Muntanya / Viatges: Retalls dolomítics.

Darrerament hem tingut l'avinentesa de freqüentar les Dolomites a l'hivern i a la tardor. Llargues esquiades amb dies clars i fred sever o amb boires i clarianes, quan les parets es deixen veure de tant en tant. I també amb nevades intenses que cobreixen cadascuna de les agulles dels avets amb estrelles de sis puntes.

Pujant al Piz Boé (3.152m) amb les primeres neus de setembre i amb el rerafons dels Grups de Sella (dr.) i Sassolungo (esq.).

El Ciampac tapa parcialment els 1000m de la cara sud de La Marmolada.

L'alerç, espècie adaptada a l'alçada, és la única conífera caducifòlia d'Europa.

Pujar a la Marmolada té un segell especial. Un niu de gralles dominat per la vertiginosa cresta carregada de neu que uneix les puntes. L'esquiador queda totalment envoltat pels cims dolomítics, els grans noms, Civetta, Pelmo, Tofanes, Sella, Sassolungo, Cattinacio-Rosëngarten, Delago, Vajolet... Un petit museu fa imaginar el front de la Primera Guerra Mundial, amb els soldats vivint en forats prop del cim, cada bàndol en un vessant, amb el fred i un esforç físic i mental duríssim, escalant cap a la cresta en atacs planificats per defensar o conquerir la Forcella V, entre les cotes Q3065m i Q3153m.

Els potents contraforts del vessant nord de la Marmolada davant del Gran Vernel.

Després llisquem els dos mil metres de desnivell per la cara nord. Els sentim les cames i ens aturem a contemplar les majestuoses parets on es va experimentar tot per anular la gravetat, l'escalada moderna, el sisè grau. Les llegendes i fantasies de tants escaladors que somnien en escalar-les. Les pregones canals fetes pel lliscar de les aigües mil·lenàries sobre la soluble dolomita, ara plenes de neu i gel. I continuem lliscant ingràvids i silenciosos arran de parets i entre els arbres.

L'alerç (Larix decidua) vestit de tardor.

A la tardor el color daurat del boscos d'alerç dona a les muntanyes un nou paisatge. Murs i pilars retallats pel sol de la tarda, agulles gegantines, històries viscudes per tantes generacions d'arrapicatori.

Làpida in memoriam a l'ermita de Sassulungo (passo Sella).

Epopeies de guies i clients com la ressenyada al passo Sella on una làpida de marbre blanc al mur d'una esglesiola diminuta ens porta dins d'una furiosa tempesta sulla vetta del Sassolungo. Hem arribat quan la primera nevada de setembre ja cobreix les muntanyes i les fa més altes, resplendents i inviolables.

Tomba del cementiri de San Ziprien-San Ciprianno.

Baixant cap a la plana del Po visitem cementiris alpins que recorden el patiment de les terribles guerres del segle XX. Cada poble amb els seus morts, germans, parents, amics. Seguim les aigües i a mesura que baixem s'obren més i més prats de dall i deixem enrere les muntanyes i els nombrosos castells que havien controlat les rutes d’aquesta zona dels Alps.

Cementiri de Tiers.

Vicenza. Villa Capra, "La Rotonda". Palladio 1556-1571.

La ciutat vella de Vicenza desplega tota la mandra del bon viure provincià en el posat de la gent ben vestida i desenfeinada que espera l’hora de dinar als cafès. Ens prenem temps per passejar les vil·les de Pal·ladi, escampades pels voltants i pels els seus jardins en nivells. Elevades sobre minsos turons, són el centre d'un ordre social antic, des de on l'esguard domina les dependències, les terres, el poble i el territori.