Cementiris 1.

Abans  els nens sovintejàvem els cementiris per aconseguir no sabíem què, allò que ara podem imaginar com  llibertat i joc, companyonia, descoberta i quietud temporal. Però potser perquè eren a llocs elevats i assolellats i lluny dels ulls adults. El cementiri de Vic era al nord, fora de la ciutat, dalt d’un turó baix i s’hi pujava  per un camí ample vorejat  de xipressos. De baix estant del camí es veia la porta negra de ferro forjat emmarcada per les fileres d’arbres i la pedra groga  de Folgueroles habitual en les esglésies i cases nobles de la ciutat.

Un dia, amb un amic que no recordo, ens vam ficar dins d’un enterrament que gairebé no tenia dol, darrera mateix de la sumptuosa  carrossa, i vam desfilar pel Passeig i pel carrer de Manlleu per agafar el carrer del Nord i els primers xipressos de la “costa” del cementiri. Els dos cavalls eren lluents i  negres com la vestimenta del seguici i duien plumeros negres i daurades corretges a joc amb el carruatge.  El record no te sentiments però m’imagino observat i actor d’un fet del que rés sabia perquè la mort m’era desconeguda. Però les rodes ressonen amb força sobre els adoquins. I no era pas un dia boirós com la gent creu que fa sempre a Vic sinó  càlid de principi d’estiu perquè no dúiem roba d’abric. La curiositat ens feia insaciables de tot allò que s’esdevenia al nostre món de comarca, potser la mida millor i més humana per créixer. Molts anys després mirava el meu fill quan es quedava immòbil a tocar de qualsevol taula de restaurant, com una estàtua, mirant fixament als comensals. I jo somreia. Ser en els llocs sense consciència és un tresor passatger de la infantesa.

Des del cementiri es dominava la Plana fins al Montseny, la barrera infranquejable cap al mar blau,  i des de la tàpia nord  a l’ombra, les muntanyes del Collsacabra i els Pirineus,  tant blancs els dies freds i secs.  Des del llindar de l’alta portalada, aquella línia subtil que limita els dos mons, es miràvem les amples avingudes, xipre i mausoleus, i la lletjor monotonia de les fileres de   nínxols.  Era un espai buit i silenciós, groc per la pedra i la sorra dels camins i d’aquest verd fosc pels xipressos. Avui el cementiri és molt cèntric i ha perdut aquella condició d’estar fora de la vila que tot cementiri hauria de mantenir. 

Abans de fer tenir consciència de la mort, jo havia  vist al meu avi mort al llit, el farmacèutic de la plaça,  i d’adolescent també  al seu fill, el meu oncle farmacèutic. Encara adolescent vaig començar a entendre la relació entre la mort i el dolor. Durant pocs  anys anàvem al cementiri el Dia de Difunts i aquella consciència va desaparèixer paulatinament del meu món durant anys. Quan va tornar, de la muntanya,  ja no va marxar més.  I després, com tothom, vaig ser sol·licitat per altres morts familiars i els seus enterraments  de fred als peus, olor de cera i silenci. I ara recordo un enterrament vist al cine,  en tot comparable al que el meu amic adolescent i jo vam participar. Es pla en picat que mostra tot el seguici caminant mentre un home del darrera amb un transistor a l’orella comenta el partit als qui l’acompanyen. Vet la  descoberta de  la formalitat social.

Amb tot això vull dir que el cementiri de Vic no tenia per mi  cap atractiu particular i amb el de Collserola  van ser els únics que vaig conèixer fins a la segona meitat dels setanta. Un dia d’estiu del 1979, durant una estada  a l’estranger amb un amic de militància hippie que el va dur fins a Suècia  i que jo havia  vaig  conegut a les trinxeres de Sant Climent de Sasebas,  vaig tenir una nova consciència de la mort. Una dimensió humana i necessària, potser estètica i filosòfica. Rondàvem per la   Bretanya amb els seus dòlmens i menhirs, les costes penya segades de granit rosa i  les  estepes de bruc. Un diumenge boirós  i de cel gris, amb les barques varades en baixamar, vam visitar un cementiri que era ple d’hortènsies rosades, sauló  i creus de granit. Tenia aquella llum i l’aïllament que només la boira dona quan el sol no és lluny. Hi havia quietud i silenci i una densa atmosfera d’espera, de temps aturat. 

El segon avís  va ser a Paris durant un desembre gris i congelat també dels setanta. Vaig retratar en blanc i negre al cementiri de Montmartre nevat. Jo ja era fotògraf  i una d’aquelles imatges ha tingut un paper important a la meva vida, va lligar per sempre cementiris i fotografia.

 El tercer i definitiu avís va venir de Georges  Brassens, de la cançó  La ballade des cimétireres, que recrea la vida d’un home que vivia perpètuament obsessionat per  posseir una tomba, memorial o làpida, creu o qualsevol altre bé mortuori, a tots i cadascun dels cementiris de Paris. Tot el seu oci transcorria  anant   de cementiri en cementiri mirant i comprant,  però no trobava rés en venda al cementiri de  Montparnasse, a quatre pas de sa maison, on va ser enterrat quan va morir. Mai he deixat de sentir agraïment per aquest home discret i incorrecte que va demanar ser enterrat a la platja de Sète per poder mirar  i disfrutar sempre més dels cossos mig nusos de les dones i la brisa mediterrània. Encara van passar anys fins que no vaig començar a retratar sistemàticament tots els cementiris que trobava  i  viatjant.

Així doncs, comento algunes  fotografies de cementiris  que he passejat llargament o, al contrari, que he vist passant amb cotxe i ni tant sols entrar-hi.  M’agrada molt visitar i passar temps als cementiris, primer per la pau i l’ordre que tant falta a l’home modern de ciutat, per l’estètica i per la fotografia. Amb el temps he trobat i llegit autors que han escrit i fotografiat sobre el tema i, realment, és un món.

Tornaré al meu  tiet farmacèutic, que en vida em  va iniciar al món dels bolets i dels fòssils. És plausible que unes poques vivències intenses marquin camins. En les hores immediates a la seva mort  jo era a la casa del dol,  al costat del taüt contemplant al tiet, potser més prim i  sense les seves ulleres de carei negre que eren la seva cara, entre els l’amunt i avall  de família i amics, soroll de plats i l remor del rosari. Amb això arriba el meu pare amb una màquina d’afaitar i afaitar al tiet mentre m’explica que els pèls segueixen després  de la mort. I així la recordo, a la cara del tiet. 

Muntanyes Akakus, Sàhara libià.

No hi ha terra sense cultura. Molts quilòmetres Sàhara endins dormim a la vora d’un cementiri de mitja dotzena de tombes de les que ho ignorem tot. La bellesa del paisatge nu i mineral i el silenci dels deserts les acompanya. 

Cementiri de Port Bou.

Ple hivern a l’Empordà on bufa una tramuntana violenta que penetra pels corredors d’aquest cementiri en terrases arrapat al vessant. No hi ha recer mentre contemplem les cabretes a mar obert. Només la imatge és plàcida. 

El trésor d’Atreu (Argòlida, Peloponès, Grècia).

Si el contemplem  des de la distància suficient per enqüadrar-lo en el paisatge, el trésor d’Atreu, o tomba d’Agamenón, és  un túmul de mida discreta totalment cobert per l’herba i les flors de la primavera sempre  precoç del Peloponès. La mirada baixa sense entrebancs per la plana d’oliveres fins al blau pur del golf Argòlic. Tot és d’una bellesa radiant. Però quan camines per l’avinguda que mena a l’entrada del túmul, sents damunt les espatlles el pes aclaparador del poder mil·lenari perdut, però la bellesa que va engendrar  persisteix.


Després hi entres i la foscor és absoluta. Poc a poc l’iris s’obre i des de la penombra enyores la llum perduda.