Introducció.
Montserrat te moltes vies poc repetides d’interès indubtable.Són fàcils, velles, amagades, exposades o simplement desconegudes per la majoria, malgrat que totes han estat ressenyades i publicades.
Si tenen llibre registre, -la informació ha trobat altres camins, veurem que les ascensions hi són infreqüents, a vegades una cada deu anys, sempre fetes per amants de descobrir racons. Són escalades modestes que criden a l’exploració i el resultat és molt gratificant. Tornem havent escalat i portant sensacions de llocs nous i de panoràmiques que no tenim a la memòria ni a l’arxiu fotogràfic.I això és que hem fet alguns dies de finals de primavera.
Vista de Frares Oest des del cim del Gendarme amb el petit Carquinyoli al centre de la muralla.
Les noves guies, com la d’Agulles d’en Joan Miquel Dalmau ara, i la d’en Dani Brugarolas de Frares fa pocs anys, ens ajuden a la seva redescoberta. En escalar-les ens sentim al costat dels aperturistes fent els seus gestos i assumim, quan cal, la seva valentia. Pitonar, falcar, esgarrinxar, trobar -la canal, el cami, la via, son verbs habituals.
Agulles.
El Martell, via Normal (IV).
Situats al coll nord del Martell, entre aquesta agulla i la Saca Gran, baixem lleugerament a l’est i escalem a l'esquerra sota l’ombra d’alzines fins una repisa
que ens permet accedir a l’ampla l’aresta est. S’escala en una sola tirada de 30m. Sota el cap final hi ha dos ponts de pedra equipats. Es poden posar aliens i un universal. Descens rapelant al coll nord. Restituïm el llibre registre al cim amb caixa nova.
Del cim del Carbassó i d'esquerra a dreta, Pedestal del Martell, Martell, Miranda de les Bohigues, Mirador de la Miranda, Boteruda i Gep Llarg.
El Carbassó, via Normal (denominació Barberà 1977; no apareix a la guia Dalmau, A1-IV).
Via interessant d’una única tirada de 25m que puja pel vessant nord i que cal equipar (només un pitó de via). Aprofita una fissura horitzontal que cal abastar (pas esqueneta o V) on comença un A1 en flanqueix cap a la dreta (2-3 claus) i després amunt amb aliens petits i mitjans (roca mediocre). S’arriba a un pitó i es surt en lliure de IV fins una savina sota una repisa on pugem (IV). S’escala el cap de l'agulla per roca excel·lent i de presa grossa (IV). Ràpel pel vessant nord.
Panoràmica a nord-est des del cim del Carbassó.
Miranda de les Bohigues, A2-V. Carrizosa-Càmara (cara oest).
Aquesta Miranda te una marcada fissura-diedre molt visible des de la carena de les Portelles. L'havia vist moltes vegades amb ganes. Finalment, en Nandi Salas me'n va parlar i vaig entendre que, malgrat ser curta, calia picar. Efectivament cal i ens ha donat una bon mati d’artificial (A2) equipat només amb vuit burils on cal pitonar i posar estris (uves i universals, tascons, aliens i friends fins al 2). El millor accés al selvàtic peu de via, és pujar a la Miranda i rapelar la via (equipat).
La marcada fissura a la cara oest de la Miranda de les Bohigues.
Comença per una placa on cal anar a caçar el primer dels cinc burils que la resolen a cins metres de terra (V) i permeten l’entrada a la fissura. És desplomada i neta de material. S'escala equipant a gust i porta a un lliure d’equilibri fins a una savina morta però molt ferma (IV+), on crec que s’hi feia la R1 (una xinxeta visible).
Arribada a la sabina seca.
Es continua amunt en lliure o A1 (3 burils) i lliure (V) fins a un ferma associació de ginebró i alzina on es pot fer reunió, o continuar fins al cim (IV). En total 45m. Els burils estan en bon estat.
Lliure delicat a la sortida del primer tram d'artificial (V).
Darrers metres de la via.
El Setrill, V. Normal (esperó NE, III, un pas de IV).
La monolítica i massissa cara sud del Setrill, ben visible des de ponent, es popular per vies com la Ful de Sac i la Salvador Álava: 100 m de IV a V+ amb algun A0 ocasional i equipament en bon estat. Al vessant nord la Via Normal és un bon exemple d’escalada típicament montserratina, exposada, semiequipada fàcil.
El primer a la R1.
Ressegueix l’esperó que forma la cara est amb la canal herbosa nord. La primera tirada puja a l’esquerra de les alzines més baixes de l'esperó i apunta a la R1 sobre una llastra molt visible (III, 1 espit, merlets).
L'esperó NE del Setrill.
La segona tirada puja recte amunt amb lleugera tendència a la dreta , passa a l’esquerra del ràpel i escala el cap de l’Agulla (20m, III i IV, 1 espit). Descens que comença desgrimpant (II) fins a les savines del ràpel de 35 m pel vessant nord.
Frares Encantats: tres escalades encadenades.
El Caputxó d’en Semir, via Normal (III).
El Caputxó d'en Semir s'avoca a la pared nord.
Aquesta modesta agulla ret homenatge a Ramón de Semir, autor del mapa topogràfic de Montserrat (1949), de referència obligada i on Semir va numerar totes les agulles del massís amb entitat pròpia, usat encara pels escaladors. És un mirador extraordinari de Frares Oest i de les agulles amagades sobre el Portell Estret (Ànec, Contrafort de l'Ànec, El Gendarme, l'Agulla del Cingle i La d'en Cassola).
La curta i fàcil escalada del Caputxó.
El Gendarme i la seva bretxa oest des del peu del Caputxó d'en Semir.
El Gendarme, via del Collet o Directa (sortida variant Cassanelles, A1 equipat, IV).
Situats al peu de l’aresta Bruchs de l’Agulla Sens Nom, resseguim la base de la seva paret est que ens portarà a un coll-clariana al peu de la seva l’aresta nord.
Aquest coll ampla i pla cau pel nord a una canal selvàtica on al bell mig hi destaca l’Agulla del Cingle, que deixarem a la dreta, envoltada de grans blocs caiguts i enmig d’una vegetació exuberant i avocada al buit de la canal, i de ben segur una de les agulles menys escalades de Montserrat (Brugaroles, Daniel).
L'Agulla del Cingle a l'ombra contra el fons il·luminat de la paret est de la canal.
La passarem per l'oest, tocant a l'Agulla d’en Passola i caminant al nord entre vegetació fins a la bretxa entre La d’en Passola i El Gendarme (10 min). Els darrers metres de caminada són penjats sobre la canal però les alzines permeten passar amb seguretat.
Comencem l'escalada des de la mateixa bretxa amb un pas d’esqueneta o un pitó ample per caçar el primer buril dels quatre que ens porten sota el cap del Gendarme (A1e, 15m).
Deixar la directa i flanquejar a la dreta per cornisa fàcil (IV), cap a la intensa llum de la penjada l’aresta Bruchs i escalar-la fins al cim, sempre amb bona roca (IV, 20m)
A1 de buril a la Directa
Després del flanqueix escalem l'aresta Bruchs...
D'una sola tirada molt variada petjem un cim singular, amb vista singular del Caputxó d’en Semir i de Frares Oest. Salvatge i amb ambient. Afegim la nostra signatura a la d'exploradors incansables com els germans Masó i el Paca.
Agulla d’en Passola, V. Aresta Bruchs (D+, un pas de V).
Aresta Bruchs més difícil que les seves veïnes de l’Ànec i de la Sens Nom, ha restat pràcticament intocada, amb poques expansions (Brugarolas, Daniel, 2002). Plaquetes, aliens i un pitó (opcional) ens donaran seguretat en els 40m d’ aquesta via poc repetida, amb molt bona roca i dificultat i exposició assequibles però on cal escalar relaxat.
Començant l'aresta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada