dijous, 13 de febrer de 2014

Via Normal de la Portella Superior



Benvinguts lectors. Des de que dirigeixo la revista elmuntanyenc.cat tinc de llegir molt i no tinc temps i poques ganes d'escriure. Però us convido a obrir la revista; crec que no us deixarà indiferents. Avui he fet un "extra" pel bonregust que ens va deixar  l'escalada de la via Normal de la Portella Superior d'Agulles. Clàssica, curta, intensa i s'hi ha d'escalar.

El dia trenta d’octubre de 1932 es va obrir la primera via a la Portella Superior. Això ens  fa pensar que en aquells anys ja s’havien escalat moltes altres agulles de Montserrat, atesa la dificultat  d’aquesta via Normal. També suposem que va ser una primera molt exposada per la manca de seguretat del   material disponible a l’època.



Ara bé,  tampoc sabem de quin material parlem ja que és popularment conegut que, al 1928, Lluís Estasen i companys van clavar  el “primer pitó”,  a la  via Estasen de la pared nord del Calderer, al Pedraforca. Curiosament, J. Barberà [i] fa constar l’intent al Cavall Bernat per part de terrassencs, ressenyat al 1924[ii], els quals van aconseguir fer el flanqueig inicial i van clavar una “estaca de ferro” a l’inici de la fissura de la “berruga” i estem parlant de quatre anys abans. Aquesta informació ens permet suposar que l’ús de pitons de ferro a Catalunya era un fet  als anys vint del segle XX. Però només els estudis històrics rigorosos en ho aclariran. Fem aquesta observació perquè es fàcil detectar que  la història de l’escalada catalana escrita  està plena de “materials d’epoca”, “material rudimentari”, etc.,  però no sabem realment  el què, el qui i el quan, i fem suposicions.


La via Normal de la Portella Superior és una escalada de A2 i IV+ (exposat i amb caiguda a repisa). I la importància de la primera rau en que la seva escalada es va fer usant, per primer cop, la tècnica del tronc per superar la balma inicial. Els protagonistes van ser Agras, Colomer, Guarro, Pàmies i Prieto[iii] del C.M.B., co-fundat per Ramón de Semir que també els acompanyà sense participar en l’escalada.


El balmat inicial envolta tota la base de la cara sud, la més factible de l'agulla pels escaladors de 1930

I avui parlem d’aquesta via perquè l’hem repetida fa pocs dies i vam poder valorar l’empenta dels primers escaladors. Tallar un tronc prou llarg, cinc o sis metres, o dos d’empalmats, pujar-lo al Pas de la Portella i a la R1 (III+), mantenir-lo fermament recolzat i estabilitzat, enfilar-s’hi i,  pitonant o no,  escalar el diedre-fissura de IV+ i del tot vertical que porta al terreny fàcil i a la R2 és una proposta feixuga i arriscada.

La continuació de l’escalada fins a sota la bola terminal, per la marcada fissura que admet tacs de fusta i pitons  i un flanqueix horitzontal a la dreta protegit per un vell pitó (IV), és d’una exposició moderada aleshores i ara. Però la bola final,  una placa de presa grossa però lleugerament desplomada de set o  vuit metres i sense cap assegurança i amb caiguda a la repisa de la R3 és d’exposició elevada (IV+ mantingut). Després la verticalitat minva i es possible protegir-se fins al cim.

Buscant el bon temps, saltant de finestra en finestra, un diumenge de febrer ventat pel nord i molt fred escalem la via per filmar i fer fotos, però també pel record que en teníem de quasi cinquanta anys enrere.

La primera tirada la fem sense encordar (III) i ens planten al peu del desplom. Un espàrrec de bolt sense xapa, una xinxeta, amb plaqueta recuperable inclosa (alguns roben, altres deixen), un spit i tres claus posats ens situen al punt on devia arribar al tronc (A2) i amb 30 m de caiguda fins al terra, quina por! La fissura és molt bona i admet tascons i el semàfor  per protegir la sortida fins al terreny fàcil. La R2 és un prat penjat amb savines que domina l’horitzó est, ideal per un bivac romàntic de primavera, un luxe a l’abast de qualsevol escalador.

En Pep entrant a la R2, còmoda i acollidora

La tirada següent agafa una fissura-diedre protegible i just sota la bola terminal, un vell pitó ens assegura el flanqueix cap a l’est fins una ample repisa amb savina on l’aire, comprimit per l’estretor del Pas de ls Portella, ens embesteix, en dieun efecte Venturi els físics! Dubtem un moment, sobretot després d’agafar-nos a les primeres preses i veure que costarà. La calor fuig de les mans malgrat els guants i ens hi pensem un moment, potser massa curt. La calma ens hagués aconsellat fer un pas d’escaleta, això tant demodée, per salvar el primer metre i mig i reduir les possibilitats de caure. I efectivament no se’ns acut. Ens agafem decidits  a la roca i un parell de metres més amunt la ment dubta però ara no toca. El primer passa però.....passant por, per la caiguda, per les mans fredes, per les ratxes de tramuntana. Al cim el vent és una brisa suau. La Física és important i la calma també.

A la meitat de la tercera tirada. Al damunt "el camp de patates" de la bola final


Comentaris útils
La via Normal de la Portella Superior (1932) és una ascensió curta,   molt intensa i de fort regust històric. La roca és excel·lent arreu però el tram fàcil de la segona tirada és herbosa i cal vigilar els peus. Combina l’artificial equipat del sostre amb l’escalada lliure desequipada però protegible. La bola final s’escala bé en condicions normals i un pas d’esqueneta retalla l’exposició. Calen 10 cintes, estreps, tascons mitjans i grans i/o camalots 0,5 i 1. Ràpel de 45m ubicat al costat oest del cim que baixa per la cara sud. Molt recomanable.





[i] Barberà, J.-Història d’una Pedra, FEEC, 1985.
[ii] Arxiu de Terrassa, Butlletí nº 31, set.-oc., 1924.
[iii] C.M.B, maig 1933, MoButlletí nt.-47.



2 comentaris:

  1. Ara que els blogs estan una mica aturats, fa goig tornar-te a llegir Miquel! i més amb una ascensió com la que descrius, amb regust històric. No l'he feta i la teva informació em serà útil per si mai m'hi atanso. Ben segur que llegiré el muntanyenc.cat però no ens abandonis que el mon blogger també et necesdsita.
    Gràcies MIquel.

    ResponSuprimeix
  2. Hola Jaume: la teva fidelitat em commou. Et prometo escriure una nova entrada aviat d'una aresta Bruchs que no havia fet i, cas que tu tampoc, segur que hi aniràs.

    Una forta abraçada: Miquel

    ResponSuprimeix

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.