Escalada i Reflexions des dels Frares Encantats de Montserrat.

La Cristina, en Joan i la Marta

al llençol de l'Aresta Ribes.

A l’octubre de 2001 varem escalar l’Aresta Ribes del Bastó del Frare envoltats per les darreres tempestes de calor de l’any. Aquest és l’escrit que vaig fer en arribar a casa i que ara he recuperat.

En Joan i la Marta a la penúltima reunió.

Al matí el cel era clar, però ja anunciava la grisor que ha anat venint del mar. Sóc dalt d’un turonet al pàrquing de Frares (1) intentant integrar-me al paisatge. Els meus companys trigaran i assegut de cara a la paret nord ressegueixo cada fissura i cada sostre, cada díedre i cada placa. El dia és gris i espurnejant. Els verds resplendeixen mentre mastego romaní i em relaxo. Procuro buscar la pau interior i l’harmonia amb aquest entorn que tan conec i estimo.

La tardor ja fa anys que m'inquieta i aquesta d’ara, com sempre, em sembla que més que l'anterior. Però la sensació enganyosa durarà el temps de consultar els meus escrits de tardors anteriors -abans sí que nevava, abans plovia mes, etc. Mentre espero miro el bruc i l'extraplom (2).

El dia és excitant per la via, l'esperó Ribes del Bastó del Frare, però sobretot per la companyia, la Marta, la Cristina i en Joan.

Mai m’he encordat amb una dona d’igual a igual. I no conec la Cristina i estic encuriosit. Hi ha poques dones escaladores i menys que passin al davant. Si la meva companya d’avui és d’aquest grupet potser descobriré que l’escalada i el gènere tenen poca relació. I així serà.

Finalment són aquí i provo de trencar el gel des de la meva timidesa de mascle beta. Costa una mica quan veus que són joves, maques i esbojarrades. Una confusa explicació -la Cristina s’ha adormit però ens ho hem passat pipa, em diu que l’hora d’espera ha valgut la pena. Són noies de pagès, country girls vitals i galte-vermelles. Pugem a pas viu i deixem enrere les ferides encara obertes al camí per l'aiguat del juny del 2000.

El cel continua gris i humit. Un cop situats a la segona reunió comença la magnífica placa de IV, V i V+ de la via. És un plaer escalar-la i hi he tingut molt bones vibracions. La roca és bona i l’equipament vell. La Cristina diu que no hem d'escalar buscant l'assegurança sinó de pujar sense pensar-hi i xapar en arribar-hi. I és veritat que un cop visualitzo la propera, em concentro en escalar bé, amb flexibilitat, sense sobretensió, còmodament, progressant amb regularitat, sentint la seguretat que donen el cos i la ment lliures d’ansietat. La Cristina escala molt bé, gens esbojarradament i els llargs van caient compartint reunions amb la Marta i en Joan que pugen darrera nostre.

Som a un llarg del cim i comencen a caure gotes mentre la meva companya l’escala i la roca es mulla. Pitona sota us sostret i hi posa alliens i arriba a l’únic seguro posat, un estèreo de burils. Surt i escala els 30 m no protegibles de IV i III de roca mullada i descomposta. Parla de la por que sent però que tant bé controla. I segueix escalant, més lentament. Quan arribi a dalt la trobaré arraulida de fred i li oferiré un folre. Gestos senzills i familiars.

L'escenari és grandiós. Cortines d'aigua a tots els horitzons, la paret perfecta del Frare Gros, la verdor fosca i selvàtica d’alzines i teixos a les canals i als vessants i a peu de paret les taques vermelles i grogues de les blades. I nosaltres progressant aferrissadament per la placa buscant aquell canvi de pendent que anuncia el cim i on el llevant ens humitejarà la cara i l’ànima.

M'espero al fil de l'esperó. Les condicions pel primer de l'altra cordada són igualment exposades i potser necessitin una assegurança. En Joan emergeix del vuit i per un moment queda retallat sobre el fons del Bages. Va pujant poc a poc, amb compte.

Un ull de sol lluent i baix toca el cim del Frare. El cel és gris i descarrega cap als Cingles de Bertí i al Monestir. Aigua, llamps i trons. La llum i la grisor es fonen. Mentre la Marta surt del vuit de la paret un corb s’estabilitza a contravent del llevant.

Contemplem junts els Frares i les Agulles, un paisatge familiar, però sempre nou pels sentiments, perquè també es nova la llum d'aquesta tarda. Cada moment de plenitud viscuda és únic. No hi ha cap més presència humana que la nostra. Sóm habitants d'un paisatge virginal.

És així com vivim el sentiment ancestral de l'aventura?. De voler veure que hi ha darrera el turó o el cim?. La filosofia de vida de l'alpinista probablement no té cap finalitat existencial. Hi ha una força que ens empeny a viure així i que roman, fidel a la necessitat d'aventura en contacte amb grans espais buits on les persones compten molt. I també ens allunya de la vida en crisi permanent de sobreabundància, estrès i sensesentits.

Joan-Enric Vidal Farreny ho deixà escrit de manera clara i inequivoca (op. cit.), recreant una escalada als Picos de Europa, abans de la seva caiguda mortal al coulouir de Gaube, el vint-i-vuit de maig de 1976:

Els estrips de la boira que ja comença a embolcallar-nos, col•laboren en les meves divagacions. Sí; les coses no han canviat pas massa des que els dos aragonesos (3) van obrir aquests itinerari l'any 1962. La inutilitat material i les ganes de viure encara són les mateixes. Seria totalment absurd buscar una finalitat, un progrés, a tots els fenòmens d'aquesta vida. Els homes estem acostumats a exigir estabilitat i avantatges a totes les nostres activitats. Per què, doncs, les plantes de muntanya, colonitzadores d'ambients hostils, no viuen en indrets més confortables, des del punt de vista humà?. Segurament que deu haver-hi una resposta científica, però la realitat és aquesta.

Sembla que tinguem en compte la quantitat de vida i no la seva qualitat. L'escalador sempre ha estat un rebel, un home que va contra l'estabilitat d'una manera totalment estèril, però controlada. La persona que considera l'existència com una simple progressió de càrrecs que li permetin una estabilització i una seguretat més grans, no pot entendre mai la vida que cremem en cada pas difícil i en cada nit passada al ras. Com un ocell esquerp, com una ombra fugissera, com un esperit de contradicció, l'home es penja i s'enfila per les parets fosques, es baralla amb els borrallons de neu que l'empresonen, retroba l'agilitat perduda pròpia de l'isard o del gall fer, remou aquesta lluita tan antiga i necessària, oblidada per la nostre estirp després de moltes conquestes.

La muntanya és el meu reialme, deia G. Rebuffat i dalt del Bastó del Frare sembla que no pugui haver-hi cap més vida que aquesta. Davallem per les canals espesses i fosques i ben aviat apareixen el xivarri i l'esbojarrament.

Farem plans pel present mentre tornem a casa.

(1)- Els Frares Encantats és un dels cinc submasissos de la subdivisó orogràfica del massís de Montserrat d’alguns autors .

(2)- Fa referència al llibre pòstum de Joan-Enric Vidal Farreny DEL BRUC A L'EXTRAPLOM, Pub. Abad. de Montserrat, col. Llibre de Motxilla, 1978.

(3)-Fa referència a la via Rabadà-Navarro de la cara oest del Naranjo de Bulnes.

14-octubre-2001