Camins del Salt de la Nina i del Pas de l'Esfinx. Imatges d'una passejada en solitari.

El camí del Salt de la Nina  travessa  un dels racons menys trepitjats del Montserrat. El  seu nom deriva de les roques del Salt de la Nina,  que coronen la llisa paret nord dels Ecos. 

 Parets llises i camins verticals amunt i cingles als peus. El camí del Salt de la Nina. 

Des del coll del Miracle els Frares s'allunyen a mesura que caminem cap a l'est per la maroma del Salt de la Nina.

   

Aprofita una ampla feixa arbrada i horitzontal que des del coll del Miracle, ressegueix la muralla d’Ecos cap a l’est, passant  per la font del Miracle i permet accedir a les vies de la paret o pujar fins a dalt de la carena, sortint  a un collet innominat entre l’Eco Superior  i l’agulla Lluís Estassen. Malgrat  que el pas és bo, el camí travessa clapes sense vegetació de terra solta causades per   les esllavissades de les pluges del 2000.

La llarga feixa arbrada del Salt de la Nina. La vegetació, tossuda, s'hi arrapa.

Abans, arribats al final de la paret,  continuava creuant l’arraconada de  l’Hort de Malany, solcada pel  torrent principal que desaigua  aquesta zona  d’Ecos, i s’enfilava bruscament  primer a l’est i després al sud per una canal dreta i equipada i sortia a la carena entre el Camell dels Ecos i l’Eco Superior . Els aiguats del 2000 van destruir aquest camí. Actualment no sé si es practicable.

Posteriorment algú va arreglar la pujada des de l’Hort de Malany fins dalt però per un nou itinerari més a l’oest  que arriba a la carena i surt al coll entre els Ecos i l’agulla Lluís Estassen. Al Vèrtex, en Jordi Pedret ens proposa un magnífic itinerari circular -(http://www.feec.cat/el-salt-de-la-nina-i-el-pas-de-lesfinx),  pel Salt de la Nina  i torna al coll del Miracle, pel camí del Pas de l’Esfinx, resseguint tot el vessant sud dels Ecos. El resultat és una caminada-grimpada difícil,  molt ben equipada però apte només per muntanyencs.

Creuem l'antiga torrentera de l'Hort de Malany, malmesa pels despreniments.

Mirant amunt remuntant la canal  s'endevina el collet. Les pluges del 2000 

van erosionar tot el sol deixant al descobert la roca nua.

 Mirant avall, cap a l'Hort de Malany. 

Al collet, l'agulla Lluís Estasen s'avoca al precipici.  Va ser batejada fa anys per Josep Mª Torras.

Un cop al coll esmentat es pot arrodonir la pujada amb l’escalada de l’aresta Bruchs de l’agulla Lluís Estassen, molt fàcil (III i un pas de IV per superar el cap). Hi ha una reunió equipada al peu del cap i un parabolt amb mallón al cim per baixar-lo per la mateixa via (ràpel de 15 m). L’escalada en solo presenta exposició a la  desgrimpada.  

Escalant l'aresta Bruchs es domina el vessant sud d'Ecos.

L'Esfinx, vigilant.

L'escalador solitari al cim de l'agulla Lluís Estassen.

El contrast entre l’ombra, la vegetació i les parets i canals  vertiginoses del nord contrasta amb l’assolellat vessant sud, esplèndid mirador de totes les roques d’Ecos i d’Agulles. Un itinerari molt recomanable.

El Cilindre enmig del bosc conglomeràtic.

El camí del Pas de l'Esfinx, pintat i fitat, és fàcil però travessa moltes llastres de còdols solts. Ens acosta al grup d'agulles dels Aurons i domina Frares i Agulles.