Alpinisme: una definició més

Tots els alpinistes ens hem interrogat sobre els mecanismes que ens tenen lligats a pujar i escalar muntanyes. I s’ha   assecat molta tinta buscant  respostes a tantes preguntes. Tots els llibres de literatura de la muntanya en donen.

L’Antonio G. Picazo va escriure "La alquimia del alpinismo" ed. de l'autor, 2008) filosofant sobre aquestes i altres preguntes de l’alpinisme, després d’haver llegit una ingent quantitat de llibres i articles.

Avui afegeixo una definició poc coneguda, cortesia d'un amic ilustrat,  que permet seguir marejant la neurona a tots aquells que en algun moment filosofem sobre el tema i, de retruc, sobre el quefer de la vida.

 Extret de "Diccionario de iconografía i simbología", Federico revilla, ed Cátedra Grandes Temas (Anaya), 7ª edició, Madrid 2010

Le Havre

Carme Artigas

Els dies 5 i 6 de Setembre del 1944 els aviadors de la R.A.F van bombardejar la ciutat ocupada de Le Havre. Va esser un dels pitjors bombardejos que va patir la ciutat. Feia tres mesos que els aliats havien desembarcat a les platges de Normandia i l’objectiu d’aquests bombardejos era facilitar el avançament de les tropes aliades cap el nord i l’est. El port de Le Havre, ple de combustible de les tropes del Tercer Reich, era vital per a l’estratègia alemanya. No era pas el primer bombardeig que patia la ciutat. Durant la guerra la ciutat va estar sotmesa a 132 bombardejos, 150 hectàrees van ser anorreades,  12.500 edificis  destruïts i el port arrasat, i varen morir 5.126 persones de les quals més de 2000 ho van fer el setembre d’aquest 1944. Quan el 12 de Setembre els aliats van entrar  a Le Havre varen trobar una ciutat en runes i 80.000 persones sense sostre. Le Havre havia estat la ciutat més bombardejada de França.

Del port de le Havre i del centre de la ciutat només en quedava un pilot de runes. La reconstrucció va ser encarregada l’any 1945  a August Perret  (1874-1954), un dels millors arquitectes francesos del secle XX.  Ell i una vintena d’alumnes seus van portar a terme la reconstrucció del centre de Le Havre. Perret no va voler reproduir l’antiga ciutat fundada per Francesc I  molt estimada pels seus habitants malgrat la seva insalubritat. L’ideal de Perret es pot resumir en la seva frase “ El que jo vull es fer quelcom de nou i durable”. Per tant Le Havre es va convertir en un terreny d’experimentació de noves tècniques de fabricació i estandarització de materials.  

Aquest arquitecte, adscrit a un moviment anomenat “Classicisme estructural” s’inspirava en el classicisme francès. Va planificar el centre de Le Havre seguint un model de retícula d’illes de cases quadrades de 100 per 100 m amb edificis que tenien una alçada de no més de 5 pisos, deixant espais generosos entre mig i amb algun “edifici torre” de tant en tant que trencava la monotonia. El material més utilitzat va ser el formigó, que Perret trobava més bell que qualsevol pedra natural. El elements que utilitzava eren columnes, capitells i cornises que al ser fabricades en sèrie abaratien i simplificaven la construcció.

Aquesta reconstrucció avantguardista no va pas estar exempta de polèmica entre els habitants de Le Havre que enyoraven la seva antiga ciutat. Finalment l’any 2005 el conjunt de la ciutat reconstruïda va ser inscrita al patrimoni de la Humanitat.

Després de dues dures reconversions industrials durant els anys 80 i 90, Le Havre es prepara per diversificar els seus recursos atraient visitats i fomentant el turisme.

La reacció del visitant quan  arriba a la ciutat és en certa manera contradictòria. En principi les estructures creades per Perret i els seus alumnes provoquen una certa prevenció degut a la seva racionalitat i aparent monotonia reforçada per la presencia constant del formigó, però un cop t’hi submergeixes t’envaeix una sensació de confort pels volums que t’envolten i és llavors quan comences a apreciar la bellesa de les construccions i la monotonia desapareix quan perceps la diversitat de textures i la quantitat de matisos de color que pot prendre el formigó.     

El port de le Havre, destruït totalment al final de la 2a Guerra Mundial, és avui el segon port de França després de Marsella en volum de mercaderies.

Le Havre és el port més occidental de l’Europa continental, fet que li dona una preeminència sobre altres ports europeus en el transport de contenidors.

Estructures del port.

Tot i sent el segon port de França, Le Havre no ha estat exempt de reestructuracions. Avui les grans sitges estan buides i el transport de cereals s’ha traslladat a Rouen.

Des del mar podem veure com de tant en tant sobresurten del entramat de la ciutat les torres dissenyades per Perret.

La torre de vigilància del port competeix amb la torre de l’església de Saint Joseph ideada per Perret com homenatge a totes les víctimes de la 2a Guerra Mundial.

La llum del matí entra per les vidrieres multicolors inundant Saint Joseph d’una llum irreal. 

La racionalitat i els espais oberts dominen el centre de la ciutat reconstruïda.

La parisenca rue de Rivoli va ser l’inspiració de Perret quan va utilitzar els porxos.

Els espais intercanviables i la llum que entra per obertures verticals son les característiques del disseny dels apartaments ideats per Perret.

L’higiene era una de les preocupacions del arquitecte i per això el bany era la peça central del apartament.

El color rosat d’aquesta torre és una mostra de les tonalitats que pot prendre el formigó.

El projecte de l’ajuntament de Le Havre no va estar exempt de polèmica. El resultat va ser una modificació pactada del original que va projectar Perret.

Detall de la façana de l’ajuntament on hi podem apreciar una columna i el seu corresponent capitell.

Llum de capvespre sobre el port i l’estuari del Sena.

La mateixa llum encén les torres de Saint  Joseph i de l’ajuntament que sobresurten de la retícula de la ciutat.

Quadre intitulat  “Impression, soleil levant”,   pintat per Monet al port de Le Havre el 1872. El títol va batejar  tot un corrent artístic, l’impressionisme. El blau clar dels cels, els núvols i la llum de Normandia van ser un dels paisatges preferits dels pintors impressionistes.

  

Álvarez-Navarro-Ayats del Cap de Mort, Sant Antoni (Tabor, Montserrat)

Ressenya (Rodés & Labranya)

Cintes i xapes recuperables i semàfor. Descens en ràpel per la via (1x50m)

En la nostra habitual sortida setmanal avui escalarem, si es deixa, la via Álvarez-Navarro-Ayats del Cap de Mort a Sant Antoni (Tabor, Montserrat). Des del monestir la clàssica “boina” de boires ens amaguen les agulles, com tants dies càlids i humits de tardor, sobretot quan el vent vé de la mediterrània, aquesta piscina d’aigua calenta inconfesablament cobejada per la merkel. Estem mandrosos i humits i deixem que el giny mecànic anomenat “funicular” faci tot el gasto i aproximem per Gorros. La roca està entre humida i mullada però com que juguem a casa anem fent. El sud-oest bufa fort i en vol aigualir l’escalada pixant-se per tot arreu però som d'aquella terra de la que Pujol va dir: "si perdem.........perdrem Catalunya!", és a dir, de Vic i ja  està tot dit! 

Baixem uns metres pel cami que puja del Pla dels Ocells i als pocs metres el deixem per agafar el que voreja el vessant nord de la Vall Mala cap a la serra de les Lluernes. No veiem rès més que boira i aquelles gotes fredes penjades de les fulles de boix que cauen al clatell, entre la samarreta i la pell, que ens emocionen profundament. Mirem amb concentració zen la boira moguda pel vent i, si!, entre llàgrimes veiem una halus fosc i circular al cel que podria ser la “gran calavera” que volem escalar. Pugem una mica  i, efectivament, apareix la roca. A continuació hi ha un destrempament de panxa i el càstig del vent. 

Boira, vent  i humitat a la R1

Es respira un cert desànim i trec allò de “fem la primera tirada i si-de-cas ja baixarem, només és un IV, equipat (?)"  La via puja el pedestal pel sud-est fins arribar a sota d’una panxeta, perfectament visible a la ressenya adjunta, que passaré per l’esquerra. La roca és humida però encara no rellisca, poso l’alien vermell i trobo un espit. Passo la panxeta per on havia calculat i la placa s’ajeu lleugerament. Acompanyat de tres espits més arribo a la R1, dominada per l’imponent sostre del Cap. En Pep puja mentre els núvols que ens embolcallen començena disipar-se. El pedestal está envoltat per un coi de corda que deu ser la “ferrada” del Cap de Mort o això deia l’internet. Lo que s’ha de fer per guanyar-se la vida en temps de crisi.

Postura acadèmica de "cul penjant"

 Reunits, surto en lliure cap a l’esquerra a xapar un pont de roca i trobo un parabolt un pam per sota, requipament al canto! Flanqueix de IV+ cap la bauma de la R2 que em salto sense ni xapar-hi i entro en l’A3 que singularitza aquesta via. Veig que el reequipament contina i un curt flanqueix en A2 (4 pasos) i la linea ja tira de dret amunt i puja el cap fins al’ull esquerra de la calavera, A3e. És l’antiga R3, no reequipada, però la humitat de les cordes m’aconsella parar-me aquí i montar reunió (xapes recuperables) i també les ganes de asseure’m en aquest forat protegit del vent. 

Circ rus

En Pep va insultant l’humil amic fi-fi mentre puja (te alguns problemes de parella amb el fi-fi) i recupera el material. Quan arriba comença a sortir el sol i continua fent el tercer/darrer llarg, un A1 i després IV+ (un pas de V) molt bonic, dret i amb bona presa i passa molt més bé del que passaré jo després..

 Entrada a la R2

Durant tota la via ens vigila el Puntal de l'Albarda Castellana, per si de cas..

 En Pep barallant-se amb el fi-fi

 Les expansions de l'Alvarez

 Un ràpel de meyns de 50m ens deixa a peu de via

Som a dalt, finalment amb cel blau i la magnífica panoràmica del serrat de l’Albarda just al davant. Un ràpel espectacular de 50m pel mateix vessant ens deixa a les motxilles. Que més se li pot demanar a un matí?

Escalant al vessant nord dels Flautats (Tebaida): La Última Escàrpia.

Són molt  els aperturistes que han obert vies a Monserrat fins ara. Diverses generacions d’escaladors en els darrers 90 anys han trepitjat els inacabables  racons d’aquesta muntanya singular buscant nous camins per arribar al cim dels seus monòlits, parets i roques. La collita, excel·lent. Un número de vies, encara  indeterminat, entre  4.000 i 5.000, en un  massís tan petit que es pot travessar a peu pel seu eix major oest-est en cinc o sis hores. Els comentaris sobren.

Llum de tarda als Flautats des del Cavall.

Els motius, són nombrosos,  esportius i culturals. Però personalment el que més ens interessa ara  és l’emocional, malgrat que també l’origen de Montserrat, ara ben conegut, sortirà explicat aquí properament.

Montserrat és un món en si mateix, una illa, una invenció de la fantasia enmig de la zona més poblada i antropitzada de Catalunya. I  te tots els ingredients per ser-ho: és petit i te límits perfectament definits. Te portes que cal creuar per passar d’un escenari   massa  i mal urbanitzat a un altre on no costa imaginar la natura d’abans de la auto-consciència humana. Solitud, silenci, forts pendents, selva mediterrània que cansa, cingles incontestables, camins perdedors.  

Malgrat les currues de senderistes del camí de Sant Geroni, dels peregrins de totes les religions i ètnies que viuen al seu voltant i els tours operators de Barcelona-posa’t- guapa. 

Només cal creuar el pas del  Francès, el pas de la Portella, deixar enrera Sant Benet o el camí de les ermites. Avocar-te a la paret o abrigar-te del vent en qualsevol bretxa. Separats per capes d’alzines, ens agrada sentir les  veus dels habitants temporals que caminen o escalen.

Coll entre la Flama i el Flautat Gran, La roca del Moro Joan i l'Elefant.

Una zona poc freqüentada pels montserratins és la dels Flautats, la cua del sub-massìs NE de la Tebaida. Roca mediocre i llastres de descamació,  itineraris antics, ferro rovellat; terreny d’aventura. Però del peu de la Cara de la Vella al cim de l’Elefant es desplega un itinerari singular que la majoria de montserratins no han encadenat, la Travessia Integral dels Flautats (450m, VI+, A₁,rev. Vèrtex 52, pp. 53-55). Longitud, dificultat, exposició i compromís.

Però encara s’hi obren noves vies com La Última Escarpia al Flautat Gran (Lluís  Soler i  Remi Brescò, 1.10.2009) o  la del Duc a la Porra (Albert i Òscar Masó, 8.10.2005). 

Mar de pedra de la primera tirada.

Hem repetit la Última.., una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del pedestal de La Flama fins a la bretxa de la paret N amb la Roca del Moro, un bon mirador d’aquest vessant nord, i un segón llarg semiequipat  de fissura de A₁-A₂ laboriós. 

En Manel es baralla amb la segona tirada.

L'autor també s'hi baralla, vigilat per la Flama.

T2, flanqueix a R2, verticalitat i feina.

I una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada. 

Picat sobre la R2 des del mur final.

Si queden temps i ganes, podem encadenar el final de la travessia escalant el Fesolet i la Cerdà-Pokorski o la AGP de l’Elefant. Arribats al cim tindrem tota la carena dels Flautats sota els nostres peus. 


Informació: L'aproximació és pel camí de la VN de la Mòmia i coll est de l'Elefant. Calen 8 pitons (uves petites i extraplans) i semàfor d'aliens.Descens a la bretxa del Fesolet (III) i desfent el cami de pujada.

Els Flautats, cortesía d'en Punsola (Agulletes Cròniques).

Ressenya de A. Ballart, modificada amb el material emplaçat a juliol de 2012.

Escalades al Montgrí, escalades sobre el mar.

L'Iván i el barquer camí de la paret.

Entre mitjans i finals de juny hem escalat dues vies al massís de Montgrí,  als penya-segats que cauen a pic sobre la mar, entre L’Estartit i l’Escala. L’Ivan Ruiz ha set l’alma mater de les ascensions. 

Dues vies amb la mateixa bona calcària, la mateixa longitud, un grau poc diferent, el mateix paisatge, i la millor opció per anar a peu de via és, sens dubte, que t’hi porti una barca, cosa fàcil d’aconseguir. Però diferents en tot lo altre. Desembarcar a l’una és fàcil i a l’altre menys;  una totalment equipada, l’altre totalment desequipada, reunions incloses; la primera freqüentada i de moda, de  l’altre desconeixem les repeticions que hi ha, potser cap. De la via equipada al terreny d’aventura. L’una oberta al 2010, l’altre als anys 70. Estem parlant de la Intrèpida Sirena de la Punta del Milà i de l’Anglada-Cerdà de la Punta Ventosa.

El dia de la  Intrèpida Sirena feia un sol de festa i vam embarcar al port de l’Escala. Érem sis en dues cordades i a la via ni havia dues més. Però la via  és molt ràpida. Cinquè mantingut atlètic durant 100m i reunions en còmodes repises i equipada amb rings i ponts e roca llaçats. Passos variats de fissures i plaques I la guinda d’un sostre dalt de tot que fins i tot em va sortir en lliure.

Una cordada a la via.

Escalant la segona tirada.

L’Anglada-Cerdà és una via històrica, la primera del lloc, com tantes Anglades (+ Guillamón, Cerdà, Vergés, etc.). Resol els mateixos cent metres amb quatre llargs, els tres primers amb roca excel·lent. Cal destacar el segon, difícil de fer en lliure perquè només et queda una ma per pitonar i cal, i el tercer, en lliure, que transcorre per una immensa bauma tancada per un sostre que cal flanquejar íntegrament. Arribats aquí i atès que ens ha caigut la ressenya i una gavina se l'ha cruspit, obrim una variant per terreny compromès, pel grau i la roca, puntualment mediocre, i fem cim. 

La paret est de la punta Miledones.

Ressenya d'A. Ballart, modificada.

Al difícil díedre de la segona tirada.

Entrant a la tercera reunió

Terreny d’aventura gens fàcil. Dos estils, dues vivències, dos mons. Però a tots dos s’hi entra escalant.

Informació:

Per la Intrèpida Sirena,  la barca de  l’Alex, que lloga kaiacs Cala Montgó, ja sap el camí. Amb la ressenya n’hi ha prou.

Ressenya dels aperturistes.

Per l’Anglada-Cerdà informació exhaustiva a:

http://perversiovertical.blogspot.com.es/2012/07/anglada-cerda-excursio-exploratoria-la.html

Fotos de JM. Anglada, M. Pérez, I. Ruiz i M. Vilaplana.

Passejant per Nàpols amb Erri de Luca

Carme Artigas

Dos fets puntuals en principi independents van quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della felicità.

Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment es reformi res.

Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.

Nàpols és molt mediterrània,  oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la seva novel·la.

Una part molt important de Nàpols està a sota terra dins del  tufo, que  és la roca formada de les cendres compactades del volcà,  una roca relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat. Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu propi subsòl de manera que a sota terra hi ha  els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra mundial.

Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon dels adults.

El llibre, escrit en un estil sec i concís, te també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo,  que conformen el decorat on s’hi desenvolupa la història.  

 1- Les cúpules de les esglésies barroques i les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de Nàpols.

 2-  El Vesuvi presideix  Hercolà i la successió de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.

3- Les escombraries s’acumulen sovint a la ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la seva vida.

 4- Les dretes escales salven l’orografia intricada de Nàpols i ens deixen entrar  als barris alts  de la ciutat.

5- Pujar al punt més alt  és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San  Martino.

 

6- Les cisternes de la Napoli Soterranea varen ser construïdes pels grecs al segle III aC., i ampliades després pels  romans fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a principi del segle XX per insalubritat. 

7- En el subsòl hi trobem també carrers, cases i tavernes de l’antiga ciutat romana.

 8- La Basílica de San Lorenzo Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli Soterranea.

9- Tranquil·litat i silenci acullen al passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa Chiara.

10- Tot i l'escrostonat, les façanes de Nàpols parlen d’un passat esplendorós.

11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi que el 1944 va tenir la darrera erupció.