Normandia i la 2a Guerra Mundial

Carme Artigas

Quan viatges per Normandia no pots ignorar la presència de la 2a Guerra Mundial i de la  petjada que,  en el paisatge i en els monuments i en general a tot arreu, va deixar la que va ser la batalla més important de totes les que es van desenvolupar a l’Europa Occidental, el desembarcament de Normandia.

A la Costa de Nacre, que va des de Barfleur fins a Le Havre, hi trobem les platges del Desembarcament, Utha Beach, Omaha Beach, Juno Beach… avui i fora de temporada solitàries i pacífiques de manera que res ens fa pensar en aquelles platges plenes de ferralla i de cadàvers que hem pogut veure en les fotos dels reporters que hi van ser presents. 

La platja de Omaha l'endemà del dia D 

La platja de Omaha avui solitària,  amb  marea alta

Restes del mur Atlàntic  prop de Etretat

En aquesta costa els alemanys van construir tot un seguit de defenses que es van anomenar “el mur atlàntic”, que resseguia els penya-segats que s’aixequen en la major part de la costa normanda uns 30 o 40 metres per sobre de les platges. Actualment, el punt més famós és La Pointe d’Hoc, un cab que s’endinsa al mar entre Omaha Beach i Utha Beach. Avui s’hi  poden veure les fortificacions que amb sis canons defensaven aquestes dues platges. Tot i que aquest lloc va ser bombardejat tan per la aviació com per la marina, fou el 2n batalló de Rangers que a costa de moltes pèrdues en vides humanes  va prendre possessió d’aquest cap després de escalar el penya-segat. Avui encara hi podem veure els forats produïts pels obusos.

Restes de les defenses alemanyes 
a la Pointe d’Oc

Vista des d’un búnquer a la Pointe d’Oc

Si ens allunyem de la costa i anem una mica terra endins hi trobem  els cementiris militars que acullen els caiguts en els primers dies de la batalla de Normandia. Malgrat que avui en dia aquests cementiris  s’han convertit en una atracció turística no ens deixa de corprendre la solitud, l’austeritat i el respecte que imposen aquests llocs. 

Cementiri americà sobre la platja de Omaha

Cementiri alemany

  

Tomba d’un corresponsal de guerra  
mort a la batalla de Normandia

Tomba d’un soldat alemany desconegut

Un recorregut pels pobles que estan a prop de les platges, ens descobreix els resultats dels bombardejos sobre les poblacions de Normandia. Totes les esglésies exposen fotos on es pot veure l’efecte destructor que va tenir aquesta batalla  sobre la població civil.

A la batalla de Normandia, que es va acabar quan els aliats varen entrar a Paris, hi van morir 100000 soldats aliats però en aquests dos mesos hi va haver-hi 20000 morts entre la població civil i 15000 més que van morir en els bombardejos previs al desembarcament.

La església de Saint Jean de Caen a l’actualitat

La mateixa església després de la batalla de Normandia 

Les ciutats de Normandia com St Lô, Caen, Le Havre, van quedar totalment destruïdes pels bombardejos  i per les batalles que després s’hi van lliurar. Algunes d’aquestes ciutats van ser preses pels paracaigudistes que els aliats van llençar la matinada del dia D rere les línies enemigues. La sèrie de televisió Band of Brothers ens fa reviure les vicissituds de la Easy Company després de ser llançada a la rereguarda i els podem seguir en els violents combats per la conquesta de ciutats com Carentan.

Soldats britànics a l’entrada de Caen

La “Easy Company” prop de Carentan. 

Foto:  The Telegraph

L’avanç, més lent del previst degut a la defensa acarnissada dels alemanys, va fer que algunes ciutats con St Lô fossin bombardejades durant 6 dies seguits abans de que els aliats poguessin entrar a la ciutat.

Els habitants de Normandia van assistir impotents a la destrucció de les seves ciutats per l’aviació aliada. Davant de la petició de Churchill de minimitzar els danys col·laterals, Roosvelt va contestar, - “És lamentable que l’operació impliqui pèrdues civils, però no tinc cap intenció d’imposar a l’acció militar cap restricció que pugui entorpir l’èxit de Ovelord (nom en clau del desembarcament) o augmentar els riscos de pèrdues per a les forces aliades”.

Tothom coneix la èpica del desembarcament o l’alegria que es va desfermar amb l’entrada dels aliats a París però les conseqüències de la batalla de Normandia sobre els seus habitants va ser silenciada i els mateixos que la van patir consideraven que aquest silenci era un preu a pagar per poder considerar-se aliats després  de que el govern de Vichy hagués col·laborat amb  el nazisme.

Quan els aliats van entrar a París, el pitjor per als habitants de Normandia estava per arribar. Aquell hivern el termòmetre va baixar fins a -17ºC i els normands no tenien res per menjar ni per escalfar-se i les seves cases estaven reduïdes a runes sense finestres ni portes.

La sensació d’abandó experimentada pels normands l’explica un testimoni en una reunió de supervivents en el 65è aniversari de la Batalla de Normandia “ Aquell hivern en una visita a París vaig descobrir una ciutat feliç amb els cafès plens de gent com si res no hagués passat. Vaig tornar plena de còlera; quan la guerra es va acabar la resta de francesos es van oblidar de nosaltres” 

A Amiens, una ciutat ja fora de Normandia i una mica al nord de Paris, dins del cementiri de la Madeleine, en un lloc oblidat, hi vam descobrir les tombes dels morts civils durant els bombardejos de la ciutat 

Per saber-ne més:  

http://www.lavanguardia.com/cultura/20091010/53801020040/la-historia-rescata-la-memoria-de-las-victimas-de-la-batalla-de-normandia.html

http://www.hislibris.com/el-dia-d-la-batalla-de-normandia-anthony-beevor/

çhttp://www.antonybeevor.com/

   

Escalar als Flautats

En Jordi assegurant a la G,E.E.B

Els  Flautats o Tubs de l’Orgue tenen llegenda negra pròpia, la de la qualitat mediocre i canviant de la roca i lo poc trepitjada que està per poder confiar-hi.  Roca mediocre i llastres de descamació,  itineraris antics, ferro rovellat; terreny d’aventura. Actualment són comptades les cordades que s’hi troben, normalment cap, però els Flautats  atresoren alguna de les  vies imprescindibles de Montserrat. Si Montserrat és un vaixell, els Flautats en són la proa i Agulles la popa o viceversa, i  és on les agulles baixen escalonadament a l’oest i el relleu es difumina amb l’entorn, o cau al Llobregat a l’est, 981 m per sota, fins a la Colònia Gomis de Monistrol.

La cordada Carreté-Rafa obrint la segona tirada de la via Bèlits a la Punxa (Fotos: Kildo Carreté)

Via Bèlits

Va ser un estiu de finals dels seixanta del  sXX que en Pep i jo vam quedar-hi lligats  després d’escalar la Punxa dels Flautats  per la via Bèlits (K. Carreté i A. Rafa i companys de suport, 15-11-1959). Eren temps en que els vigatans no hi anàvem sovint a Montserrat pels problemes de comunicació. Des d’aquella escalada hi hem  anat tornant però menys que a la resta del massís....



La Travessa Alta

... primer per fer diverses vegades la Travessa dels cims, potser l’itinerari  més repetit de la zona, una descoberta fàcil però d’amples panoràmiques pel qui la fa per primer cop, aquesta particular cresta que va des de la Cadireta de Flautats fins al Fesolet. Va ser escalat per primer cop per Lluís Estasen al 1922. Qui pugui iniciar-se en  l'escalada montserratina fent aquest itinerari serà afortunat. 

Un itinerari per portar als muntanyencs a descobrir Montserrat, assequible i aeri, amb passos de IV i ràpels

La Crisis Monetària

I a la Crisis Monetària (Urquiza J., González A., Martínez J. i Olmo J., 19-05-1984) vam poder comprovar la veracitat de la llegenda quan  escalava la segona tirada de segon. Transcripció del meu diari de 1/11/1997:

“Com el cap de setmana passat i l’anterior, llum agrisada al damunt de Montserrat, boires i tímides taques de tardor entre el verd uniforme de l’alzinar. Els cims dels Flautats romanen dins de la boira mentre pugem pel camí  de la canal del Pou del Gat. El meu company m’explica la dieta que està fent ara, la dels “blocs energètics” i jo agafo cireretes de pastor. Estem sols,  Montserrat està desert. Anem a la Crisis Monetària de la Cadireta, oberta per J. Olmo i companyia al 84. Em va explicar que l’havien obert en un dia sortint par dalt de nit i que només s’havia repetit tres o quatre vegades. Començo la primera tirada, un díedre de 45m semi-equipat amb pitons, 1 buril i sabines, molt interessant. A la segona tirada la via deixa el díedre a l’esquerra i entra en placa; en Manel s’hi baralla fent ziga-zaga pels quintos-més  i només troba tres burils. Al cap d’una hora i d’haver arrencat una presa de mà arriba a la segona reunió. Jo, mentrestant, he quedat encarcarat com un bacallà,  sec i congelat. Pujo com un robot, esquerp i desconcentrat. Arrenco una presa de ma enganyosament bona, que acabo de picar amb la ma per escoltar el so i volo. Ataco neguitós l’A² del sostre, equipat amb burils i haig de treure dos cops l’antena...collons!. I dues sortides en lliure cagat de por per la mediocritat de la roca. En Manel es  queixa que tiro pedrusca, que hi farem! La R3 és un plataforma selvàtica plena d’herba i amb una molsuda sabina, a 10 m del cim. Distensió nerviosa, pau i vista acollonant de la Nineta, La Carota i el Pebrot entre boires, ombra i silenci. Som al cim!”.  Desconec l’estat actual de l’equipament però la via és molt estètica i variada, recomanable.

En Manel al flanqueix de la segona tirada de la Bèlits, el segon tram de la Integral, un dels racons de més bellesa de tot el recorregut, cara nord ombrívola, buit perfecte

Travessia Integral dels Flautats

Però del peu de la Cara de la Vella al cim de  l'Elefant, es desplega un itinerari singular que la majoria de montserratins no han encadenat, la Travessia Integral dels Flautats (450m, VI+, A₁,rev. Vèrtex 52, p. 53-55). Longitud, dificultat, exposició i compromís d’una línia que petja el cim de totes les puntes. Encadena diverses vies, algunes de les quals es van obrir per fer el projecte. Belego i Araguz van obrir la cara nord de la Cara de la Vella. La integral segueix per la Bèlits de la Punxa, passa a la Porra i de la Porra a la base de la Cadireta amb dues tirolines enllaçades per un curt ràpel, per escalar finalment la cara est de la Cadireta en dues tirades difícils (A1e i 6ª). També amb en Manel, vam escalar-la al setembre de 1998.

Tirolina de la Punxa a la Porra..... 

   ...i de la Porra a la Cadireta   

   

És un itinerari molt especial i variat que transcorre en un escenari grandiós, primer ombrívol entre parets nord i bretxes culminant al cim de la Cadireta i després lluminós al sol de la tarda i romàntic a la llum del capvespre. Hi vam esmerçar 10 hores. Exigent i de concentració, amb escalada combinada i maniobres de tirolina. L’escalada de la Cadireta de Flautats va ser on vam haver de treballar més. La ressenya marcava V+ i A^e però calia sortir a pescar les expansions en lliure de i  ens va venir gran. Però vam passar sense més problemes amb l’antena Orbay SL d’en Manel. Després vam saber i no revelarem les fonts, que en Belego, alies “Burilego”,  un dels aperturistes de la Integral amb Martínez, Solé i Ibars al 1984, va tornar anys després per refer les dues tirades de la Cadireta obertes originalment en artificial. Era l’època de la irrupció de l’escalada esportiva i alguns buriladors van apujar el grau remenant les seves vies. 

Per més informació recomano la lectura de l’article citat abans,  “Les arestes serrades” (Josep Jané, Vèrtex 52, p. 53), on l’autor és crític amb  la remodelació de la via per adaptar-la a l’esportiva i, alhora, informa als possibles repetidors i dona una idea clara del seu caràcter.

La Última Escarpia

 Oberta per Lluís  Soler i  Remi Brescó, 1-10-2009, escala la solitària cara nord del Flautat Central. La vam repetir amb en Manel al juliol de 2012 i és una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del pedestal de La Flama  fins a la bretxa de la paret N amb la Roca del Moro, és un bon mirador d’aquest vessant nord, te una segona tirada semi-equipada  de fissura de A₁-A₂ entretinguda però segura (clavem pitons). I una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada. Podeu consultar informació a http://miquelvilaplana.blogspot.com.es/2012/07/escalant-al-vessant-nord-dels-flautats.html

      En Manel al  díedre difícil de L2                 

                                                                                      

   

L'agulla de la Flama remata el pesdestal del Flautat Central 

Desequipant L2

Aleix

En canvi, la Aleix a la Punxa (Oganya i Roca, 2002) no te singularitat, és una “aresta Buch” sense sorpreses, 

Les arestes sud dels Flautats entre les boires

ràpida i agradable d’escalar, amb vistes magnífiques a les agulles més properes. En un dia de novembre de 2012 i vam escalar-la  en dues cordades, Pep-Miquel i Miquel-Eulàlia,  que es perdien de vista l’una a l’altre pels llençols de boira que anaven creuant l’aresta i els fantasmes de pedra. I ens arrivàven encara amb somort, però iguals de greus i metàl·lics, els tocs de les campanes del monestir que fan vibrar la pedra.

La segona cordada a la primera tirada de l'Aleix

    Fantasmes de pedra

La G.E.E.B, una via imprescindible

I darrerament, a l’abril de 2013, hem escalat amb en Jordi la magnífica línia de la G.E.E.B a la Cadireta de Flautats (Fibla i altres, 1963), una via molt semblant a la Crisis Monetària, equipada amb pitons i restaurada amb bolts, que requereix tascons i friends fins al 2. Després de veure la ressenya i la crònica de l’Escalatroncs  la determinació que ja tenia és va fer irresistible i al matí del 12 d’abril ja estava escalant la primera tirada del magnífic díedre que forma la primera part de la via.

En Jordi a la primera tirada (V+ mantingut)

En Jordi a L2, ha canviat de fissura i escala, amagat del company i dominat pel sostre final

Dret i amb poca presa a la cama esquerra. Una tirada que cal anar-hi amb un company que no tingui la “síndrome de la primera tirada” per poder veure a qui li toca. En Jordi escala molt bé la segona, que deixa el díedre quan desploma i passa a la placa de la dreta per enllaçar amb un díedre-canal paral·lel.

Tercera Tirada, més difícil (6a+, 1 pas) però menys mantinguda

I ara, canvi d’escenari, passem al sol: l'esperò final que tanca la primera part de la via

Quarta tirada  (A1e)  que allarga i que en Jordi va provant d’alliberar

Entrant a la R4, sota el sostre final

Finalment rematem sense dificultat el sostret que tanca l’ascensió amb A2e i IV.








Era divendres i érem sols escalant a Flautats. Fem la travessa superior i, de la bretxa del Fesolet, baixem cap a La Mòmia i Sant Benet.

Arribo al refugi més tard que en Jordi  i, entre cervesa i guitarreix, l’Àngel ens parla del projecte de  fer un disc amb cançons pròpies. Un bon final per una magnífica jornada 

I al cim de l'Elefant

Arribats als cims per les diferents vies i si queden temps i ganes, podem encadenar el final de la travessia escalant el Fesolet i la Cerdà-Pokorski o la AGP de l’Elefant.

Des d’allà tindrem tota la carena dels Flautats sota els nostres peus delineada pel sol de ponent i veurem, a l’ombra, la menuda teulada de Sant Benet. Si busquem al voltant del cim trobarem un grafit que diu “USA 1948”  (?) curosament esculpida en un gran còdol d’arenisca vermella, un grafit que ens recorda els pioners.

Ressenya, amb agraïment als Escalatroncs:
(http://escalatroncs.wordpress.com/2012/06/10/geeb-cadireta-del-diable-flautats-montserrat/).

Alpinisme: una definició més

Tots els alpinistes ens hem interrogat sobre els mecanismes que ens tenen lligats a pujar i escalar muntanyes. I s’ha   assecat molta tinta buscant  respostes a tantes preguntes. Tots els llibres de literatura de la muntanya en donen.

L’Antonio G. Picazo va escriure "La alquimia del alpinismo" ed. de l'autor, 2008) filosofant sobre aquestes i altres preguntes de l’alpinisme, després d’haver llegit una ingent quantitat de llibres i articles.

Avui afegeixo una definició poc coneguda, cortesia d'un amic ilustrat,  que permet seguir marejant la neurona a tots aquells que en algun moment filosofem sobre el tema i, de retruc, sobre el quefer de la vida.

 Extret de "Diccionario de iconografía i simbología", Federico revilla, ed Cátedra Grandes Temas (Anaya), 7ª edició, Madrid 2010

Le Havre

Carme Artigas

Els dies 5 i 6 de Setembre del 1944 els aviadors de la R.A.F van bombardejar la ciutat ocupada de Le Havre. Va esser un dels pitjors bombardejos que va patir la ciutat. Feia tres mesos que els aliats havien desembarcat a les platges de Normandia i l’objectiu d’aquests bombardejos era facilitar el avançament de les tropes aliades cap el nord i l’est. El port de Le Havre, ple de combustible de les tropes del Tercer Reich, era vital per a l’estratègia alemanya. No era pas el primer bombardeig que patia la ciutat. Durant la guerra la ciutat va estar sotmesa a 132 bombardejos, 150 hectàrees van ser anorreades,  12.500 edificis  destruïts i el port arrasat, i varen morir 5.126 persones de les quals més de 2000 ho van fer el setembre d’aquest 1944. Quan el 12 de Setembre els aliats van entrar  a Le Havre varen trobar una ciutat en runes i 80.000 persones sense sostre. Le Havre havia estat la ciutat més bombardejada de França.

Del port de le Havre i del centre de la ciutat només en quedava un pilot de runes. La reconstrucció va ser encarregada l’any 1945  a August Perret  (1874-1954), un dels millors arquitectes francesos del secle XX.  Ell i una vintena d’alumnes seus van portar a terme la reconstrucció del centre de Le Havre. Perret no va voler reproduir l’antiga ciutat fundada per Francesc I  molt estimada pels seus habitants malgrat la seva insalubritat. L’ideal de Perret es pot resumir en la seva frase “ El que jo vull es fer quelcom de nou i durable”. Per tant Le Havre es va convertir en un terreny d’experimentació de noves tècniques de fabricació i estandarització de materials.  

Aquest arquitecte, adscrit a un moviment anomenat “Classicisme estructural” s’inspirava en el classicisme francès. Va planificar el centre de Le Havre seguint un model de retícula d’illes de cases quadrades de 100 per 100 m amb edificis que tenien una alçada de no més de 5 pisos, deixant espais generosos entre mig i amb algun “edifici torre” de tant en tant que trencava la monotonia. El material més utilitzat va ser el formigó, que Perret trobava més bell que qualsevol pedra natural. El elements que utilitzava eren columnes, capitells i cornises que al ser fabricades en sèrie abaratien i simplificaven la construcció.

Aquesta reconstrucció avantguardista no va pas estar exempta de polèmica entre els habitants de Le Havre que enyoraven la seva antiga ciutat. Finalment l’any 2005 el conjunt de la ciutat reconstruïda va ser inscrita al patrimoni de la Humanitat.

Després de dues dures reconversions industrials durant els anys 80 i 90, Le Havre es prepara per diversificar els seus recursos atraient visitats i fomentant el turisme.

La reacció del visitant quan  arriba a la ciutat és en certa manera contradictòria. En principi les estructures creades per Perret i els seus alumnes provoquen una certa prevenció degut a la seva racionalitat i aparent monotonia reforçada per la presencia constant del formigó, però un cop t’hi submergeixes t’envaeix una sensació de confort pels volums que t’envolten i és llavors quan comences a apreciar la bellesa de les construccions i la monotonia desapareix quan perceps la diversitat de textures i la quantitat de matisos de color que pot prendre el formigó.     

El port de le Havre, destruït totalment al final de la 2a Guerra Mundial, és avui el segon port de França després de Marsella en volum de mercaderies.

Le Havre és el port més occidental de l’Europa continental, fet que li dona una preeminència sobre altres ports europeus en el transport de contenidors.

Estructures del port.

Tot i sent el segon port de França, Le Havre no ha estat exempt de reestructuracions. Avui les grans sitges estan buides i el transport de cereals s’ha traslladat a Rouen.

Des del mar podem veure com de tant en tant sobresurten del entramat de la ciutat les torres dissenyades per Perret.

La torre de vigilància del port competeix amb la torre de l’església de Saint Joseph ideada per Perret com homenatge a totes les víctimes de la 2a Guerra Mundial.

La llum del matí entra per les vidrieres multicolors inundant Saint Joseph d’una llum irreal. 

La racionalitat i els espais oberts dominen el centre de la ciutat reconstruïda.

La parisenca rue de Rivoli va ser l’inspiració de Perret quan va utilitzar els porxos.

Els espais intercanviables i la llum que entra per obertures verticals son les característiques del disseny dels apartaments ideats per Perret.

L’higiene era una de les preocupacions del arquitecte i per això el bany era la peça central del apartament.

El color rosat d’aquesta torre és una mostra de les tonalitats que pot prendre el formigó.

El projecte de l’ajuntament de Le Havre no va estar exempt de polèmica. El resultat va ser una modificació pactada del original que va projectar Perret.

Detall de la façana de l’ajuntament on hi podem apreciar una columna i el seu corresponent capitell.

Llum de capvespre sobre el port i l’estuari del Sena.

La mateixa llum encén les torres de Saint  Joseph i de l’ajuntament que sobresurten de la retícula de la ciutat.

Quadre intitulat  “Impression, soleil levant”,   pintat per Monet al port de Le Havre el 1872. El títol va batejar  tot un corrent artístic, l’impressionisme. El blau clar dels cels, els núvols i la llum de Normandia van ser un dels paisatges preferits dels pintors impressionistes.