dimecres, 12 de març de 2014

Encara una aresta Bruchs més...



 D'esquerra a dreta la Peluda, Els Merlets, L'Agulla del Capdamunt, El Gep Llarg, La Boteruda, la Miranda de la Miranda i la Miranda de les Boïgues
 

Amb en Pep i  l'Eulàlia, jo faig tres. Fa un dia gris i el vent bufarà fort de mestral o de gregal, sonen igual i en Molina vocalitza poc. Anirem a fer arestes Bruchs ben arrecerades del mestral,  però bufa  gregal i canviem el pla, ara anem als Plecs de la Vinya Nova. Dit i fet, aparquem  i al cap de deu passes el rètol de la  regulació ens  atura. A Vinya Nova, Garrigoses i Monjos està prohibit escalar-hi tot l'any o de gener a Juliol, respectivament! Caram!!


,
El vessant sud de Montserrat, típicament meditarrani presenta, en una part majoritària l'aspecte que mostren les imatges: sol exhumat, desestructurat i desprotegit de l'erosió per manca de sotabosc. Els matolls de galceran totalment desproveït de fulles. Senglars i cabres campen arreu. El Patronat ha d'intervenir fent passar els interessos del medi al mercantilisme i reduir dràsticament la població de grans mamífers. Escopetes no en falten. Cal intervenir! (Fotos de la canal del Dumbo, 2011)

Sempre respectem la regulació amb la bona fe de pensar que els gestors socials van de bona fe. Però pensem en les destrosses que les cabres i els porcs fan al sòl, als camins i a espècies protegides com el galceran. Sobretot des  que ens vam assabentar que les cabres var arribar a Montserrat per decisió política i sense el vistiplau del Patronat, però la pressió dels ajuntaments per poder subhastar llicències de caça va pesar molt més. Un Parc Natural on es pot caçar una espècie que, amb els senglars, produeixen un impacte letal al sòl, sobretot al del vessant sud,  tocat abans pels incendis i els aiguats del 2000. I també hi ha impacte antròpic, probablament petit, ja que els que  hi anem ho fem pels els camins i els corriols d'escaladors. Però només quantificant es pot fer gestió eficient del medi.

En Dino


Tornant al pla inicial i desafiant el gregal, passem el pas de la Portella i ens perdem en l'aproximació al peu de via de l'aresta Bruchs de la Miranda de les Boïgues, un diu per aquí, l'altre per allà i el tercer consenteix. Tres jubilats plegats són perillosos per a ells mateixos. Però tot lo dolent te un costat bò i pujant per un rostoll d'arítjol trobem un petit dinosaure i l'adoptem amb el nom de Dino.



Arribant a la Reunió de l'A. Bruchs del Gep Llarg

Finalment arribem al peu del Gep Llarg i escalem l'aresta per la via  de l'Esquerra, III i IV,  equipada amb bolts. El traçat discorre a l'esquerra de la Aresta Bruchs oberta per Cerdà i Muñoz al 1958 i d’aquí el seu nom. La coneixem i és una agradable passejada pel mar de còdols.



A la reunió del Gep Llarg ben abrigats


La segona tirada del Gep Llarg

Un cop a dalt, el gregal es deixa sentir i les d'alzines onegen sota nostre com un mar encrespat. Desgrimpem la via normal i baixem per la canal oest, entre El Gep Llarg i l'agulla  veïna dels Merlets, que volem  escalar per la seva aresta Bruchs, una assignatura pendent.


La placa vertical del pedestal dels Merlets

 I si, aquesta escalada serà la que ens fixarà en el record aquesta jornada. La primera tirada és dreta (IV+ mantingut), relliscosa i ombrívola, inici clàssic de les agulles amb alzinar. El primer puja poc a poc, no cal relliscar, un alien groc entra en un forat horitzontal i ajuda a arribar al primer espit, a 10 o 12 m del terra, uf! L'aresta continua dreta, un altre espit, i comença a perdre verticalitat, encara un o dos espits fins al peu de les dues boles finals. Hi ha una bona reunió (buril, pont de roca i espit,  reenviats).

El primer dubta de si muntar reunió o no. Ara ve una fissura-diedre de roca mediocre i totalment desequipada. "Millor tenir els companys aquí per escalar-la"- pensa. Els companys pugen disfrutant d’aquest primer llarg mantingut de roca excel·lent. Estem immersos en l'escalada i per superar la fissura descomposta cal aquella concentració on res de l'entorn compta i que  vivim intensament. La ressenya d'en Dalmau  ens dirà després V+ i la de Rodés-Labranya  A1. Però no en portem cap  de ressenya i malgrat que el lliure es veu factible, optem per l'A1, tenim el carnet rosa i una repisa als peus!



La fissura-diedre final des de la reunió




Picat a la reunió



Posem un tascó gran, provem, aguanta. Després un tascó mitjà que queda molt bé. I amb un alien vermell que sembla precari però aguanta l'A0, el primer ja pot sortir en lliure de V, llaçar una sabina primeta i ferma (aquí s'hi posava un pitó) i sortir poc a poc per IV, fins al cim bicèfal de l'agulla dels Merlets.

Encara una aresta Bruchs més a la llista, i no de les que es fa amb una ma al cul. S'ha d'escalar. I porteu material!

Si la guia d'en Joan Miquel Dalmau és correcte, el mateix dia,   30 d'agost de 1959, la cordada Joan Cerdà i Miquel Muñoz van obrir les Arestes Bruchs dels Merlets, del Gep Llarg i de la Boteruda. El fet que no possèsin res o poca cosa n'augmenta el mèrit.

Tres, més el Dino

Informació.

El Gep Llarg, aresta Bruchs, via de l'Esquerra, (Agustí Cardona i Enric Basses, 1995), 55m, IV, equipada amb bolts, sis exprés. Descens per la VN desgrimpant.

Els Merlets, via aresta Bruchs, (Joan Cerdà i Miquel Muñoz, 30 d'agost de 1959), 50m, L1 IV+ mantingut amb espits, més allunyats en el IV, es pot clavar un universal, reunió ferma  sota la fissura final. L2 V+/A1,  tascons i/o friends petits i mitjans per tres passos de A1 o V+ / V / IV. Via molt recomanable.

dijous, 13 de febrer de 2014

Via Normal de la Portella Superior



Benvinguts lectors. Des de que dirigeixo la revista elmuntanyenc.cat tinc de llegir molt i no tinc temps i poques ganes d'escriure. Però us convido a obrir la revista; crec que no us deixarà indiferents. Avui he fet un "extra" pel bonregust que ens va deixar  l'escalada de la via Normal de la Portella Superior d'Agulles. Clàssica, curta, intensa i s'hi ha d'escalar.

El dia trenta d’octubre de 1932 es va obrir la primera via a la Portella Superior. Això ens  fa pensar que en aquells anys ja s’havien escalat moltes altres agulles de Montserrat, atesa la dificultat  d’aquesta via Normal. També suposem que va ser una primera molt exposada per la manca de seguretat del   material disponible a l’època.



Ara bé,  tampoc sabem de quin material parlem ja que és popularment conegut que, al 1928, Lluís Estasen i companys van clavar  el “primer pitó”,  a la  via Estasen de la pared nord del Calderer, al Pedraforca. Curiosament, J. Barberà [i] fa constar l’intent al Cavall Bernat per part de terrassencs, ressenyat al 1924[ii], els quals van aconseguir fer el flanqueig inicial i van clavar una “estaca de ferro” a l’inici de la fissura de la “berruga” i estem parlant de quatre anys abans. Aquesta informació ens permet suposar que l’ús de pitons de ferro a Catalunya era un fet  als anys vint del segle XX. Però només els estudis històrics rigorosos en ho aclariran. Fem aquesta observació perquè es fàcil detectar que  la història de l’escalada catalana escrita  està plena de “materials d’epoca”, “material rudimentari”, etc.,  però no sabem realment  el què, el qui i el quan, i fem suposicions.


La via Normal de la Portella Superior és una escalada de A2 i IV+ (exposat i amb caiguda a repisa). I la importància de la primera rau en que la seva escalada es va fer usant, per primer cop, la tècnica del tronc per superar la balma inicial. Els protagonistes van ser Agras, Colomer, Guarro, Pàmies i Prieto[iii] del C.M.B., co-fundat per Ramón de Semir que també els acompanyà sense participar en l’escalada.


El balmat inicial envolta tota la base de la cara sud, la més factible de l'agulla pels escaladors de 1930

I avui parlem d’aquesta via perquè l’hem repetida fa pocs dies i vam poder valorar l’empenta dels primers escaladors. Tallar un tronc prou llarg, cinc o sis metres, o dos d’empalmats, pujar-lo al Pas de la Portella i a la R1 (III+), mantenir-lo fermament recolzat i estabilitzat, enfilar-s’hi i,  pitonant o no,  escalar el diedre-fissura de IV+ i del tot vertical que porta al terreny fàcil i a la R2 és una proposta feixuga i arriscada.

La continuació de l’escalada fins a sota la bola terminal, per la marcada fissura que admet tacs de fusta i pitons  i un flanqueix horitzontal a la dreta protegit per un vell pitó (IV), és d’una exposició moderada aleshores i ara. Però la bola final,  una placa de presa grossa però lleugerament desplomada de set o  vuit metres i sense cap assegurança i amb caiguda a la repisa de la R3 és d’exposició elevada (IV+ mantingut). Després la verticalitat minva i es possible protegir-se fins al cim.

Buscant el bon temps, saltant de finestra en finestra, un diumenge de febrer ventat pel nord i molt fred escalem la via per filmar i fer fotos, però també pel record que en teníem de quasi cinquanta anys enrere.

La primera tirada la fem sense encordar (III) i ens planten al peu del desplom. Un espàrrec de bolt sense xapa, una xinxeta, amb plaqueta recuperable inclosa (alguns roben, altres deixen), un spit i tres claus posats ens situen al punt on devia arribar al tronc (A2) i amb 30 m de caiguda fins al terra, quina por! La fissura és molt bona i admet tascons i el semàfor  per protegir la sortida fins al terreny fàcil. La R2 és un prat penjat amb savines que domina l’horitzó est, ideal per un bivac romàntic de primavera, un luxe a l’abast de qualsevol escalador.

En Pep entrant a la R2, còmoda i acollidora

La tirada següent agafa una fissura-diedre protegible i just sota la bola terminal, un vell pitó ens assegura el flanqueix cap a l’est fins una ample repisa amb savina on l’aire, comprimit per l’estretor del Pas de ls Portella, ens embesteix, en dieun efecte Venturi els físics! Dubtem un moment, sobretot després d’agafar-nos a les primeres preses i veure que costarà. La calor fuig de les mans malgrat els guants i ens hi pensem un moment, potser massa curt. La calma ens hagués aconsellat fer un pas d’escaleta, això tant demodée, per salvar el primer metre i mig i reduir les possibilitats de caure. I efectivament no se’ns acut. Ens agafem decidits  a la roca i un parell de metres més amunt la ment dubta però ara no toca. El primer passa però.....passant por, per la caiguda, per les mans fredes, per les ratxes de tramuntana. Al cim el vent és una brisa suau. La Física és important i la calma també.

A la meitat de la tercera tirada. Al damunt "el camp de patates" de la bola final


Comentaris útils
La via Normal de la Portella Superior (1932) és una ascensió curta,   molt intensa i de fort regust històric. La roca és excel·lent arreu però el tram fàcil de la segona tirada és herbosa i cal vigilar els peus. Combina l’artificial equipat del sostre amb l’escalada lliure desequipada però protegible. La bola final s’escala bé en condicions normals i un pas d’esqueneta retalla l’exposició. Calen 10 cintes, estreps, tascons mitjans i grans i/o camalots 0,5 i 1. Ràpel de 45m ubicat al costat oest del cim que baixa per la cara sud. Molt recomanable.





[i] Barberà, J.-Història d’una Pedra, FEEC, 1985.
[ii] Arxiu de Terrassa, Butlletí nº 31, set.-oc., 1924.
[iii] C.M.B, maig 1933, MoButlletí nt.-47.



dissabte, 9 de novembre de 2013

Pozzuoli: La Roma antiga i els fenomens volcànics

23 de novembre 2013

Carme Artigas



Pozzuoli (la antiga Puteoli) és una ciutat situada al golf homònim que fa part i tanca pel nord-oest el gran golf de Nàpols. En l’època dels romans era el port mercantil més important de la península. Prop de Puzzuoli, una mica més al nord, hi ha la ciutat de Miseno on en el segle I dc. hi havia acantonada la flota romana. Quan l’any 79 dc. el Vesubi va entrar en erupció, Plini el Vell, aleshores prefecte de la flota, va sortir amb els vaixells al rescat dels habitants de Pompeia. El seu nebot Plini el Jove, en les Cartes de Gai Plini a Corneli Tàcit IV,  ens explica la mort del seu oncle a les platges de Pompeia. 


Des de la part alta de Pozzuoli es pot veure el mar per entre els terrats de les cases 


Pozzuoli,  posada sobre pendents que van a parar al mar, desorganitzada i caòtica com la majoria de ciutats del sud d’Italia, conserva encara algunes restes de la antiga Puteoli.

Passadissos soterranis del amfiteatre Flavi

Al soterrani les columnes i els capitells apareixen dispersos  

L’amfiteatre Flavi, construït a finals del segle I dc. per l’emperador Vespasià, és el tercer en cabuda després del Coliseu  i del de Capua. Podia contenir fins a 40000 espectadors i estava preparat per aixecar escenografies a partir d’un fossar excavat al llarg de l’eix principal i d’una sèrie de forats que permetien que les feres i els gladiadors apareguessin a l’arena hissats mitjançant enginys mecànics.


Esquema dels muntatges que feien possible l'aixecament
de feres i gladiadors fins a l'arena 


La combinació de les peces prismàtiques quadrangulars i inclinades
 amb maons que trobem en algunes parets del amfiteatre
 eren estructures antisísmiques  





















A la part baixa de la ciutat, prop del port hi trobem les restes d’un “macellum”,  mercat romà d’aliments, mal anomenat temple de Serapis perquè entre les restes s’hi trobà la imatge d’aquest deu que era el que protegia els comerciants. Les botigues d’aquest mercat es disposen en forma de quadrat al voltant d’un edifici sumptuós del qual en resten dretes tres columnes que intenten inútilment imposar-se als edificis que desordenadament han crescut al seu darrera.


El "macelum" romà amb les tres columnes que queden dretes

Bandes rugoses corresponents a la part submergida atacada pel mol·lusc


L’any 1828, el científic escocès Charles Lyell visitava el Temple de Serapis i mentre l’obsevava es va adonar que les columnes presentaven unes bandes rugoses a uns 3 m de terra. Mirades de la vora, les bandes estaven formades per forats excavats en les columnes, que havien estat produïts pels  mol·luscs  marins anomenats “Lithodomus”, és a dir, que fan la casa a la  pedra. Aquests mol·luscs viuen per sota la línia de marea i podem observar els seus efectes en els molls. En alguns forats encara hi ha  les closques d’aquests mol·luscs. Els tres metres inferiors de la columna havien estat preservats d'aquesta acció al quedar enterrats sota capes de cendra volcànica.

Postal antiga del temple de Serapis


Lyell va suposar que el temple havia estat construït pels romans i s’havia submergit parcialment per tornar a emergir més endavant. Si això havia passat en temps històrics, els mateixos processos es podien aplicar als temps geològics per explicar fenomens de molt llarga durada com la formació de serralades, reforçant el “principi del Uniformisme” enunciat al segle XVIII per James Hutton, que proposava que l'acció dels fenomens geològics actuava gradualment durant milions d'anys entrant en controvèrsia amb al “Catastrofisme”, que els explicava mitjançant accions sobtades  i catastròfiques. El principi de “l’Uniformisme" va influir en un dels científics mes importants del segle XIX, Charles Darwin, que el va fer servir per formular la seva pròpia i cabdal teoria de l’origen i evolució de les espècies.

Mapa del golf de Puzzuoli on s'hi pot veure el volcà "Monte Nuovo" i altres cons volcànics
que formen els "Campi Flegrei"

Els moviments de subsidència (pujada i baixada de la superfície de la Terra), han tingut una gran importància en la configuració de la línia de la costa del golf de Pozzuoli en provocar canvis del nivell del mar. Aquest golf és la part submarina dels “Campi Flegrei”,  una extensa zona  formada per una gran caldera i diversos cons volcànics. Aquest vulcanisme, actiu encara avui,  va ser i és el responsable de la subsidència.

En el registre geològic hi podem trobar dues grans erupcions, datades en  30000 i 15000 anys, respectivament. Els fenomens de subsidència continuen actualment, registrant-se episodis sobtats com el de l’any 1538, dos dies abans de l’erupció del “Monte Nuovo”, que va elevat 7 m el terra produint un retrocés de 200 m en la línia de costa. També  entre 1982 i 1984 el terra de Pozzuoli es va elevar 1,87 m i es va haver d'evacuar els habitants de la part vella de la ciutat.

Estació de tren de Pozzuoli-Solfatara
La manifestació més espectacular dels “Campi Flegrei” és el volcà Solfatara de Pozzuoli. Aquest volcà  va sorgir durant l’erupció del Vesubi de l’any 79  dc.,  que va originar diversos volcans  a la Zona de Nàpols. Durant l’erupció es va formar una caldera amb dos cràters, el Vesubi i el de Solfatara. La seva darrera erupció, fins ara, va tenir lloc el 1198.

Aspecte desolat del cràter del volcà Solfatara

Actualment el Solfatara està actiu i és ple de cendres i de sofre. El seu cràter, actualment aplanat, te  moltes  esquerdes que emeten gasos producte de l’activitat volcànica. Aquestes emissions dites fumaroles, estan constituïdes fonamentalment per vapor d’aigua i òxids de sofre. El sofre es deposita a les escletxes  acolorint de groc el terreny i donant al paisatge un aspecte fantasmagòric i desolat.


Vessant del cràter del solfatara on s'hi poden veure bombes volcàniques
i deposicions grogues de cristalls de sofre

El  Solfatara de Pozzuoli és un dels volcans més monitoritzats del món i això permet als científics vigilar a temps real els canvis, sovint imperceptibles, de la superfície del  terra en previsió d’una possible erupció del Vesubi o d’algun dels volcans escampats pels “Campi Flegrei”. S’ha de tenir en compte que Nàpols i la seva àrea metropolitana te  més de quatre milions d’habitants i per tant és de vital importància poder preveure l’activitat volcànica per possibles emergències en aquesta zona. 

A la sortida de l'esquerda s'hi deposita el sofre. El color taronja pot indicar 
la presència d'altres sulfurs associats,  com és el cas de l'arsènic

Cartell que ens indica la temperatura i pressió
 de les sortides de vapor


dijous, 12 de setembre de 2013

RAVIC a la Portella Superior

Fèiem camí  cap al Pas de la Portella i feia sol. El sol havia de durar fins al migdia. Escalaríem la RAVIC (Ramón Rubio i Victor López, 1967), plena de balmes i panxes,  una via abandonada però que solca el centre de la cara nord de la Portella Superior. Aquesta agulla posseeix una singularitat històrica. 

Cara nord de La Portella Superior. Al sol la bauma-panxa escalada al 1932



Segons el registre històric, al 1932 es va convertir en la primera agulla de Montserrat en haver estat escalada per primer cop superant una bauma amb un tronc, .  Se’n va dir la Via Normal i, per atzar, també va ser la primera via de Montserrat que vaig escalar, a principis dels anys seixanta del segle XX.


Arribats al Pas el cel ja és gris, portem l’anorac al juny i l’aire és humit. L’entrada de la Directa Eclipsi és exposada prop de terra i baixem i recollim el material per entrar a la RAVIC original escalant fins al peu de la VN (III) i caminant per la cornisa que passa del sud al nord voltant l’agulla per l’est fins a la primera reunió, còmode i ample però fuetejada pel ponent humit (burils i un espit). Hi ha dies que no val la pena arriscar.

Segona tirada, sortida delicada de V protegit i després, seguint els bolts de la Senda dels Àngels, escalada de dificultat variada, rampes i panxes. La línia em va portant cap a l’oest deixant el centre de la paret i m’ho penso. Seguir els bolts o buscar? Torno a la RAVIC, però trigo a saber que hi sóc. Aprofitant una cornisa aèria recupero la línia entrant a la segona reunió, on el samarità ha afegit un espit als burils que hi ha.

A la segona reunió hi ha  dos voltors



Ae de la segona tirada

Pugen els companys i continuo en Ae vell (burils) i en lliure fins a la tercera reunió, sota el cap de l’agulla, en una filada de grans còdols que donen confort als peus. 



La ressenya d’en Dalmau marca continuar a l’esquerra però no veig rés. El company descobreix una xinxeta hexagonal i m'hi penjo però insisteixo en mirar a l’esquerra fins que veig els burils que  surten recte amunt. La ressenyes són errònies però ens hi acostumem a confiar-hi. 







Sortida cap a la tercera tirada, A3, IV+ (Miquel Pérez)
Continuo amb l’Ae i el IV de sortida. Al cim, el vent sacseja els anoracs fent l’ametralladora. 

Al cim, el vent sacseja els anoracs fent l’ametralladora (Miquel Pérez)








Passen vianants despistats, és a dir, sense saber on van, i excursionistes decidits. Una cordada a la GAM de la Portella Inferior ens dona una bona imatge del Serrat. Rapelem pel sud a peu de via (45m).

Una via amb ambient, el millor d’aquesta cara, amb  burils originals  precaris, abundants en les reunions (xapes recuperables),  i bolts si feu la Directa i sortiu per la Senda dels Àngels. Recomanable, es fa sense pitons.

El cim està ajardinat per la llarga primavera (Corona de reina florida)


Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

S'està carregant...

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.