dissabte, 17 de desembre del 2011

Caminades curtes pels Ports de Beceit i el delta de l’Ebre.


El nostre lligam amb  les terres catalanes  del sud, Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Matarranya i  Montsant, ve de lluny, de família.  Fa més de trenta-cinc anys que de manera intermitent baixem a l’Ampolla i, des d’allí, explorem, caminem i escalem aquestes terres amb les que s'ha creat un sòlid lligam . 

La plana deltaica  segada, a principis d'octure. El talús del fons marca el limit del delta  amb la terra ferma. Al rerafons i el Montsià.



Els coneixedors del Port, massís dels Ports de Beceit i de Tortosa, en parlen sempre amb superlatius perquè n’estan enamorats, com nosaltres ho estem de Montserrat. Són excursionistes de Tortosa i rodalies, amants i exploradors incansables. Des de la primera i llegendària guia i mapes  dels Ports de  la UEC, les publicacions s’han anat amuntegant damunt la taula: guies excursionistes, de BTT, d’escalada i naturalistes. Malgrat això, la gran majoria de muntanyencs coneixen només superficialment el massís. Probablement, els Ports siguim el territori menys freqüentat i  salvatge  de Catalunya, un gran patrimoni natural.

Us  proposem tres excursions curtes pel delta de l’Ebre a la zona del Garxal (garxal: zona plana d’aigua salobre o aiguamoll, relligada al sistema deltaic), pel Port i per l’esplendorosa  plana al·luvial del curs final de l'Ebre, a Xerta.

1 – La plana deltaica.
Caminar, més que pedalar, per dins del delta de l’Ebre és, en si mateix, una activitat singular. Perquè la bicicleta és un medi massa veloç per contemplar exhaustivament aquest paisatge aparentment tant igual però ple de diversitat en els detalls. Amb el sol de primera hora o el de posta, els minúsculs relleus sobresurten de la plana deltaica i sembles acabats de fer, primigenis. En aquestes hores i segons l’estació de l’any, els camps inundats reflecteixen el cel. Quan l’arròs despunta i creix  la gama de verds canvia subtilment i a l’estiu es torna groc. 

Contemplant la sega de l'arroç.

És al setembre que es cull i durant uns pocs dies l’activitat és febril. Al vespre, quan cau el dia, les grans màquines recol·lectores encenen els llums i pasturen tots els arroçars com animals antediluvians.

La plana deltaica és plena de límits: vials, sèquies i camins elevats entre camps.

El paisatge manté la seva ruralitat pels camps d’arròs i la “caseta” d’eines amb l’era ombrejada per un bon plàtan o garrofer. Aquesta construcció  és habitable  de temporada, sobretot abans, quan l'anada al tros es feia sense cotxe,  i  respon a unes poques tipologies arquitectòniques. Després hi ha les sèquies de tota mida i els vials, carreteres, pistes i finalment els  camins aixecats pels marges emergits que separen dos camps. Moltes fileres de grans pollancres  delimiten el territori i el paisatge. També hi ha els pobles, que han crescut però són de cases baixes i no trenquen la horitzontalitat del paisatge. El teló de fons cap a terra són les muntanyes, curosament distribuïdes per una ma sabia: El Montsià al sud-est, el Port a l’oest i la serra de Vandellós al nord-est. La plana, les muntanyes i, naturalment, el mar. El gra, els aiguamolls i la bonança del clima atrauen un bon nombre d’espècies d’aus migratòries i les seves depredadore,s que s’ajunten a l’ecosistema humanitzat del riu, canals  i  camps.


Una caseta excepcionalment maca i cuidada, que sempre visitem.

A més d’aquest tipus de paisatge “de dins”, hi ha les platges i les dunes amb la seva vegetació adaptada a la sorra i a la salinitat, les extenses llacunes d’aigua dolça voltades  i ocultes a la vista pel cinturó de canyar, les boques i els llits antics abandonats pel riu fa dècades o segles, els fars i, sobretot, l’Ebre, el gran riu del sec país mediterrani, el corrent lent però cabalós, com un  mar segur entre ribes, sempre igual i canviant. Seguir-lo des de les muntanyes costaneres per la plana al·luvial i pel delta fins a la boca és entendre la cultura de l’aigua, tant és que sigui  caminant, en barca, en bicicleta o en cotxe.

A la banya del Trabucador hi ha el far homònim, sempre solitari.

Les platges són de sorra fina i l'anar i venir de l'aigua hi modela  formes centimètriques  efìmeres.


La salicòrnia o herba salada és una herba anual i
  suculenta molt comú a les platges mediterrànies que creix sense competència gràcies a la seva adaptació a sols molt salins.




Els aiguamolls i les llacunes dolces sovint es conecten al mar per canals explotats per a la pesca. L'abundància de canyes fa que no siguin visibles a peu pla.

Si deixeu de banda els punts més visitats tant  pels del país com pels ecoturístes, us trobareu sols. Un  bon mapa serà essencial per situarse en la xarxa de vials tallats ara aquí ara allà per les cèquies. 

La recent inauguració d’un  pont que relliga Deltebre (La Cava i Jesús i Maria) amb Sant Jaume d’Enveja ha canviat la comunicació entre el dalt i el baix que es feia amb els passos de barca. Quan hi passàvem fèiem parlar al barquer de quan era un  jove ciclista professional que havia provat fortuna al Giro d’Itàlia. O de l’estraperlo de l’arròs a la postguerra, d’aquells que se’n van enriquir i que encara ara són a la boca de la gent, convenientment odiats i retratats, sobretot si han caigut en desgràcia. Un món per ficcionar.


De Riumar o del Garxal a la Gola de l’Ebre. Informació pràctica.

La gola de l’Ebre és un paratge magnífic i fàcil d’assolir per dos llocs diferents que es poden complementar amb mig dia i fer-hi còmodes  caminades de durada variable. El primer és caminar des de la platja de la urbanització de Riumar cap al sud fins que la platja desapareix i els aiguamolls del Garxal associats a la gola del riu no ens deixen continuar. 

Barres de sorra camí de la gola de l'Ebre per la platja de Riumar. 

En aquest trajecte es pot observar de lluny  el creixement i emersió de barres de sorra subaqüàtiques,  que es formen pel mateix mecanisme que les dunes subaèries. La seva formació ve afavorida per la poca fondària de la plana deltaica submergida.  En règim de creixement deltaic, quan el riu aporta més sediments que no pas s'emporten els corrents marins litorals, són aquestes barres les que construeixen la plana deltaica, com les barres o banyes del Fangar i del Trabucador. Des de fa anys, els nombrosos embassaments al llarg del curs del riu han retingut  el sediments i la plana deltaica està en retrocès. 

Planta de salicòrnia.


Vegetació adaptada a les condicions de les dunes costaneres i sedimentació de closques de mol·luscs bivalves.

Caminant pel costat de l’aigua podrem observar el cordó de dunes litorals i la seva vegetació específica d’espècies de llargues arrels adaptades a l’anar i venir del vent i de la salinitat. Separen la platja  de les extensions d’aigua soma i salobrosa dels  Garxals Gran i Petit.


El segon surt del pàrquing de la riba esquerra de l'Ebre (vegeu mapa i enllaç) i arriba a l'interessantíssim mirador el Zigurat, elevat vint metres per sobre del Delta i de la gola de l'Ebre. És el millos punt d'observació del Parc Natural.


2 – Ports de Beseit: el Pic de Marturi.

L’aspror i la solitud del Port són un bon contrapunt a la placidesa de la plana deltaica. La garriga i la vegetació arbustiva dels antics alzinar cremats i humanitzats d’aquestes muntanyes  demanen camins  marcats i una bona dosi d’orientació. Al sud-est del Mont Caro es pot pujar al bassis (abeurador) de Marturi i al pic homònim (1.292m). Des del cim estant es domina un paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió de la pluja que carstifica el pais calcari i dels torrents de règim episòdic i salvatge propi del clima meditarrani. 

Paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió càsrtica i torrencial.



Cap al sud i sud-est l’ampla vall del curs baix de l’Ebre amb els seus tarongers. Portell dels Ports.

Cap al nord, la vista es perd en el mar de valls i carenes sense fi on  la serralades Costanera i Ibèrica en sobreposen. Paisatge calcari i càrstic ple de rascler, coves i avencs on tot punxa o talla, la roca i les plantes.



Accedim  en cotxe al Portell dels Ports des de Roquetes per la carretera d’Alfara de Carles, que deixem a la dreta per seguir la retolació del parc natural dels Ports de Beceit i de Tortosa. Deixem el Portell enrere així com les cases i el restaurant, sempre en direcció SE fins al pàrquing-pícnic de les Avellanes, amb taules i font, on deixem el cotxe. Prenem un camí que remunta el vessant sud de la serra del Boix,  fins a la font i bassis de Marturi (30minuts). D’aquí prenem un camí a l’esquerra que primer de pla i després amunt (fites) ens portarà a la carena de Marturi. Des d’allí i mirant a mar  veurem el cingle de calcària gris de la Mola del Boix a la nostra dreta i seguirem la carena a l’esquerra fins el modest cim de Marturi (1 hora). 

Ample panorama sobre els Ports i els seus cims, fàcilment identificables amb el mapa. De baixada pel mateix camí, entrem a la cova de les Avellanes.

La mola del Boix.

La cova de les Avellanes.


3 – Xerta: les ribes i els Canal de l’Ebre.

I encara un altre contrapunt. Caminar des del poble de Xerta cap al sud fent un itinerari circular per les riba dreta  del Canal de la Dreta de l’Ebre, creuar-lo per la primera comporta, desfer el camí per la riba esquerra, passant de llarg el poble fins a la presa l’Assut. Allí veurem el naixement dels canals de la Dreta i de l’Esquerra, gràcies a aquesta construcció àrab que permet  la irrigació de la baixa plana al·luvial de l’Ebre i del seu delta. L’itinerari es pot modificar i adaptar-lo a qualsevol durada.




 Caminem envoltats de  taronjers amb les sínies antigues que pujaven l'aigua del canal al camp.


 Remontem ara la riva esquerra del canal per fora del poble.

Més amunt el cami passa entre dues aigües, amb el riu a la dreta en el sentit de la marxa. 



Sortim de la plaça de l’església de Xerta amb el seu grup des  jubilats fent-la petar i on un enregistrador de cabal ens recorda la ira del riu. Si considerem que el cabal està amidat des del terra de la plaça de l'esglèsia és fàcil imaginar la dimensió de les grans crescudes del riu. La construcció dels embassaments va permetre controlar aquests episodis devastadors.

Fem aquesta caminada a mig mati d’un dia gris i plàcid de principis de juny. A Xerta hi ha pau i silenci. Sortim cap al sud  per l’ample camí de la riba dreta badant l’aigua i l’skyline del poble del que sobresurt el campanar. El mur del canal està entapissat d’algues filamentoses verdes i pardes mogudes  pel corrent lent i plàcid.  

Sortim de Xerta aigües avall. El Port tanca l'horitzó.


Ja ben fora del poble creuem el canal per una comporta i remuntem la riba oposada entre velles sínies i tarongers carregats de fruita. Voltem al poble per l’exterior de la muralla, sempre ran d’aigua i aviat el deixem enrere. 

Aquí caminem entre aigües: a l’esquerra el canal i a la dreta l’Ebre . El llit del riu és ample i partit per una illa amb la característica  forma d’ametlla de les illes fluvials. La vegetació de ribera és exuberant.  Continuem així per camins i pistes fins a l’Assud. Ara obro la Wikipèdia per “assut” i trobo:

Assut (de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera, en general cap una sèquia.
L'assut és una part important en els regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de València i Múrcia.
L'assut de Xerta es troba en la confluència dels municipis de Xerta, Benifallet i Tivenys al riu Ebre, va ser construït pels àrabs al segle XI i encara està en ús. Tradicionalment es considera que a partir d'aquest assut comença el Delta de l'Ebre….



La petita assut del riu Millars a Vila-Real (Wikipèdia).


…. encara que parlant amb rigor geològic hem de dir que el delta comença molt més al sud, on el terreny del continent queda separat, pocs metres més avall, per un marge continu que el separa del terreny guanyat al mar pels sediments fluvialsla, la plana deltaica.

Arribem a la caseta de la Comunitat de Regants de Xerta, enlairada sobre les ribes i  des d’on es domina l’assud de Xerta i el naixement dels dos grans canals que irriguen el Delta. Aquesta caminada palesa l’eslògan més reeixit dels moviments en contra dels transvasament de l’Ebre: “el riu és vida”.





Inici del canal de la Dreta de l'Ebre.


 Des d’aquí retornem fàcilment a Xerta. Els marges dels camins estan entapissats de banderetes.

I durant la caminada l’aigua es va ficant dintre teu, tan lentament com es mou el corrent, mentre la mirada abarca la plana rica, les taronges daurades i s'escolta la remor suau  i imperceptible de l'aigua. El rius són vida. De fet, hi ha hagut i hi ha una vida fluvial i deltaica específica arreu del món, la de les civilitzacions mil·lenàries de Mesopotàmia o  l’actual del delta del Mekong en son exemple.

Mercat al delta del Mekong (Joan Riba).




dilluns, 28 de novembre del 2011

Pirates. Una vida a Montserrat.


                                       Als Pirates Pere Camins i Manolo Martínez in memoriam.


                           
En el darrer festival de cinema de Torelló, la pel·lícula Pirates, de Miquel Pérez i Miquel Vilaplana, va ser seleccionada a concurs  i estrenada el dia 14/11/2011  a les 21:00h al teatre Cirvianum.

Una fita personal?: per les persones que vam participar-hi, indubtablement sí. I la vam fer ceyint-nos a l'objectiu inicial: afegir  una plana més  a la història de l'escalada catalana. Fer una pel·lícula sobre un grup  d'escaladors singulars que, en només cinc anys d'activitat, van dibuixar una línia temporal i estilística  inesborrable .



Miquel Pérez parla amb en "Rodri" i en Picazo durant el rodatge a la biblioteca de la U.E. de Sabadell.


Els Miquels a la Easy Rider a l'abril de 2006.


La idea.

En una d’aquestes converses disteses que es tenen tornant d’escalar, quan sents que la paret i tú us despediu contents i tot sembla possible,  li dic a  Miquel Pérez: -Miquel, el que hem de fer és una pelí·cula d’escalada!.  I al cap d'aquell instant en que encara no ets conscient del  què has dit,  escolto un sí clar i decidit. "I  triaré   un tema, afegeix".  

No m’hagués hagut de sorprendre quan setmanes després em va comunicar que faríem un documental sobre els Pirates. En Miquel és cineasta historiador de cine. Un  documental sobre els Pirates, ni més ni menys. La proposta em va seduïr immediatament i vam començar a fer plans pel futur. Comptaríem amb els amics i amb la possibilitat de conèixer persones singulars, rares, que són, en definitiva,  les més interessants. Farem el primer pas, contactar amb l’Antonio Garcia Picazo: el seu si o el seu no determinarà fer o no fer  Pirates

Al 1971 jo havia deixat l’escalada en roca  i quan  la vaig reprendre-la  al 1991 vaig trobar un nou panorama. Vies noves a totes les parets de Montserrat, peus de gat, assegurances flotants i expasions i pitons millors. Als anys següents, de la ma d'en Manel Orbay, vaig escalar prou per poder disfrutar vies dels Pirates i llegir articles i llibres de l’Antonio G. Picazo i l’Armand Ballart. Així vaig conèixer, en retrospectiva, l’època de l’Extrem, aquella revista independent d’escalada i alpinisme, escrita mig en castellà i mig en català, una cosa insòlita a Catalunya, però que reflectia amb fidelitat la realitat social catalana i la aparició de noves veus i opcions. La cultura de la muntanya ja no era només als centres de muntanya ni provenia necessàriament de la rica tradició romàntica.   Allà dins hi havia un món diferent, unes veus que buscàven aire propi, maneres diferents que, amb perspectiva, es veuen correlatives amb les que hi havia a la societat mateixa. No va ser casual que el "centre" dels Pirates fos a les escales de la Catedral de Barcelona, al gimnàs de l'AGRUEC i al bar Haití, sempre girant entorn del Barri Gòtic. 


Franco havia mort i Espanya i Catalunya es despertaven d’un mal son. Els joves de l'Europa continental havien conquerit més drets individuals  i la seva veu es deixava sentir  trenta anys després del final de la Segona Guerra.   


Joves Pirates.

Em van arribar ressons del mite pirata.  Sentia parlar de  les vies Valentín Casanovas, Còsmica, Aresta Arcarons, Vagabundos del Dharma, Jumpin’ Jack Flash, Electric Lady Land, Easy Rider, Aresta Tobogán,  Catalans al Pisón, Zarathustra del Gallinero, i un llarguísim etc. 

Mai havia envejat les aranyes fins que vaig ser a la punta del sostre de la variant Bartomeu Puiggròs de la Casa-Chani, un dels miradors més ventats de Montserrat. I després escala la placa superior fins a la reunió, un V+ mantingut amb burils allunyats i totes les farinetes treure!. Però encara va patir més el meu company,   un jove amic  amb "grau i tot l'artifo amb Ao", va quedar bloquejat al sostre, les cordes no es movien durant estona i estona i no ens sentiem... 


Sostre de la variant Bartomeu Puigròs de la Casas-Chani (J. Rodrígues i A.G. Picazo, 23 d'abril de 1977). Foto: Husa, revista Extrem.

Alguna cosa havia canviat i a mesura que llegia i escalava  vaig veure que havia set en pocs anys. A la segona meitat dels setanta,  després de menys de dos anys d'haver començat a escalar pel seu compte, aquells "crius" ja  marcaven rutes agosarades a les Parets de Montserrat.

Trenta quatre anys desprès, al gener de 2010, al bar Maxitapa de Fabra i Puig de Barcelona, ens reunim  en Picazo, en Manuel Pedro “Gaston” –per Rebuffat,  en Miquel Pérez i jo. Els hi proposem rodar un film sobre la historia personal del grup. Hi ha un clima ambivalent de curiositat i recel. Els hi parlem d’un documental històric de 30 minuts  usant el format clàssic de combinar  entrevistes, imatges i films de l’època i rodatges actuals de les vies més emblemàtiques de les  obertes durant els cinc anys de funcionament del grup com a tal. 

A la conversa, que va i ve del fil del projecte, entre glop i glop, apareixen els primer elements que després veuriem a la pantalla: els escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) que van ser el seu referent; el jersei pirata, els seus orígens i la seva procedència sociocultural; el seu anarquisme vivencial deslligat dels clubs de muntanya, la falta de medis, la determinació autodidacte, les noves vies que van obrir, amb segell de la casa. En definitiva un nou perfil sociològic d'escalador. Agafar-se la  llibertat per descobrir-ho tot per ells mateixos,  allò tant dels joves,  potser a canvi d’una altre manera de viure, treballar menys i escalar més amb pocs medis. I aquells joves van resultar ser talentosos i van aprofitar el moment.


Brodat sobre vellut, l'alpinisme clàssic.

Els hi proposem que comparteixin corda amb l’equip de rodatge i escalin  les vies que van obrir  i, fins i tot, una possible trobada de pirates trenta cinc anys després de la seva  diàspora radicalTambé volíem aprofondir en els canvis estètics de les ressenyes i  noms de les vies. I anem parlant. Finalment els ulls els hi brillen d’il·lusió i veiem que el primer pas s’ha fet i que "tenim projecte". Finalment, després de dinou mesos de treball acabem la pel·lícula  al setembre de 2011. La criatura té bona salut, pesa 67 minuts i l'hem batejada a Torelló amb el nom de Pirates i la padrina, només faltaria, ha sigut la Montserrat.



A l'UES, el record de  les vies  dels de Sabadell és arreu. Carles Olivella i Miquel Pérez comenten les vies TIM.

El projecte.

L’esquema del guió es va basar en indagar en la sociologia d'aquest grup de persones  nascudes al voltant de 1960 i  que a meitats dels anys setanta, amb setze o disset anys, van aparèixer a Montserrat. Durant cinc anys, de 1975 a 1980,  obren vies d’alta qualitat, dificultat i bellesa en un  estil que incorpora canvis  al corrent principal de l'escalada espanyola, però seguint l’herència estilística dels  antecessors, sobretot dels escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) i dels  germans  Cerdà (GAM del CMB). 


Joan Cerdà a l'aresta Bruchs de l'agulla de l'Arbret. La corda  penja lliure com una plomada.


Un estil que aporta canvis   que marcaran el camí cap a  l’escalada clàssica actual. Ho fan com els abans esmentats, però més en lliure, més difícil, sense foradar o fent-ho al mínim,  i  amb la mateixa exposició. Amb ells va aparèixer el solo integral a la Paret de Montserrat i l'escalada de velocitat. Un exemple fou la Mas-Brullet en un solo integral de 25 minuts.  I, escalant així, quedaven molts  miralls lluents i lògics a Montserrat esperant als escaladors i que ells van saber trobar i resoldre.

Rodant vint hores d’entrevistes vam tenir davant de la càmera a Antonio Garcia Picazo, José Rodriguez “Rodri”, Joan Altimira “Aranya”, Joan Mulero “Oruga”, Miquel Arcarons, Armand Ballart, Fredi Parera, Lluís Hortalà, Germà Folch i Pili Martínez. En trobades posteriors vam tractar a Ramón Artigas, Robert Fernández, Lluis Solé “Quasiguapo” i Lluís Agustí, entre altres. Per circumstàncies diverses i el caràcter amateur del projecte hi van faltar Juan Carles Griso, en Peralta, el Rompebragas, el Feo, l'Aborto, l'Abortito, Sergi Martínez, Joan  Cassola etc. També vam entrevistar escaladors contemporanis dels Pirates o més grans,  els ex-TIM Lluís Coromines i Jaume Camarasa,  Joan Manuel Anglada, Joan Cerdà, Jordi Lluch, el Barrufet  Remi Brescó i l'Albert Iglesias.


Al peu del Pisón preparant el rodatge  de la via Catalans

La transcripció fidel de tantes hores  d'entrevista va ser la part més laboriosa i avorrida, però  les mateixes entrevistes i l’escalada de les vies i el muntatge, la més gratificant. Vam fer una nova xarxa de coneixences que ens van enriquir a tots. L’ambient va ser sempre el propi del cine amateur, tant ben filmat a Vivir rodando de Tom DiCillo (1995), una pel·lícula que tot cinèfil hauria de veure. Però ells tenien equip! Nosaltres vam disposar  de una càmera de vídeo de definició estàndard per les entrevistes, en prèstec,  i càmeres de fotos Lumix LX3 i LX4  i una de frontal per les escalades, menys a la  via Easy Rider, que en teníem una de vídeo de definició estàndard. 


Filmant a la R2 de la Easy Rider.


El cost  de la pel·lícula va ser un esforç econòmic però, en termes de cinema, no va ser cara  i vam confiar el muntatge a professionals. No vam tenir unitat B ni cap ajut econòmic  o espònsors. Vam rodar en precari però  amb total llibertat  With a little help of our friends




Pep Vila i Miquel Pérez rodant a l'estudi d'en Lluís Hostalà, a Verges.

El contingut de les entrevistes es presenta com  una colla de blocs temàtics dels trets personals i humans del grup i de les particularitats de les diferents personalitats, totes elles marcades i singulars. Els blocs alternen amb les filmacions de les vies escollides, en l'ordre següent:  Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri,   Catalans al Mallo Pisón, a Riglos, Còsmica de la paret de Diables,   Easy Rider de la paret de l’Aeri,  Zarathustra a la paret del Gallinero, Ordesa, i l’Aresta Arcarons de la Tapa dels Plecs del Llibre.

La via dels Catalans, una de les mítiques i menys repetides del Pisón, va ser la primera en ser filmada, a principis de juny de 2010. 


D'esquerra a dreta: José Rodriguez "Rodri", Lluís Hortalà i Antonio G. Picazo al peu de la seva via al mallo  Pisón al 1978 (col. Lluís Hortalà).

La cordada Armand Ballart-Pep Vila la va escalar i filmar des de la paret i l’equip des del peu de via. El rodatge es va fer en dos dies seguint la logística planificada pels escaladors: una tarda per pujar a la entosta (a Riglos, gran llastra) i baixar, i tot el dia següent per escalar la resta. 


L'Armand a la mítica primera tirada  de la via, assegurat per Pep Vila. 


Al peu dels ràpels volaos amb la feina feta. 

La Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri es va rodar en dos dies i va ser la primera  que vam començar i la darrera en acabar (13-6-2010 / 27-6-2011). Al maig de 2010 l’Antonio i en Juan Garcia escalen la via amb l’Iván Ruiz de càmera. La resta de l’equip (Miquels i Emili Giner) filma des de baix i la bavaresa des de dalt despenjant-se per obtenir picats. La necessitat de filmar la bavaresa des de la sisena tirada i de la  sisena reunió fa que calgui tornar-hi un any després i fer mans i mànigues per arribar a la reunió per dalt. L’Antonio i l’Óscar Médel rapelen fins a R5 per tornar a escalar la tirada de la bavaresa i els Miquels al darrera. Acabem tard però amb el regal d'una llum meravellosa de posta en un capvespre clar que, n'estic segur, mai oblidarem.



Inici i final de la primera jornada de rodatge a la Valentín Casanovas. Iván Ruiz, Juan Garcia, Emili Giner, Miquel Pérez, A.G.Picazo i Miquel Vilaplana.


Al 24 de juny ja estàvem filmant la Easy Rider. La cordada estava formada per l’Armand Ballart i els Miquels de companys i de càmeres. Era la segona via on un dels aperturistes de la via l'escalava  per la pel·lícula. Per primer cop vam usar una càmera de gran angular al casc i les imatges resultants van ser interessants.


Al jardinet de la Easy Rider.


Entrevista  familiar.


També volíem filmar una via dels TIM però  la idea no madurava. Triàvem Diables, després Patriarques. Estàvem ocupats amb les entrevistes i l’hivern se’ns tirava al damunt i vam optar per deixar l’escalada per la primavera. Vam començar la fase de buidar i transcriure les vint hores d’entrevistes que havíem filmat i això és laboriós de veritat. Si et saltes un oh!, ah!, mmm..., etc, no serveix i cal tornar a començar. I no tot-hom ha estudiat oratòria. També vam fer una sessió a casa de l’Armand Ballart on va dibuixar per la càmera la ressenya de la via Normal del Cavall Bernat.



L'Armand Ballart dibuixant la Normal del Cavall.


A la primavera decidim canviar el rodatge d'una  TIM pel de la Còsmica de Diables, oberta a continuació de la Valentín, per Miquel Arcarons i  Joan Carles Grisú i, sens dubte, la segona gran via dels Pirates de la primera època. La cordada es va formar aviat gràcies a en  Pep Vila, que ja la havia escalat i a l'Iván Ruiz que de molt jove  somniava literalment en escalar-la. A la càmera en Miquel Vilaplana. Mentre escalàvem els llargs superiors, en Pep ens explicava l'epopepia d'en  Santacatalina quan la va forçar en lliure. A la vista del material posat i de tot el que cal afegir és un homenatge radical a l'escalada clàssica.  


A la Còsmica, qui canta els seus mals espanta.



L'afaitadora de la Còsmica.

L’apertura de la via  Zarathustra a l’esperó del Gallinero de Ordesa es va fer del 20 al 25 de juliol de 1979 i va tenir un gran ressò a tot Espanya. Es va obrir en equip al  coincidir a peu de via dos grups diferents de... Pirates!

La primera meitat l’obren Fredi Parera, Antonio G. Picazo i Joan  Cassola. La segona Ramón Artigas, Lluís Agustí i Josep Mª Peralta, accedint a la línia triada a través de la  Rabada-Navarro. Un cop enllestida la via, una part de l’equip fa la primera integral. La segona repetició triga un any (Joan Martí “Gepes” i Miquel Arcarons) i els dies 19 i 20 de juny de  1980, en Fredi Parera fa la tercera integral i primera solitària, amb un sol vivac. La Zarathustra és un bon exemple de territori pirata. I aquesta ascensió, plena de incidents com totes les “grans”, és la que en Fredi ens explica al film sobre  foto fixa de la ascensió. 


Ordesa, juliol del 1979.


Autoretrat d'en Fredi Parera a la punta del sostre  durant la tercera integral  i primera en solitari de la Zarathustra.

Finalment li va tocar a l’Aresta Arcarons, una de les dues  arestes Bruch paradigmàtiques de l’escalada lliure clàssica a Montserrat. L’altre és l'Aresta Bruchs de la Bessona Inferior, oberta el 28 d’octubre de 1958 per Joan i Jaume Cerdà. Són vies germanes d' essència montserratina pura,  escalades que demanen a l'escalador la mateixa exposició i sang freda, però separades per vint anys de diferència. Dues vies que s'escalaràn sempre i seràn intemporals.  Emili Giner i Miquel Vilaplana l’escalen i la filmen i es fan plans des de baix i des de la carena del Montgros.



Al peu de l'Aresta Arcarons, fem una mica de teràpia de grup abans de començar.

Un bloc important del film  el vam dedicar al mapa del tresor de l'escalada: les ressenyes. Aquests fulls de paper  que passàven  de ma en ma i que més endavant van florir en forma de guies d'escalada, probablament des dels inicis  de l'escalada moderna. 

L'Armand Ballart és aquest ilustrador i dibuixant de ressenyes   d'estil personal i sinònim de informació de qüalitat, fiabilitat, realisme  i bellesa, i que no gradua el pas més difícil sinó   tota la tirada. La seva aposta estètica és canviant i sempre sorprèn i satisfà.   Ell mateix  ho va explicar a la càmera.





El film es tanca amb una trobada de Pirates a Santa Cecília al novembre de 2010. Va fer un dia clar i  ventat per la tramontana. Vam passar més fred que les castanyeres. Les boires ballaven a la paret  mentre els Pirates vivien la seva  retrobada històrica  trenta anys després. Pirates i amics, tots amb  veu pròpia a les parets de Catalunya. 


Fredi Parera, Josep Carbonell "Buril",  Armand Ballart , Anna Massip.

Al 1975, el "refugi" de Santa Cecília va ser  punt de trobada i d'origen del grup. A cap altre lloc del massís pesa tant l'atmosfera del repte   de severitat però també de bellesa de l'escalada montserratina. Ara també ha set el punt de retrobada i el moment de posar el final a Pirates.  


Dels innumerables territoris de Santa Cecília, un és pirata. Solé, Altimira, Mulero, Arcarons, Picazo, Rodri, Ballart, Parera,Artigas, Agustí i Hortalà.




Navegant pel   temps.


Fotografies i ressenyes:

Joan Altimira "Aranya", Armand Ballart, Joan Cerdà, Husa-Extrem, Fredi Parera, Miquel Pérez, Marcel i Miquel Vilaplana.
i

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.