Són molt els aperturistes que han obert vies a
Monserrat fins ara. Diverses generacions d’escaladors en els darrers 90 anys
han trepitjat els inacabables racons
d’aquesta muntanya singular buscant nous camins per arribar al cim dels seus monòlits,
parets i roques. La collita, excel·lent. Un número de vies, encara indeterminat, entre 4.000 i 5.000, en un massís tan petit que es pot travessar a peu pel
seu eix major oest-est en cinc o sis hores. Els comentaris sobren.
Llum de tarda als Flautats des del Cavall.
Els motius, són nombrosos, esportius i culturals. Però personalment el
que més ens interessa ara és l’emocional,
malgrat que també l’origen de Montserrat, ara ben conegut, sortirà explicat aquí
properament.
Montserrat és un món en si
mateix, una illa, una invenció de la fantasia enmig de la zona més poblada i antropitzada
de Catalunya. I te tots els ingredients
per ser-ho: és petit i te límits perfectament definits. Te portes que cal
creuar per passar d’un escenari
massa i mal urbanitzat a un altre
on no costa imaginar la natura d’abans de la auto-consciència humana. Solitud,
silenci, forts pendents, selva mediterrània que cansa, cingles incontestables,
camins perdedors.
Malgrat les currues de
senderistes del camí de Sant Geroni, dels peregrins de totes les religions i
ètnies que viuen al seu voltant i els tours
operators de Barcelona-posa’t- guapa.
Només cal creuar el pas del Francès, el pas de la Portella, deixar enrera
Sant Benet o el camí de les ermites. Avocar-te a la paret o abrigar-te del vent
en qualsevol bretxa. Separats per capes d’alzines, ens agrada sentir les veus dels habitants temporals que caminen o
escalen.
Coll entre la Flama i el Flautat Gran, La roca del Moro Joan i l'Elefant.
Una zona poc freqüentada pels montserratins
és la dels Flautats, la cua del sub-massìs NE de la Tebaida. Roca mediocre i
llastres de descamació, itineraris
antics, ferro rovellat; terreny d’aventura. Però del peu de la Cara de la Vella
al cim de l’Elefant es desplega un itinerari singular que la majoria de montserratins
no han encadenat, la Travessia Integral dels Flautats (450m, VI+, A1,rev.
Vèrtex 52, pp. 53-55). Longitud, dificultat, exposició i compromís.
Però encara s’hi obren noves vies
com La Última Escarpia al Flautat
Gran (Lluís Soler i Remi Brescò, 1.10.2009) o la del
Duc a la Porra (Albert i Òscar Masó, 8.10.2005).
Mar de pedra de la primera tirada.
Hem repetit la Última..,
una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del
pedestal de La Flama fins a la bretxa de la paret N amb la Roca del Moro, un bon
mirador d’aquest vessant nord, i un segón llarg semiequipat de fissura de A1-A2 laboriós.
En Manel es baralla amb la segona tirada.
L'autor també s'hi baralla, vigilat per la Flama.
T2, flanqueix a R2, verticalitat i feina.
I una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta
secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada.
Picat sobre la R2 des del mur final.
Si queden
temps i ganes, podem encadenar el final de la travessia escalant el Fesolet i
la Cerdà-Pokorski o la AGP de l’Elefant. Arribats al cim tindrem tota la carena
dels Flautats sota els nostres peus.
Informació: L'aproximació és pel camí de la VN de la Mòmia i coll est de l'Elefant. Calen 8 pitons (uves petites i extraplans) i semàfor d'aliens.Descens a la bretxa del Fesolet (III) i desfent el cami de pujada.
Informació: L'aproximació és pel camí de la VN de la Mòmia i coll est de l'Elefant. Calen 8 pitons (uves petites i extraplans) i semàfor d'aliens.Descens a la bretxa del Fesolet (III) i desfent el cami de pujada.
Els Flautats, cortesía d'en Punsola (Agulletes Cròniques).
Ressenya de A. Ballart, modificada amb el material emplaçat a juliol de 2012.