dimecres, 7 de novembre de 2012

Le Havre



Carme Artigas

Els dies 5 i 6 de Setembre del 1944 els aviadors de la R.A.F van bombardejar la ciutat ocupada de Le Havre. Va esser un dels pitjors bombardejos que va patir la ciutat. Feia tres mesos que els aliats havien desembarcat a les platges de Normandia i l’objectiu d’aquests bombardejos era facilitar el avançament de les tropes aliades cap el nord i l’est. El port de Le Havre, ple de combustible de les tropes del Tercer Reich, era vital per a l’estratègia alemanya. No era pas el primer bombardeig que patia la ciutat. Durant la guerra la ciutat va estar sotmesa a 132 bombardejos, 150 hectàrees van ser anorreades,  12.500 edificis  destruïts i el port arrasat, i varen morir 5.126 persones de les quals més de 2000 ho van fer el setembre d’aquest 1944. Quan el 12 de Setembre els aliats van entrar  a Le Havre varen trobar una ciutat en runes i 80.000 persones sense sostre. Le Havre havia estat la ciutat més bombardejada de França.

Del port de le Havre i del centre de la ciutat només en quedava un pilot de runes. La reconstrucció va ser encarregada l’any 1945  a August Perret  (1874-1954), un dels millors arquitectes francesos del secle XX.  Ell i una vintena d’alumnes seus van portar a terme la reconstrucció del centre de Le Havre. Perret no va voler reproduir l’antiga ciutat fundada per Francesc I  molt estimada pels seus habitants malgrat la seva insalubritat. L’ideal de Perret es pot resumir en la seva frase “ El que jo vull es fer quelcom de nou i durable”. Per tant Le Havre es va convertir en un terreny d’experimentació de noves tècniques de fabricació i estandarització de materials.  

Aquest arquitecte, adscrit a un moviment anomenat “Classicisme estructural” s’inspirava en el classicisme francès. Va planificar el centre de Le Havre seguint un model de retícula d’illes de cases quadrades de 100 per 100 m amb edificis que tenien una alçada de no més de 5 pisos, deixant espais generosos entre mig i amb algun “edifici torre” de tant en tant que trencava la monotonia. El material més utilitzat va ser el formigó, que Perret trobava més bell que qualsevol pedra natural. El elements que utilitzava eren columnes, capitells i cornises que al ser fabricades en sèrie abaratien i simplificaven la construcció.

Aquesta reconstrucció avantguardista no va pas estar exempta de polèmica entre els habitants de Le Havre que enyoraven la seva antiga ciutat. Finalment l’any 2005 el conjunt de la ciutat reconstruïda va ser inscrita al patrimoni de la Humanitat.

Després de dues dures reconversions industrials durant els anys 80 i 90, Le Havre es prepara per diversificar els seus recursos atraient visitats i fomentant el turisme.

La reacció del visitant quan  arriba a la ciutat és en certa manera contradictòria. En principi les estructures creades per Perret i els seus alumnes provoquen una certa prevenció degut a la seva racionalitat i aparent monotonia reforçada per la presencia constant del formigó, però un cop t’hi submergeixes t’envaeix una sensació de confort pels volums que t’envolten i és llavors quan comences a apreciar la bellesa de les construccions i la monotonia desapareix quan perceps la diversitat de textures i la quantitat de matisos de color que pot prendre el formigó.     



El port de le Havre, destruït totalment al final de la 2a Guerra Mundial, és avui el segon port de França després de Marsella en volum de mercaderies.




Le Havre és el port més occidental de l’Europa continental, fet que li dona una preeminència sobre altres ports europeus en el transport de contenidors.




Estructures del port.




Tot i sent el segon port de França, Le Havre no ha estat exempt de reestructuracions. Avui les grans sitges estan buides i el transport de cereals s’ha traslladat a Rouen.




Des del mar podem veure com de tant en tant sobresurten del entramat de la ciutat les torres dissenyades per Perret.




La torre de vigilància del port competeix amb la torre de l’església de Saint Joseph ideada per Perret com homenatge a totes les víctimes de la 2a Guerra Mundial.




La llum del matí entra per les vidrieres multicolors inundant Saint Joseph d’una llum irreal. 




La racionalitat i els espais oberts dominen el centre de la ciutat reconstruïda.




La parisenca rue de Rivoli va ser l’inspiració de Perret quan va utilitzar els porxos.




Els espais intercanviables i la llum que entra per obertures verticals son les característiques del disseny dels apartaments ideats per Perret.





L’higiene era una de les preocupacions del arquitecte i per això el bany era la peça central del apartament.




El color rosat d’aquesta torre és una mostra de les tonalitats que pot prendre el formigó.




El projecte de l’ajuntament de Le Havre no va estar exempt de polèmica. El resultat va ser una modificació pactada del original que va projectar Perret.




Detall de la façana de l’ajuntament on hi podem apreciar una columna i el seu corresponent capitell.




Llum de capvespre sobre el port i l’estuari del Sena.




La mateixa llum encén les torres de Saint  Joseph i de l’ajuntament que sobresurten de la retícula de la ciutat.




Quadre intitulat  “Impression, soleil levant”,   pintat per Monet al port de Le Havre el 1872. El títol va batejar  tot un corrent artístic, l’impressionisme. El blau clar dels cels, els núvols i la llum de Normandia van ser un dels paisatges preferits dels pintors impressionistes.

  














5 comentaris:

  1. Quin gran article, m'ha agradat molt. Aquests temes relacionats amb la historia moderna i l'arquitectura m'agraden especialment
    que no pari mai

    ResponElimina
  2. Les fotos complementen el text i el text les fotos, el millor equilibri. Un escrit clar, breu i ame. ¡S'en pot demanar més?

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Que en vinguin més, de viatges i reportatges com aquest!....
    I si la darrera imatge fos la primera? De fet la primera "visió moderna" del port ens la donen els pintors impressionistes.A partir de la destrucció de la guerra, la ciutat canvia per sempre i es tranforma, ara sí i de la mà d´A.Perret, en una ciutat moderna, planificada racionalment. Qui diu que el racionalisme es avorrit?, aquest preracionalisme, de tarannà clàssic, conserva encara el gust artesà pels detalls, les textures, la varietat dels colors...

    Carme Collell

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.