Del pic de la Valleta al Badile?.

Juliol de 2009 (Text escrit al febrer de 2010).

Al cim de la Valleta (2794m).

Fa només vuit dies que vaig escalar l’esperó NE del pic de la Valleta amb tres amics, arrossegant-me per les tarteres contra la gravetat. Arribar al cim va ser culminar la sensació de frustració i de dependència per no poder escalar més lleuger. No em vaig sentir part de la muntanya ni de la seva gent. Però avui tot això ha canviat.

El porxo del xalet de Vallter dona a ponent. Estirat a les llambordes de pissarra contemplo les últimes llums sobre el Gra de Fajol ficat al sac de dormir. El sol ja s’ha amagat darrera les muntanyes i només queda un resplendor cristal·lí suspès a l’aire de Mentet i del circ d’Ull de Ter. Avui m’he posat a prova i ara sé que estaré llest per escalar el Badile. Són les nou de la tarda del 30 de juliol de 2009.

Caminant la vall baixa del Freser.

La Carme ha volgut portar-me fins a la Farga de Queralbs. Ens despedim i enfilo el camí de Coma de Vaca. Fa un dia radiant i fresc i camino concentrat mirant aquí i allà i fent fotografies. Per caminar sol només cal la ment intuïtiva per trobar la ruta i rés et destorba ni et distreu. Una mirada atenta capta tota la riquesa de les valls pirinenques, sense veus ni converses, només amb els sons naturals, aigua, les pedres del camí, alguna gralla i el gronxar-se de les flors dels prats alpins.

Ja a les gorges del Freser la mirada busca l’escenari on, pels volts de Nadal de fa quaranta anys, vaig intervenir en una operació de rescat per recuperar els cossos de tres adolescents congelats. L’hivern va ser sever i el torb i les intenses nevades van sovintejar. Però avui no retrobo cap eco d’aquella tragèdia en aquest paisatge de colors i formes tant plaents.

El grup va sortir de Queralbs i ja fosquejava quan van arribar a límit de la neu, on el bosc clareja. Alguns s’hi van quedar a dormir, amb tots els adults responsables del grup, que van deixar continuar a quatre d’ells empesos per l’ardidesa i l’empenta de la primera joventut. La nit va caure. Neu dura i gel, temperatures severes i el camí tapat i perdedor en aquest parany de forts pendents i ressalts. Anaven mal equipats, sense material de bivac i la vida se’ls va escapar lentament. Tres van morir al fons de la gorja, sense caiguda, de fred i esgotament i escampats en una zona prou ample per deduir que s’havien separat. Estirats i amb la cara serena, com es deia que tenien els morts de fred. El quart va trobar el refugi i va sobreviure. Nosaltres ja veníem per una feina sense esperança des del coll de Torreneules. Aleshores naixien els grups de rescat a la ENAM (Escuela Nacional de Alta Montaña) i els instructors que vam ser-hi vam treballar colze a colze amb una Guàrdia Civil mal equipada i sense cap experiència de muntanya. Vam arribar a Queralbs de nit, després d’haver transportat els cossos al refugi i acomplert amb aquella tasca humanitària.

Passades les Gorges la mirada s'aixampla Coma de Vaca amunt.

Entro a les Coma de Freser creuant el torrent i vorejant el refugi accelero el ritme per pujar la vall de Coma de Vaca i la jaça de Dalt, i quan el circ s’obre en palmell de tres dits, agafo el del centre i pujo recte amunt cap a la carena, caminant cada cop més depressa.

Gaudeixo plenament de la verdor i dels colors canviants d’aquestes roques tant velles. Pujant dubtava, pensava si podria pujar tants metres caminant a bon ritme, si la fractura de cama de fa un any em limitaria. A mig vessant camino i corro controlant la respiració.

Les amables formes de la vall de Coma de Vaca i els cims de la carena fronterera.

L'escutel·lària alpina, una de les nombroses espècies que viuen e les roques i tarteres.

La conca lacustre de Carançà.

Toco la carena fronterera al pic Superior de la Vaca (2833 m) i caranejo entre La Fossa del Gegant i el Tirapits i, eufòric, m’assec al davant de l’estimada conca lacustre de l’alta vall de Carançà, on hi vam fer les primeres escalades alpines de joventut. Però no m’entretinc i decideixo resseguir tota la carena i els pics fins al de l’ Infern (2860m). És una carena-cresta de gran bellesa i interès geològic on alternen marbres i esquistos. Al vessant Carança hi ha antigues morrenes frontals perfectament conservades.

La carena fronterera mostra la varietat rocosa del Pirineu Axial.

Tres morrenes frontals ben conservades ens parlen del passat glacial recent dels Pirineus (vall de Carançà).

Arribo al cim i caminant i grimpant petits ressalts, arribo el pic de Freser o de Vetes Blanques (2873 m). El nom deriva de la presència de vetes de marbres compactes que afloren per tot el massís i que han originat altres topònims (Agulla Blanca de Carançà). Pujo al Bastiments (2881 m) per l'aresta oest com vaig fer fa pocs mesos amb esquís, quan el meu futur de muntanya era incert. L’angle de la llum comença a baixar i il·lumina els extensos prats, des del Tirapits i La Marrana fins als circs de Freser. Faig temps al Bastiments malgrat que se que agafaré mandra de baixar. De fet podria dormir aquí , tinc tot el que cal.

Pendents florits del coll La Marrana plens d’isards que pasturen sota el Gra de Fajol.

Però un necessitat d’aixopluc a la vall em farà baixar cap al Ter i, a més, escurçaré la llarga etapa de demà fins a Espinavell. L’eufòria de la pujada i dels cims dona pas a un sentiment de calma i pertinença total a l’entorn, un element més en un món que conec i que em fa més humà perquè el sento i em vivifica. Caminar sol és, definitivament, una manera diferent de caminar. Baixo cap a La Marrana fixant un record perenne: els suaus pendents florits del coll plens d’isards que pasturen i que s’aparten mandrosament per deixar-me pas. El Gra de Fajol s’encén i revisc el ritual interior de contemplar-lo com una muntanya nova.

Abans d’adormir-me repasso els 2000 m de pujada i els cims trepitjats. Demà sortiré aviat i deixaré enrere aquestes muntanyes per travessar l’extens i solitari Pla de Mentet, el Roc Colom i baixar al poble d’ Espinavell on em recollirà la Carme. El records de la Valleta s’han esvanit. Quan l’acció és possible, sempre és la millor opció. Penso en el Badile mentre agafo la son.

La solitud dels plans de Mentet.

Al peu del Costabona.

Espinavell.

Als amics mai oblidats.

A Manel Alcubierre i Ramón Riera in memoriam.

La pujada dels pendents herbosos del peu de paret, coberts pel gruixut mantell de neu fresca, es desenvolupa sense problemes. La progressió dels dos alpinistes és feixuga i regular. Ara mateix són la cordada més forta de Vic.

Som al febrer de 1971 i el meu món és molt lluny d’allà, malgrat que només sóc a l’Alt Empordà, reclòs al pavelló de la 12ª companyia fent el soldat. La companyia la formen estudiants de pròrroga i joves antifranquistes represaliats. Aquest hivern és molt rigorós. Tenim penellons a les mans com els que teníem de nens jugant al carrer. Tot és absurd.

Al Pedraforca hi ha molta neu. Una pujada sense assegurar, amb les cordes plegades i les motxilles feixugues, per bivaquejar al peu del Gran Díedre, a la cara nord del Calderer. Un assaig hivernal per anar cap a reptes més grans, potser un llarg camí cap a la utopia.

Cau el primer i arrossega al segon o...,  qui ho sap?. Crits que pertorben per un instant aquella quietud hivernal perfecte, sorolls apagats per la neu. El silenci de la muntanya és absolut i retorna, impertorbable. Dues vides i molta vida arriben al final del camí.

El barracó vintè és buit. Això vol dir dissabte o diumenge. La llum és molt blanca. També les parets ho són, els llençols i la vànova. A fora el torb xiula a la teulada i estira el cel. Aquest cap de setmana tampoc he pogut anar a casa a veure la família i als amics.

Algú entra, ressò de passes. Diu que dos muntanyencs de Vic han mort estimbats al Pedraforca. M’assec a la llitera, immòbil. A Vic d’escaladors en som vuit o deu i aquests només poden ser en Manel i en Ramón. Una revista esportiva ho documenta en un extens reportatge que inclou una semblança i la seva candidatura a millors esportistes vigatans de l’any. Parlem baix i les paraules ressonen en la nau blanca, entre el patriotisme absurd de les frases pintades als murs i les lliteres curosament arrenglerades.

A casa em vestia de paisà mentre buscava aquells perquès que als vint anys encara no tenen resposta. Camí de funeral, els companys de cordada em van semblar estranys i llunyans. No sabíem rés d’aquests sentiments i el desconcert ens atordia.

Què vaig pensar durant el viatge de tornada? Pels vidres del taxi que pujava els pendents sobre la Plana, desfilaven els roures martinencs i les fagedes despullades del Collsacabra en la claror daurada d’aquella tarda freda i clara d’hivern. El paisatge on havia nascut, crescut, on ens havíem fet exploradors de l'aventura. Les escalades a Les Gorgues, al Cap de Mort, la paret de Cabrera, Sabassona, Vilanova de Sau. Però no hi sentia cap pertinença.

Aquell vespre tornava a ser a la caserna, desconnectat del meu jo civil per continuar una rutina sense sentit que duraria encara nou mesos més.

Nou anys abans, una colla de joves de quinze anys, agrupats al voltant d’en Xevi Vila, haviem començat a escalar a les pedres properes a Vic. Vam deixar-hi testimonis que amb el temps altres van fer seus. La vida va continuar, cadascú per la seva banda, per camins entrellaçats. Vam créixer amb aquesta brusquedat. Amb els anys només queda l'estimació del record inesborrable i la vida s'ha représ fa temps.

Erem tant joves!

                                                                         Sant Cugat del Vallès, gener de 2002-juny de 2010.

Primeres escalades.

Inseparables. En Ramón i en Manel, primer i tercer des de l'esquerra.

Degradant el verb "escalar" a l'Aborto, Vilanova de Sau.

Manel i Ramón escalant l'Spigolo de l'Agulla Petita d'Ansabére.

Els amics mai oblidats.

Cada anys floreixen les flors a la Jaça dels Prats

Escalada i Reflexions des dels Frares Encantats de Montserrat.

La Cristina, en Joan i la Marta

al llençol de l'Aresta Ribes.

A l’octubre de 2001 varem escalar l’Aresta Ribes del Bastó del Frare envoltats per les darreres tempestes de calor de l’any. Aquest és l’escrit que vaig fer en arribar a casa i que ara he recuperat.

En Joan i la Marta a la penúltima reunió.

Al matí el cel era clar, però ja anunciava la grisor que ha anat venint del mar. Sóc dalt d’un turonet al pàrquing de Frares (1) intentant integrar-me al paisatge. Els meus companys trigaran i assegut de cara a la paret nord ressegueixo cada fissura i cada sostre, cada díedre i cada placa. El dia és gris i espurnejant. Els verds resplendeixen mentre mastego romaní i em relaxo. Procuro buscar la pau interior i l’harmonia amb aquest entorn que tan conec i estimo.

La tardor ja fa anys que m'inquieta i aquesta d’ara, com sempre, em sembla que més que l'anterior. Però la sensació enganyosa durarà el temps de consultar els meus escrits de tardors anteriors -abans sí que nevava, abans plovia mes, etc. Mentre espero miro el bruc i l'extraplom (2).

El dia és excitant per la via, l'esperó Ribes del Bastó del Frare, però sobretot per la companyia, la Marta, la Cristina i en Joan.

Mai m’he encordat amb una dona d’igual a igual. I no conec la Cristina i estic encuriosit. Hi ha poques dones escaladores i menys que passin al davant. Si la meva companya d’avui és d’aquest grupet potser descobriré que l’escalada i el gènere tenen poca relació. I així serà.

Finalment són aquí i provo de trencar el gel des de la meva timidesa de mascle beta. Costa una mica quan veus que són joves, maques i esbojarrades. Una confusa explicació -la Cristina s’ha adormit però ens ho hem passat pipa, em diu que l’hora d’espera ha valgut la pena. Són noies de pagès, country girls vitals i galte-vermelles. Pugem a pas viu i deixem enrere les ferides encara obertes al camí per l'aiguat del juny del 2000.

El cel continua gris i humit. Un cop situats a la segona reunió comença la magnífica placa de IV, V i V+ de la via. És un plaer escalar-la i hi he tingut molt bones vibracions. La roca és bona i l’equipament vell. La Cristina diu que no hem d'escalar buscant l'assegurança sinó de pujar sense pensar-hi i xapar en arribar-hi. I és veritat que un cop visualitzo la propera, em concentro en escalar bé, amb flexibilitat, sense sobretensió, còmodament, progressant amb regularitat, sentint la seguretat que donen el cos i la ment lliures d’ansietat. La Cristina escala molt bé, gens esbojarradament i els llargs van caient compartint reunions amb la Marta i en Joan que pugen darrera nostre.

Som a un llarg del cim i comencen a caure gotes mentre la meva companya l’escala i la roca es mulla. Pitona sota us sostret i hi posa alliens i arriba a l’únic seguro posat, un estèreo de burils. Surt i escala els 30 m no protegibles de IV i III de roca mullada i descomposta. Parla de la por que sent però que tant bé controla. I segueix escalant, més lentament. Quan arribi a dalt la trobaré arraulida de fred i li oferiré un folre. Gestos senzills i familiars.

L'escenari és grandiós. Cortines d'aigua a tots els horitzons, la paret perfecta del Frare Gros, la verdor fosca i selvàtica d’alzines i teixos a les canals i als vessants i a peu de paret les taques vermelles i grogues de les blades. I nosaltres progressant aferrissadament per la placa buscant aquell canvi de pendent que anuncia el cim i on el llevant ens humitejarà la cara i l’ànima.

M'espero al fil de l'esperó. Les condicions pel primer de l'altra cordada són igualment exposades i potser necessitin una assegurança. En Joan emergeix del vuit i per un moment queda retallat sobre el fons del Bages. Va pujant poc a poc, amb compte.

Un ull de sol lluent i baix toca el cim del Frare. El cel és gris i descarrega cap als Cingles de Bertí i al Monestir. Aigua, llamps i trons. La llum i la grisor es fonen. Mentre la Marta surt del vuit de la paret un corb s’estabilitza a contravent del llevant.

Contemplem junts els Frares i les Agulles, un paisatge familiar, però sempre nou pels sentiments, perquè també es nova la llum d'aquesta tarda. Cada moment de plenitud viscuda és únic. No hi ha cap més presència humana que la nostra. Sóm habitants d'un paisatge virginal.

És així com vivim el sentiment ancestral de l'aventura?. De voler veure que hi ha darrera el turó o el cim?. La filosofia de vida de l'alpinista probablement no té cap finalitat existencial. Hi ha una força que ens empeny a viure així i que roman, fidel a la necessitat d'aventura en contacte amb grans espais buits on les persones compten molt. I també ens allunya de la vida en crisi permanent de sobreabundància, estrès i sensesentits.

Joan-Enric Vidal Farreny ho deixà escrit de manera clara i inequivoca (op. cit.), recreant una escalada als Picos de Europa, abans de la seva caiguda mortal al coulouir de Gaube, el vint-i-vuit de maig de 1976:

Els estrips de la boira que ja comença a embolcallar-nos, col•laboren en les meves divagacions. Sí; les coses no han canviat pas massa des que els dos aragonesos (3) van obrir aquests itinerari l'any 1962. La inutilitat material i les ganes de viure encara són les mateixes. Seria totalment absurd buscar una finalitat, un progrés, a tots els fenòmens d'aquesta vida. Els homes estem acostumats a exigir estabilitat i avantatges a totes les nostres activitats. Per què, doncs, les plantes de muntanya, colonitzadores d'ambients hostils, no viuen en indrets més confortables, des del punt de vista humà?. Segurament que deu haver-hi una resposta científica, però la realitat és aquesta.

Sembla que tinguem en compte la quantitat de vida i no la seva qualitat. L'escalador sempre ha estat un rebel, un home que va contra l'estabilitat d'una manera totalment estèril, però controlada. La persona que considera l'existència com una simple progressió de càrrecs que li permetin una estabilització i una seguretat més grans, no pot entendre mai la vida que cremem en cada pas difícil i en cada nit passada al ras. Com un ocell esquerp, com una ombra fugissera, com un esperit de contradicció, l'home es penja i s'enfila per les parets fosques, es baralla amb els borrallons de neu que l'empresonen, retroba l'agilitat perduda pròpia de l'isard o del gall fer, remou aquesta lluita tan antiga i necessària, oblidada per la nostre estirp després de moltes conquestes.

La muntanya és el meu reialme, deia G. Rebuffat i dalt del Bastó del Frare sembla que no pugui haver-hi cap més vida que aquesta. Davallem per les canals espesses i fosques i ben aviat apareixen el xivarri i l'esbojarrament.

Farem plans pel present mentre tornem a casa.

(1)- Els Frares Encantats és un dels cinc submasissos de la subdivisó orogràfica del massís de Montserrat d’alguns autors .

(2)- Fa referència al llibre pòstum de Joan-Enric Vidal Farreny DEL BRUC A L'EXTRAPLOM, Pub. Abad. de Montserrat, col. Llibre de Motxilla, 1978.

(3)-Fa referència a la via Rabadà-Navarro de la cara oest del Naranjo de Bulnes.

14-octubre-2001