La Pedriza del Manzanares. Geologia i escalada

 Geologia 

 La caminada ens endinsa en un paisatge màgic...

Molts han set els anys que he tingut La Pedriza al cap. Una obsessió moderada m'anava rosegant. Finalment, a principis de setembre d’aquest 2011, l’ Iván i jo arribem a Manzanares el Real disposats a rebre el bateig  pedrizero. Poca broma.

Grans taffoni al Pájaro.

La Pedriza de Manzanares és un petit massís granític al nord de  Madrid ciutat que pertany al Sistema Central Ibèric i més concretament, al vessant meridional de Cuerda Larga (serra de Guadarrama). Es situa sobre mateix del poble de Manzanares el Real, punt de partida  d’excursions i escalades. Precisament per la seva mida  i curta aproximació s’hi por caminar i escalar varies vies en un dia.

Un pilancón (cassoleta) a mig fer, amb desaigua,  al cim del Pájaro.

Sense ser únic,  és un relleu proper i excepcional de modelat sobre granit de la mateixa manera que Montserrat ho és sobre conglomerat. Efectivament, a la Pedriza hi ha un exuberant desenvolupament  de totes les formes de modelat en granit, a totes les escales (de centímetre a quilòmetre), i originades en les diverses situacions climàtiques dels darrers mil·lennis. Parlem de canchos, pilancones, canalones (o estrias), taffoni, viseras, setas, i thors (denominació internacional)..., entre les més importants.  Ara bé, les formes actuals només representen el final d’una llarga història que va començar amb la formació de la roca fa 340 Ma (milions d’anys) abans d’ara.

El sistema de fractures ha afavorit l'encaixament de les aigües d'escorriment que alteren, arenitzen i arrosseguen el material alterat formant un laberíntic sistema de camins.

L'acumulació de canchos  fa túnels, una de les formes habituals de La Pedriza.

El granit comença la seva formació a la base de l’escorça terrestre dels continents, a 35 km de fondària mitjana. Allà baix, les condicions termodinàmiques fonen roques antigues que donen magmes àcids, és a dir,  rics en sílice (SiO₂), procedents fonamentalment de la fusió de quars i feldspats i que es mantenen confinats. En un  context  de processos d’aixecament de noves muntanyes de plegament (orogènia), aquests magmes poden evolucionar cap a noves roques.  Això passa en els límits de plaques tectòniques continentals que xoquen entre si (obducció de plaques)  després d’haver engolit per subducció la placa oceànica que les separava, com el cas de Índia contra Euràssia (Himàlaia) o Ibèria contra Euràssia (Pirineus). En aquest context de  col·lisió tectònica, les roques de l’escorça són sotmeses a esforços brutals que les deformen a totes les escales (fractures i plecs de microscòpics a quilomètrics). Aquells magmes profunds confinats  poden ascendir per l’escorça aprofitant les fractures, però lentament, a escala de milers o milions d’anys,  cosa que els refreda i descomprimeix. El descens d’aquests dos paràmetres per sota del punt de fusió de les roques originals, desencadena  la  formació de cristalls en el sí del magma i acaba amb la consolidació total i la formació del granit.

Aquest és el cas del magmatisme de La Pedriza, associat a la formació de la gran cadena Varisca europea, també dita Herciniana, durant el Carbonífer (Paleozoic), al voltant de 340 Ma. El nous relleus van aparèixer en diversos llocs de l’actual Europa. Tor el sòcol ibèric està format per cadena varisca erosionada: és el  Massís Ibèric. Durant la seva formació, enormes volums de magmes àcids  van migrar cap a zones més superficials de l’escorça obrint-se camí a través de esquerdes però sense assolir la superfície. El resultat fou l’emplaçament d’una ingent quantitat de cossos granítics intrusius, sovint quilomètrics, dins de roques més superficials i fredes. Els trobem repartits per gairebé tota la geografia peninsular i avui els observem en superfície gràcies a l’erosió posterior de volums també ingent de roques. Són els granits gallecs, portuguesos, castellans,  pirinencs, bètics i costerocatalans.

I això només fou el començament. Si algu és pregunta com és que encara  hi ha tantes muntanyes a Ibèria direm que una orogènia més moderna, dita alpina, va aixecar novament el relleu i deixem-ho per un altre dia.


 Actualment, més de tres-cents milions i mig  d’anys després, podem admirar i gaudir de les runes d’aquella potent serralada varisca també en les humils proporcions del relleus de La Pedriza. Però aquest fil  geohistòric és massa llarg d'estirar aqui. En el lligam adjunt hi trobareu un Pdf que guiarà als més curiosos cap a un passat temporal incommensurable a escala humana. És divulgatiu però rigorós i es pot llegir per parts. No hi ha excusa.

http://www.igme.es/internet/patrimonio/descargas/IGME_excursi%C3%B3n_Pedriza_2009.pdf

Escalada.

El Pájaro. Via clàssica de la cara sud.

El Pájaro. Formes de blocs, thors (blocs sobreposats resultants de l'erosió de formes majors) i el dom del Pàjaro amb "l'ocell" parat al cim, entre núvols i clarianes. 

El càmping El Ortigal, a Manzanares (el Real), és d’estètica neorealista. El acampadors de parcel·la llogada, habituals de molts anys, s’hi  han construït una segona residència a tocar de Madrid, fent petites ampliacions tipus patckwork. Hi ha un fort ambient de barri, algun somier vell, hortets i bon veïnatge. Les converses familiars del vespre no tenen desperdici.

Lligat des de sempre al V+/A i tenint en compte que som forasters, haig de triar una via clàssica,  de III o IV, garantia d’escalada estètica i  per anar entrant. Podria ser a la Paret de Santillana però fa calor i te l’aproximació llarga.

Optem per anar al Pájaro a veure la pinta que té i sortim de Canto Cochino caminant per "la autopista". La caminada ens endinsa en un paisatge màgic fet de grans bloc arrodonits, canchos, sols o amuntegats i entre els arbres veiem les carenes fetes de doms de noms tan familiars com  Peña Sirio, Cancho de los Muertos, El Yelmo,.... El bosc de pi i xiprer i més amunt de roure atlàntic és net i te un sotabosc magre d’estepes, ginebrons i bruc florit. Remuntem el fort pendent final per corriol laberíntic entre blocs, túnels i llastres. I una hora llarga  més tard som al peu del dom del Pájaro.

La cara sud sembla molt fàcil, rampes fisurades, però una antiga ressenya “com les d’abans”,  que marca la dificultat dels passos de cada llarg ens avisa que n'hi ha  de V+. La via es veu neta d'asseguraces i una llumeta vermella s’encén en algun lloc del meu cap.

Ressenya extreta de "Tot escalant a la Pedriza del Manzanares, de Joan Enric Farreny (Vèrtex 3-4, 1975).

L'Iván escalant les fissures de la "X".

Fa un dia humit i ennuvolat amb clarianes que cap a la tarda portarà pluja. D’Iván ataca la primera tirada, la placa “del Jaboncillo” i aviat ha d’escalar de veritat. Empalma els dos primers llargs (ressenyes actuals o els tres primers de la nostra, més antiga), escala el difícil tram en “X”, cinquè  pedriser i ha d’equipar tota la tirada. 

De segon em costa fer els moviments que aquestes fissures exigeixen, de força i decisió, fent oposicions de mans i peus noves per mi. Som a una reunió equivocada a 6 m a l’esquerra de la nostra via. Surto travessant un esperó i flanquejo per una placa dreta i llissa fent A0-Dülfer descarat amb la corda i...m’aguanto bé. 

A la Pedriza, geologia i escalada es complementen. Al fons una formació de canalons (estrias)

Un cop a la via, empalmo els dos llargs següents. Reunió sota la “fissura corbada” de A1-6b forçat. Com abans no he trobat cap assegurança però les excel·lents fissures permeten una protecció bona (IV-IV+). La entrada a la reunió és, com a mínim, de V de bota dura, mare de Déu...

Entrada a la reunió sota la fissura en arc (IV, ja!, ja!).

Però anem escalant millor, ens hi anem trobant. La fissura corba té, caram!, dos pitons, i es pot afegir el que calgui. Al final del llarg apareixen les primeres setas, sortints o protuberàncies de roca resistent a l’erosió que tenen forma de bolet. Són un  merlets insuperables. Solen estar en línia perquè son parts de una beta única i si pugen amunt ja tens el llarg “equipat”. Ens queden dues tirades que fem per una variant directa farcida de setas fins al cim.

Reunió de seta (homologació U.I.I.A) i (a sota) assegurança de seta.

Un cim molt singular. Quan el cap deixa l’escalada i els ulls miren, quedem embadalits per les extravagants formes que ens envolten i que mai havíem vist enlloc. El cel és de plom i bufa un aire humit que diu: anorac!, a principis de setembre.

Vista de la majoria de formes d'erosió clàssiques del modelat granític reunides en un espai reduït.

Festegem la nostra primera Pedriza, que segur que no serà la última,  i un ràpel de 20m pel N-NE ens deixa al peu d’una bretxa. La creuem i  baixem pel  vessant oest fins al peu de via. Tornant, passem pel peu del Tolo, un gran cancho que segons la guia de Las 100 mejores escalades de la zona centro, és el còdol més gran d’Europa.

El Tolo, el canto más grande de...

Informació.

El Pájaro, via de la Cara sud. Oberta per Teógenes Diaz, Juan B. Mato i Ángel Tresaco (1935).190m, V+, 2 pitons a la via  i reunions equipades amb parabolts. Portar tascons, aliens  i friends fins al 3.