dimarts, 6 de juliol de 2010

Als amics mai oblidats.

A Manel Alcubierre i Ramón Riera in memoriam.


La pujada dels pendents herbosos del peu de paret, coberts pel gruixut mantell de neu fresca, es desenvolupa sense problemes. La progressió dels dos alpinistes és feixuga i regular. Ara mateix són la cordada més forta de Vic.

Som al febrer de 1971 i el meu món és molt lluny d’allà, malgrat que només sóc a l’Alt Empordà, reclòs al pavelló de la 12ª companyia fent el soldat. La companyia la formen estudiants de pròrroga i joves antifranquistes represaliats. Aquest hivern és molt rigorós. Tenim penellons a les mans com els que teníem de nens jugant al carrer. Tot és absurd.

Al Pedraforca hi ha molta neu. Una pujada sense assegurar, amb les cordes plegades i les motxilles feixugues, per bivaquejar al peu del Gran Díedre, a la cara nord del Calderer. Un assaig hivernal per anar cap a reptes més grans, potser un llarg camí cap a la utopia.

Cau el primer i arrossega al segon o...,  qui ho sap?. Crits que pertorben per un instant aquella quietud hivernal perfecte, sorolls apagats per la neu. El silenci de la muntanya és absolut i retorna, impertorbable. Dues vides i molta vida arriben al final del camí.

El barracó vintè és buit. Això vol dir dissabte o diumenge. La llum és molt blanca. També les parets ho són, els llençols i la vànova. A fora el torb xiula a la teulada i estira el cel. Aquest cap de setmana tampoc he pogut anar a casa a veure la família i als amics.

Algú entra, ressò de passes. Diu que dos muntanyencs de Vic han mort estimbats al Pedraforca. M’assec a la llitera, immòbil. A Vic d’escaladors en som vuit o deu i aquests només poden ser en Manel i en Ramón. Una revista esportiva ho documenta en un extens reportatge que inclou una semblança i la seva candidatura a millors esportistes vigatans de l’any. Parlem baix i les paraules ressonen en la nau blanca, entre el patriotisme absurd de les frases pintades als murs i les lliteres curosament arrenglerades.

A casa em vestia de paisà mentre buscava aquells perquès que als vint anys encara no tenen resposta. Camí de funeral, els companys de cordada em van semblar estranys i llunyans. No sabíem rés d’aquests sentiments i el desconcert ens atordia.

Què vaig pensar durant el viatge de tornada? Pels vidres del taxi que pujava els pendents sobre la Plana, desfilaven els roures martinencs i les fagedes despullades del Collsacabra en la claror daurada d’aquella tarda freda i clara d’hivern. El paisatge on havia nascut, crescut, on ens havíem fet exploradors de l'aventura. Les escalades a Les Gorgues, al Cap de Mort, la paret de Cabrera, Sabassona, Vilanova de Sau. Però no hi sentia cap pertinença.

Aquell vespre tornava a ser a la caserna, desconnectat del meu jo civil per continuar una rutina sense sentit que duraria encara nou mesos més.

Nou anys abans, una colla de joves de quinze anys, agrupats al voltant d’en Xevi Vila, haviem començat a escalar a les pedres properes a Vic. Vam deixar-hi testimonis que amb el temps altres van fer seus. La vida va continuar, cadascú per la seva banda, per camins entrellaçats. Vam créixer amb aquesta brusquedat. Amb els anys només queda l'estimació del record inesborrable i la vida s'ha représ fa temps.

Erem tant joves!

                                                                         Sant Cugat del Vallès, gener de 2002-juny de 2010.


Primeres escalades.

Inseparables. En Ramón i en Manel, primer i tercer des de l'esquerra.


Degradant el verb "escalar" a l'Aborto, Vilanova de Sau.



Manel i Ramón escalant l'Spigolo de l'Agulla Petita d'Ansabére.




Els amics mai oblidats.



Cada anys floreixen les flors a la Jaça dels Prats

3 comentaris:

  1. Miquel, records i pensaments carregats de sentiment, traspasats al medi escrit, que no és facil.
    Moltes de les histories que ja m'havies explicat i que ara tothom podrà coneixer i apendre d'elles.
    Aquestes fotos antigues ja saps que m'agraden un munt. La de l'Aborto no l'havia vist i em mola especialment.
    Saludus

    ResponElimina
  2. pep vila8/21/2010

    Hola Miquel!!
    T'animo a continuar el blog, que és molt precís i bon format.Llegir el teu escrit d'en Manel i en Ramon m'encoratge a continuar la tasca aperturista que aquests pioners osonencs un dia van començar.
    Fins aviat,
    Pep Vila

    ResponElimina
  3. Anònim12/09/2011

    Hola Miquel, sóc la Montserrat Riera, la teva cosina i germana d'en Ramón, i encara que fa molt temps que no ens veiem, quan he llegit el teu bonic record als amics, m'he sentit a prop teu, com quan erem petits i ens veiem sovint i per un moment m'ha semblat que aquests quaranta anys no havien passat i tornava a tenir en Ramon al meu costat.
    Una abraçada
    Montse

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.