Roques 1 i 2 d'en Semir. El Gerro i el Timbaler del Bruch (Montserrat).

Fotos: J. Carbonell i M. Vilaplana.

Fa molta estona que estic parat amb la cama esquerra al Timbaler i la dreta al Timbal, potser set o vuit minuts, molt  obert de cames. Haig de passar al Timbaler, però el pitó que hi he clavat i un alien groc, plegats, no em donen la confiança necessària. Segur que en Torras i en Nubiola en sabien més de pitonar. Si passo i em restableixo, les petites preses de la fissura no sé si em deixaran pujar. Potser he pujat massa amunt en ramonage. El pas es de cinquè però no sé si és aquest pas o els que hauré de fer després.

A sota, al coll de Dama,  en Pep i en Pito m’observen sense dir rés. Els passos d’escalada ens abstreuen del món, potser per això en fem. Recolzo el genoll esquerra a la paret per descarregar els bessons i asserenar-me. Fissura amunt no veig cap dels pitons que sé qui hi ha i quan hi pugi no em podré aturar per assegurar-me. Hagués pogut desgrimpar però no em va passar pel cap.

Clavo un altre pitó en un còdol calcari esquerdat i canta, però és molt curt. Però em decideix, aquesta és la qüestió, i finalment passo i em quedo quiet per captar la situació. 

Peus i mans toquen i informen: equilibri precari, just, és dret i la  fissura diagonal m’escup cap a la dreta. Les preses són petites i la roca bona. M’hauran de pujar els peus i si un falla les mans no aguantaran i els  pitons no ho sé. Pujo mig metre i mig més, les puntes dels gats a la fissura, les mans palpant-ne  el canto i una s’hi comença a tancar, pujo els peus i sento que no puc escalar de pressa però també que en tinc  necessitat: dilema de sentiments. Els millors escaladors no el deuen tenir pas aquest. Mig metre més  i....apareix una vella escarpa que surt un pam de la fissura. 

Hi passo la corda i d’una llambregada veig una uve  més amunt. Ara ja sé que hauré de posar alguns pitons, que sortiré de la fissura per passar sota el sostre i que a la panxa final, sobre el buit de la cara est, hi ha una xinxeta. Ara tot anirà bé.

El Timbaler del Bruch és l’esperó que tanca el cingle del Vermell del Xincarró per ponent i es pot pujar a peu al seu cim. A la cara sud hi te enganxada l’agulla del Timbal. Les vistes de les roques des del sud-est són de les que diuen escala’m!. Fora de les guies de Rodés i Labranya (1972) i Roig (1991), però presents a Barberà (Montserrat Pam a Pam,1977), aquestes roques han anat dormint el temps fent de talaia de la plana del Bruch. Les vaig conèixer fent la via Iván però en una època que pitonar no es feia. Cap company volia portar el martell excepte en Manel. 

Ara, al contrari, hi he anat per escalar i pitonar el segon llarg de la via Torras-Nubiola, una línia atrevida i estètica que escala la cara sud del Timbaler des del coll de Dama, batejat així per la cordada TN i ells sabran el perquè. Potser per un maniquí trobat als carrers de Barcelona un diumenge de matinada?.

El Timbal i el Timbaler, cara est, la Xemeneia Estorach i el perfil de sortida per la Torras-Nubiola.

 Al coll hi arribem per la magnífica xemeneia Estorach de la cara est, clàssica de quart i cinquè grau totalment desequipada però perfectament protegible. La línia resultant és bella, laboriosa i un pèl exposada: tres ingredients de pes per escalar-la. Després d’uns quants anys de deixar madurar el mini projecte, el tracte personal amb en Nubiola i en Torras m’ha fet decidir. I amb en Pep Carbonell i en Pito Costa ja som tres, a l’ombra de la cara est que ens refresca en aquest 14 de març calorós i meteorològicament estrany com tots els dies dels darrers mesos.

Progressem per la xemeneia posant una u i flotants fins al coll de Dama sense adormir-nos. Ara ve la tirada Torres-Nubiola i les expectatives són elevades. És difícil i laboriosa i es desenvolupa en un racó sever i imposant. La xemeneia, la fissura, pitonar-la, escalada combinada i el bellíssim tram final on l’escalador s’avoca al buit de la cara est amb la cama esquerra i mig cos dins de l’estreta xemeneia. 

Encara un pas difícil, clavar un pitó i posem peus al cim on trobem l’enorme “merlet” descrit a les ressenyes. Ens hi enfilem i fem un clic d’aquesta ascensió que no és una més,  sinó que és.  

I si el Timbaler és la Roca nº 2 d’en Semir, el Gerro és la nº 1, i la tenim al costat. És també una roca singular per la forma que el seu nom tant bé descriu. Una agulla amb una gran llastra que s’hi recolza pel sud, una enorme nansa. 

Provem la via dels tres germans Estorach però després d’escalats quinze metres baixem abandonant una u. El terreny és massa ingrat. I triem la via Normal (E. Mallafré, F. Blasi i Lincoln, 25-5-1941), que discorre, amb tot el sentit del món, escalant la xemeneia est que la Nansa fa amb el Gerro i que cal equipar, passem  sota la Nansa  i ens reunim còmodament a la cara sud aprofitant la reunió de l’aresta Bruch. I amunt per placa de IV+ atlètic on, a més dels bolts moderns, encara hi queda una vella escarpa amb una cadeneta, tot molt rovellat, que probablement lligava el pot de registre. 

  

  

Un dia pletòric d’amistat, exploració i petites aventures que recordarem per la seva singularitat i densitat històrica. 

Informació pràctica.

1) La xemeneia Estorach està desequipada però és ben protegible amb tascons i friends (fins al 3). Un pitó opcional. Reunió al coll de Dama (2 espits i alzines).

2) A la Torras-Nubiola hi ha 4 pitons i una xinxeta. Cal afegir friends i pitons (fissura de mal equipat amb flotants). Mireu la ressenya. A dalt no hi ha reunió i  cal assegurar-se a una alzina bastant separada de la sortida.

3) A la ressenya marca una xinxeta sobre la R1 a partir de la que es pot pujar al Timbal o al Timbaler. Probablament és la millor opció. Nosaltres vam sortir directament de la R1 cap a la fissura. Potser pujant al Timbal es pot rapelar i restablir-se a la fissura del Timbaler assegurant per dalt.

4) Descenc a peu per l’oest.

5) El Gerro VN. Línia lògica i evident. Comença a la cara ets de l'agulla escalant la xemeneia entre la Nansa i el Gerro (IV) i flanqueja al sud fins una repisa. Recte amunt fins al cim (IV+, bolts visibles). Ràpel pel nord (25m). Friends mitjans per la xemeneia.

Camins del Salt de la Nina i del Pas de l'Esfinx. Imatges d'una passejada en solitari.

El camí del Salt de la Nina  travessa  un dels racons menys trepitjats del Montserrat. El  seu nom deriva de les roques del Salt de la Nina,  que coronen la llisa paret nord dels Ecos. 

 Parets llises i camins verticals amunt i cingles als peus. El camí del Salt de la Nina. 

Des del coll del Miracle els Frares s'allunyen a mesura que caminem cap a l'est per la maroma del Salt de la Nina.

   

Aprofita una ampla feixa arbrada i horitzontal que des del coll del Miracle, ressegueix la muralla d’Ecos cap a l’est, passant  per la font del Miracle i permet accedir a les vies de la paret o pujar fins a dalt de la carena, sortint  a un collet innominat entre l’Eco Superior  i l’agulla Lluís Estassen. Malgrat  que el pas és bo, el camí travessa clapes sense vegetació de terra solta causades per   les esllavissades de les pluges del 2000.

La llarga feixa arbrada del Salt de la Nina. La vegetació, tossuda, s'hi arrapa.

Abans, arribats al final de la paret,  continuava creuant l’arraconada de  l’Hort de Malany, solcada pel  torrent principal que desaigua  aquesta zona  d’Ecos, i s’enfilava bruscament  primer a l’est i després al sud per una canal dreta i equipada i sortia a la carena entre el Camell dels Ecos i l’Eco Superior . Els aiguats del 2000 van destruir aquest camí. Actualment no sé si es practicable.

Posteriorment algú va arreglar la pujada des de l’Hort de Malany fins dalt però per un nou itinerari més a l’oest  que arriba a la carena i surt al coll entre els Ecos i l’agulla Lluís Estassen. Al Vèrtex, en Jordi Pedret ens proposa un magnífic itinerari circular -(http://www.feec.cat/el-salt-de-la-nina-i-el-pas-de-lesfinx),  pel Salt de la Nina  i torna al coll del Miracle, pel camí del Pas de l’Esfinx, resseguint tot el vessant sud dels Ecos. El resultat és una caminada-grimpada difícil,  molt ben equipada però apte només per muntanyencs.

Creuem l'antiga torrentera de l'Hort de Malany, malmesa pels despreniments.

Mirant amunt remuntant la canal  s'endevina el collet. Les pluges del 2000 

van erosionar tot el sol deixant al descobert la roca nua.

 Mirant avall, cap a l'Hort de Malany. 

Al collet, l'agulla Lluís Estasen s'avoca al precipici.  Va ser batejada fa anys per Josep Mª Torras.

Un cop al coll esmentat es pot arrodonir la pujada amb l’escalada de l’aresta Bruchs de l’agulla Lluís Estassen, molt fàcil (III i un pas de IV per superar el cap). Hi ha una reunió equipada al peu del cap i un parabolt amb mallón al cim per baixar-lo per la mateixa via (ràpel de 15 m). L’escalada en solo presenta exposició a la  desgrimpada.  

Escalant l'aresta Bruchs es domina el vessant sud d'Ecos.

L'Esfinx, vigilant.

L'escalador solitari al cim de l'agulla Lluís Estassen.

El contrast entre l’ombra, la vegetació i les parets i canals  vertiginoses del nord contrasta amb l’assolellat vessant sud, esplèndid mirador de totes les roques d’Ecos i d’Agulles. Un itinerari molt recomanable.

El Cilindre enmig del bosc conglomeràtic.

El camí del Pas de l'Esfinx, pintat i fitat, és fàcil però travessa moltes llastres de còdols solts. Ens acosta al grup d'agulles dels Aurons i domina Frares i Agulles.