dilluns, 24 de gener del 2011

Al sol s’hi estava molt bé (Justel-Hita-Picazo, Torre Lleida).

Ai els cant de sirena quan estàs lligat de mans i peus enamorat de la Roca. La sirena és l’Iván i va dir que al sol s’estaria bé. Va ser cert del tot. És veritat que no vam trobar la cadena per passar el ressalt, camí del peu de via de la Justel-Hita-Picazo de la Torre Lleida. És veritat que hi havia una massa d’aire polar a 5000 hectopascals. És veritat que l’aire era molt sec. Tos això es veritat. I al sol, vam estar molt bé. Malgrat l’esforç de llevar-nos a les 6:30, érem a peu de via a les 11:15 i només vam parar vint minuts a Ponts.



L'Iván escalant la placa de la segona tirada.

Però vam escalar ràpid mentre fotografiava a l’Iván a la placa de la segona tirada. I vaig escalar la bavaresa de la tercera amb ganes, seguretat i decisió. Passem la primera feixa sense mirar als costats. Quinta tirada una mica perdedora. Sexta, quin flanqueig més fi. I el gran díedre de la setena. L’escalo com la tercera però és més llarga. Em concentro en les sensacions dels peus contra la roca i vaig pujant, un parabolt, poso un omega... i dos pitons que no es veien des de baix, un regal perquè no tinc ganes d'equipar.  Prenc el sol a la còmode repisa de la setena reunió. L’Iván es queixa de fred a les mans i em sorprèn. Jo he portat els aguants a totes les reunions. Ataca el vuitè, una mica marrano, passa un gran bloc, per dins, com diu la ressenya, no! Per fora. Te molt fred a les mans. Només són les dues i queden hores de llum. L’Iván arriba a la segona feixa i s’entafora dins de l’alzinar. És com un mico aquest noi.



Escalant la sisena tirada.

Em trec al guants tranquil·lament, desmunto la reunió i faig dos passos a la dreta, cap a l’ombra. De com, sobtadament, totes les frigories de l’aire sec em cauen  al cim com un cop de maça. Sento el fred a la pell i les mans em queden de fusta a partir del palmell. No m’agafo, no sento res a les mans, només pujo uns quintus verticals, em cortorssiono buscant totes les maneres de pujar sense mans. Ho aconsegueixo sense patir, només cal enganyar al cap. Hem de marxar  d’aquesta cambra frigorífica. Ens posem d’acord amb moviments de cap,  amb el barret a mig aire i el puro a la boca. I les ray-ban?. Caminem cap al sud. Trobem la instal·lació del ràpel i llisquem silenciosos per la tela d’aranya.



L'aire polar ve del pol.

És cert que sabíem que podríem sortir de la paret per la feixa. Hem disfrutat i ens hem fotut de fred. Al sol s’hi estava molt bé.

1 comentari:

  1. ben cert tal com ho expliques. En el moment que va marxar el sol va ser com si ens topessim amb una barrera de formigó que para en sec el ritme tan bo que dueim fins llavors...
    Va ser curiós i tot, en questió de segons passar de l'agradable escalfor del sol a tenir les mans completament insensibles... Tot i així, que nos quiten lo bailao, amb la tonteria varen fer mitja via, que no és poc...
    saludus

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.