Caminades curtes pels Ports de Beceit i el delta de l’Ebre.

El nostre lligam amb  les terres catalanes  del sud, Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Matarranya i  Montsant, ve de lluny, de família.  Fa més de trenta-cinc anys que de manera intermitent baixem a l’Ampolla i, des d’allí, explorem, caminem i escalem aquestes terres amb les que s'ha creat un sòlid lligam . 

La plana deltaica  segada, a principis d'octure. El talús del fons marca el limit del delta  amb la terra ferma. Al rerafons i el Montsià.

Els coneixedors del Port, massís dels Ports de Beceit i de Tortosa, en parlen sempre amb superlatius perquè n’estan enamorats, com nosaltres ho estem de Montserrat. Són excursionistes de Tortosa i rodalies, amants i exploradors incansables. Des de la primera i llegendària guia i mapes  dels Ports de  la UEC, les publicacions s’han anat amuntegant damunt la taula: guies excursionistes, de BTT, d’escalada i naturalistes. Malgrat això, la gran majoria de muntanyencs coneixen només superficialment el massís. Probablement, els Ports siguim el territori menys freqüentat i  salvatge  de Catalunya, un gran patrimoni natural.

Us  proposem tres excursions curtes pel delta de l’Ebre a la zona del Garxal (garxal: zona plana d’aigua salobre o aiguamoll, relligada al sistema deltaic), pel Port i per l’esplendorosa  plana al·luvial del curs final de l'Ebre, a Xerta.

1 – La plana deltaica.

Caminar, més que pedalar, per dins del delta de l’Ebre és, en si mateix, una activitat singular. Perquè la bicicleta és un medi massa veloç per contemplar exhaustivament aquest paisatge aparentment tant igual però ple de diversitat en els detalls. Amb el sol de primera hora o el de posta, els minúsculs relleus sobresurten de la plana deltaica i sembles acabats de fer, primigenis. En aquestes hores i segons l’estació de l’any, els camps inundats reflecteixen el cel. Quan l’arròs despunta i creix  la gama de verds canvia subtilment i a l’estiu es torna groc. 

Contemplant la sega de l'arroç.

És al setembre que es cull i durant uns pocs dies l’activitat és febril. Al vespre, quan cau el dia, les grans màquines recol·lectores encenen els llums i pasturen tots els arroçars com animals antediluvians.

La plana deltaica és plena de límits: vials, sèquies i camins elevats entre camps.

El paisatge manté la seva ruralitat pels camps d’arròs i la “caseta” d’eines amb l’era ombrejada per un bon plàtan o garrofer. Aquesta construcció  és habitable  de temporada, sobretot abans, quan l'anada al tros es feia sense cotxe,  i  respon a unes poques tipologies arquitectòniques. Després hi ha les sèquies de tota mida i els vials, carreteres, pistes i finalment els  camins aixecats pels marges emergits que separen dos camps. Moltes fileres de grans pollancres  delimiten el territori i el paisatge. També hi ha els pobles, que han crescut però són de cases baixes i no trenquen la horitzontalitat del paisatge. El teló de fons cap a terra són les muntanyes, curosament distribuïdes per una ma sabia: El Montsià al sud-est, el Port a l’oest i la serra de Vandellós al nord-est. La plana, les muntanyes i, naturalment, el mar. El gra, els aiguamolls i la bonança del clima atrauen un bon nombre d’espècies d’aus migratòries i les seves depredadore,s que s’ajunten a l’ecosistema humanitzat del riu, canals  i  camps.

Una caseta excepcionalment maca i cuidada, que sempre visitem.

A més d’aquest tipus de paisatge “de dins”, hi ha les platges i les dunes amb la seva vegetació adaptada a la sorra i a la salinitat, les extenses llacunes d’aigua dolça voltades  i ocultes a la vista pel cinturó de canyar, les boques i els llits antics abandonats pel riu fa dècades o segles, els fars i, sobretot, l’Ebre, el gran riu del sec país mediterrani, el corrent lent però cabalós, com un  mar segur entre ribes, sempre igual i canviant. Seguir-lo des de les muntanyes costaneres per la plana al·luvial i pel delta fins a la boca és entendre la cultura de l’aigua, tant és que sigui  caminant, en barca, en bicicleta o en cotxe.

A la banya del Trabucador hi ha el far homònim, sempre solitari.

Les platges són de sorra fina i l'anar i venir de l'aigua hi modela  formes centimètriques  efìmeres.

La salicòrnia o herba salada és una herba anual i   suculenta molt comú a les platges mediterrànies que creix sense competència gràcies a la seva adaptació a sols molt salins.

Els aiguamolls i les llacunes dolces sovint es conecten al mar per canals explotats per a la pesca. L'abundància de canyes fa que no siguin visibles a peu pla.

Si deixeu de banda els punts més visitats tant  pels del país com pels ecoturístes, us trobareu sols. Un  bon mapa serà essencial per situarse en la xarxa de vials tallats ara aquí ara allà per les cèquies. 

La recent inauguració d’un  pont que relliga Deltebre (La Cava i Jesús i Maria) amb Sant Jaume d’Enveja ha canviat la comunicació entre el dalt i el baix que es feia amb els passos de barca. Quan hi passàvem fèiem parlar al barquer de quan era un  jove ciclista professional que havia provat fortuna al Giro d’Itàlia. O de l’estraperlo de l’arròs a la postguerra, d’aquells que se’n van enriquir i que encara ara són a la boca de la gent, convenientment odiats i retratats, sobretot si han caigut en desgràcia. Un món per ficcionar.

De Riumar o del Garxal a la Gola de l’Ebre. Informació pràctica.

La gola de l’Ebre és un paratge magnífic i fàcil d’assolir per dos llocs diferents que es poden complementar amb mig dia i fer-hi còmodes  caminades de durada variable. El primer és caminar des de la platja de la urbanització de Riumar cap al sud fins que la platja desapareix i els aiguamolls del Garxal associats a la gola del riu no ens deixen continuar. 

Barres de sorra camí de la gola de l'Ebre per la platja de Riumar. 

En aquest trajecte es pot observar de lluny  el creixement i emersió de barres de sorra subaqüàtiques,  que es formen pel mateix mecanisme que les dunes subaèries. La seva formació ve afavorida per la poca fondària de la plana deltaica submergida.  En règim de creixement deltaic, quan el riu aporta més sediments que no pas s'emporten els corrents marins litorals, són aquestes barres les que construeixen la plana deltaica, com les barres o banyes del Fangar i del Trabucador. Des de fa anys, els nombrosos embassaments al llarg del curs del riu han retingut  el sediments i la plana deltaica està en retrocès. 

Planta de salicòrnia.

Vegetació adaptada a les condicions de les dunes costaneres i sedimentació de closques de mol·luscs bivalves.

Caminant pel costat de l’aigua podrem observar el cordó de dunes litorals i la seva vegetació específica d’espècies de llargues arrels adaptades a l’anar i venir del vent i de la salinitat. Separen la platja  de les extensions d’aigua soma i salobrosa dels  Garxals Gran i Petit.

El segon surt del pàrquing de la riba esquerra de l'Ebre (vegeu mapa i enllaç) i arriba a l'interessantíssim mirador el Zigurat, elevat vint metres per sobre del Delta i de la gola de l'Ebre. És el millos punt d'observació del Parc Natural.

El mirador del Zigurat permet elevarse sobre la gola del riu.

http://www20.gencat.cat/docs/parcsnaturals/Home/Delta%20de%20lEbre/Novetats/Itinerari%20ciclista/ruta.pdf

2 – Ports de Beseit: el Pic de Marturi.

L’aspror i la solitud del Port són un bon contrapunt a la placidesa de la plana deltaica. La garriga i la vegetació arbustiva dels antics alzinar cremats i humanitzats d’aquestes muntanyes  demanen camins  marcats i una bona dosi d’orientació. Al sud-est del Mont Caro es pot pujar al bassis (abeurador) de Marturi i al pic homònim (1.292m). Des del cim estant es domina un paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió de la pluja que carstifica el pais calcari i dels torrents de règim episòdic i salvatge propi del clima meditarrani. 

Paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió càsrtica i torrencial.

Cap al sud i sud-est l’ampla vall del curs baix de l’Ebre amb els seus tarongers. Portell dels Ports.

Cap al nord, la vista es perd en el mar de valls i carenes sense fi on  la serralades Costanera i Ibèrica en sobreposen. Paisatge calcari i càrstic ple de rascler, coves i avencs on tot punxa o talla, la roca i les plantes.

Accedim  en cotxe al Portell dels Ports des de Roquetes per la carretera d’Alfara de Carles, que deixem a la dreta per seguir la retolació del parc natural dels Ports de Beceit i de Tortosa. Deixem el Portell enrere així com les cases i el restaurant, sempre en direcció SE fins al pàrquing-pícnic de les Avellanes, amb taules i font, on deixem el cotxe. Prenem un camí que remunta el vessant sud de la serra del Boix,  fins a la font i bassis de Marturi (30minuts). D’aquí prenem un camí a l’esquerra que primer de pla i després amunt (fites) ens portarà a la carena de Marturi. Des d’allí i mirant a mar  veurem el cingle de calcària gris de la Mola del Boix a la nostra dreta i seguirem la carena a l’esquerra fins el modest cim de Marturi (1 hora). 

Ample panorama sobre els Ports i els seus cims, fàcilment identificables amb el mapa. De baixada pel mateix camí, entrem a la cova de les Avellanes.

La mola del Boix.

La cova de les Avellanes.

3 – Xerta: les ribes i els Canal de l’Ebre.

I encara un altre contrapunt. Caminar des del poble de Xerta cap al sud fent un itinerari circular per les riba dreta  del Canal de la Dreta de l’Ebre, creuar-lo per la primera comporta, desfer el camí per la riba esquerra, passant de llarg el poble fins a la presa l’Assut. Allí veurem el naixement dels canals de la Dreta i de l’Esquerra, gràcies a aquesta construcció àrab que permet  la irrigació de la baixa plana al·luvial de l’Ebre i del seu delta. L’itinerari es pot modificar i adaptar-lo a qualsevol durada.

 Caminem envoltats de  taronjers amb les sínies antigues que pujaven l'aigua del canal al camp.

 Remontem ara la riva esquerra del canal per fora del poble.

Més amunt el cami passa entre dues aigües, amb el riu a la dreta en el sentit de la marxa. 

Sortim de la plaça de l’església de Xerta amb el seu grup des  jubilats fent-la petar i on un enregistrador de cabal ens recorda la ira del riu. Si considerem que el cabal està amidat des del terra de la plaça de l'esglèsia és fàcil imaginar la dimensió de les grans crescudes del riu. La construcció dels embassaments va permetre controlar aquests episodis devastadors.

Fem aquesta caminada a mig mati d’un dia gris i plàcid de principis de juny. A Xerta hi ha pau i silenci. Sortim cap al sud  per l’ample camí de la riba dreta badant l’aigua i l’skyline del poble del que sobresurt el campanar. El mur del canal està entapissat d’algues filamentoses verdes i pardes mogudes  pel corrent lent i plàcid.  

Sortim de Xerta aigües avall. El Port tanca l'horitzó.

Ja ben fora del poble creuem el canal per una comporta i remuntem la riba oposada entre velles sínies i tarongers carregats de fruita. Voltem al poble per l’exterior de la muralla, sempre ran d’aigua i aviat el deixem enrere. 

Aquí caminem entre aigües: a l’esquerra el canal i a la dreta l’Ebre . El llit del riu és ample i partit per una illa amb la característica  forma d’ametlla de les illes fluvials. La vegetació de ribera és exuberant.  Continuem així per camins i pistes fins a l’Assud. Ara obro la Wikipèdia per “assut” i trobo:

Assut (de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera, en general cap una sèquia.

L'assut és una part important en els regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de València i Múrcia.

L'assut de Xerta es troba en la confluència dels municipis de Xerta, Benifallet i Tivenys al riu Ebre, va ser construït pels àrabs al segle XI i encara està en ús. Tradicionalment es considera que a partir d'aquest assut comença el Delta de l'Ebre….

La petita assut del riu Millars a Vila-Real (Wikipèdia).

…. encara que parlant amb rigor geològic hem de dir que el delta comença molt més al sud, on el terreny del continent queda separat, pocs metres més avall, per un marge continu que el separa del terreny guanyat al mar pels sediments fluvialsla, la plana deltaica.

Arribem a la caseta de la Comunitat de Regants de Xerta, enlairada sobre les ribes i  des d’on es domina l’assud de Xerta i el naixement dels dos grans canals que irriguen el Delta. Aquesta caminada palesa l’eslògan més reeixit dels moviments en contra dels transvasament de l’Ebre: “el riu és vida”.

Inici del canal de la Dreta de l'Ebre.

 Des d’aquí retornem fàcilment a Xerta. Els marges dels camins estan entapissats de banderetes.

I durant la caminada l’aigua es va ficant dintre teu, tan lentament com es mou el corrent, mentre la mirada abarca la plana rica, les taronges daurades i s'escolta la remor suau  i imperceptible de l'aigua. El rius són vida. De fet, hi ha hagut i hi ha una vida fluvial i deltaica específica arreu del món, la de les civilitzacions mil·lenàries de Mesopotàmia o  l’actual del delta del Mekong en son exemple.

Mercat al delta del Mekong (Joan Riba).

Retalls dolomítics.

Darrerament hem tingut l'avinentesa de freqüentar les Dolomites a l'hivern i a la tardor. Llargues esquiades amb dies clars i fred sever o amb boires i clarianes, quan les parets es deixen veure de tant en tant. I també amb nevades intenses que cobreixen cadascuna de les agulles dels avets amb estrelles de  sis puntes.

Pujant al Piz Boé (3.152m) amb les primeres neus de setembre i amb el rerafons dels Grups de Sella (dr.) i Sassolungo (esq.).

El Ciampac tapa parcialment els 1000m de la cara sud de La Marmolada.

L'alerç,  espècie adaptada a l'alçada, és  la única  conífera caducifòlia d'Europa.

Pujar a la Marmolada té un segell especial. Un niu de gralles dominat per la vertiginosa cresta carregada de neu que uneix les puntes. L'esquiador  queda totalment envoltat pels cims dolomítics, els grans noms, Civetta, Pelmo, Tofanes, Sella, Sassolungo, Cattinacio-Rosëngarten, Delago, Vajolet...  Un petit museu fa imaginar   el front de la Primera Guerra Mundial, amb  els soldats vivint en forats prop del cim, cada bàndol en un vessant, amb el fred i un esforç físic i mental duríssim, escalant cap a la cresta en atacs planificats  per defensar o conquerir la Forcella V, entre les cotes Q3065m i Q3153m.

Els potents contraforts del vessant nord de la Marmolada  davant del Gran Vernel.

Després llisquem els dos mil metres de desnivell per la cara nord. Els sentim  les cames i ens aturem a contemplar les majestuoses parets on es va experimentar tot  per anular la gravetat, l'escalada moderna, el sisè grau. Les llegendes i fantasies de tants escaladors  que somnien en escalar-les. Les pregones canals fetes pel lliscar de les aigües mil·lenàries sobre la soluble dolomita, ara plenes de neu i gel. I continuem lliscant  ingràvids i silenciosos arran de parets i entre els arbres.

L'alerç  (Larix decidua) vestit de tardor.

A la tardor  el color daurat del boscos d'alerç  dona a les muntanyes un nou paisatge. Murs i pilars retallats pel sol de la tarda, agulles gegantines, històries viscudes per tantes generacions d'arrapicatori.

Làpida in memoriam a l'ermita de Sassulungo (passo Sella).

 Epopeies de guies i  clients com la ressenyada al passo Sella on una làpida de marbre blanc  al mur d'una esglesiola diminuta ens porta dins d'una furiosa tempesta sulla vetta del Sassolungo. Hem arribat quan  la primera  nevada de setembre ja cobreix les muntanyes i les fa més altes, resplendents i inviolables.

Tomba del cementiri de San Ziprien-San Ciprianno.

Baixant cap a la plana del Po visitem cementiris alpins que recorden el patiment de les terribles guerres del segle XX. Cada poble amb els seus morts, germans, parents, amics. Seguim les aigües i a mesura que baixem s'obren més i més   prats de dall i deixem enrere les muntanyes i els nombrosos castells que  havien controlat les rutes d’aquesta zona dels Alps.

 Cementiri de Tiers.

Cementiri de Tiers.

Vicenza. Villa Capra,  "La Rotonda". Palladio 1556-1571.

La ciutat vella de Vicenza desplega tota la mandra del bon viure provincià en el posat de la gent ben vestida i desenfeinada que espera l’hora de dinar als cafès. Ens prenem temps per passejar les vil·les de Pal·ladi, escampades pels voltants i   pels   els seus jardins en nivells. Elevades sobre minsos turons, són el centre d'un ordre social antic,  des de on l'esguard   domina les dependències,  les terres,  el poble i el territori. 

Maser. Villa Barbaro, Palladio1550 . Vista des del porxo sud.

Villa Contarini. Depències.

Caminant pel Sobrepuerto.

Carme Artigas


El Sobrepuerto (Serrablo, Osca)  es una zona muntanyosa de les Serres Interiors aragoneses ubicada entre els Pirineus i la Serres Exteriors (Guara) i limitada  per rius pirinencs: el   Gállego a l’oest i   l’Ara a l’est. De fet és una zona elevada en altiplà i feta d’un relleu de valls i carenes  excavat pels torrents que desaigüen  als rius esmentats. És un territori elevat i endèmicament mal comunicat amb les ciutats de les planes interiors: Biescas, Sabiñánigo,  Boltaña i  Broto.

Era una Puríssima freda i l’hotel era luxós, gran i buit. Això li donava un aire provisional com si estes inacabat, com si en qualsevol racó poguessis trobar algun electricista o fuster que encara hagués d’acabar la feina.

Vista de bon matí des  de l’habitació del hotel Margas prop de Sabiñánigo.

Al matí, a través dels vidres del balcó, vèiem com la boira s’aixecava d’uns camps de golf gebrats, amb la gespa retallada i uns quants arbres despullats de desembre d’aspecte minimalista i irreal. Aquest paisatge contrastava amb el que trobàvem després durant les nostres caminades. Quan el sol s'enlairava  i l’aire es feia transparent teníem el Pirineu amb la primera nevada del hivern a l’abast de la ma.

Església de San Pedro de Larrede

Els pobles que anàvem trobant eren molt poc poblats o deshabitats del tot. Aquests pobles es caracteritzen per  les seves esglésies austeres i robustes però d’alts campanars. Totes elles, la majoria del segle X i  de possible herència visigòtica o mossàrab, tenen en comú l’absència d’escultura. La decoració dels murs exteriors consta d’elements simples però que diferencien aquestes esglésies de les de les zones veïnes : falsos arcs de ferradura, frisos de rotlles o “boquetones” i la recerca d’un  joc de llum i ombres que s’aconsegueix enfonsant un element arquitectònic dins d’un altre.

Detall de la decoració exterior de l’església de San Bartolomé de Gavín (rossetes circulars).

Campanar de San Bartolomé de Gavín on hi podem veure alguns elements decoratius propis d'aquestes esglésies  com el fris de rotlles i les columnes encoixinades.

Església de San Pedro de Larrede. En la façana hi podem veure un fals arc de ferradura i el joc de llum i ombres que es produeix en les finestres.

Detall d’una finestra de San Pedro de Larrede on podem apreciar la combinació de llum i ombres que es dona quan la finestra està enfonsada i emmarcada per diferents elements. Moltes vegades aquest és l’únic motiu decoratiu que hi trobem en l’exterior d’aquestes esglésies

La zona sud del Sobrepuerto és encinglerada i cau sobre la plana interior de Sabiñánigo. Dalt del cingle, després de superar una capa de conglomerats i ja  a l’altiplà, hi ha la església de Santa Orosia, una construcció major que vertebrava la cultura social de la zona (*). Un camí hi puja resseguint una rosari d’oratoris i esglesioles, primer pel peu de la muntanya i després per una canal que va a parar a una ampla cornisa en diagonal ascendent que porta al cim. Les primeres són petites capelles bastides a les primeres rampes del vessant est  sobre grans blocs o imbricades en ells.

Capella de “As Arrodillas” que es troba en els primers pendents del camí de Santa Orosia.

El camí s’enfila després per la canal que mira al sud amb roures i boixos i acaba damunt dels contraforts de conglomerat  que formen la cornisa i on apareixen les ermites rupestres.

Si quan pugem per la canal alcem el cap, una tardor generosa en pluges ens permet veure la escènica imatge de l’ermita de Sant Cornelio en mig dels conglomerats i al costat d’un salt d’aigua. Dalt de la canal i seguint cornisa amunt trobem les de San Blas  i Santa Bárbara. Aquestes construccions, aixecades en els segles XVI i XVII amb la pedra del lloc, són d’una senzillesa desarmant i al mateix temps d’una gran bellesa que harmonitza perfectament amb el paisatge.

Vista de l’ermita rupestre de San Cornelio que es troba sobre la cornisa de conglomerats.

Interior de l’ermita de San Cornelio

Cortina d’aigua davant l’ermita de San Cornelio.

Superat el paquet de conglomerats anem a parar a una a la plana de Santa Orosia amb el teló de fons del Pirineu emblanquinat per les primeres neus.

El Pirineu poc abans d’arribar a Santa Orosia.

En mig d’un pla arracerat i acollidor apareix Santa Orosia.

El camí que baixa cap a la plana està flanquejat de roures tardorencs.

De baixada amb el sol caient veiem de lluny els petits pobles del Sobrepuerto: Oliván, Susín, Escoronillas, Yebra de Basa, Bergua, Ainielle, Basarán, etc...  gairebé tots deshabitats i penso en el llibre “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares, que dramatitza la història de dura lluita, gairebé salvatge, de l’últim habitant d’un d’aquests pobles i la contraposo amb l’imatge plàcida i idíl·lica que ofereixen ara sota la llum rasant. 

Poble de San Román de Basa sota la llum rasant.

El poble i els camps d’Olivan posats aprofitant el pendent suau sota la roureda.

Des de El Puerto, el petit poble abandonat d’Otal ens mostra la desproporció entre el medi i l’home.

El llibre de Julio Llamazares que ens va lligar irremisiblement  a aquesta terra.

      Enllaç:   http://www.serrablo.org/revista/92/santa-orosia-motor-de-todo-un-territorio