Benvinguts lectors. Des de que dirigeixo la revista elmuntanyenc.cat tinc de llegir molt i no tinc temps i poques ganes d'escriure. Però us convido a obrir la revista; crec que no us deixarà indiferents. Avui he fet un "extra" pel bonregust que ens va deixar l'escalada de la via Normal de la Portella Superior d'Agulles. Clàssica, curta, intensa i s'hi ha d'escalar.
El dia trenta d’octubre de 1932 es va obrir la primera via a la Portella Superior. Això ens fa pensar que en aquells anys ja s’havien escalat moltes altres agulles de Montserrat, atesa la dificultat d’aquesta via Normal. També suposem que va ser una primera molt exposada per la manca de seguretat del material disponible a l’època.
Ara bé, tampoc sabem de quin material parlem ja que és popularment
conegut que, al 1928, Lluís Estasen i companys van clavar el “primer pitó”, a la via Estasen de la pared nord del Calderer, al Pedraforca. Curiosament,
J. Barberà [i]
fa constar l’intent al Cavall Bernat per part de terrassencs, ressenyat al 1924[ii],
els quals van aconseguir fer el flanqueig inicial i van clavar una “estaca de
ferro” a l’inici de la fissura de la “berruga” i estem parlant de quatre anys
abans. Aquesta informació ens permet suposar que l’ús de pitons de ferro a
Catalunya era un fet als anys vint
del segle XX. Però només els estudis històrics rigorosos en ho aclariran. Fem
aquesta observació perquè es fàcil detectar que la història de l’escalada catalana escrita està plena de “materials d’epoca”,
“material rudimentari”, etc., però
no sabem realment el què, el qui i
el quan, i fem suposicions.
La via Normal de la Portella Superior és una escalada
de A2 i IV+ (exposat i amb caiguda a repisa). I la importància de la primera
rau en que la seva escalada es va fer usant, per primer cop, la tècnica del
tronc per superar la balma inicial. Els protagonistes van ser Agras, Colomer,
Guarro, Pàmies i Prieto[iii] del C.M.B.,
co-fundat per Ramón de Semir que també els acompanyà sense participar en
l’escalada.
 |
| El balmat inicial envolta tota la base de la cara sud, la més factible de l'agulla pels escaladors de 1930 |
I avui parlem d’aquesta via perquè l’hem repetida fa
pocs dies i vam poder valorar l’empenta dels primers escaladors. Tallar un
tronc prou llarg, cinc o sis metres, o dos d’empalmats, pujar-lo al Pas de la
Portella i a la R1 (III+), mantenir-lo fermament recolzat i estabilitzat, enfilar-s’hi
i, pitonant o no, escalar el diedre-fissura de IV+ i del
tot vertical que porta al terreny fàcil i a la R2 és una proposta feixuga i
arriscada.
La continuació de l’escalada fins a sota la bola
terminal, per la marcada fissura que admet tacs de fusta i pitons i un flanqueix horitzontal a la dreta
protegit per un vell pitó (IV), és d’una exposició moderada aleshores i ara.
Però la bola final, una placa de
presa grossa però lleugerament desplomada de set o vuit metres i sense cap assegurança i amb caiguda a la repisa
de la R3 és d’exposició elevada (IV+ mantingut). Després la verticalitat minva
i es possible protegir-se fins al cim.
Buscant el bon temps, saltant de finestra en finestra,
un diumenge de febrer ventat pel nord i molt fred escalem la via per filmar i
fer fotos, però també pel record que en teníem de quasi cinquanta anys enrere.
La primera tirada la fem sense encordar (III) i ens
planten al peu del desplom. Un espàrrec de bolt sense xapa, una xinxeta, amb
plaqueta recuperable inclosa (alguns roben, altres deixen), un spit i tres
claus posats ens situen al punt on devia arribar al tronc (A2) i amb 30 m de
caiguda fins al terra, quina por! La fissura és molt bona i admet tascons i el
semàfor per protegir la sortida
fins al terreny fàcil. La R2 és un prat penjat amb savines que domina l’horitzó
est, ideal per un bivac romàntic de primavera, un luxe a l’abast de qualsevol
escalador.
 |
| En Pep entrant a la R2, còmoda i acollidora |
La tirada següent agafa una fissura-diedre protegible
i just sota la bola terminal, un vell pitó ens assegura el flanqueix cap a l’est
fins una ample repisa amb savina on l’aire, comprimit per l’estretor del Pas de
ls Portella, ens embesteix, en dieun efecte Venturi els físics! Dubtem un moment,
sobretot després d’agafar-nos a les primeres preses i veure que costarà. La
calor fuig de les mans malgrat els guants i ens hi pensem un moment, potser
massa curt. La calma ens hagués aconsellat fer un pas d’escaleta, això tant demodée, per salvar el primer metre i
mig i reduir les possibilitats de caure. I efectivament no se’ns acut. Ens
agafem decidits a la roca i un
parell de metres més amunt la ment dubta però ara no toca. El primer passa
però.....passant por, per la caiguda, per les mans fredes, per les ratxes de
tramuntana. Al cim el vent és una brisa suau. La Física és important i la calma
també.
 |
| A la meitat de la tercera tirada. Al damunt "el camp de patates" de la bola final |
Comentaris útils
La via Normal de la Portella Superior (1932) és una
ascensió curta, molt intensa i de fort regust històric. La
roca és excel·lent arreu però el tram fàcil de la segona tirada és herbosa i
cal vigilar els peus. Combina l’artificial equipat del sostre amb l’escalada
lliure desequipada però protegible. La bola final s’escala bé en condicions
normals i un pas d’esqueneta retalla l’exposició. Calen 10 cintes, estreps,
tascons mitjans i grans i/o camalots 0,5 i 1. Ràpel de 45m ubicat al costat
oest del cim que baixa per la cara sud. Molt recomanable.
