divendres, 20 de juliol del 2012

Escalant al vessant nord dels Flautats (Tebaida): La Última Escàrpia.


Són molt  els aperturistes que han obert vies a Monserrat fins ara. Diverses generacions d’escaladors en els darrers 90 anys han trepitjat els inacabables  racons d’aquesta muntanya singular buscant nous camins per arribar al cim dels seus monòlits, parets i roques. La collita, excel·lent. Un número de vies, encara  indeterminat, entre  4.000 i 5.000, en un  massís tan petit que es pot travessar a peu pel seu eix major oest-est en cinc o sis hores. Els comentaris sobren.

Llum de tarda als Flautats des del Cavall.

Els motius, són nombrosos,  esportius i culturals. Però personalment el que més ens interessa ara  és l’emocional, malgrat que també l’origen de Montserrat, ara ben conegut, sortirà explicat aquí properament.

Montserrat és un món en si mateix, una illa, una invenció de la fantasia enmig de la zona més poblada i antropitzada de Catalunya. I  te tots els ingredients per ser-ho: és petit i te límits perfectament definits. Te portes que cal creuar per passar d’un escenari   massa  i mal urbanitzat a un altre on no costa imaginar la natura d’abans de la auto-consciència humana. Solitud, silenci, forts pendents, selva mediterrània que cansa, cingles incontestables, camins perdedors.  

Malgrat les currues de senderistes del camí de Sant Geroni, dels peregrins de totes les religions i ètnies que viuen al seu voltant i els tours operators de Barcelona-posa’t- guapa. 

Només cal creuar el pas del  Francès, el pas de la Portella, deixar enrera Sant Benet o el camí de les ermites. Avocar-te a la paret o abrigar-te del vent en qualsevol bretxa. Separats per capes d’alzines, ens agrada sentir les  veus dels habitants temporals que caminen o escalen.

Coll entre la Flama i el Flautat Gran, La roca del Moro Joan i l'Elefant.

Una zona poc freqüentada pels montserratins és la dels Flautats, la cua del sub-massìs NE de la Tebaida. Roca mediocre i llastres de descamació,  itineraris antics, ferro rovellat; terreny d’aventura. Però del peu de la Cara de la Vella al cim de l’Elefant es desplega un itinerari singular que la majoria de montserratins no han encadenat, la Travessia Integral dels Flautats (450m, VI+, A1,rev. Vèrtex 52, pp. 53-55). Longitud, dificultat, exposició i compromís.

Però encara s’hi obren noves vies com La Última Escarpia al Flautat Gran (Lluís  Soler i  Remi Brescò, 1.10.2009) o  la del Duc a la Porra (Albert i Òscar Masó, 8.10.2005). 


Mar de pedra de la primera tirada.

Hem repetit la Última.., una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del pedestal de La Flama fins a la bretxa de la paret N amb la Roca del Moro, un bon mirador d’aquest vessant nord, i un segón llarg semiequipat  de fissura de A1-A2 laboriós. 

En Manel es baralla amb la segona tirada.

L'autor també s'hi baralla, vigilat per la Flama.

T2, flanqueix a R2, verticalitat i feina.

I una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada. 

Picat sobre la R2 des del mur final.

Si queden temps i ganes, podem encadenar el final de la travessia escalant el Fesolet i la Cerdà-Pokorski o la AGP de l’Elefant. Arribats al cim tindrem tota la carena dels Flautats sota els nostres peus. 


Informació: L'aproximació és pel camí de la VN de la Mòmia i coll est de l'Elefant. Calen 8 pitons (uves petites i extraplans) i semàfor d'aliens.Descens a la bretxa del Fesolet (III) i desfent el cami de pujada.

Els Flautats, cortesía d'en Punsola (Agulletes Cròniques).

Ressenya de A. Ballart, modificada amb el material emplaçat a juliol de 2012.


diumenge, 8 de juliol del 2012

Escalades al Montgrí, escalades sobre el mar.



L'Iván i el barquer camí de la paret.

Entre mitjans i finals de juny hem escalat dues vies al massís de Montgrí,  als penya-segats que cauen a pic sobre la mar, entre L’Estartit i l’Escala. L’Ivan Ruiz ha set l’alma mater de les ascensions. 

Dues vies amb la mateixa bona calcària, la mateixa longitud, un grau poc diferent, el mateix paisatge, i la millor opció per anar a peu de via és, sens dubte, que t’hi porti una barca, cosa fàcil d’aconseguir. Però diferents en tot lo altre. Desembarcar a l’una és fàcil i a l’altre menys;  una totalment equipada, l’altre totalment desequipada, reunions incloses; la primera freqüentada i de moda, de  l’altre desconeixem les repeticions que hi ha, potser cap. De la via equipada al terreny d’aventura. L’una oberta al 2010, l’altre als anys 70. Estem parlant de la Intrèpida Sirena de la Punta del Milà i de l’Anglada-Cerdà de la Punta Ventosa.

El dia de la  Intrèpida Sirena feia un sol de festa i vam embarcar al port de l’Escala. Érem sis en dues cordades i a la via ni havia dues més. Però la via  és molt ràpida. Cinquè mantingut atlètic durant 100m i reunions en còmodes repises i equipada amb rings i ponts e roca llaçats. Passos variats de fissures i plaques I la guinda d’un sostre dalt de tot que fins i tot em va sortir en lliure.

Una cordada a la via.

Escalant la segona tirada.

L’Anglada-Cerdà és una via històrica, la primera del lloc, com tantes Anglades (+ Guillamón, Cerdà, Vergés, etc.). Resol els mateixos cent metres amb quatre llargs, els tres primers amb roca excel·lent. Cal destacar el segon, difícil de fer en lliure perquè només et queda una ma per pitonar i cal, i el tercer, en lliure, que transcorre per una immensa bauma tancada per un sostre que cal flanquejar íntegrament. Arribats aquí i atès que ens ha caigut la ressenya i una gavina se l'ha cruspit, obrim una variant per terreny compromès, pel grau i la roca, puntualment mediocre, i fem cim. 

La paret est de la punta Miledones.

Ressenya d'A. Ballart, modificada.


Al difícil díedre de la segona tirada.


Entrant a la tercera reunió

Terreny d’aventura gens fàcil. Dos estils, dues vivències, dos mons. Però a tots dos s’hi entra escalant.

Informació:

Per la Intrèpida Sirena,  la barca de  l’Alex, que lloga kaiacs Cala Montgó, ja sap el camí. Amb la ressenya n’hi ha prou.

Ressenya dels aperturistes.


Per l’Anglada-Cerdà informació exhaustiva a:




Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.