Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viatges. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de novembre del 2013

Pozzuoli: La Roma antiga i els fenomens volcànics

23 de novembre 2013

Carme Artigas



Pozzuoli (la antiga Puteoli) és una ciutat situada al golf homònim que fa part i tanca pel nord-oest el gran golf de Nàpols. En l’època dels romans era el port mercantil més important de la península. Prop de Puzzuoli, una mica més al nord, hi ha la ciutat de Miseno on en el segle I dc. hi havia acantonada la flota romana. Quan l’any 79 dc. el Vesubi va entrar en erupció, Plini el Vell, aleshores prefecte de la flota, va sortir amb els vaixells al rescat dels habitants de Pompeia. El seu nebot Plini el Jove, en les Cartes de Gai Plini a Corneli Tàcit IV,  ens explica la mort del seu oncle a les platges de Pompeia. 


Des de la part alta de Pozzuoli es pot veure el mar per entre els terrats de les cases 


Pozzuoli,  posada sobre pendents que van a parar al mar, desorganitzada i caòtica com la majoria de ciutats del sud d’Italia, conserva encara algunes restes de la antiga Puteoli.

Passadissos soterranis del amfiteatre Flavi

Al soterrani les columnes i els capitells apareixen dispersos  

L’amfiteatre Flavi, construït a finals del segle I dc. per l’emperador Vespasià, és el tercer en cabuda després del Coliseu  i del de Capua. Podia contenir fins a 40000 espectadors i estava preparat per aixecar escenografies a partir d’un fossar excavat al llarg de l’eix principal i d’una sèrie de forats que permetien que les feres i els gladiadors apareguessin a l’arena hissats mitjançant enginys mecànics.


Esquema dels muntatges que feien possible l'aixecament
de feres i gladiadors fins a l'arena 


La combinació de les peces prismàtiques quadrangulars i inclinades
 amb maons que trobem en algunes parets del amfiteatre
 eren estructures antisísmiques  





















A la part baixa de la ciutat, prop del port hi trobem les restes d’un “macellum”,  mercat romà d’aliments, mal anomenat temple de Serapis perquè entre les restes s’hi trobà la imatge d’aquest deu que era el que protegia els comerciants. Les botigues d’aquest mercat es disposen en forma de quadrat al voltant d’un edifici sumptuós del qual en resten dretes tres columnes que intenten inútilment imposar-se als edificis que desordenadament han crescut al seu darrera.


El "macelum" romà amb les tres columnes que queden dretes

Bandes rugoses corresponents a la part submergida atacada pel mol·lusc


L’any 1828, el científic escocès Charles Lyell visitava el Temple de Serapis i mentre l’obsevava es va adonar que les columnes presentaven unes bandes rugoses a uns 3 m de terra. Mirades de la vora, les bandes estaven formades per forats excavats en les columnes, que havien estat produïts pels  mol·luscs  marins anomenats “Lithodomus”, és a dir, que fan la casa a la  pedra. Aquests mol·luscs viuen per sota la línia de marea i podem observar els seus efectes en els molls. En alguns forats encara hi ha  les closques d’aquests mol·luscs. Els tres metres inferiors de la columna havien estat preservats d'aquesta acció al quedar enterrats sota capes de cendra volcànica.

Postal antiga del temple de Serapis


Lyell va suposar que el temple havia estat construït pels romans i s’havia submergit parcialment per tornar a emergir més endavant. Si això havia passat en temps històrics, els mateixos processos es podien aplicar als temps geològics per explicar fenomens de molt llarga durada com la formació de serralades, reforçant el “principi del Uniformisme” enunciat al segle XVIII per James Hutton, que proposava que l'acció dels fenomens geològics actuava gradualment durant milions d'anys entrant en controvèrsia amb al “Catastrofisme”, que els explicava mitjançant accions sobtades  i catastròfiques. El principi de “l’Uniformisme" va influir en un dels científics mes importants del segle XIX, Charles Darwin, que el va fer servir per formular la seva pròpia i cabdal teoria de l’origen i evolució de les espècies.

Mapa del golf de Puzzuoli on s'hi pot veure el volcà "Monte Nuovo" i altres cons volcànics
que formen els "Campi Flegrei"

Els moviments de subsidència (pujada i baixada de la superfície de la Terra), han tingut una gran importància en la configuració de la línia de la costa del golf de Pozzuoli en provocar canvis del nivell del mar. Aquest golf és la part submarina dels “Campi Flegrei”,  una extensa zona  formada per una gran caldera i diversos cons volcànics. Aquest vulcanisme, actiu encara avui,  va ser i és el responsable de la subsidència.

En el registre geològic hi podem trobar dues grans erupcions, datades en  30000 i 15000 anys, respectivament. Els fenomens de subsidència continuen actualment, registrant-se episodis sobtats com el de l’any 1538, dos dies abans de l’erupció del “Monte Nuovo”, que va elevat 7 m el terra produint un retrocés de 200 m en la línia de costa. També  entre 1982 i 1984 el terra de Pozzuoli es va elevar 1,87 m i es va haver d'evacuar els habitants de la part vella de la ciutat.

Estació de tren de Pozzuoli-Solfatara
La manifestació més espectacular dels “Campi Flegrei” és el volcà Solfatara de Pozzuoli. Aquest volcà  va sorgir durant l’erupció del Vesubi de l’any 79  dc.,  que va originar diversos volcans  a la Zona de Nàpols. Durant l’erupció es va formar una caldera amb dos cràters, el Vesubi i el de Solfatara. La seva darrera erupció, fins ara, va tenir lloc el 1198.

Aspecte desolat del cràter del volcà Solfatara

Actualment el Solfatara està actiu i és ple de cendres i de sofre. El seu cràter, actualment aplanat, te  moltes  esquerdes que emeten gasos producte de l’activitat volcànica. Aquestes emissions dites fumaroles, estan constituïdes fonamentalment per vapor d’aigua i òxids de sofre. El sofre es deposita a les escletxes  acolorint de groc el terreny i donant al paisatge un aspecte fantasmagòric i desolat.


Vessant del cràter del solfatara on s'hi poden veure bombes volcàniques
i deposicions grogues de cristalls de sofre

El  Solfatara de Pozzuoli és un dels volcans més monitoritzats del món i això permet als científics vigilar a temps real els canvis, sovint imperceptibles, de la superfície del  terra en previsió d’una possible erupció del Vesubi o d’algun dels volcans escampats pels “Campi Flegrei”. S’ha de tenir en compte que Nàpols i la seva àrea metropolitana te  més de quatre milions d’habitants i per tant és de vital importància poder preveure l’activitat volcànica per possibles emergències en aquesta zona. 

A la sortida de l'esquerda s'hi deposita el sofre. El color taronja pot indicar 
la presència d'altres sulfurs associats,  com és el cas de l'arsènic

Cartell que ens indica la temperatura i pressió
 de les sortides de vapor


diumenge, 26 de maig del 2013

Normandia i la 2a Guerra Mundial


Carme Artigas

Quan viatges per Normandia no pots ignorar la presència de la 2a Guerra Mundial i de la  petjada que,  en el paisatge i en els monuments i en general a tot arreu, va deixar la que va ser la batalla més important de totes les que es van desenvolupar a l’Europa Occidental, el desembarcament de Normandia.

A la Costa de Nacre, que va des de Barfleur fins a Le Havre, hi trobem les platges del Desembarcament, Utha Beach, Omaha Beach, Juno Beach… avui i fora de temporada solitàries i pacífiques de manera que res ens fa pensar en aquelles platges plenes de ferralla i de cadàvers que hem pogut veure en les fotos dels reporters que hi van ser presents. 



La platja de Omaha l'endemà del dia D 


La platja de Omaha avui solitària,  amb  marea alta


Restes del mur Atlàntic  prop de Etretat

En aquesta costa els alemanys van construir tot un seguit de defenses que es van anomenar “el mur atlàntic”, que resseguia els penya-segats que s’aixequen en la major part de la costa normanda uns 30 o 40 metres per sobre de les platges. Actualment, el punt més famós és La Pointe d’Hoc, un cab que s’endinsa al mar entre Omaha Beach i Utha Beach. Avui s’hi  poden veure les fortificacions que amb sis canons defensaven aquestes dues platges. Tot i que aquest lloc va ser bombardejat tan per la aviació com per la marina, fou el 2n batalló de Rangers que a costa de moltes pèrdues en vides humanes  va prendre possessió d’aquest cap després de escalar el penya-segat. Avui encara hi podem veure els forats produïts pels obusos.


Restes de les defenses alemanyes 
a la Pointe d’Oc




Vista des d’un búnquer a la Pointe d’Oc


















Si ens allunyem de la costa i anem una mica terra endins hi trobem  els cementiris militars que acullen els caiguts en els primers dies de la batalla de Normandia. Malgrat que avui en dia aquests cementiris  s’han convertit en una atracció turística no ens deixa de corprendre la solitud, l’austeritat i el respecte que imposen aquests llocs. 



Cementiri americà sobre la platja de Omaha


Cementiri alemany
  

Tomba d’un corresponsal de guerra  
mort a la batalla de Normandia
Tomba d’un soldat alemany desconegut
Un recorregut pels pobles que estan a prop de les platges, ens descobreix els resultats dels bombardejos sobre les poblacions de Normandia. Totes les esglésies exposen fotos on es pot veure l’efecte destructor que va tenir aquesta batalla  sobre la població civil.

A la batalla de Normandia, que es va acabar quan els aliats varen entrar a Paris, hi van morir 100000 soldats aliats però en aquests dos mesos hi va haver-hi 20000 morts entre la població civil i 15000 més que van morir en els bombardejos previs al desembarcament.



La església de Saint Jean de Caen a l’actualitat



La mateixa església després de la batalla de Normandia 

Les ciutats de Normandia com St Lô, Caen, Le Havre, van quedar totalment destruïdes pels bombardejos  i per les batalles que després s’hi van lliurar. Algunes d’aquestes ciutats van ser preses pels paracaigudistes que els aliats van llençar la matinada del dia D rere les línies enemigues. La sèrie de televisió Band of Brothers ens fa reviure les vicissituds de la Easy Company després de ser llançada a la rereguarda i els podem seguir en els violents combats per la conquesta de ciutats com Carentan.


Soldats britànics a l’entrada de Caen

La “Easy Company” prop de Carentan. 
Foto:  The Telegraph


L’avanç, més lent del previst degut a la defensa acarnissada dels alemanys, va fer que algunes ciutats con St Lô fossin bombardejades durant 6 dies seguits abans de que els aliats poguessin entrar a la ciutat.

Els habitants de Normandia van assistir impotents a la destrucció de les seves ciutats per l’aviació aliada. Davant de la petició de Churchill de minimitzar els danys col·laterals, Roosvelt va contestar, - “És lamentable que l’operació impliqui pèrdues civils, però no tinc cap intenció d’imposar a l’acció militar cap restricció que pugui entorpir l’èxit de Ovelord (nom en clau del desembarcament) o augmentar els riscos de pèrdues per a les forces aliades”.

Tothom coneix la èpica del desembarcament o l’alegria que es va desfermar amb l’entrada dels aliats a París però les conseqüències de la batalla de Normandia sobre els seus habitants va ser silenciada i els mateixos que la van patir consideraven que aquest silenci era un preu a pagar per poder considerar-se aliats després  de que el govern de Vichy hagués col·laborat amb  el nazisme.

Quan els aliats van entrar a París, el pitjor per als habitants de Normandia estava per arribar. Aquell hivern el termòmetre va baixar fins a -17ºC i els normands no tenien res per menjar ni per escalfar-se i les seves cases estaven reduïdes a runes sense finestres ni portes.

La sensació d’abandó experimentada pels normands l’explica un testimoni en una reunió de supervivents en el 65è aniversari de la Batalla de Normandia “ Aquell hivern en una visita a París vaig descobrir una ciutat feliç amb els cafès plens de gent com si res no hagués passat. Vaig tornar plena de còlera; quan la guerra es va acabar la resta de francesos es van oblidar de nosaltres” 







A Amiens, una ciutat ja fora de Normandia i una mica al nord de Paris, dins del cementiri de la Madeleine, en un lloc oblidat, hi vam descobrir les tombes dels morts civils durant els bombardejos de la ciutat 

Per saber-ne més:  



   

dimecres, 7 de novembre del 2012

Le Havre



Carme Artigas

Els dies 5 i 6 de Setembre del 1944 els aviadors de la R.A.F van bombardejar la ciutat ocupada de Le Havre. Va esser un dels pitjors bombardejos que va patir la ciutat. Feia tres mesos que els aliats havien desembarcat a les platges de Normandia i l’objectiu d’aquests bombardejos era facilitar el avançament de les tropes aliades cap el nord i l’est. El port de Le Havre, ple de combustible de les tropes del Tercer Reich, era vital per a l’estratègia alemanya. No era pas el primer bombardeig que patia la ciutat. Durant la guerra la ciutat va estar sotmesa a 132 bombardejos, 150 hectàrees van ser anorreades,  12.500 edificis  destruïts i el port arrasat, i varen morir 5.126 persones de les quals més de 2000 ho van fer el setembre d’aquest 1944. Quan el 12 de Setembre els aliats van entrar  a Le Havre varen trobar una ciutat en runes i 80.000 persones sense sostre. Le Havre havia estat la ciutat més bombardejada de França.

Del port de le Havre i del centre de la ciutat només en quedava un pilot de runes. La reconstrucció va ser encarregada l’any 1945  a August Perret  (1874-1954), un dels millors arquitectes francesos del secle XX.  Ell i una vintena d’alumnes seus van portar a terme la reconstrucció del centre de Le Havre. Perret no va voler reproduir l’antiga ciutat fundada per Francesc I  molt estimada pels seus habitants malgrat la seva insalubritat. L’ideal de Perret es pot resumir en la seva frase “ El que jo vull es fer quelcom de nou i durable”. Per tant Le Havre es va convertir en un terreny d’experimentació de noves tècniques de fabricació i estandarització de materials.  

Aquest arquitecte, adscrit a un moviment anomenat “Classicisme estructural” s’inspirava en el classicisme francès. Va planificar el centre de Le Havre seguint un model de retícula d’illes de cases quadrades de 100 per 100 m amb edificis que tenien una alçada de no més de 5 pisos, deixant espais generosos entre mig i amb algun “edifici torre” de tant en tant que trencava la monotonia. El material més utilitzat va ser el formigó, que Perret trobava més bell que qualsevol pedra natural. El elements que utilitzava eren columnes, capitells i cornises que al ser fabricades en sèrie abaratien i simplificaven la construcció.

Aquesta reconstrucció avantguardista no va pas estar exempta de polèmica entre els habitants de Le Havre que enyoraven la seva antiga ciutat. Finalment l’any 2005 el conjunt de la ciutat reconstruïda va ser inscrita al patrimoni de la Humanitat.

Després de dues dures reconversions industrials durant els anys 80 i 90, Le Havre es prepara per diversificar els seus recursos atraient visitats i fomentant el turisme.

La reacció del visitant quan  arriba a la ciutat és en certa manera contradictòria. En principi les estructures creades per Perret i els seus alumnes provoquen una certa prevenció degut a la seva racionalitat i aparent monotonia reforçada per la presencia constant del formigó, però un cop t’hi submergeixes t’envaeix una sensació de confort pels volums que t’envolten i és llavors quan comences a apreciar la bellesa de les construccions i la monotonia desapareix quan perceps la diversitat de textures i la quantitat de matisos de color que pot prendre el formigó.     



El port de le Havre, destruït totalment al final de la 2a Guerra Mundial, és avui el segon port de França després de Marsella en volum de mercaderies.




Le Havre és el port més occidental de l’Europa continental, fet que li dona una preeminència sobre altres ports europeus en el transport de contenidors.




Estructures del port.




Tot i sent el segon port de França, Le Havre no ha estat exempt de reestructuracions. Avui les grans sitges estan buides i el transport de cereals s’ha traslladat a Rouen.




Des del mar podem veure com de tant en tant sobresurten del entramat de la ciutat les torres dissenyades per Perret.




La torre de vigilància del port competeix amb la torre de l’església de Saint Joseph ideada per Perret com homenatge a totes les víctimes de la 2a Guerra Mundial.




La llum del matí entra per les vidrieres multicolors inundant Saint Joseph d’una llum irreal. 




La racionalitat i els espais oberts dominen el centre de la ciutat reconstruïda.




La parisenca rue de Rivoli va ser l’inspiració de Perret quan va utilitzar els porxos.




Els espais intercanviables i la llum que entra per obertures verticals son les característiques del disseny dels apartaments ideats per Perret.





L’higiene era una de les preocupacions del arquitecte i per això el bany era la peça central del apartament.




El color rosat d’aquesta torre és una mostra de les tonalitats que pot prendre el formigó.




El projecte de l’ajuntament de Le Havre no va estar exempt de polèmica. El resultat va ser una modificació pactada del original que va projectar Perret.




Detall de la façana de l’ajuntament on hi podem apreciar una columna i el seu corresponent capitell.




Llum de capvespre sobre el port i l’estuari del Sena.




La mateixa llum encén les torres de Saint  Joseph i de l’ajuntament que sobresurten de la retícula de la ciutat.




Quadre intitulat  “Impression, soleil levant”,   pintat per Monet al port de Le Havre el 1872. El títol va batejar  tot un corrent artístic, l’impressionisme. El blau clar dels cels, els núvols i la llum de Normandia van ser un dels paisatges preferits dels pintors impressionistes.

  














dissabte, 28 d’abril del 2012

Passejant per Nàpols amb Erri de Luca

Carme Artigas

Dos fets puntuals en principi independents van quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della felicità.

Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment es reformi res.

Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.

Nàpols és molt mediterrània,  oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la seva novel·la.

Una part molt important de Nàpols està a sota terra dins del  tufo, que  és la roca formada de les cendres compactades del volcà,  una roca relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat. Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu propi subsòl de manera que a sota terra hi ha  els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra mundial.

Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon dels adults.




El llibre, escrit en un estil sec i concís, te també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo,  que conformen el decorat on s’hi desenvolupa la història.  




 1- Les cúpules de les esglésies barroques i les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de Nàpols.

 2-  El Vesuvi presideix  Hercolà i la successió de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.

3- Les escombraries s’acumulen sovint a la ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la seva vida.

 4- Les dretes escales salven l’orografia intricada de Nàpols i ens deixen entrar  als barris alts  de la ciutat.

5- Pujar al punt més alt  és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San  Martino.
 
6- Les cisternes de la Napoli Soterranea varen ser construïdes pels grecs al segle III aC., i ampliades després pels  romans fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a principi del segle XX per insalubritat. 

7- En el subsòl hi trobem també carrers, cases i tavernes de l’antiga ciutat romana.

 8- La Basílica de San Lorenzo Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli Soterranea.

9- Tranquil·litat i silenci acullen al passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa Chiara.

10- Tot i l'escrostonat, les façanes de Nàpols parlen d’un passat esplendorós.

11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi que el 1944 va tenir la darrera erupció.

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.