Caminades curtes pels Ports de Beceit i el delta de l’Ebre.

El nostre lligam amb  les terres catalanes  del sud, Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Matarranya i  Montsant, ve de lluny, de família.  Fa més de trenta-cinc anys que de manera intermitent baixem a l’Ampolla i, des d’allí, explorem, caminem i escalem aquestes terres amb les que s'ha creat un sòlid lligam . 

La plana deltaica  segada, a principis d'octure. El talús del fons marca el limit del delta  amb la terra ferma. Al rerafons i el Montsià.

Els coneixedors del Port, massís dels Ports de Beceit i de Tortosa, en parlen sempre amb superlatius perquè n’estan enamorats, com nosaltres ho estem de Montserrat. Són excursionistes de Tortosa i rodalies, amants i exploradors incansables. Des de la primera i llegendària guia i mapes  dels Ports de  la UEC, les publicacions s’han anat amuntegant damunt la taula: guies excursionistes, de BTT, d’escalada i naturalistes. Malgrat això, la gran majoria de muntanyencs coneixen només superficialment el massís. Probablement, els Ports siguim el territori menys freqüentat i  salvatge  de Catalunya, un gran patrimoni natural.

Us  proposem tres excursions curtes pel delta de l’Ebre a la zona del Garxal (garxal: zona plana d’aigua salobre o aiguamoll, relligada al sistema deltaic), pel Port i per l’esplendorosa  plana al·luvial del curs final de l'Ebre, a Xerta.

1 – La plana deltaica.

Caminar, més que pedalar, per dins del delta de l’Ebre és, en si mateix, una activitat singular. Perquè la bicicleta és un medi massa veloç per contemplar exhaustivament aquest paisatge aparentment tant igual però ple de diversitat en els detalls. Amb el sol de primera hora o el de posta, els minúsculs relleus sobresurten de la plana deltaica i sembles acabats de fer, primigenis. En aquestes hores i segons l’estació de l’any, els camps inundats reflecteixen el cel. Quan l’arròs despunta i creix  la gama de verds canvia subtilment i a l’estiu es torna groc. 

Contemplant la sega de l'arroç.

És al setembre que es cull i durant uns pocs dies l’activitat és febril. Al vespre, quan cau el dia, les grans màquines recol·lectores encenen els llums i pasturen tots els arroçars com animals antediluvians.

La plana deltaica és plena de límits: vials, sèquies i camins elevats entre camps.

El paisatge manté la seva ruralitat pels camps d’arròs i la “caseta” d’eines amb l’era ombrejada per un bon plàtan o garrofer. Aquesta construcció  és habitable  de temporada, sobretot abans, quan l'anada al tros es feia sense cotxe,  i  respon a unes poques tipologies arquitectòniques. Després hi ha les sèquies de tota mida i els vials, carreteres, pistes i finalment els  camins aixecats pels marges emergits que separen dos camps. Moltes fileres de grans pollancres  delimiten el territori i el paisatge. També hi ha els pobles, que han crescut però són de cases baixes i no trenquen la horitzontalitat del paisatge. El teló de fons cap a terra són les muntanyes, curosament distribuïdes per una ma sabia: El Montsià al sud-est, el Port a l’oest i la serra de Vandellós al nord-est. La plana, les muntanyes i, naturalment, el mar. El gra, els aiguamolls i la bonança del clima atrauen un bon nombre d’espècies d’aus migratòries i les seves depredadore,s que s’ajunten a l’ecosistema humanitzat del riu, canals  i  camps.

Una caseta excepcionalment maca i cuidada, que sempre visitem.

A més d’aquest tipus de paisatge “de dins”, hi ha les platges i les dunes amb la seva vegetació adaptada a la sorra i a la salinitat, les extenses llacunes d’aigua dolça voltades  i ocultes a la vista pel cinturó de canyar, les boques i els llits antics abandonats pel riu fa dècades o segles, els fars i, sobretot, l’Ebre, el gran riu del sec país mediterrani, el corrent lent però cabalós, com un  mar segur entre ribes, sempre igual i canviant. Seguir-lo des de les muntanyes costaneres per la plana al·luvial i pel delta fins a la boca és entendre la cultura de l’aigua, tant és que sigui  caminant, en barca, en bicicleta o en cotxe.

A la banya del Trabucador hi ha el far homònim, sempre solitari.

Les platges són de sorra fina i l'anar i venir de l'aigua hi modela  formes centimètriques  efìmeres.

La salicòrnia o herba salada és una herba anual i   suculenta molt comú a les platges mediterrànies que creix sense competència gràcies a la seva adaptació a sols molt salins.

Els aiguamolls i les llacunes dolces sovint es conecten al mar per canals explotats per a la pesca. L'abundància de canyes fa que no siguin visibles a peu pla.

Si deixeu de banda els punts més visitats tant  pels del país com pels ecoturístes, us trobareu sols. Un  bon mapa serà essencial per situarse en la xarxa de vials tallats ara aquí ara allà per les cèquies. 

La recent inauguració d’un  pont que relliga Deltebre (La Cava i Jesús i Maria) amb Sant Jaume d’Enveja ha canviat la comunicació entre el dalt i el baix que es feia amb els passos de barca. Quan hi passàvem fèiem parlar al barquer de quan era un  jove ciclista professional que havia provat fortuna al Giro d’Itàlia. O de l’estraperlo de l’arròs a la postguerra, d’aquells que se’n van enriquir i que encara ara són a la boca de la gent, convenientment odiats i retratats, sobretot si han caigut en desgràcia. Un món per ficcionar.

De Riumar o del Garxal a la Gola de l’Ebre. Informació pràctica.

La gola de l’Ebre és un paratge magnífic i fàcil d’assolir per dos llocs diferents que es poden complementar amb mig dia i fer-hi còmodes  caminades de durada variable. El primer és caminar des de la platja de la urbanització de Riumar cap al sud fins que la platja desapareix i els aiguamolls del Garxal associats a la gola del riu no ens deixen continuar. 

Barres de sorra camí de la gola de l'Ebre per la platja de Riumar. 

En aquest trajecte es pot observar de lluny  el creixement i emersió de barres de sorra subaqüàtiques,  que es formen pel mateix mecanisme que les dunes subaèries. La seva formació ve afavorida per la poca fondària de la plana deltaica submergida.  En règim de creixement deltaic, quan el riu aporta més sediments que no pas s'emporten els corrents marins litorals, són aquestes barres les que construeixen la plana deltaica, com les barres o banyes del Fangar i del Trabucador. Des de fa anys, els nombrosos embassaments al llarg del curs del riu han retingut  el sediments i la plana deltaica està en retrocès. 

Planta de salicòrnia.

Vegetació adaptada a les condicions de les dunes costaneres i sedimentació de closques de mol·luscs bivalves.

Caminant pel costat de l’aigua podrem observar el cordó de dunes litorals i la seva vegetació específica d’espècies de llargues arrels adaptades a l’anar i venir del vent i de la salinitat. Separen la platja  de les extensions d’aigua soma i salobrosa dels  Garxals Gran i Petit.

El segon surt del pàrquing de la riba esquerra de l'Ebre (vegeu mapa i enllaç) i arriba a l'interessantíssim mirador el Zigurat, elevat vint metres per sobre del Delta i de la gola de l'Ebre. És el millos punt d'observació del Parc Natural.

El mirador del Zigurat permet elevarse sobre la gola del riu.

http://www20.gencat.cat/docs/parcsnaturals/Home/Delta%20de%20lEbre/Novetats/Itinerari%20ciclista/ruta.pdf

2 – Ports de Beseit: el Pic de Marturi.

L’aspror i la solitud del Port són un bon contrapunt a la placidesa de la plana deltaica. La garriga i la vegetació arbustiva dels antics alzinar cremats i humanitzats d’aquestes muntanyes  demanen camins  marcats i una bona dosi d’orientació. Al sud-est del Mont Caro es pot pujar al bassis (abeurador) de Marturi i al pic homònim (1.292m). Des del cim estant es domina un paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió de la pluja que carstifica el pais calcari i dels torrents de règim episòdic i salvatge propi del clima meditarrani. 

Paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió càsrtica i torrencial.

Cap al sud i sud-est l’ampla vall del curs baix de l’Ebre amb els seus tarongers. Portell dels Ports.

Cap al nord, la vista es perd en el mar de valls i carenes sense fi on  la serralades Costanera i Ibèrica en sobreposen. Paisatge calcari i càrstic ple de rascler, coves i avencs on tot punxa o talla, la roca i les plantes.

Accedim  en cotxe al Portell dels Ports des de Roquetes per la carretera d’Alfara de Carles, que deixem a la dreta per seguir la retolació del parc natural dels Ports de Beceit i de Tortosa. Deixem el Portell enrere així com les cases i el restaurant, sempre en direcció SE fins al pàrquing-pícnic de les Avellanes, amb taules i font, on deixem el cotxe. Prenem un camí que remunta el vessant sud de la serra del Boix,  fins a la font i bassis de Marturi (30minuts). D’aquí prenem un camí a l’esquerra que primer de pla i després amunt (fites) ens portarà a la carena de Marturi. Des d’allí i mirant a mar  veurem el cingle de calcària gris de la Mola del Boix a la nostra dreta i seguirem la carena a l’esquerra fins el modest cim de Marturi (1 hora). 

Ample panorama sobre els Ports i els seus cims, fàcilment identificables amb el mapa. De baixada pel mateix camí, entrem a la cova de les Avellanes.

La mola del Boix.

La cova de les Avellanes.

3 – Xerta: les ribes i els Canal de l’Ebre.

I encara un altre contrapunt. Caminar des del poble de Xerta cap al sud fent un itinerari circular per les riba dreta  del Canal de la Dreta de l’Ebre, creuar-lo per la primera comporta, desfer el camí per la riba esquerra, passant de llarg el poble fins a la presa l’Assut. Allí veurem el naixement dels canals de la Dreta i de l’Esquerra, gràcies a aquesta construcció àrab que permet  la irrigació de la baixa plana al·luvial de l’Ebre i del seu delta. L’itinerari es pot modificar i adaptar-lo a qualsevol durada.

 Caminem envoltats de  taronjers amb les sínies antigues que pujaven l'aigua del canal al camp.

 Remontem ara la riva esquerra del canal per fora del poble.

Més amunt el cami passa entre dues aigües, amb el riu a la dreta en el sentit de la marxa. 

Sortim de la plaça de l’església de Xerta amb el seu grup des  jubilats fent-la petar i on un enregistrador de cabal ens recorda la ira del riu. Si considerem que el cabal està amidat des del terra de la plaça de l'esglèsia és fàcil imaginar la dimensió de les grans crescudes del riu. La construcció dels embassaments va permetre controlar aquests episodis devastadors.

Fem aquesta caminada a mig mati d’un dia gris i plàcid de principis de juny. A Xerta hi ha pau i silenci. Sortim cap al sud  per l’ample camí de la riba dreta badant l’aigua i l’skyline del poble del que sobresurt el campanar. El mur del canal està entapissat d’algues filamentoses verdes i pardes mogudes  pel corrent lent i plàcid.  

Sortim de Xerta aigües avall. El Port tanca l'horitzó.

Ja ben fora del poble creuem el canal per una comporta i remuntem la riba oposada entre velles sínies i tarongers carregats de fruita. Voltem al poble per l’exterior de la muralla, sempre ran d’aigua i aviat el deixem enrere. 

Aquí caminem entre aigües: a l’esquerra el canal i a la dreta l’Ebre . El llit del riu és ample i partit per una illa amb la característica  forma d’ametlla de les illes fluvials. La vegetació de ribera és exuberant.  Continuem així per camins i pistes fins a l’Assud. Ara obro la Wikipèdia per “assut” i trobo:

Assut (de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera, en general cap una sèquia.

L'assut és una part important en els regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de València i Múrcia.

L'assut de Xerta es troba en la confluència dels municipis de Xerta, Benifallet i Tivenys al riu Ebre, va ser construït pels àrabs al segle XI i encara està en ús. Tradicionalment es considera que a partir d'aquest assut comença el Delta de l'Ebre….

La petita assut del riu Millars a Vila-Real (Wikipèdia).

…. encara que parlant amb rigor geològic hem de dir que el delta comença molt més al sud, on el terreny del continent queda separat, pocs metres més avall, per un marge continu que el separa del terreny guanyat al mar pels sediments fluvialsla, la plana deltaica.

Arribem a la caseta de la Comunitat de Regants de Xerta, enlairada sobre les ribes i  des d’on es domina l’assud de Xerta i el naixement dels dos grans canals que irriguen el Delta. Aquesta caminada palesa l’eslògan més reeixit dels moviments en contra dels transvasament de l’Ebre: “el riu és vida”.

Inici del canal de la Dreta de l'Ebre.

 Des d’aquí retornem fàcilment a Xerta. Els marges dels camins estan entapissats de banderetes.

I durant la caminada l’aigua es va ficant dintre teu, tan lentament com es mou el corrent, mentre la mirada abarca la plana rica, les taronges daurades i s'escolta la remor suau  i imperceptible de l'aigua. El rius són vida. De fet, hi ha hagut i hi ha una vida fluvial i deltaica específica arreu del món, la de les civilitzacions mil·lenàries de Mesopotàmia o  l’actual del delta del Mekong en son exemple.

Mercat al delta del Mekong (Joan Riba).