Cingles de Vilanova de Sau. Castell Bernat: directa Montserrat.

Introducció.

Els Cingles de Vilanova de Sau, de Tavertet i de l’Avenc, són frontera entre les Guilleries i el Collsacabra. Entre terres que s’allarguen cap al sud com si volguessin haver arribat a la Mediterrània, i cap al nord, formant els primers relleus pirinencs. Les Guilleries són relleus de l’antiga Serralada Herciniana, arrodonits i aplanats, de cims suaus i calmes (Pla de Mondois, Montseny, Pla de la Calma, etc). Al seu damunt s’hi recolzen  les més joves del Collsacabra, sediments del mar terciari, que formen  taules i, més al nord, arrugues del plegament Alpí que dona un relleu de serres,  balcons dels Pirineus. Dos paisatges naturals i culturals diferents que es relleven. I la vall de Sau és la porta d’un a l’altre.

 Esquema geològic que permet imaginar el passat geològic descrit. L’antiga serralada Herciniana  SH, erosionada (PN, peneplana o calma del Pla de Mondois)  i formada per granit i pissarres molt antigues (300ma.),  va ser recoberta per sediments molt més joves (60 ma.) fluvio-torrencials (cingle vermell 1), i costaners i marins  fossilífers (cingle gris 2). Visualitzem aquí una antiga línea de costa.

La vegetació de les Guilleries és l’alzinar mediterrani d’alzina i surera, pi pinyoner i d’Àlep i on abunda l’arboç, el bruc i la bruguerola. Al Collsacabra, més alt i humit vindrà el roure martinenc i el faig.

La selva d’alzinar mediterrani dalt del Castell Bernat.

Aquests cingles característics, sediments d’un pastís bicolor, tenen una  base vermella, de gresos silícics i  conglomerats de còdols de pissarra, granit i sílex, i un sostre de gresos grocs i calcàries amb fòssils marins.  L’erosió de l’antiga Serralada Herciniana, ara reduïda a Mondois i Montseny, va ser feta per torrents i rius arrossegant ingents quantitats de fang, sorra i còdols cap a la plana costanera i al mar. El canvi de color ens indica el pas del continent, solcat per torrents cabalosos i esporàdics a la costa arenosa i, finalment, a la plataforma marina. Tot plegat ens dibuixa un escenari costaner. El camí antic de La Riba a Tavertet ens porta a través del temps i dels paisatges d’aquests antic mar cada cop més profund i  guanyant terreny al sud per l’aixecament dels Pirineus. Milions d’anys després, l’erosió de la xarxa del Ter forma el paisatge actual.

Relleu característic de la cinglera vermella amb l’agulla El Barret d’en Riba (Tavertet).

Excursionisme i escalada.

 Als any cinquanta, els cingles i la vall de Sau, amb el poble i el pont romànic amb les parets de rerefons, eren un paisatge patrimonial i un referent d’aventura de la nostra infantesa i joventut. El gran riu que venia d’Ull de Ter, els boscos selvàtics i les cingleres, els fets i les llegendes de bandolers, un territori inabastable i  sever quan creuàvem el túnel de la Mina venint de la Plana.

El Castell Bernat entre la boira del de dalt de la cinglera.

Després, als seixanta del s XX va venir l’escalada i vam visitar  i explorar a peu de cingle buscant línies fins als cims de la paret i de les grans agulles o “castells”,  restes d’antigues línies de cinglera, petits “tepuis” vermells llargs i estrets, coronats per selva mediterrània. L’aproximació pel bosc era àrdua i esgarrinxadora. I després d’un dia d’escalada, l’aigua vermellosa s’escolava pel desaigua de la banyera.  Als cingles de l’oest es van obrir vies als Castells Bernat i Ampla i a la Canal i a la paret del Salt de la Minyona. La llegenda d’aquesta paret, freqüent  a les muntanyes, ens narrava l’experiència d’aquella noia piadosa d’un mas encinglerat que, sentint les campanes de Vilanova tot baixant a missa, es llençà cingles avall i la Verge la va sostenir fins al poble.

El primer llarg  de la Directa ha quedat obert (4-10-1964, Ramón Riera a dalt i Miquel Vilaplana).

El primer llarg des de la R1.

Escalada combinada sobre roca mediocre que ens va ensenyar bé i ens va deixar la petja dels espais poc humanitzats i les ganes d’aventura a la que ens hem mantingut fidels. Al 4 d’octubre de 1964, s’obre una nova via al Castell Bernat: la via Directa Montserrat. Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana, l’aconsegueixen en un sol atac d’un dia. El reequipament recent fet per escaladors d’Osona i de Barcelona, respectant una part del material antic conservat,  ofereix una escalada  segura en un paisatge feréstec i  poc freqüentat.

En Carbonell entrant a la R1.

La R1 des del segon llarg.

Quaranta sis anys després de la primera ascensió, camino amb en Pep Carbonell cap al peu del Castell Bernat entre bosc, cireretes d’arboç i castanyes en aquesta tardor de 2010, tot rememorant les nostres aventures de joventut. Arribats al peu de l’estreta  cara sud, al costat d’una gran fita, deixem les indicacions de voltar el Castell en sentit horari cap al coll nord  i voregem el vessant est per un camí transitable fins a peu de via on dos parabolts marquen l’entrada del díedre de la via Baden Powell, que la nostra segueix els primers metres.

En Miquel Vilaplana obrint L2 .

Material vell i nou al L2.

Fem l’escalada tranquil·lament, mirant aquí i allà i constatant la valentia pròpia de la joventut, necessària per fer escalades com aquesta en els anys que les vam fer. La primera tirada ressegueix un díedre que porta a una bona plataforma d’entrada delicada (V) on farem la R1. Després ens elevem  fins una savina i per repises i una bonica fissura bavaresa sortim a les terrasses finals.

En Miquel Vilaplana a la savina “agraïda” del L2 (1964 - 2010).

Deixant el material a terra caminem per selva tancada fins al cim, on gaudim finalment del sol i de la panoràmica sobre tot el territori.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix Antoni Anguera, Josep carbonell, Miquel Vilaplana i Manel Alcubierre dalt del cim després d'acabar la via (1964) .

Carbonell i Vilaplana al cim (2010).

Des del cim mirant als cingles cap a l’oest.

 Castanyes de les Guilleries.

Fem el ràpel i mentre tornem al cotxe collim castanyes. 

Característiques de la via (dades extretes de la guia “Osona Vertical” i de converses amb en Pep Vila). 

Oberta per Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana el 4-10-1964.

Aproximació: De Vic preneu la carretera a Vilanova de Sau. Passat el túnel de La Mina la carretera comença el descens cap a Vilanova. Trobareu a ma dreta una primera casa de pagès i, més avall un segona. Seguiu avall i aparqueu en una entrada de pista immediatament després d’un pont. Seguiu un camí a NE que puja a una carena i seguiu-la fins al peu del castell on hi arribeu pel sud (fita al peu).

Mapa d’aproximació (extret de la guia Osona Vertical de M. Pérez  i J. Vila, Ed. Unió Exc. Vic).

Ressenya d'en Pep Vila

 L’escalada discorre pel vessant nord-nordest,  en un paratge ombrívol i recollit, amb àmplies vistes cap al nord-est  i sud.

La via es fa en dues tirades (25 + 25), MD inf. (V, A₂). Equipament amb parabolts (reunions I via), pitons i pes. Cintes exprés i un camalot del 2 per la bavaresa (alliens petits útils, no imprescindibles). Des de la R2, dalt del Castell,  caminem  cap al sud pel bosc d’alzinar espès i farcit de falgueres fins  al cim,  clariana damunt la cara sud,  coronat per una pal  metàl·lic on hi havia hagut una senyera. Ampli panorama sobre el Collsacabra i les Guilleries.

Ràpel des d’un arbre (55 m,equipat) per l’esquerra orogràfica  de la via.