dilluns, 28 de juny del 2010

Escalar filmant.

Amb la intenció de documentar alguns aspectes de l’escalada durant la segona meitat dels anys setanta del segle passat, una colla d’amics i col·laboradors estem fent entrevistes a alguns escaladors i filmant algunes vies d’escalada. És una nova experiència que, com és d’esperar en tot allò que en diem la vida, te de tot. Però la part ying predomina sobre la yang o al revés. No se si els bons són els ying o viceversa o no hi ha bons ni dolents o són indistingibles. Sigui com sigui anem fent feina, tirant endavant, malgrat els habituals problemes d’agenda i alguna discussió interna, danys col·laterals que podem qualificar de secundaris i acceptables.

Preparant la càmara pel cap.

Parets de Montserrat.
De positiu hi ha les coneixences esperades de persones singulars , o al contrari, sorprenents i inesperades. També alguns moments màgics que recordarem, cadascú els seus. De treballós, l’aprenentatge de veure l’escalada des d’un punt de vista nou amb l’accent posat en la logística de la filmació, molt diferent de la que planteja l’escalada en sí.

Acció!.
De negatiu, veure pujar i esfondrar-se una sessió de treball després d’haver-la festejat molt. Per sort hem anat trobant amics i coneguts disposats a donar un cop de mà i entusiasme suficient per agermanar-lo amb el nostre. No sabem gaire per quin camí anem però caminem. I de les grans i petites derrotes és de on es treu la convicció de que tot allò que val la pena és al davant. Endavant.

Un descans merescut.

dissabte, 19 de juny del 2010

Revetlla de Sant Joan. Una nova via al Trencabarrals.




Sol de primer matí a la via Normal del Trencabarrals, a la Panxa i al Cavall

Repetició de la via Normal de 1936 per R. Estrems i J. Ferrera, 23-02-1941
Es seguramente debido a su aspecto inocente, que a primera vista presenta dicha aguja, el motivo de no haber sido escalada mayor número de veces. No obstante nosotros, seguramente por el hecho de habernos caído en gracia, no cejamos hasta haber sentado el pie en su cima.
Jordi Ferrera, Butlletí del CMB, Sociedad de Ciencias Naturales, Año X – 3ª Série – Nº 52, Febrero de 1942. 



Efectivament, aquest és el sentiment que es te en veure el Trencabarrals al mig de la vall Mala, entre Gorros i Sant Benet. Modesta, baixa i gens altiva, l’agulla dorm l’oblit en l’època dels rècords i dels desafiaments que l’home es planteja a totes les muntanyes del món. I tanmateix, rés s’estima tant com una cosa abarcable i profundament coneguda després d’una exploració exhaustiva de totes les cares, plaques i fissures, en totes les llums de totes les hores del dia. Després d’anys d’escalar a Montserrat i molts més de no haver obert cap via, vaig sentir la necessitat d’obrir una via a Montserrat. En Manel Orbay, la persona amb qui he escalat més metres de roca en aquesta vida, es va fa el ronsso però finalment acceptà d’obrir-ne una al Trencabarrals. I vam triar aquesta agulla perquè en passar-hi camí de Gorros, qui pot estalviar-se una mirada amunt?. És una roca amb qui és fàcil fer-hi amistat, sempre separada de les altres pels atzars geològics, sempre a la vora del camí, esperant i lluny del xivarri de Gorros, una roca amb qui agermanar-me. I a més, te l’encant de la discreció. Un petit oasi.


 





Vam començar escalant totes les seves vies que, des del sud i en el sentit de les agulles del rellotge són:

Normal (Espunyes, Torras, Caselles i Oliva, C.E. de Bages 6-10-1936, cf. But. C.E.Bages, nº 185, 02-1936). Sens dubte la via amb més caràcter, dreta i de pasoso variats. Regust pioner.

Mariona (D. Brugarolas, 9-93).

Saelicke-Mir (Selicke i Mir,1962). Una de les vies més interessant.

Sonata in Blue (Sugranyes, Pelegrina, Lletche i Gerrero, 1986).


Ràpel (?, 1961).

Absurdus (S. Llop, ?).

Vies d’escalada lliure, artificial o combinada, entre 40 i 120 m, amb equipament de claus, burils i espits. La graduació va del IV al A4 segons la via. Algunes de les antigues tenen el material original i conserven aquell regust.

Nota: a data de 05 de 2013 he constatat noves vies de bolts. Una que terpitja la sonata in Blue i una altre paral·lela a la Normal que no te cap sentit (autor probabla: J Brasil i companys).



Escalant el tercer llarg de la Selicke-Mir (Ae, A1, V+)

Les vam disfrutar de valent i un cop ens vam conèixer prou i amb el seu permís, vam obrir la nostra via a la cara oest, que és la setena. Algú dirà –una via més!, Però és la única a la cara oest. Ens van caler dues jornades de juny de 2001 per obrir per dalt la Revetlla de Sant Joan  (MD+, 70m, totalment equipada amb espits i pitons, ràpel reequipat). Un primer llarg de 45m i 17 seguros per una placa mantinguda en el V+ i dos passos de 6ª no obligat, porten a una fisura-berruga de pitons per continuar amb expansions fins a la reunió. Una placa de 25 m ens deixa al cim. La roca és excel·lent menys un tram del final de L1 (reenvíos de corda per xapar). La vista sobre Gorros impressionant i la coca i el moscatell de primera. Ens fem la foto per l’àlbum.


Dalt el cim el 24 de juny de 2001

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.