Muntanya / Viatges: Del pic de la Valleta al Badile?.

Juliol de 2009 (Text escrit al febrer de 2010).

Al cim de la Valleta (2794m).

Fa només vuit dies que vaig escalar l’esperó NE del pic de la Valleta amb tres amics, arrossegant-me per les tarteres contra la gravetat. Arribar al cim va ser culminar la sensació de frustració i de dependència per no poder escalar més lleuger. No em vaig sentir part de la muntanya ni de la seva gent. Però avui tot això ha canviat.

El porxo del xalet de Vallter dona a ponent. Estirat a les llambordes de pissarra contemplo les últimes llums sobre el Gra de Fajol ficat al sac de dormir. El sol ja s’ha amagat darrera les muntanyes i només queda un resplendor cristal·lí suspès a l’aire de Mentet i del circ d’Ull de Ter. Avui m’he posat a prova i ara sé que estaré llest per escalar el Badile. Són les nou de la tarda del 30 de juliol de 2009.

Caminant la vall baixa del Freser.

La Carme ha volgut portar-me fins a la Farga de Queralbs. Ens despedim i enfilo el camí de Coma de Vaca. Fa un dia radiant i fresc i camino concentrat mirant aquí i allà i fent fotografies. Per caminar sol només cal la ment intuïtiva per trobar la ruta i rés et destorba ni et distreu. Una mirada atenta capta tota la riquesa de les valls pirinenques, sense veus ni converses, només amb els sons naturals, aigua, les pedres del camí, alguna gralla i el gronxar-se de les flors dels prats alpins.

Ja a les gorges del Freser la mirada busca l’escenari on, pels volts de Nadal de fa quaranta anys, vaig intervenir en una operació de rescat per recuperar els cossos de tres adolescents congelats. L’hivern va ser sever i el torb i les intenses nevades van sovintejar. Però avui no retrobo cap eco d’aquella tragèdia en aquest paisatge de colors i formes tant plaents.

El grup va sortir de Queralbs i ja fosquejava quan van arribar a límit de la neu, on el bosc clareja. Alguns s’hi van quedar a dormir, amb tots els adults responsables del grup, que van deixar continuar a quatre d’ells empesos per l’ardidesa i l’empenta de la primera joventut. La nit va caure. Neu dura i gel, temperatures severes i el camí tapat i perdedor en aquest parany de forts pendents i ressalts. Anaven mal equipats, sense material de bivac i la vida se’ls va escapar lentament. Tres van morir al fons de la gorja, sense caiguda, de fred i esgotament i escampats en una zona prou ample per deduir que s’havien separat. Estirats i amb la cara serena, com es deia que tenien els morts de fred. El quart va trobar el refugi i va sobreviure. Nosaltres ja veníem per una feina sense esperança des del coll de Torreneules. Aleshores naixien els grups de rescat a la ENAM (Escuela Nacional de Alta Montaña) i els instructors que vam ser-hi vam treballar colze a colze amb una Guàrdia Civil mal equipada i sense cap experiència de muntanya. Vam arribar a Queralbs de nit, després d’haver transportat els cossos al refugi i acomplert amb aquella tasca humanitària.

Passades les Gorges la mirada s'aixampla Coma de Vaca amunt.

Entro a les Coma de Freser creuant el torrent i vorejant el refugi accelero el ritme per pujar la vall de Coma de Vaca i la jaça de Dalt, i quan el circ s’obre en palmell de tres dits, agafo el del centre i pujo recte amunt cap a la carena, caminant cada cop més depressa.

Gaudeixo plenament de la verdor i dels colors canviants d’aquestes roques tant velles. Pujant dubtava, pensava si podria pujar tants metres caminant a bon ritme, si la fractura de cama de fa un any em limitaria. A mig vessant camino i corro controlant la respiració.

Les amables formes de la vall de Coma de Vaca i els cims de la carena fronterera.

L'escutel·lària alpina, una de les nombroses espècies que viuen e les roques i tarteres.

La conca lacustre de Carançà.

Toco la carena fronterera al pic Superior de la Vaca (2833 m) i caranejo entre La Fossa del Gegant i el Tirapits i, eufòric, m’assec al davant de l’estimada conca lacustre de l’alta vall de Carançà, on hi vam fer les primeres escalades alpines de joventut. Però no m’entretinc i decideixo resseguir tota la carena i els pics fins al de l’ Infern (2860m). És una carena-cresta de gran bellesa i interès geològic on alternen marbres i esquistos. Al vessant Carança hi ha antigues morrenes frontals perfectament conservades.

La carena fronterera mostra la varietat rocosa del Pirineu Axial.

Tres morrenes frontals ben conservades ens parlen del passat glacial recent dels Pirineus (vall de Carançà).

Arribo al cim i caminant i grimpant petits ressalts, arribo el pic de Freser o de Vetes Blanques (2873 m). El nom deriva de la presència de vetes de marbres compactes que afloren per tot el massís i que han originat altres topònims (Agulla Blanca de Carançà). Pujo al Bastiments (2881 m) per l'aresta oest com vaig fer fa pocs mesos amb esquís, quan el meu futur de muntanya era incert. L’angle de la llum comença a baixar i il·lumina els extensos prats, des del Tirapits i La Marrana fins als circs de Freser. Faig temps al Bastiments malgrat que se que agafaré mandra de baixar. De fet podria dormir aquí , tinc tot el que cal.

Pendents florits del coll La Marrana plens d’isards que pasturen sota el Gra de Fajol.

Però un necessitat d’aixopluc a la vall em farà baixar cap al Ter i, a més, escurçaré la llarga etapa de demà fins a Espinavell. L’eufòria de la pujada i dels cims dona pas a un sentiment de calma i pertinença total a l’entorn, un element més en un món que conec i que em fa més humà perquè el sento i em vivifica. Caminar sol és, definitivament, una manera diferent de caminar. Baixo cap a La Marrana fixant un record perenne: els suaus pendents florits del coll plens d’isards que pasturen i que s’aparten mandrosament per deixar-me pas. El Gra de Fajol s’encén i revisc el ritual interior de contemplar-lo com una muntanya nova.

Abans d’adormir-me repasso els 2000 m de pujada i els cims trepitjats. Demà sortiré aviat i deixaré enrere aquestes muntanyes per travessar l’extens i solitari Pla de Mentet, el Roc Colom i baixar al poble d’ Espinavell on em recollirà la Carme. El records de la Valleta s’han esvanit. Quan l’acció és possible, sempre és la millor opció. Penso en el Badile mentre agafo la son.