Vista cap a l'oest quan el sol entra a la R 1.
A l’edat mitjana:
Los Mallos de Agüero
se levantan igual de grandiosos en la margen derecha del río Gállego. Un
antiquísimo lugar se recoge a sus pies, Agüero, que llegó a ser en el siglo XI
capital de un efímero reino de los Mallos, heredado por la reina viuda de Pedro
I de Aragón, Doña Berta Cruz. Enseguida este territorio que comprendió, además
de Agüero, Riglos, Murillo, Marcuello, Ayerbe, Sangarrén y Callén, pasó a manos
de Alfonso I.
Al 1946, tres
escaladors del C.A.D.E. del C.E.C., entre
els que hi havia Francesc A. Peire, fan el primer intent. Al cap de quinze
metres, el primer cau, sense conseqüències, i abandonen. Però la versió de l’Agustí Faus és més divertida (Montañas injustas, ed. Desnivel 2005):
Imatge del anys seixanta (Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març,
1970).
En 1946 la vida debía
de ser bastante rutinaria por esos pueblos, de manera que ver a tres jóvenes
que intentaran una actividad tan inútil e improductiva como subir a la Peña
Sola debía de ser cuanto menos, llamativo. Así que el pueblo entero se
arremolinaba en la base a admirar el espectáculo. El inconveniente de esta ruta –que más tarde pasaría
a conocerse como la Normal- era y sigue siendo, que el paso más difícil de la
vía es el de salir del suelo, de manera que la vía daba para pocas
heroicidades. A cada intentona de progresar hacia arriba, el primero de turno
caía ante la carcajada general del pueblo que exclamaba entre sorprendido y
entusiasmado: “¡¡hala, qué goltera!!”.
Als anys 40, la primera tirada exigia més de la meitat del temps total de l'escalada.
I al 1947 la
història continua (de la web A0avista):
Esta oportunidad la aprovecharon Serón, Millán y Laguéns para
conseguir la ansiada cima. Previamente, los aragoneses mandaron una carta a los
catalanes.
En la primera escalada de la Peña Sola de los Mallos de Agüero,
al contrario que sucedería unos años más tarde en la conquista del Puro, la
iniciativa corrió por parte de la cordada catalana y ante su retirada, la
cordada aragonesa pidió permiso para retomar la empresa de los barceloneses.
Éstos, gentilmente cedieron el honor de la apertura y todo transcurrió dentro
de los cauces de la más absoluta
corrección y respeto.
Finalmente se consiguió el 12-13 de abril de 1947 con un vivac en la
plataforma de la gran sabina.
L'estil Faus, tan carregat de sucre i correcció, té les seves planes més excelses quan converteix l'escalada dels aragonesos al Puro (Mallo Francisco Franco), el robatori de la via que en Pany i companys havíen apurat fins a 15 m del cim, per rematar-la al cap d'una setmana, en una justa medieval on els falangistes i els del GAM van lluitar com cavallers. Literatura franquista de muntanya.
L'enorme sabina del bivac dels primeres ascensionistes i repetidors.
A la conquista también estaba convocado José
María Naya, quien llevaba la comida y el agua, pero ante su retirada no les
quedó más remedio que tomar lo único que llevaban encima: una botella de
champán. Tras 28 horas de esfuerzo sin apenas comer ni beber, el champán les
sienta como un tiro pero aún así bajan enteros hasta el suelo donde después de
amorrarse a la fuente son invitados a una cena por el ayuntamiento de Agüero.
Pasan 6 años sin que
ninguna cordada pueda intentar la primera repetición de la Peña
Sola. No sólo lo impide la dificultad de la vía, sino también las
prohibiciones. Un par de meses después de la ascensión Mariano Cored fallece en
el intento del Puro (primera prohibición
de escalar) y a este accidente hay que sumar el de Víctor Carilla en 1950 (segunda prohibición) que hace
arriesgado infringir la ley en esta zona.
En marzo de 1953 la
cordada formada por Manuel Bescós, Alberto Rabadá y ÁngelLópez
"Cintero" (los mismos que cuatro meses más tarde se harán
con la primera del Puro) conseguirán la primera repetición. José
Antonio Bescós y Dionisio Tomás les apoyan y esperan desde abajo. Realizan la
ascensión exactamente igual que sus maestros, incluido el vivac en la amplia
repisa de la sabina (actual tercer largo de la vía).
Tres años y medio pasarían hasta
conseguirse la tercera realización, siendo esta vez Montaner,
Díaz y Bescós los encargados de metérsela en el bolsillo. Para ello,
Pepe Díaz y José Antonio Bescós llegaron al pueblo en moto y es Rafael Montaner
el que tiene que realizar la aproximación más dura, andando con su material desde la estación de Ayerbe hasta Agüero.
Esta cordada írá más rápida que las dos anteriores, pero aún así también
incluirán un vivac junto a una sabina en su ascensión; en este caso será en la
sabina de cima. Quien haya ascendido a la Peña Sola se preguntará qué sabina es
ésa, ya que actualmente no existe ninguna sabina en la cima. El motivo es que
esta misma cordada la utilizó como combustible en la improvisada hoguera que montaron
esperando el amanecer para iniciar el descenso.
La dilatada panoràmica de l'arribada al cim de la Sola, al costat de la serra de Agüero, Peña Ruaba i, a l'horitzó, Riglos.
I
més endavant (modificat de Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març,
1970):
"Quatre
motoristes fan els 320 km de Barcelona a Agüero sense parar el motor. Són els
fantasmes polsegosos Ferran Abella, Joan Parrot, Toni Niemann i Kildo Carreté,
tots ells del CADE. Objectiu: escalar la Peña Sola de Agüero...."
“Una frase
es diu per aquests voltants: Quisiera morirme si se llega a escalar la
Sola”.
Atès que
ja s’havia escalat, no ens podem prendre seriosament la frase. Però els
escaladors del CADE l’escalen, i ens diuen que pels primers 20 m calen de 3 a 5
hores. La resta de la via 3 a 4 hores.
Arribada a la gran sabina i replà de la tercera reunió.
També ens expliquen que els nens i
nenes de Agüero - “són el nostre públic passiu, que s’instal·la al repeu de la
Sola esperant que caigui algun ferro per recuperar-lo com a trofeu. I no hi
valen els nostres crits prevenint-los del perill que corren. Els avisos no
serviran de res i, ja al capvespre, quan es llancen les cordes de l’últim ràpel
que ens deixarà al repeu de la Sola, un petit roc desprès pel frec de les
cordes fereix lleugerament el cap d’una nena. En Joan Parrot és el primer de
tocar terra i, tot seguit, en un braçat i corrents, la baixa a Agüero. Gràcies a
Déu l’esglai no tindrà conseqüències i aquest ensurt acaba amb uns caramel per
l’infant”.
Després els escaladors fan desaparèixer els conills amb samfaina i els pollastres
rostits de la cassola de la carnissera, que també és l' hostalera d’Agüero.
I
ara, al gener de 2012, després de
visitar l’exposició de Lluís Hortalà al CEDAN d’Osca (Centro de Arte i
Naturaleza) i suportar un sopar infame al nou refugi de Riglos, a base de “arroz de la casa con boletus”, o sigui, formigó armat i salsitxes del mercat negre, però havent dormit bé...
...hem deixat fa una estona la
carretera general Huesca-Pamplona amb l’estomac com una formigonera, i la carretereta s’enfila entre turons i
ermites romàniques i finalment deixem enrere el present. Després de fer un revol a la dreta i sense avisar, apareix
un jove cérvol mascle que, saltant marges i creuant camps amb elegància, sense
cap por, travessa el torrent, s’atura i es gira a contemplar-nos. El plaer és
mutu. És la primera aparició d’un dia pletòric
d’escalada. Pocs minuts després, també sense avisar, apareix la Serra de Agüero i La Sola. El poble endormiscat no presenta cap dels canvis habituals
que han trinxat els pobles espanyols en
les darreres tres dècades. És la segona aparició.
I vorejant el poble cap a l’oest arribem
a la font i als safaretjos on hem de deixar el cotxe. L’edificació és de pedra
arenisca, està restaurada i és mol interessant i de funcionament simple: el
raig de la font omplia la gran pica dotada d’un sobreeixidor-canal que entrava
als safareigs per una petita obertura.
El dia és seré i el sol escalfa l’aire
immòbil. D’aquí poques hores entrarà l’aire polar. La Sola és a tocar i els seus 150m de panxes i
repises impressionen, la fan aparentment
inexpugnable. Pugem mandrosament per un corriol a peu de paret, fem una curta grimpada sense corda (IIIº),
voltem la Peña a l’oest per un replà ample i passat un gran bloc caigut, entrem a
l’ombra i veiem el parabolt de peu de
via, ben alt. Orientació SO.
El nom és explícit, la peña està sola. Està feta del conglomerat típic de l’antiga costa del mar
terciari que ocupava el territori de l’actual depressió de l’Ebre. Alguns lloc d’aquesta vora marina són els
cingles de Tavertet i de la vall de Bianya, Sant Jaume de Frontanyà, Pont
Quebradís, La Nou i Sant Romà de la
Clusa, Canalda, Collegats, Guara, Salto del Roldán i Riglos. I en molts d’aquests llocs si escala des de fa dècades. En la costa sud de la conca també
escalem en la mateixa unitat geològica: al Montsant, a Montserrat i a Sant
Llorenç del Munt. Estem parlant d’una unitat sedimentària present a totes les
vores de l'antiga conca i dipositada per sistemes de torrents i deltes costaners entre
38 i 29 milions d’anys (ma).
Perquè hi ha tants conglomerats a les antigues costes de la conca
de l’Ebre?. La resposta la tindrem aquí mateix en un proper article.
Una pista: l’evolució de la conca va anar estretament lligada a la dels Pirineus i a l’orogènia alpina.
Apecte característic dels conglomerats de Riglos i, en general, dels de la vora de la depressió de l'Ebre. Els còdols de gran diàmetre, majoritariament calcaris i de mida heterogènia, els diferencien clarament dels seus germans de la vora sud de la conca (Montserrat).
La via.
L’arrancada de la via és
interessant i lògica, un A2e que fa cantar els braços freds. Abans calia
un pas d’esqueneta per clavar el primer
clau i ara també per xapar el primer bolt o portar “una caña de esas de llegar lejos”, segons la ressenya que he trobat
a la xarxa. La línia flanqueja a dreta
sota un sostret. La dificultat està considerablement rebaixada per tres
expansions que tallen per una placa i que eviten portar pitons.
Entrada a la primera reunió.
Se surt en
lliure atlètic (IV+) per passar l’esperó i entrar a la cara sud i
es continua en A1e per una fissura vertical (A1/V+, camalot 0,75) i s’entra en
una cornisa amb la R1 a la dreta.
La segona tirada, una placa
polida (V i A0/6a-b) i ben protegida, que
s'escala cap a la dreta i porta a una
cornisa fàcil (III) que seguim fins a la R2. Antigament era la tirada més difícil i calia clavar pitons i pitonisses de fissura.
La llepada segona tirada (6a+/Ae) i la segona reunió.
Recte amunt escalem una
fissura-diedre de V+ atlètica i desplomada, però l'estrep ja fa dècades que s'ha inventat i és per posar-lo. Has
d’escalar una setmana seguida a Riglos per fer aquests V+, o ser bo. Es
continua en IV+ fins una repisa on una enorme sabina va oferir un bon bivac als
aperturistes i primers repetidors. És la R3.
Seguim per una fissura evident
V/A0 per flanquejar a la dreta cap a un gendarme a l’esperó que passem i trobem
la R4.
Passant l'esperò per entrar a la quarta reunió.
Les tres tirades que queden són
semblants i resegueixet l'esperò en escalada de placa franca amb expansions que allunyen i on els aliens mitjans i petits fan servei. Són de IV menys un bonic mur vertical
de la sisena tirada (V), pel damunt d'una repisa i cal anar en compte.
Sortim doncs de R4 recte amunt i instal·lem la R5 en una bauma
que, de fet, és una voltorera. Hi ha potents ponts de roca usats antigament però ara esta
parabolitzada, com totes les altres.
Escalant la cinquena tirada.
Assegurant la cinquena tirada.
Un flanqueig caminant a dreta ens
porta a un esperó que escalem amunt fins a la R6. I recte amunt fins a la R7 a cinc metres del cim.
En Miquel
Pérez hi arriba i fa enlairar dos voltors d’una paret propera. La vista és magnífica
i oberta sobre Peña Ruaba, Riglos i altres serres conglomeràtiques menors i la conca
d’Osca. Som damunt del poble i a l’extrem de la serra d’Agüero però ens en
separa un pas de gegant. Voltors i més voltors.
Panoràmica des del cim i cap a l'est: serra de Agüero, Ruaba, i Riglos.
La via és molt interessant i
variada, tant pel traçat i la varietat de passos i com pel seu estil clàssic. L'entorn és idíl·lic i només s’hi escolten sons antics. Està ben semi equipada tant a les reunions com a les tirades.
Portar 12 cintes, aliens petits i mitjans i encastadors, i cordes de 60m pel ràpel.
Descens:
El clàssic és per la via amb tres ràpels, però tot el que sabíem
indicava que era una línia complicada. Per això vam tentar una línia de ràpels de la via Torrijo de la cara est, una via plena de panxes i amb algun tram volat. La línia és
neta i ràpida, reequipada amb parabolts
i vam fer-hi quatre ràpels. Però a la ressenya que dúiem i adjuntem aquí,
indica la baixada amb tres ràpels: cim a R5 Torrijos (52m); R5 a R2 (55m); R2 a
terra (45m).
La línia desplomada de ràpels de la cara est te molt ambient i és molt segura i neta.
Durant el descens, un voltor sobrevola la bretxa de la cara est de la Sola.
Camí del cotxe trobem un pagès i xerrem. Ens diu: “La gente les llama los mallos pero para
nosotros son Las Piedras”.
A disfrutar!!
Ressenya de A0avista (descens per la Torrijo). Ressenya de Joan Jover (descens per la VN.)
.JPG)
+2.jpg)
+3.jpg)
