Pozzuoli: La Roma antiga i els fenomens volcànics

23 de novembre 2013

Carme Artigas

Pozzuoli (la antiga Puteoli) és una ciutat situada al golf homònim que fa part i tanca pel nord-oest el gran golf de Nàpols. En l’època dels romans era el port mercantil més important de la península. Prop de Puzzuoli, una mica més al nord, hi ha la ciutat de Miseno on en el segle I dc. hi havia acantonada la flota romana. Quan l’any 79 dc. el Vesubi va entrar en erupció, Plini el Vell, aleshores prefecte de la flota, va sortir amb els vaixells al rescat dels habitants de Pompeia. El seu nebot Plini el Jove, en les Cartes de Gai Plini a Corneli Tàcit IV,  ens explica la mort del seu oncle a les platges de Pompeia. 

Des de la part alta de Pozzuoli es pot veure el mar per entre els terrats de les cases 

Pozzuoli,  posada sobre pendents que van a parar al mar, desorganitzada i caòtica com la majoria de ciutats del sud d’Italia, conserva encara algunes restes de la antiga Puteoli.

Passadissos soterranis del amfiteatre Flavi

Al soterrani les columnes i els capitells apareixen dispersos  

L’amfiteatre Flavi, construït a finals del segle I dc. per l’emperador Vespasià, és el tercer en cabuda després del Coliseu  i del de Capua. Podia contenir fins a 40000 espectadors i estava preparat per aixecar escenografies a partir d’un fossar excavat al llarg de l’eix principal i d’una sèrie de forats que permetien que les feres i els gladiadors apareguessin a l’arena hissats mitjançant enginys mecànics.

Esquema dels muntatges que feien possible l'aixecament
de feres i gladiadors fins a l'arena 

La combinació de les peces prismàtiques quadrangulars i inclinades
 amb maons que trobem en algunes parets del amfiteatre
 eren estructures antisísmiques  

A la part baixa de la ciutat, prop del port hi trobem les restes d’un “macellum”,  mercat romà d’aliments, mal anomenat temple de Serapis perquè entre les restes s’hi trobà la imatge d’aquest deu que era el que protegia els comerciants. Les botigues d’aquest mercat es disposen en forma de quadrat al voltant d’un edifici sumptuós del qual en resten dretes tres columnes que intenten inútilment imposar-se als edificis que desordenadament han crescut al seu darrera.

El "macelum" romà amb les tres columnes que queden dretes

Bandes rugoses corresponents a la part submergida atacada pel mol·lusc

L’any 1828, el científic escocès Charles Lyell visitava el Temple de Serapis i mentre l’obsevava es va adonar que les columnes presentaven unes bandes rugoses a uns 3 m de terra. Mirades de la vora, les bandes estaven formades per forats excavats en les columnes, que havien estat produïts pels  mol·luscs  marins anomenats “Lithodomus”, és a dir, que fan la casa a la  pedra. Aquests mol·luscs viuen per sota la línia de marea i podem observar els seus efectes en els molls. En alguns forats encara hi ha  les closques d’aquests mol·luscs. Els tres metres inferiors de la columna havien estat preservats d'aquesta acció al quedar enterrats sota capes de cendra volcànica.

Postal antiga del temple de Serapis

Lyell va suposar que el temple havia estat construït pels romans i s’havia submergit parcialment per tornar a emergir més endavant. Si això havia passat en temps històrics, els mateixos processos es podien aplicar als temps geològics per explicar fenomens de molt llarga durada com la formació de serralades, reforçant el “principi del Uniformisme” enunciat al segle XVIII per James Hutton, que proposava que l'acció dels fenomens geològics actuava gradualment durant milions d'anys entrant en controvèrsia amb al “Catastrofisme”, que els explicava mitjançant accions sobtades  i catastròfiques. El principi de “l’Uniformisme" va influir en un dels científics mes importants del segle XIX, Charles Darwin, que el va fer servir per formular la seva pròpia i cabdal teoria de l’origen i evolució de les espècies.

Mapa del golf de Puzzuoli on s'hi pot veure el volcà "Monte Nuovo" i altres cons volcànics
que formen els "Campi Flegrei"

Els moviments de subsidència (pujada i baixada de la superfície de la Terra), han tingut una gran importància en la configuració de la línia de la costa del golf de Pozzuoli en provocar canvis del nivell del mar. Aquest golf és la part submarina dels “Campi Flegrei”,  una extensa zona  formada per una gran caldera i diversos cons volcànics. Aquest vulcanisme, actiu encara avui,  va ser i és el responsable de la subsidència.

En el registre geològic hi podem trobar dues grans erupcions, datades en  30000 i 15000 anys, respectivament. Els fenomens de subsidència continuen actualment, registrant-se episodis sobtats com el de l’any 1538, dos dies abans de l’erupció del “Monte Nuovo”, que va elevat 7 m el terra produint un retrocés de 200 m en la línia de costa. També  entre 1982 i 1984 el terra de Pozzuoli es va elevar 1,87 m i es va haver d'evacuar els habitants de la part vella de la ciutat.

Estació de tren de Pozzuoli-Solfatara

La manifestació més espectacular dels “Campi Flegrei” és el volcà Solfatara de Pozzuoli. Aquest volcà  va sorgir durant l’erupció del Vesubi de l’any 79  dc.,  que va originar diversos volcans  a la Zona de Nàpols. Durant l’erupció es va formar una caldera amb dos cràters, el Vesubi i el de Solfatara. La seva darrera erupció, fins ara, va tenir lloc el 1198.

Aspecte desolat del cràter del volcà Solfatara

Actualment el Solfatara està actiu i és ple de cendres i de sofre. El seu cràter, actualment aplanat, te  moltes  esquerdes que emeten gasos producte de l’activitat volcànica. Aquestes emissions dites fumaroles, estan constituïdes fonamentalment per vapor d’aigua i òxids de sofre. El sofre es deposita a les escletxes  acolorint de groc el terreny i donant al paisatge un aspecte fantasmagòric i desolat.

Vessant del cràter del solfatara on s'hi poden veure bombes volcàniques
i deposicions grogues de cristalls de sofre

El  Solfatara de Pozzuoli és un dels volcans més monitoritzats del món i això permet als científics vigilar a temps real els canvis, sovint imperceptibles, de la superfície del  terra en previsió d’una possible erupció del Vesubi o d’algun dels volcans escampats pels “Campi Flegrei”. S’ha de tenir en compte que Nàpols i la seva àrea metropolitana te  més de quatre milions d’habitants i per tant és de vital importància poder preveure l’activitat volcànica per possibles emergències en aquesta zona. 

A la sortida de l'esquerda s'hi deposita el sofre. El color taronja pot indicar 
la presència d'altres sulfurs associats,  com és el cas de l'arsènic

Cartell que ens indica la temperatura i pressió
 de les sortides de vapor

RAVIC a la Portella Superior

Fèiem camí  cap al Pas de la Portella i feia sol. El sol havia de durar fins al migdia. Escalaríem la RAVIC (Ramón Rubio i Victor López, 1967), plena de balmes i panxes,  una via abandonada però que solca el centre de la cara nord de la Portella Superior. Aquesta agulla posseeix una singularitat històrica. 

Cara nord de La Portella Superior. Al sol la bauma-panxa escalada al 1932

Segons el registre històric, al 1932 es va convertir en la primera agulla de Montserrat en haver estat escalada per primer cop superant una bauma amb un tronc, .  Se’n va dir la Via Normal i, per atzar, també va ser la primera via de Montserrat que vaig escalar, a principis dels anys seixanta del segle XX.

Arribats al Pas el cel ja és gris, portem l’anorac al juny i l’aire és humit. L’entrada de la Directa Eclipsi és exposada prop de terra i baixem i recollim el material per entrar a la RAVIC original escalant fins al peu de la VN (III) i caminant per la cornisa que passa del sud al nord voltant l’agulla per l’est fins a la primera reunió, còmode i ample però fuetejada pel ponent humit (burils i un espit). Hi ha dies que no val la pena arriscar.

Segona tirada, sortida delicada de V protegit i després, seguint els bolts de la Senda dels Àngels, escalada de dificultat variada, rampes i panxes. La línia em va portant cap a l’oest deixant el centre de la paret i m’ho penso. Seguir els bolts o buscar? Torno a la RAVIC, però trigo a saber que hi sóc. Aprofitant una cornisa aèria recupero la línia entrant a la segona reunió, on el samarità ha afegit un espit als burils que hi ha.

A la segona reunió hi ha  dos voltors

Ae de la segona tirada

Pugen els companys i continuo en Ae vell (burils) i en lliure fins a la tercera reunió, sota el cap de l’agulla, en una filada de grans còdols que donen confort als peus. 

La ressenya d’en Dalmau marca continuar a l’esquerra però no veig rés. El company descobreix una xinxeta hexagonal i m'hi penjo però insisteixo en mirar a l’esquerra fins que veig els burils que  surten recte amunt. La ressenyes són errònies però ens hi acostumem a confiar-hi. 

Sortida cap a la tercera tirada, A3, IV+ (Miquel Pérez)

Continuo amb l’Ae i el IV de sortida. Al cim, el vent sacseja els anoracs fent l’ametralladora. 

Al cim, el vent sacseja els anoracs fent l’ametralladora (Miquel Pérez)

Passen vianants despistats, és a dir, sense saber on van, i excursionistes decidits. Una cordada a la GAM de la Portella Inferior ens dona una bona imatge del Serrat. Rapelem pel sud a peu de via (45m).

Una via amb ambient, el millor d’aquesta cara, amb  burils originals  precaris, abundants en les reunions (xapes recuperables),  i bolts si feu la Directa i sortiu per la Senda dels Àngels. Recomanable, es fa sense pitons.

El cim està ajardinat per la llarga primavera (Corona de reina florida)

Elmuntanyenc.cat. Articles de setembre

Elmuntanyenc.cat, la revista cultural del CMSC complirà el seu desè més a internet a principis de setembre, amb  quaranta-un articles publicats i 5.073 entrades de lectors, del març fins ara.

Podeu obrir la revista escrivint al vostre navegador l’adreçawww.elmuntanyenc.cat  i us encoratgem a que ens ajudeu a millorar-la deixant els vostres comentaris personals a peu de cada article o escrivint al correu de la revista elmuntanyenc@gmail.com

Collserola El nostre paisatge vegetal (I)

Josep Giralt Dols

L'autor ens presenta la primera part d'un treball d'observació i comprensió de la complexitat d'un l'alzinar, el nostre bosc mediterrani tant ben desenvolupat al vessant nord de Collserola:

"Un paisatge vegetal es caracteritza per un conjunt de plantes que es distribueixen i creixen d’acord amb la seva adaptació al medi, especialment al factor climàtic i al tipus de sòl, però també amb l’equilibri competitiu que s’estableix entre les espècies vegetals, que poden interactuar entre elles, fins i tot ajudant-se a crear condicions favorables per les plantes veïnes (crear ombra, modificar el sòl, etc.)."

Fotografia Grup de Fotografia del CMSC

Mostra de fotos dels membres del grup

Els membres del Grup de Fotografia del CMSC presenten per primer cop el seu treball als lectors de elmuntanyenc.cat:

"En aquest número, el Grup de Fotografia del Club Muntanyenc Sant Cugat iniciem la col•laboració amb la revista digital Elmuntanyenc. Voldríem compartir amb tots els socis i lectors les nostres fotografies i divulgar la feina del grup entre els molts amants de la natura i de la muntanya que també practiquen la fotografia i animar-los a participar en les activitats del grup.

Aquesta vegada el tema era lliure i són un recull de les fotos triades entre tots els seus membres com a mostra de les diferents sensibilitats."

Història de la Muntanya Jacint Verdaguer i Anton Calvetó a l'Aneto

David Vilaseca

"22 de juliol de 1882. Acompanyat per l’aranès Anton Calvetó, Jacint Verdaguer és dirigí cap a les Muntanyes Maleïdes amb la intenció de pujar fins a la seva punta més alta, el cim de “Neto”, com deia ell, perfecte colofó per a aquell viatge fet per tal d’inspirar-se i recollir materials per a la seva obra Canigó".

"Al llarg dels anys, alguns han dit que havia pujat a la Maladeta, d’altres que no havia arribat pas més lluny del coll de Corones, o bé, que s’havia quedat just a l’avant cim; però, per què dubtem de la paraula de Verdaguer?"

En David Vilaseca sovinteja la història de l'excursionisme català i respon a la pregunta que ell mateix es posa en la introducció de l'article.

La Fotografia 8 Del caminar V - Thoreau

Marcel Albet

En la nostra secció fixa, l'autor ens parla de Henry David Thoreau. El seu esperit i el seu pensament van ser presents, cent anys després, als moviments contraculturals dels anys 60 i 70, a l'ecologisme, a la filosofia del decreixement i a la desobediència civil.

"Per Thoreau el fet de caminar transcendeix el pur acte físic, és converteix en una forma de saviesa, en una aproximació a la natura primigènia, als inicis de la humanitat. En un retorn a l'estat salvatge: “-En allò salvatge hi ha la preservació del món” afirma. Com un mantra repeteix la idea d'abandonar tot allò negatiu de la civilització".

Us desitgem una bona lectura.

Miquel Vilaplana, director de elmuntanyenc.cat

Normandia i la 2a Guerra Mundial

Carme Artigas

Quan viatges per Normandia no pots ignorar la presència de la 2a Guerra Mundial i de la  petjada que,  en el paisatge i en els monuments i en general a tot arreu, va deixar la que va ser la batalla més important de totes les que es van desenvolupar a l’Europa Occidental, el desembarcament de Normandia.

A la Costa de Nacre, que va des de Barfleur fins a Le Havre, hi trobem les platges del Desembarcament, Utha Beach, Omaha Beach, Juno Beach… avui i fora de temporada solitàries i pacífiques de manera que res ens fa pensar en aquelles platges plenes de ferralla i de cadàvers que hem pogut veure en les fotos dels reporters que hi van ser presents. 

La platja de Omaha l'endemà del dia D 

La platja de Omaha avui solitària,  amb  marea alta

Restes del mur Atlàntic  prop de Etretat

En aquesta costa els alemanys van construir tot un seguit de defenses que es van anomenar “el mur atlàntic”, que resseguia els penya-segats que s’aixequen en la major part de la costa normanda uns 30 o 40 metres per sobre de les platges. Actualment, el punt més famós és La Pointe d’Hoc, un cab que s’endinsa al mar entre Omaha Beach i Utha Beach. Avui s’hi  poden veure les fortificacions que amb sis canons defensaven aquestes dues platges. Tot i que aquest lloc va ser bombardejat tan per la aviació com per la marina, fou el 2n batalló de Rangers que a costa de moltes pèrdues en vides humanes  va prendre possessió d’aquest cap després de escalar el penya-segat. Avui encara hi podem veure els forats produïts pels obusos.

Restes de les defenses alemanyes 
a la Pointe d’Oc

Vista des d’un búnquer a la Pointe d’Oc

Si ens allunyem de la costa i anem una mica terra endins hi trobem  els cementiris militars que acullen els caiguts en els primers dies de la batalla de Normandia. Malgrat que avui en dia aquests cementiris  s’han convertit en una atracció turística no ens deixa de corprendre la solitud, l’austeritat i el respecte que imposen aquests llocs. 

Cementiri americà sobre la platja de Omaha

Cementiri alemany

  

Tomba d’un corresponsal de guerra  
mort a la batalla de Normandia

Tomba d’un soldat alemany desconegut

Un recorregut pels pobles que estan a prop de les platges, ens descobreix els resultats dels bombardejos sobre les poblacions de Normandia. Totes les esglésies exposen fotos on es pot veure l’efecte destructor que va tenir aquesta batalla  sobre la població civil.

A la batalla de Normandia, que es va acabar quan els aliats varen entrar a Paris, hi van morir 100000 soldats aliats però en aquests dos mesos hi va haver-hi 20000 morts entre la població civil i 15000 més que van morir en els bombardejos previs al desembarcament.

La església de Saint Jean de Caen a l’actualitat

La mateixa església després de la batalla de Normandia 

Les ciutats de Normandia com St Lô, Caen, Le Havre, van quedar totalment destruïdes pels bombardejos  i per les batalles que després s’hi van lliurar. Algunes d’aquestes ciutats van ser preses pels paracaigudistes que els aliats van llençar la matinada del dia D rere les línies enemigues. La sèrie de televisió Band of Brothers ens fa reviure les vicissituds de la Easy Company després de ser llançada a la rereguarda i els podem seguir en els violents combats per la conquesta de ciutats com Carentan.

Soldats britànics a l’entrada de Caen

La “Easy Company” prop de Carentan. 

Foto:  The Telegraph

L’avanç, més lent del previst degut a la defensa acarnissada dels alemanys, va fer que algunes ciutats con St Lô fossin bombardejades durant 6 dies seguits abans de que els aliats poguessin entrar a la ciutat.

Els habitants de Normandia van assistir impotents a la destrucció de les seves ciutats per l’aviació aliada. Davant de la petició de Churchill de minimitzar els danys col·laterals, Roosvelt va contestar, - “És lamentable que l’operació impliqui pèrdues civils, però no tinc cap intenció d’imposar a l’acció militar cap restricció que pugui entorpir l’èxit de Ovelord (nom en clau del desembarcament) o augmentar els riscos de pèrdues per a les forces aliades”.

Tothom coneix la èpica del desembarcament o l’alegria que es va desfermar amb l’entrada dels aliats a París però les conseqüències de la batalla de Normandia sobre els seus habitants va ser silenciada i els mateixos que la van patir consideraven que aquest silenci era un preu a pagar per poder considerar-se aliats després  de que el govern de Vichy hagués col·laborat amb  el nazisme.

Quan els aliats van entrar a París, el pitjor per als habitants de Normandia estava per arribar. Aquell hivern el termòmetre va baixar fins a -17ºC i els normands no tenien res per menjar ni per escalfar-se i les seves cases estaven reduïdes a runes sense finestres ni portes.

La sensació d’abandó experimentada pels normands l’explica un testimoni en una reunió de supervivents en el 65è aniversari de la Batalla de Normandia “ Aquell hivern en una visita a París vaig descobrir una ciutat feliç amb els cafès plens de gent com si res no hagués passat. Vaig tornar plena de còlera; quan la guerra es va acabar la resta de francesos es van oblidar de nosaltres” 

A Amiens, una ciutat ja fora de Normandia i una mica al nord de Paris, dins del cementiri de la Madeleine, en un lloc oblidat, hi vam descobrir les tombes dels morts civils durant els bombardejos de la ciutat 

Per saber-ne més:  

http://www.lavanguardia.com/cultura/20091010/53801020040/la-historia-rescata-la-memoria-de-las-victimas-de-la-batalla-de-normandia.html

http://www.hislibris.com/el-dia-d-la-batalla-de-normandia-anthony-beevor/

çhttp://www.antonybeevor.com/

   

Escalar als Flautats

En Jordi assegurant a la G,E.E.B

Els  Flautats o Tubs de l’Orgue tenen llegenda negra pròpia, la de la qualitat mediocre i canviant de la roca i lo poc trepitjada que està per poder confiar-hi.  Roca mediocre i llastres de descamació,  itineraris antics, ferro rovellat; terreny d’aventura. Actualment són comptades les cordades que s’hi troben, normalment cap, però els Flautats  atresoren alguna de les  vies imprescindibles de Montserrat. Si Montserrat és un vaixell, els Flautats en són la proa i Agulles la popa o viceversa, i  és on les agulles baixen escalonadament a l’oest i el relleu es difumina amb l’entorn, o cau al Llobregat a l’est, 981 m per sota, fins a la Colònia Gomis de Monistrol.

La cordada Carreté-Rafa obrint la segona tirada de la via Bèlits a la Punxa (Fotos: Kildo Carreté)

Via Bèlits

Va ser un estiu de finals dels seixanta del  sXX que en Pep i jo vam quedar-hi lligats  després d’escalar la Punxa dels Flautats  per la via Bèlits (K. Carreté i A. Rafa i companys de suport, 15-11-1959). Eren temps en que els vigatans no hi anàvem sovint a Montserrat pels problemes de comunicació. Des d’aquella escalada hi hem  anat tornant però menys que a la resta del massís....



La Travessa Alta

... primer per fer diverses vegades la Travessa dels cims, potser l’itinerari  més repetit de la zona, una descoberta fàcil però d’amples panoràmiques pel qui la fa per primer cop, aquesta particular cresta que va des de la Cadireta de Flautats fins al Fesolet. Va ser escalat per primer cop per Lluís Estasen al 1922. Qui pugui iniciar-se en  l'escalada montserratina fent aquest itinerari serà afortunat. 

Un itinerari per portar als muntanyencs a descobrir Montserrat, assequible i aeri, amb passos de IV i ràpels

La Crisis Monetària

I a la Crisis Monetària (Urquiza J., González A., Martínez J. i Olmo J., 19-05-1984) vam poder comprovar la veracitat de la llegenda quan  escalava la segona tirada de segon. Transcripció del meu diari de 1/11/1997:

“Com el cap de setmana passat i l’anterior, llum agrisada al damunt de Montserrat, boires i tímides taques de tardor entre el verd uniforme de l’alzinar. Els cims dels Flautats romanen dins de la boira mentre pugem pel camí  de la canal del Pou del Gat. El meu company m’explica la dieta que està fent ara, la dels “blocs energètics” i jo agafo cireretes de pastor. Estem sols,  Montserrat està desert. Anem a la Crisis Monetària de la Cadireta, oberta per J. Olmo i companyia al 84. Em va explicar que l’havien obert en un dia sortint par dalt de nit i que només s’havia repetit tres o quatre vegades. Començo la primera tirada, un díedre de 45m semi-equipat amb pitons, 1 buril i sabines, molt interessant. A la segona tirada la via deixa el díedre a l’esquerra i entra en placa; en Manel s’hi baralla fent ziga-zaga pels quintos-més  i només troba tres burils. Al cap d’una hora i d’haver arrencat una presa de mà arriba a la segona reunió. Jo, mentrestant, he quedat encarcarat com un bacallà,  sec i congelat. Pujo com un robot, esquerp i desconcentrat. Arrenco una presa de ma enganyosament bona, que acabo de picar amb la ma per escoltar el so i volo. Ataco neguitós l’A² del sostre, equipat amb burils i haig de treure dos cops l’antena...collons!. I dues sortides en lliure cagat de por per la mediocritat de la roca. En Manel es  queixa que tiro pedrusca, que hi farem! La R3 és un plataforma selvàtica plena d’herba i amb una molsuda sabina, a 10 m del cim. Distensió nerviosa, pau i vista acollonant de la Nineta, La Carota i el Pebrot entre boires, ombra i silenci. Som al cim!”.  Desconec l’estat actual de l’equipament però la via és molt estètica i variada, recomanable.

En Manel al flanqueix de la segona tirada de la Bèlits, el segon tram de la Integral, un dels racons de més bellesa de tot el recorregut, cara nord ombrívola, buit perfecte

Travessia Integral dels Flautats

Però del peu de la Cara de la Vella al cim de  l'Elefant, es desplega un itinerari singular que la majoria de montserratins no han encadenat, la Travessia Integral dels Flautats (450m, VI+, A₁,rev. Vèrtex 52, p. 53-55). Longitud, dificultat, exposició i compromís d’una línia que petja el cim de totes les puntes. Encadena diverses vies, algunes de les quals es van obrir per fer el projecte. Belego i Araguz van obrir la cara nord de la Cara de la Vella. La integral segueix per la Bèlits de la Punxa, passa a la Porra i de la Porra a la base de la Cadireta amb dues tirolines enllaçades per un curt ràpel, per escalar finalment la cara est de la Cadireta en dues tirades difícils (A1e i 6ª). També amb en Manel, vam escalar-la al setembre de 1998.

Tirolina de la Punxa a la Porra..... 

   ...i de la Porra a la Cadireta   

   

És un itinerari molt especial i variat que transcorre en un escenari grandiós, primer ombrívol entre parets nord i bretxes culminant al cim de la Cadireta i després lluminós al sol de la tarda i romàntic a la llum del capvespre. Hi vam esmerçar 10 hores. Exigent i de concentració, amb escalada combinada i maniobres de tirolina. L’escalada de la Cadireta de Flautats va ser on vam haver de treballar més. La ressenya marcava V+ i A^e però calia sortir a pescar les expansions en lliure de i  ens va venir gran. Però vam passar sense més problemes amb l’antena Orbay SL d’en Manel. Després vam saber i no revelarem les fonts, que en Belego, alies “Burilego”,  un dels aperturistes de la Integral amb Martínez, Solé i Ibars al 1984, va tornar anys després per refer les dues tirades de la Cadireta obertes originalment en artificial. Era l’època de la irrupció de l’escalada esportiva i alguns buriladors van apujar el grau remenant les seves vies. 

Per més informació recomano la lectura de l’article citat abans,  “Les arestes serrades” (Josep Jané, Vèrtex 52, p. 53), on l’autor és crític amb  la remodelació de la via per adaptar-la a l’esportiva i, alhora, informa als possibles repetidors i dona una idea clara del seu caràcter.

La Última Escarpia

 Oberta per Lluís  Soler i  Remi Brescó, 1-10-2009, escala la solitària cara nord del Flautat Central. La vam repetir amb en Manel al juliol de 2012 i és una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del pedestal de La Flama  fins a la bretxa de la paret N amb la Roca del Moro, és un bon mirador d’aquest vessant nord, te una segona tirada semi-equipada  de fissura de A₁-A₂ entretinguda però segura (clavem pitons). I una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada. Podeu consultar informació a http://miquelvilaplana.blogspot.com.es/2012/07/escalant-al-vessant-nord-dels-flautats.html

      En Manel al  díedre difícil de L2                 

                                                                                      

   

L'agulla de la Flama remata el pesdestal del Flautat Central 

Desequipant L2

Aleix

En canvi, la Aleix a la Punxa (Oganya i Roca, 2002) no te singularitat, és una “aresta Buch” sense sorpreses, 

Les arestes sud dels Flautats entre les boires

ràpida i agradable d’escalar, amb vistes magnífiques a les agulles més properes. En un dia de novembre de 2012 i vam escalar-la  en dues cordades, Pep-Miquel i Miquel-Eulàlia,  que es perdien de vista l’una a l’altre pels llençols de boira que anaven creuant l’aresta i els fantasmes de pedra. I ens arrivàven encara amb somort, però iguals de greus i metàl·lics, els tocs de les campanes del monestir que fan vibrar la pedra.

La segona cordada a la primera tirada de l'Aleix

    Fantasmes de pedra

La G.E.E.B, una via imprescindible

I darrerament, a l’abril de 2013, hem escalat amb en Jordi la magnífica línia de la G.E.E.B a la Cadireta de Flautats (Fibla i altres, 1963), una via molt semblant a la Crisis Monetària, equipada amb pitons i restaurada amb bolts, que requereix tascons i friends fins al 2. Després de veure la ressenya i la crònica de l’Escalatroncs  la determinació que ja tenia és va fer irresistible i al matí del 12 d’abril ja estava escalant la primera tirada del magnífic díedre que forma la primera part de la via.

En Jordi a la primera tirada (V+ mantingut)

En Jordi a L2, ha canviat de fissura i escala, amagat del company i dominat pel sostre final

Dret i amb poca presa a la cama esquerra. Una tirada que cal anar-hi amb un company que no tingui la “síndrome de la primera tirada” per poder veure a qui li toca. En Jordi escala molt bé la segona, que deixa el díedre quan desploma i passa a la placa de la dreta per enllaçar amb un díedre-canal paral·lel.

Tercera Tirada, més difícil (6a+, 1 pas) però menys mantinguda

I ara, canvi d’escenari, passem al sol: l'esperò final que tanca la primera part de la via

Quarta tirada  (A1e)  que allarga i que en Jordi va provant d’alliberar

Entrant a la R4, sota el sostre final

Finalment rematem sense dificultat el sostret que tanca l’ascensió amb A2e i IV.








Era divendres i érem sols escalant a Flautats. Fem la travessa superior i, de la bretxa del Fesolet, baixem cap a La Mòmia i Sant Benet.

Arribo al refugi més tard que en Jordi  i, entre cervesa i guitarreix, l’Àngel ens parla del projecte de  fer un disc amb cançons pròpies. Un bon final per una magnífica jornada 

I al cim de l'Elefant

Arribats als cims per les diferents vies i si queden temps i ganes, podem encadenar el final de la travessia escalant el Fesolet i la Cerdà-Pokorski o la AGP de l’Elefant.

Des d’allà tindrem tota la carena dels Flautats sota els nostres peus delineada pel sol de ponent i veurem, a l’ombra, la menuda teulada de Sant Benet. Si busquem al voltant del cim trobarem un grafit que diu “USA 1948”  (?) curosament esculpida en un gran còdol d’arenisca vermella, un grafit que ens recorda els pioners.

Ressenya, amb agraïment als Escalatroncs:
(http://escalatroncs.wordpress.com/2012/06/10/geeb-cadireta-del-diable-flautats-montserrat/).