diumenge, 12 de febrer de 2012

La Peña Sola de Agüero.

Vista cap a l'oest quan el sol entra a la R 1.
A l’edat mitjana:
Los Mallos de Agüero se levantan igual de grandiosos en la margen derecha del río Gállego. Un antiquísimo lugar se recoge a sus pies, Agüero, que llegó a ser en el siglo XI capital de un efímero reino de los Mallos, heredado por la reina viuda de Pedro I de Aragón, Doña Berta Cruz. Enseguida este territorio que comprendió, además de Agüero, Riglos, Murillo, Marcuello, Ayerbe, Sangarrén y Callén, pasó a manos de Alfonso I.

Al 1946, tres escaladors del C.A.D.E. del C.E.C., entre els que hi havia Francesc A. Peire, fan el primer intent. Al cap de quinze metres, el primer cau, sense conseqüències, i abandonen. Però la versió de l’Agustí Faus és més divertida (Montañas injustas, ed. Desnivel 2005):
Imatge del anys seixanta (Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970).


En 1946 la vida debía de ser bastante rutinaria por esos pueblos, de manera que ver a tres jóvenes que intentaran una actividad tan inútil e improductiva como subir a la Peña Sola debía de ser cuanto menos, llamativo. Así que el pueblo entero se arremolinaba en la base  a admirar el espectáculo. El inconveniente de esta ruta –que más tarde pasaría a conocerse como la Normal- era y sigue siendo, que el paso más difícil de la vía es el de salir del suelo, de manera que la vía daba para pocas heroicidades. A cada intentona de progresar hacia arriba, el primero de turno caía ante la carcajada general del pueblo que exclamaba entre sorprendido y entusiasmado: “¡¡hala, qué goltera!!”.

Als anys 40, la primera tirada exigia més de la meitat del temps total de  l'escalada.

I al 1947 la història continua (de la web A0avista):
Esta oportunidad la aprovecharon Serón, Millán y Laguéns para conseguir la ansiada cima. Previamente, los aragoneses mandaron una carta a los catalanes.

En la primera escalada de la Peña Sola de los Mallos de Agüero, al contrario que sucedería unos años más tarde en la conquista del Puro, la iniciativa corrió por parte de la cordada catalana y ante su retirada, la cordada aragonesa pidió permiso para retomar la empresa de los barceloneses. Éstos, gentilmente cedieron el honor de la apertura y todo transcurrió dentro de  los cauces de la más absoluta corrección y respeto.

Finalmente se consiguió el 12-13 de abril de 1947 con un vivac en la plataforma de la gran sabina. 


L'estil Faus, tan carregat de sucre i correcció, té les seves planes més excelses quan converteix l'escalada dels aragonesos al Puro (Mallo Francisco Franco),  el robatori de la via que en Pany i companys havíen apurat fins a 15 m del cim, per rematar-la al cap d'una setmana, en una justa medieval on els falangistes i els del GAM van lluitar com cavallers. Literatura franquista de muntanya.

L'enorme sabina del bivac dels primeres ascensionistes i repetidors.

A la conquista también estaba convocado José María Naya, quien llevaba la comida y el agua, pero ante su retirada no les quedó más remedio que tomar lo único que llevaban encima: una botella de champán. Tras 28 horas de esfuerzo sin apenas comer ni beber, el champán les sienta como un tiro pero aún así bajan enteros hasta el suelo donde después de amorrarse a la fuente son invitados a una cena por el ayuntamiento de Agüero.


Pasan 6 años sin que ninguna cordada pueda intentar la primera repetición de la Peña Sola. No sólo lo impide la dificultad de la vía, sino también las prohibiciones. Un par de meses después de la ascensión Mariano Cored fallece en el intento del Puro (primera prohibición de escalar) y a este accidente hay que sumar el de Víctor Carilla en 1950 (segunda prohibición) que hace arriesgado infringir la ley en esta zona.


En marzo de 1953 la cordada formada por Manuel Bescós, Alberto Rabadá y ÁngelLópez "Cintero" (los mismos que cuatro meses más tarde se harán con la primera del Puro) conseguirán la primera repetición. José Antonio Bescós y Dionisio Tomás les apoyan y esperan desde abajo. Realizan la ascensión exactamente igual que sus maestros, incluido el vivac en la amplia repisa de la sabina (actual tercer largo de la vía).

 Tres años y medio pasarían hasta conseguirse la tercera realización, siendo esta vez Montaner, Díaz y Bescós los encargados de metérsela en el bolsillo. Para ello, Pepe Díaz y José Antonio Bescós llegaron al pueblo en moto y es Rafael Montaner el que tiene que realizar la aproximación más dura, andando con su material desde la estación de Ayerbe hasta Agüero. Esta cordada írá más rápida que las dos anteriores, pero aún así también incluirán un vivac junto a una sabina en su ascensión; en este caso será en la sabina de cima. Quien haya ascendido a la Peña Sola se preguntará qué sabina es ésa, ya que actualmente no existe ninguna sabina en la cima. El motivo es que esta misma cordada la utilizó como combustible en la improvisada hoguera que montaron esperando el amanecer para iniciar el descenso.

La dilatada panoràmica de l'arribada al cim de la Sola, al costat de la serra de Agüero, Peña Ruaba i, a l'horitzó,  Riglos.


I més endavant (modificat de Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970):

"Quatre motoristes fan els 320 km de Barcelona a Agüero sense parar el motor. Són els fantasmes polsegosos Ferran Abella, Joan Parrot, Toni Niemann i Kildo Carreté, tots ells del CADE. Objectiu: escalar la Peña Sola de Agüero...."

“Una frase es diu per aquests voltants: Quisiera morirme si se llega a escalar la Sola”.

Atès que ja s’havia escalat, no ens podem prendre seriosament la frase. Però els escaladors del CADE l’escalen, i ens diuen que pels primers 20 m calen de 3 a 5 hores. La resta de la via 3 a 4 hores.

Arribada a la gran sabina  i replà de la tercera reunió.

També ens expliquen que els nens i nenes de Agüero - “són el nostre públic passiu, que s’instal·la al repeu de la Sola esperant que caigui algun ferro per recuperar-lo com a trofeu. I no hi valen els nostres crits prevenint-los del perill que corren. Els avisos no serviran de res i, ja al capvespre, quan es llancen les cordes de l’últim ràpel que ens deixarà al repeu de la Sola, un petit roc desprès pel frec de les cordes fereix lleugerament el cap d’una nena. En Joan Parrot és el primer de tocar terra i, tot seguit, en un braçat i corrents, la baixa  a Agüero. Gràcies a Déu l’esglai no tindrà conseqüències i aquest ensurt acaba amb uns caramel per l’infant”.

Després  els escaladors fan desaparèixer  els conills amb samfaina i els pollastres rostits de la cassola de la carnissera,  que també és l' hostalera d’Agüero.


I ara,  al gener de 2012, després de visitar l’exposició de Lluís Hortalà al CEDAN d’Osca (Centro de Arte i Naturaleza) i suportar un sopar infame al nou refugi de Riglos, a base de “arroz de la casa con boletus”, o sigui,  formigó armat  i salsitxes del mercat negre, però  havent dormit bé...

...hem deixat fa una estona la carretera general Huesca-Pamplona amb l’estomac com una formigonera,  i la carretereta s’enfila entre turons i ermites romàniques i finalment deixem enrere el present. Després  de fer un revol a la dreta i sense avisar, apareix un jove cérvol mascle que, saltant marges i creuant camps amb elegància, sense cap por, travessa el torrent, s’atura i es gira a contemplar-nos. El plaer és mutu. És la primera  aparició d’un dia pletòric d’escalada. Pocs minuts després, també sense avisar, apareix  la Serra de Agüero i La Sola. El poble endormiscat no presenta cap dels canvis habituals que han trinxat els  pobles espanyols en les darreres tres dècades. És la segona aparició.

I vorejant el poble cap a l’oest arribem a la font i als safaretjos on hem de deixar el cotxe. L’edificació és de pedra arenisca, està restaurada i és mol interessant i de funcionament simple: el raig de la font omplia la gran pica dotada d’un sobreeixidor-canal que entrava als safareigs per una petita obertura.

 El dia és seré i el sol escalfa l’aire immòbil. D’aquí poques hores entrarà l’aire polar.  La Sola és a tocar i els seus 150m de panxes i repises impressionen,  la fan aparentment inexpugnable. Pugem mandrosament per un corriol a peu de paret,  fem una curta grimpada sense corda (IIIº), voltem la Peña a l’oest  per un replà  ample i passat un gran bloc caigut, entrem a l’ombra i veiem  el parabolt de peu de via, ben alt. Orientació SO.

El nom és explícit, la peña està sola. Està feta del  conglomerat típic de l’antiga costa del mar terciari que ocupava  el territori  de l’actual depressió de l’Ebre. Alguns lloc d’aquesta vora marina són els cingles de Tavertet i de la vall de Bianya, Sant Jaume de Frontanyà, Pont Quebradís,  La Nou i Sant Romà de la Clusa, Canalda, Collegats, Guara, Salto del Roldán i Riglos. I en molts d’aquests llocs si escala des de fa dècades. En la costa sud de la conca també escalem en la mateixa unitat geològica: al Montsant, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Estem parlant d’una unitat sedimentària present a totes les vores de l'antiga conca i dipositada per sistemes de torrents i deltes costaners entre 38 i 29 milions d’anys (ma).

Perquè hi ha tants conglomerats a les antigues costes de la conca de l’Ebre?. La   resposta  la tindrem aquí mateix en un proper article. Una pista: l’evolució de la conca va anar estretament lligada a la dels  Pirineus i a l’orogènia alpina.

Apecte característic dels  conglomerats de Riglos i, en general, dels de la vora de la depressió de l'Ebre. Els còdols  de gran diàmetre, majoritariament calcaris i de mida heterogènia,  els diferencien clarament dels  seus germans de la vora sud de la conca (Montserrat).


La via.
L’arrancada de la via és interessant i lògica, un A2e que fa cantar els braços freds. Abans calia un  pas d’esqueneta per clavar el primer clau i ara també per xapar el primer bolt o portar “una caña de esas de llegar lejos”, segons la ressenya que he trobat a la xarxa.  La línia flanqueja a dreta sota un sostret. La dificultat està considerablement rebaixada per tres expansions que tallen per una placa i que eviten portar pitons. 

Entrada a la primera reunió.

Se surt en lliure atlètic  (IV+)  per passar l’esperó i entrar a la cara sud i es continua en A1e per una fissura vertical (A1/V+, camalot 0,75) i s’entra en una cornisa amb la R1 a la dreta.


La segona tirada, una placa polida (V i  A0/6a-b) i ben protegida, que s'escala cap a la dreta i   porta a una cornisa fàcil (III) que seguim fins a la R2. Antigament era la tirada més difícil i calia clavar  pitons i pitonisses de fissura.


La llepada segona tirada (6a+/Ae) i la segona reunió.

Recte amunt escalem una fissura-diedre de V+ atlètica i desplomada, però l'estrep ja fa dècades que s'ha inventat i és per posar-lo. Has d’escalar una setmana seguida a Riglos per fer aquests V+, o ser bo. Es continua en IV+ fins una repisa on una enorme sabina va oferir un bon bivac als aperturistes i primers repetidors. És la R3.

Seguim per una fissura evident V/A0 per flanquejar a la dreta cap a un gendarme a l’esperó que passem i trobem la R4.

Passant l'esperò per entrar a la quarta reunió.

Les tres tirades que queden són semblants i resegueixet l'esperò en escalada de placa franca amb expansions que allunyen i on els aliens mitjans i petits fan servei. Són de IV menys un bonic mur vertical de la sisena tirada (V),  pel damunt d'una repisa i cal anar en compte.

Sortim doncs  de R4 recte amunt i instal·lem la R5 en una bauma que, de fet, és una voltorera. Hi ha potents ponts de roca usats antigament però ara esta parabolitzada, com totes les altres.

Escalant la cinquena tirada.

Assegurant la cinquena tirada.


Un flanqueig caminant a dreta ens porta a un esperó que escalem amunt fins a la R6. I recte amunt  fins a la R7 a cinc metres del cim. 




En Miquel Pérez hi arriba i fa enlairar dos voltors d’una paret propera. La vista és magnífica i oberta sobre Peña Ruaba, Riglos i altres serres conglomeràtiques menors i la conca d’Osca. Som damunt del poble i a l’extrem de la serra d’Agüero però ens en separa un pas de gegant. Voltors i més voltors.


Panoràmica des del cim i cap a l'est: serra de Agüero, Ruaba, i Riglos.

La via és molt interessant i variada, tant  pel traçat i la varietat de passos i com pel seu estil clàssic. L'entorn és  idíl·lic i  només s’hi escolten sons antics. Està ben semi equipada tant a les  reunions com a les tirades. Portar 12 cintes, aliens petits i mitjans i encastadors, i cordes de 60m pel ràpel.


Descens:
El clàssic és per la via  amb tres ràpels, però tot el que sabíem indicava que era una línia complicada. Per això  vam tentar una línia de ràpels de  la via  Torrijo  de la cara est, una via plena de panxes i amb algun tram volat. La línia és neta i ràpida,  reequipada amb parabolts i vam fer-hi quatre ràpels. Però a la ressenya que dúiem i adjuntem aquí, indica la baixada amb tres ràpels: cim a R5 Torrijos (52m); R5 a R2 (55m); R2 a terra (45m).

La línia desplomada de ràpels de la cara est te molt ambient i és molt segura i neta. 


Durant el descens, un voltor sobrevola la bretxa de la cara est de la Sola.


Camí del  cotxe trobem un pagès i xerrem. Ens diu: “La gente les llama los mallos pero para nosotros son Las Piedras”.


A disfrutar!! 

Ressenya de A0avista (descens per la Torrijo).       Ressenya de Joan Jover (descens per la VN.)

2 comentaris:

  1. Bon article! gràcies per instruir-nos

    ResponElimina
  2. Com sempre miquel, un article que dona gust de llegir, tocant tots els temes que envolten l'escalada propiament dita. Es nota encara l'herencia de la teva epoca pedagogica i que tan m'agrada escoltar.
    Fins aviat company

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.