a la Miranda i rapelar la via (equipat).

La marcada fissura a la cara oest de la Miranda de les Bohigues.

Comença per una placa on cal anar a caçar el primer dels cinc burils que la resolen a cins metres de terra (V) i permeten l’entrada a la fissura. És desplomada i neta de material. S'escala equipant a gust i porta a un lliure d’equilibri fins a una savina morta però molt ferma (IV+), on crec que s’hi feia la R₁(una xinxeta visible).

Arribada a la sabina seca.

Es continua amunt en lliure o A₁ (3 burils) i lliure (V) fins a un ferma associació de ginebró i alzina on es pot fer reunió, o continuar fins al cim (IV). En total 45m. Els burils estan en bon estat.

Lliure delicat a la sortida del primer tram d'artificial (V).

Darrers metres de la via.

El Setrill, V. Normal (esperó NE, III, un pas de IV).

La monolítica i massissa cara sud del Setrill, ben visible des de ponent, es popular per vies com la Ful de Sac i la Salvador Álava: 100 m de IV a V+ amb algun A₀ ocasional i equipament en bon estat. Al vessant nord la Via Normal és un bon exemple d’escalada típicament montserratina, exposada, semiequipada fàcil.

El primer a la R1.

Ressegueix l’esperó que forma la cara est amb la canal herbosa nord. La primera tirada puja a l’esquerra de les alzines més baixes de l'esperó i apunta a la R1 sobre una llastra molt visible (III, 1 espit, merlets).

L'esperó NE del Setrill.

La segona tirada puja recte amunt amb lleugera tendència a la dreta , passa a l’esquerra del ràpel i escala el cap de l’Agulla (20m, III i IV, 1 espit). Descens que comença desgrimpant (II) fins a les savines del ràpel de 35 m pel vessant nord.

Frares Encantats: tres escalades encadenades.

El Caputxó d’en Semir, via Normal (III).

El Caputxó d'en Semir s'avoca a la pared nord.

Aquesta modesta agulla ret homenatge a Ramón de Semir, autor del mapa topogràfic de Montserrat (1949), de referència obligada i on Semir va numerar totes les agulles del massís amb entitat pròpia, usat encara pels escaladors. És un mirador extraordinari de Frares Oest i de les agulles amagades sobre el Portell Estret (Ànec, Contrafort de l'Ànec, El Gendarme, l'Agulla del Cingle i La d'en Cassola).

Per escalar el Caputxó ens situem al peu de l’aresta Bruchs de l’Agulla Sens Nom i resseguim la base de la seva paret est que ens portarà a les envistes d’un coll-clariana. Abans d’arribar-hi fem diagonal a nord-est (corriol) travessant l’espès alzinar per sortir a la carena plana sota d el'agulla (evident, 10 min, ambient singular).

La curta i fàcil escalada del Caputxó.

S’escala la seva aresta Bruchs de 15 m amb bona roca. Protecció possible dels primer passos (allien mitja o pitó). El cim és un punt màgic, avocat a la timba i al gran horitzó de Frares oest. Ràpel equipat per la via.

El Gendarme i la seva bretxa oest des del peu del Caputxó d'en Semir.

El Gendarme, via del Collet o Directa (sortida variant Cassanelles, A1 equipat, IV).

Situats al peu de l’aresta Bruchs de l’Agulla Sens Nom, resseguim la base de la seva paret est que ens portarà a un coll-clariana al peu de la seva l’aresta nord.

Aquest coll ampla i pla cau pel nord a una canal selvàtica on al bell mig hi destaca l’Agulla del Cingle, que deixarem a la dreta, envoltada de grans blocs caiguts i enmig d’una vegetació exuberant i avocada al buit de la canal, i de ben segur una de les agulles menys escalades de Montserrat (Brugaroles, Daniel).

L'Agulla del Cingle a l'ombra contra el fons il·luminat de la paret est de la canal.

La passarem per l'oest, tocant a l'Agulla d’en Passola i caminant al nord entre vegetació fins a la bretxa entre La d’en Passola i El Gendarme (10 min). Els darrers metres de caminada són penjats sobre la canal però les alzines permeten passar amb seguretat.

Comencem l'escalada des de la mateixa bretxa amb un pas d’esqueneta o un pitó ample per caçar el primer buril dels quatre que ens porten sota el cap del Gendarme (A₁e, 15m).

A1 de buril a la Directa

Deixar la directa i flanquejar a la dreta per cornisa fàcil (IV), cap a la intensa llum de la penjada l’aresta Bruchs i escalar-la fins al cim, sempre amb bona roca (IV, 20m)

Després del flanqueix escalem l'aresta Bruchs...

D'una sola tirada molt variada petjem un cim singular, amb vista singular del Caputxó d’en Semir i de Frares Oest. Salvatge i amb ambient. Afegim la nostra signatura a la d'exploradors incansables com els germans Masó i el Paca.

Agulla d’en Passola, V. Aresta Bruchs (D+, un pas de V).

Aresta Bruchs més difícil que les seves veïnes de l’Ànec i de la Sens Nom, ha restat pràcticament intocada, amb poques expansions (Brugarolas, Daniel, 2002). Plaquetes, aliens i un pitó (opcional) ens donaran seguretat en els 40m d’ aquesta via poc repetida, amb molt bona roca i dificultat i exposició assequibles però on cal escalar relaxat.

Començant l'aresta

La Pedriza del Manzanares. Geologia i escalada

2011-09-13T21:16:00.000+02:00

Geologia

La caminada ens endinsa en un paisatge màgic...

Molts han set els anys que he tingut La Pedriza al cap. Una obsessió moderada m'anava rosegant. Finalment, a principis de setembre d’aquest 2011, l’ Iván i jo arribem a Manzanares el Real disposats a rebre el bateig pedrizero. Poca broma.

Grans taffoni al Pájaro.

La Pedriza de Manzanares és un petit massís granític al nord de Madrid ciutat que pertany al Sistema Central Ibèric i més concretament, al vessant meridional de Cuerda Larga (serra de Guadarrama). Es situa sobre mateix del poble de Manzanares el Real, punt de partida d’excursions i escalades. Precisament per la seva mida i curta aproximació s’hi por caminar i escalar varies vies en un dia.

Un pilancón (cassoleta) a mig fer, amb desaigua, al cim del Pájaro.

Sense ser únic, és un relleu proper i excepcional de modelat sobre granit de la mateixa manera que Montserrat ho és sobre conglomerat. Efectivament, a la Pedriza hi ha un exuberant desenvolupament de totes les formes de modelat en granit, a totes les escales (de centímetre a quilòmetre), i originades en les diverses situacions climàtiques dels darrers mil·lennis. Parlem de canchos, pilancones, canalones (o estrias), taffoni, viseras, setas, i thors (denominació internacional)..., entre les més importants. Ara bé, les formes actuals només representen el final d’una llarga història que va començar amb la formació de la roca fa 340 Ma (milions d’anys) abans d’ara.

El sistema de fractures ha afavorit l'encaixament de les aigües d'escorriment que alteren, arenitzen i arrosseguen el material alterat formant un laberíntic sistema de camins.

L'acumulació de canchos fa túnels, una de les formes habituals de La Pedriza.

El granit comença la seva formació a la base de l’escorça terrestre dels continents, a 35 km de fondària mitjana. Allà baix, les condicions termodinàmiques fonen roques antigues que donen magmes àcids, és a dir, rics en sílice (SiO₂), procedents fonamentalment de la fusió de quars i feldspats i que es mantenen confinats. En un context de processos d’aixecament de noves muntanyes de plegament (orogènia), aquests magmes poden evolucionar cap a noves roques. Això passa en els límits de plaques tectòniques continentals que xoquen entre si (obducció de plaques) després d’haver engolit per subducció la placa oceànica que les separava, com el cas de Índia contra Euràssia (Himàlaia) o Ibèria contra Euràssia (Pirineus). En aquest context de col·lisió tectònica, les roques de l’escorça són sotmeses a esforços brutals que les deformen a totes les escales (fractures i plecs de microscòpics a quilomètrics). Aquells magmes profunds confinats poden ascendir per l’escorça aprofitant les fractures, però lentament, a escala de milers o milions d’anys, cosa que els refreda i descomprimeix. El descens d’aquests dos paràmetres per sota del punt de fusió de les roques originals, desencadena la formació de cristalls en el sí del magma i acaba amb la consolidació total i la formació del granit.

Aquest és el cas del magmatisme de La Pedriza, associat a la formació de la gran cadena Varisca europea, també dita Herciniana, durant el Carbonífer (Paleozoic), al voltant de 340 Ma. El nous relleus van aparèixer en diversos llocs de l’actual Europa. Tor el sòcol ibèric està format per cadena varisca erosionada: és el Massís Ibèric. Durant la seva formació, enormes volums de magmes àcids van migrar cap a zones més superficials de l’escorça obrint-se camí a través de esquerdes però sense assolir la superfície. El resultat fou l’emplaçament d’una ingent quantitat de cossos granítics intrusius, sovint quilomètrics, dins de roques més superficials i fredes. Els trobem repartits per gairebé tota la geografia peninsular i avui els observem en superfície gràcies a l’erosió posterior de volums també ingent de roques. Són els granits gallecs, portuguesos, castellans, pirinencs, bètics i costerocatalans.

I això només fou el començament. Si algu és pregunta com és que encara hi ha tantes muntanyes a Ibèria direm que una orogènia més moderna, dita alpina, va aixecar novament el relleu i deixem-ho per un altre dia.

Actualment, més de tres-cents milions i mig d’anys després, podem admirar i gaudir de les runes d’aquella potent serralada varisca també en les humils proporcions del relleus de La Pedriza. Però aquest fil geohistòric és massa llarg d'estirar aqui. En el lligam adjunt hi trobareu un Pdf que guiarà als més curiosos cap a un passat temporal incommensurable a escala humana. És divulgatiu però rigorós i es pot llegir per parts. No hi ha excusa.

http://www.igme.es/internet/patrimonio/descargas/IGME_excursi%C3%B3n_Pedriza_2009.pdf

Escalada.

El Pájaro. Via clàssica de la cara sud.

El Pájaro. Formes de blocs, thors (blocs sobreposats resultants de l'erosió de formes majors) i el dom del Pàjaro amb "l'ocell" parat al cim, entre núvols i clarianes.

El càmping El Ortigal, a Manzanares (el Real), és d’estètica neorealista. El acampadors de parcel·la llogada, habituals de molts anys, s’hi han construït una segona residència a tocar de Madrid, fent petites ampliacions tipus patckwork. Hi ha un fort ambient de barri, algun somier vell, hortets i bon veïnatge. Les converses familiars del vespre no tenen desperdici.

Lligat des de sempre al V+/A i tenint en compte que som forasters, haig de triar una via clàssica, de III o IV, garantia d’escalada estètica i per anar entrant. Podria ser a la Paret de Santillana però fa calor i te l’aproximació llarga.

Optem per anar al Pájaro a veure la pinta que té i sortim de Canto Cochino caminant per "la autopista". La caminada ens endinsa en un paisatge màgic fet de grans bloc arrodonits, canchos, sols o amuntegats i entre els arbres veiem les carenes fetes de doms de noms tan familiars com Peña Sirio, Cancho de los Muertos, El Yelmo,.... El bosc de pi i xiprer i més amunt de roure atlàntic és net i te un sotabosc magre d’estepes, ginebrons i bruc florit. Remuntem el fort pendent final per corriol laberíntic entre blocs, túnels i llastres. I una hora llarga més tard som al peu del dom del Pájaro.

La cara sud sembla molt fàcil, rampes fisurades, però una antiga ressenya “com les d’abans”, que marca la dificultat dels passos de cada llarg ens avisa que n'hi ha de V+. La via es veu neta d'asseguraces i una llumeta vermella s’encén en algun lloc del meu cap.

Ressenya extreta de "Tot escalant a la Pedriza del Manzanares, de Joan Enric Farreny (Vèrtex 3-4, 1975).

L'Iván escalant les fissures de la "X".

Fa un dia humit i ennuvolat amb clarianes que cap a la tarda portarà pluja. D’Iván ataca la primera tirada, la placa “del Jaboncillo” i aviat ha d’escalar de veritat. Empalma els dos primers llargs (ressenyes actuals o els tres primers de la nostra, més antiga), escala el difícil tram en “X”, cinquè pedriser i ha d’equipar tota la tirada.

De segon em costa fer els moviments que aquestes fissures exigeixen, de força i decisió, fent oposicions de mans i peus noves per mi. Som a una reunió equivocada a 6 m a l’esquerra de la nostra via. Surto travessant un esperó i flanquejo per una placa dreta i llissa fent A0-Dülfer descarat amb la corda i...m’aguanto bé.

A la Pedriza, geologia i escalada es complementen. Al fons una formació de canalons (estrias)

Un cop a la via, empalmo els dos llargs següents. Reunió sota la “fissura corbada” de A1-6b forçat. Com abans no he trobat cap assegurança però les excel·lents fissures permeten una protecció bona (IV-IV+). La entrada a la reunió és, com a mínim, de V de bota dura, mare de Déu...

Entrada a la reunió sota la fissura en arc (IV, ja!, ja!).

Però anem escalant millor, ens hi anem trobant. La fissura corba té, caram!, dos pitons, i es pot afegir el que calgui. Al final del llarg apareixen les primeres setas, sortints o protuberàncies de roca resistent a l’erosió que tenen forma de bolet. Són un merlets insuperables. Solen estar en línia perquè son parts de una beta única i si pugen amunt ja tens el llarg “equipat”. Ens queden dues tirades que fem per una variant directa farcida de setas fins al cim.

Reunió de seta (homologació U.I.I.A) i (a sota) assegurança de seta.

Un cim molt singular. Quan el cap deixa l’escalada i els ulls miren, quedem embadalits per les extravagants formes que ens envolten i que mai havíem vist enlloc. El cel és de plom i bufa un aire humit que diu: anorac!, a principis de setembre.

Vista de la majoria de formes d'erosió clàssiques del modelat granític reunides en un espai reduït.

Festegem la nostra primera Pedriza, que segur que no serà la última, i un ràpel de 20m pel N-NE ens deixa al peu d’una bretxa. La creuem i baixem pel vessant oest fins al peu de via. Tornant, passem pel peu del Tolo, un gran cancho que segons la guia de Las 100 mejores escalades de la zona centro, és el còdol més gran d’Europa.

El Tolo, el canto más grande de...

Informació.

El Pájaro, via de la Cara sud. Oberta per Teógenes Diaz, Juan B. Mato i Ángel Tresaco (1935).190m, V+, 2 pitons a la via i reunions equipades amb parabolts. Portar tascons, aliens i friends fins al 3.

Guillem, t'hem pujat flors al Cavall.

2011-05-17T23:34:00.010+02:00

Avui encara una Punsola-Reniu més. Al 1995 havia tornat a l’escalada i en Manel m’hi va portar. Vaig obrir el penúltim llarg. Em va emocionar escalar amb tants metres sota les puntes dels gats i amb tants per sobre sense veure-hi corda. Al cim feia ponentada, com avui quan m’hi he posat dret. Pocs minuts després, en Pep treu el cap i emergeix del buit. Avui he set jo qui he guiat la cordada. Ens coneixem de molts anys d’escalades de joventut a Osona i ara és ell qui ha tornat a l’escalada. Els anys passen i no de franc. Però som aquí després de molt temps passat, una mica masegats però amb la mateixa mirada clara.

De la serra de les Lluernes

Però avui la mort Guillem ens entristeix i li hem portat flors al cim del Cavall. No són de les altes muntanyes que va escalar ni dels prats de dall que va fressar. Són de les terres baixes on arriba la marinada, de la Canal Plana i de la serra de les Lluernes. Són del nostre cor i afegides a les de tots aquells que l’han estimat.

Orella d'Ós de la Canal Plana

Ja has tornat al gran cicle de la matèria i l’energia de l'Univers del que tots sortim i al que tornarem. Et veurem en qualsevol flor de tartera o en els cristalls de neu moguts per la borrufada i et recordarem sempre al nostre costat.

En Guillem amb un company al circ d'Ansabère.

Puntals d'Àger. Via Josep-Elena-Oriol al Trident (170m/V+).

2011-04-02T21:15:00.007+02:00

Pugem per la carretera del coll d’Ares mentre comentem la tossuderia d’Icona usant sempre el mateix tipus de pi per repoblar els vessants de roques toves i erosionables d’Espanya. Un pi estrany a la majoria de llocs on es va plantar. Després, mentre caminem amunt pel barranc cap als Puntals, penso que gràcies a aquests pins s’ha salvat el sol d’aquest vessant del Montsec. És cert que estaria millor amb alzinar i probablement així acabarà essent.

L'alzina i el boix recuperen lentament el territori al pi repoblat.

En Lluís i la Ingrid m’han proposat escalar una via als Puntal, on encara no hi he fet cap. Va ser oberta pels companys Ramón Artigas i Jordi González al 2003, i la van dedicar als amics morts a la borrufada del Balandrau. Trobem el peu de via fàcilment, a l’esquerra i al costat dret d’una marcada canal, on són visibles dos parabolts i un pont de roca a la fisura-díedre d’atac. És una bona via que no té cap tirada lletja i millora cap amunt fins arribar a les dues finals, mantingudes en el V+, aèries i magnífiques.

Ressenya (Romantic Guerrer).

Ens anem enlairant en aquest divendres 25 de març sota un cel blau enteranyinat pel fins vels blanquinosos. Malgrat que no som sols al Cap de Ras, no veiem ni sentim a ningú. Alguns voltors ens sobrevolen. La Ingrid fa la segona tirada per l’estètic flanqueig a l’esquerra entre curt díedres i esperonets.

La quarta tirada és la més exigent. Escala una placa que empalma amb un díedre vertical i mantingut en el V+ amb un pas de 6a obligat i ben protegit. En Lluís l’escala amb la seva calma i seguretat habituals.

La cinquena i darrera, aèria i d’equilibri, es fa curta per la seva bellesa engrescadora. La via acaba dalt d’una agulla des de la que caminem per assolir el pla del cim, on bufa vent del nord i els cims pirinencs amb prou feines es veuen.

Prop del cim.

El descens cap a l’oest és plaent, resseguint cornises i baumes fins a trobar una línia de fites i punts blaus que porten prop de la canal Xuruga per després separar-se’n i baixar a l’est cap a la pista i el cotxe.

És molt agradable escalar amb amics coneguts i també trobar-ne de nous. Baixem passejant, parant aquí i allà, mirant i compartint l'aire, dolç i perfumat per la discreta flor del boix.

Via Josep-Elena-Oriol
(R. Artigas i J. González; 2003)
Dificultat: V+, semiequipada amb parabolts.
Recorregut: 170 m
Orientació: Sud
Material: Cintes exprés, friends petits i mitjans i bagues.

Cavall Bernat, via Pérez-Vergés (A.Pérez i D. Vergés. 30 de gener del 1975)

2011-03-24T17:42:00.085+01:00

Al 1992 jo era un home gran que intentava reenganxar-se a l’escalada en roca, després de dinou anys d’haver-la abandonat, amb un currícul a la butxaca dilatat però modestíssim, gens variat i de poc pedigrí rocós: vies d’Osona, una Puigmal i un Gran Díedre, és a dir, no tenia res que no fos haver-m’ho passat bé.

Un any després, escalant la Pérez-Vergés del Cavall, ja havia descobert que podia pujar amb les potes d’un gat fent servir preses de peu arrodonides o molt petites. Era el vuit de novembre i escalava de paquet amb un amic al que encara no havia tractat gaire. Només mirava un metre amunt i un avall, lo just per triar la presa, em sentia segur i no recordo cap dificultat important. Fer l‘artificial de la berruga va ser bufar i fer ampolles pel “clàssic de V+/A“ que un servidor havia set.

En Pep escalant l'exigent primera tirada, la més obligada de la via V+ A0 1p.(6a).

Havia conegut en Manel anys abans fent el Puigllançada amb esquís un dia que el vent era tant fort que em va arrabassar un guant i moltes llàgrimes. Però la flor no va fer estiu. Anys després vam tornar a coincidir a la caminada al CB del K2, vam compartir tenda, hores de contemplació, porridge amb gelatina de maduixa cada vespre, i vam descobrir interessos comuns i ens vam fer amics.

L'entrada a la primera reunió.

A la tornada vaig anar a vagarejar per Montserrat. La seva flama mai no s’havia apagat malgrat les que havia perdut pel camí. Em vaig acostar al Cavall Bernat i vaig grimpar fins al peu de la via normal. Era un matí entre setmana i bufava un ponent moderat però suficient per fer el buit més profond. Pujava per l'esperó de tercer i anava sense lligams de cap mena. Vaig sentir l'arribada a la plaça metàl·lica com un cim i hagués continuat berruga amunt si hagués pogut. Com un segon bateig de roca en en el millor altar, vaig dedidir tornar a l'escalada. I en Manel em va guiar.

A la segona tirada el ponent comença a bufar fort i dona la sensació de desequilibri tan pròpia de Montserrat.

Després d’un any d’escalar de segon, em va “deixar” fer de primer en alguna de les tirades de Ae de la Punsola. I va ser alea jacta est. En aquests 20 anys següents he escalat contínuament, primer amb ell durant molts anys i després amb nous companys de Sant Cugat i d’Osona, que vaig conèixer durant l'elaboració de la guia d’escalades Osona Vertical.

Segona tirada. Totes les línies convergeixen avall.

El dijous deu de març de 2011, jo i en Pep, un amic i escalador de joventut, vam repetir la Pérez-Vergés, posposada durant molts anys pel fragor de la vida. Ho havia provat només un cop amb en Joan Carles amb resultat de retirada per vent i fred a les mans. Aquesta vegada la vaig mirar amb calma, vaig acaronar cada presa de l’exigent primera tirada i vaig anar al davant, tirada rere tirada fins al cim.

La segona reunió i la línia del cim.

Esperava una escalada còmoda i fàcil pel record del 1992, un paquet vint anys més ben embolicat. Ara, finalment, he descobert la bellesa d’aquesta línia, modesta en metres però generosa en “gran ambient”.

L'harmoniosa disposició de Trinitats.

El dia era clar i l’aire fluix però fred. Com bon montserratí, he fet la majoria de les vies del Cavall del meu grau, les clàssiques, anteriors a arribada de l’escalada esportiva.

Ombra i sol a la via.

Però el record d'aquesta repetició ocuparà un lloc lluminós en el meu record. En molts aspectes ha set una necessària retrobada amb el meu jo en el passat. I malgrat que sempre he sospesat pros, contres i expectatives,també aquesta vegada m'he equivocat. N'hi havia més d'amagades, de les que només es troben al cim.

Gràcies Manel!

Via Tirabous al Morro de l'Abella (Cingles de Tavertet, JMª. Panareda i P. Vila, 11-02-2000)

2011-03-22T09:45:00.004+01:00

El Morro de l'Abella amb el pla de Tavertet i el massís del Montseny.

"La via Tirabous és un itinerari modern cronològicament i en concepció i equipament. Recorre el centre de l'estètic esperó del Morro de l'Abella.....Per acabar l'escalada encara caldrà travessar un espectacular sostre....impecablement equipat..." (Extret de Osona Vertical. Escalades en els Cingles d'Osona, p. 26 a 29. Miquel Pèrez i Pep Vila, Ed. Unió Exc. Vic, 2003).

Prop del peu de via.

El Romàntic Guerrer va sospesar la proposta i va acceptar de venir a la meva terra a escalar aquesta via en un asolellat i càlid dia de febrer. Vam aprofitar tota la bellesa de la frontera Guuilleries-Collsacabra i tota l'acrobàcia d'aquesta via altament recomanable, segura i pràcticament equipada, MD sup (6a A3e, 75m: 20-20-15-20, gres calcari).Després hi ha tornat. És un bon senyal.

La primera tirada.

Adjunto els seus comentaris i informació útil:

http://romanticguerrer.blogspot.com/2011/02/la-tirabous-al-morro-de-labella.html

En Lluís fent acrobàcies.

Retalls dolomítics.

2011-03-12T23:39:00.188+01:00

Darrerament hem tingut l'avinentesa de freqüentar les Dolomites a l'hivern i a la tardor. Llargues esquiades amb dies clars i fred sever o amb boires i clarianes, quan les parets es deixen veure de tant en tant. I també amb nevades intenses que cobreixen cadascuna de les agulles dels avets amb estrelles de sis puntes. Pujar a la Marmolada té un segell especial. Un niu de gralles dominat per la vertiginosa cresta carregada de neu que uneix les puntes.

Pujant al Piz Boé (3.152m) amb les primeres neus de setembre i amb el rerafons dels Grups de Sella (dr.) i Sassolungo (esq.).

El Ciampac tapa parcialment els 1000m de la cara sud de La Marmolada.

L'alerç, espècie adaptada a l'alçada, és la única conífera caducifòlia d'Europa.

L'esquiador queda totalment envoltat pels cims dolomítics, els grans noms, Civetta, Pelmo, Tofanes, Sella, Sassolungo, Cattinacio-Rosëngarten, Delago, Vajolet... Un petit museu fa imaginar el front de la Primera Guerra Mundial, amb els soldats vivint en forats prop del cim, cada bàndol en un vessant, amb el fred i un esforç físic i mental duríssim, escalant cap a la cresta en atacs planificats per defensar o conquerir la Forcella V, entre les cotes Q3065m i Q3153m.

Els potents contraforts del vessant nord de la Marmolada davant del Gran Vernel.

Després llisquem els dos mil metres de desnivell per la cara nord. Els sentim les cames i ens aturem a contemplar les majestuoses parets on es va experimentar tot per anular la gravetat, l'escalada moderna, el sisè grau. Les llegendes i fantasies de tants escaladors que somnien en escalar-les. Les pregones canals fetes pel lliscar de les aigües mil·lenàries sobre la soluble dolomita, ara plenes de neu i gel. I continuem lliscant ingràvids i silenciosos arran de parets i entre els arbres.

L'alerç (Larix decidua) vestit de tardor.

A la tardor el color daurat del boscos d'alerç dona a les muntanyes un nou paisatge. Murs i pilars retallats pel sol de la tarda, agulles gegantines, històries viscudes per tantes generacions d'arrapicatori.

Làpida in memoriam a l'ermita de Sassulungo (passo Sella).

Epopeies de guies i clients com la ressenyada al passo Sella on una làpida de marbre blanc al mur d'una esglesiola diminuta ens fa imaginar una furiosa tempesta sulla vetta del Sassolungo. Hem arribat quan la primera nevada de setembre ja cobreix les muntanyes i les fa més altes, resplendents i inviolables.

Tomba del cementiri de San Ziprien-San Ciprianno.

Baixant cap a la plana del Po visitem cementiris alpins que recorden el patiment de les terribles guerres del segle XX. Cada poble amb els seus morts, germans, parents, amics. Seguim les aigües i a mesura que baixem s'obren més i més prats de dall i deixem enrere les muntanyes i els nombrosos castells que havien controlat les rutes d’aquesta zona dels Alps.

Cementiri de Tiers.

Vicenza. Villa Capra, "La Rotonda". Palladio 1556-1571.

La ciutat vella de Vicenza desplega tota la mandra del bon viure provincià en el posat de la gent ben vestida i desenfeinada que espera l’hora de dinar als cafès. Ens prenem temps per passejar les vil·les de Pal·ladi, escampades pels voltants i pels els seus jardins en nivells. Elevades sobre minsos turons, són el centre d'un ordre social antic, des de on l'esguard domina les dependències, les terres, el poble i el territori.

Maser. Villa Barbaro, Palladio1550 . Vista des del porxo sud.

Villa Contarini. Depències.

Escalar sense gent és fàcil (Sant Llorenç de Montgai: Directe al Cilindre i Martinetti).

2011-03-12T21:06:00.006+01:00

En Xevi a la primera tirada de la Directa al Cilindre. Els braços pateixen com les cervicals

L'objectiu era escalar la Inversió Tèrmica a Cap de Ras, però no n'hi havia d'inversió. Quan al Meteocat hi surt un núvol al Montsec mig tapant el sol, sempre és el que s'enganxa a Montsec Sud. És el núvol que et fa fer uns quants quilòmetres de més, els que hi han des d'Àger a Sant Llorenç de Montgai. I vam disfrutar d'una jornada d'escalada engrescadora, tranquila i silenciosa. L'Iván us ho explica:

http://perversiovertical.blogspot.com/2011/03/directa-al-cilindre-i-martinetti-de.html

L'Ivàn fent veure que la segona tirada ha set bufar i fer ampolles.

Un niu de voltors lleonats, varietat osonensis

Al cim del Cilindre amb el Montroig.

La placidesa de la paret de Formigueres