Álvarez-Navarro-Ayats del Cap de Mort, Sant Antoni (Tabor, Montserrat)

Ressenya (Rodés & Labranya)

Cintes i xapes recuperables i semàfor. Descens en ràpel per la via (1x50m)

En la nostra habitual sortida setmanal avui escalarem, si es deixa, la via Álvarez-Navarro-Ayats del Cap de Mort a Sant Antoni (Tabor, Montserrat). Des del monestir la clàssica “boina” de boires ens amaguen les agulles, com tants dies càlids i humits de tardor, sobretot quan el vent vé de la mediterrània, aquesta piscina d’aigua calenta inconfesablament cobejada per la merkel. Estem mandrosos i humits i deixem que el giny mecànic anomenat “funicular” faci tot el gasto i aproximem per Gorros. La roca està entre humida i mullada però com que juguem a casa anem fent. El sud-oest bufa fort i en vol aigualir l’escalada pixant-se per tot arreu però som d'aquella terra de la que Pujol va dir: "si perdem.........perdrem Catalunya!", és a dir, de Vic i ja  està tot dit! 

Baixem uns metres pel cami que puja del Pla dels Ocells i als pocs metres el deixem per agafar el que voreja el vessant nord de la Vall Mala cap a la serra de les Lluernes. No veiem rès més que boira i aquelles gotes fredes penjades de les fulles de boix que cauen al clatell, entre la samarreta i la pell, que ens emocionen profundament. Mirem amb concentració zen la boira moguda pel vent i, si!, entre llàgrimes veiem una halus fosc i circular al cel que podria ser la “gran calavera” que volem escalar. Pugem una mica  i, efectivament, apareix la roca. A continuació hi ha un destrempament de panxa i el càstig del vent. 

Boira, vent  i humitat a la R1

Es respira un cert desànim i trec allò de “fem la primera tirada i si-de-cas ja baixarem, només és un IV, equipat (?)"  La via puja el pedestal pel sud-est fins arribar a sota d’una panxeta, perfectament visible a la ressenya adjunta, que passaré per l’esquerra. La roca és humida però encara no rellisca, poso l’alien vermell i trobo un espit. Passo la panxeta per on havia calculat i la placa s’ajeu lleugerament. Acompanyat de tres espits més arribo a la R1, dominada per l’imponent sostre del Cap. En Pep puja mentre els núvols que ens embolcallen començena disipar-se. El pedestal está envoltat per un coi de corda que deu ser la “ferrada” del Cap de Mort o això deia l’internet. Lo que s’ha de fer per guanyar-se la vida en temps de crisi.

Postura acadèmica de "cul penjant"

 Reunits, surto en lliure cap a l’esquerra a xapar un pont de roca i trobo un parabolt un pam per sota, requipament al canto! Flanqueix de IV+ cap la bauma de la R2 que em salto sense ni xapar-hi i entro en l’A3 que singularitza aquesta via. Veig que el reequipament contina i un curt flanqueix en A2 (4 pasos) i la linea ja tira de dret amunt i puja el cap fins al’ull esquerra de la calavera, A3e. És l’antiga R3, no reequipada, però la humitat de les cordes m’aconsella parar-me aquí i montar reunió (xapes recuperables) i també les ganes de asseure’m en aquest forat protegit del vent. 

Circ rus

En Pep va insultant l’humil amic fi-fi mentre puja (te alguns problemes de parella amb el fi-fi) i recupera el material. Quan arriba comença a sortir el sol i continua fent el tercer/darrer llarg, un A1 i després IV+ (un pas de V) molt bonic, dret i amb bona presa i passa molt més bé del que passaré jo després..

 Entrada a la R2

Durant tota la via ens vigila el Puntal de l'Albarda Castellana, per si de cas..

 En Pep barallant-se amb el fi-fi

 Les expansions de l'Alvarez

 Un ràpel de meyns de 50m ens deixa a peu de via

Som a dalt, finalment amb cel blau i la magnífica panoràmica del serrat de l’Albarda just al davant. Un ràpel espectacular de 50m pel mateix vessant ens deixa a les motxilles. Que més se li pot demanar a un matí?