diumenge, 22 d’abril de 2012

Cementiris 2.

Per Carme i  Pilar.

“Qui jeu a la tomba d’un poeta? El poeta segur que no,  és cosa sabuda. El poeta és mort, sinó no tindria una tomba. Però qui ha mort ja no és ningú, per tant, tampoc està a la seva tomba. Les tombes són ambigües. Conserven quelcom i, amb tot, no conserven res. Naturalment, això es pot dir de  totes les tombes,  però quan parlem de les tombes dels poetes, amb això no n’hi ha prou. En el seu cas es diferent. La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Literalment, ja ho han dit tot. Però això no passa amb els poetes. Els poetes continuen parlant. A vegades es repeteixen. Això passa cada cop que algú llegeix o recita un poema per segona o centèsima vegada. I parlen també pels que encara han de néixer, per  unes persones que encara no han viscut quan ells escriuen el que escriuen”.


Són paraules de Cees Nooteboom, de la introducció del seu llibre  Tumbas.Gráber von Dichtern und Denkern[i]. Un llibre dens i fascinant que desembolica el cabdell que Cees Nooteboom i la seva dona Simone Sassen, han fet per mig món, ell escrivint i ella fotografiant, per visitar tombes de poetes i pensadors[ii] . Han visitat infinitat de cementiris per trobar-se amb els amics que han fet a través de la poesia, de la literatura i del pensament. 


 D’altres vam començar a fer-ho per haver sentit, en un moment o altre de la vida, l’atracció pels espais de silenci i recolliment[iii],  per l’estètica, per fer-hi fotos i per altres raons ocultes però segur que lligades a la cultura humana de la mort. I entre mig de milers de làpides visitades mai hem tingut la sensació d’anar a visitar a un mort, excepció feta de quan érem nens.  Després es llegeixen llibres com els de Nooteboom,  de Judit Pujadó[iv] i planes de la xarxa[v]  i tot te més sentit.

Si Europa és el continent més densament poblat del món, on més espai falta, Venècia és  paradigmàtica. O més aviat era, perquè actualment hi viu poca gent; només cal veure els vaporetti al final del dia, plens a rebentar de la gent qui hi treballa i que torna a casa, a terra ferma.

Aigües enllà  del moll della Fondamenta Nuova, cap al nord-est, es divisen les muralles vermelles de la illa dels morts, a mig camí de  Murano. Anomenada illa de San Michele in Isola, acull  en tota la seva extensió el cementiri històric de Venècia i l’església homònima, que formava part d’un antic monestir camaldulenc. Va ser la primera església renaixentista de la llacuna i fou construïda per Mauro Codussi al 1469. Quan al 1797 la Sereníssima va rendir-se a Napoleó, els venecians van haver d’acceptar condicions del nou Imperi. A més fer-los enderrocar les portes del gueto jueu, que es tancaven cada nit, es va eradicar la tradició d’enterrar els morts a les esglésies i sota el paviment dels carrers de la ciutat. Pels estàndards de l’època ja era una situació insalubre, sense comptar les inundacions anuals de la ciutat.  A partir de 1800 els morts es van enterrar a l’illa de San Cristoforo della Pace i a una illa veïna que es van unir  reomplint el canal que les separava formant la illa actual.


Tot passant pel davant de San Michele in Isola camí de Murano, uns treballadors tornen a casa comentant  les notícies, fent vida quotidiana.



Entre dos blaus i en la calitja primaveral de la llacuna,  les muralles vermelles, el marbre i els xipresos del cementiri de Sant Michele.


Maons, pedra d’Ístria i marbre encerclen la illa. Al fons la Fondamenta Nuova i la ciutat.



Cementiri de San Michele. La zona russa.



Cinc lletres la treuen de l’anonimat. La làpida del terra d’aquesta tomba està escrita en ciríl·lic. Però també el nom de Sònia es va gravar en el granit vermell, a la part superior del mausoleu .




[i] Tumbas de poetas i pensadores, ed. Siruela, col., DEBOLSILLO, 2009.
[iv] Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines, Ed. Vitel·la, Barcelona 2010.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.