Cingles de Vilanova de Sau. Castell Bernat: directa Montserrat.

Introducció.

Els Cingles de Vilanova de Sau, de Tavertet i de l’Avenc, són frontera entre les Guilleries i el Collsacabra. Entre terres que s’allarguen cap al sud com si volguessin haver arribat a la Mediterrània, i cap al nord, formant els primers relleus pirinencs. Les Guilleries són relleus de l’antiga Serralada Herciniana, arrodonits i aplanats, de cims suaus i calmes (Pla de Mondois, Montseny, Pla de la Calma, etc). Al seu damunt s’hi recolzen  les més joves del Collsacabra, sediments del mar terciari, que formen  taules i, més al nord, arrugues del plegament Alpí que dona un relleu de serres,  balcons dels Pirineus. Dos paisatges naturals i culturals diferents que es relleven. I la vall de Sau és la porta d’un a l’altre.

 Esquema geològic que permet imaginar el passat geològic descrit. L’antiga serralada Herciniana  SH, erosionada (PN, peneplana o calma del Pla de Mondois)  i formada per granit i pissarres molt antigues (300ma.),  va ser recoberta per sediments molt més joves (60 ma.) fluvio-torrencials (cingle vermell 1), i costaners i marins  fossilífers (cingle gris 2). Visualitzem aquí una antiga línea de costa.

La vegetació de les Guilleries és l’alzinar mediterrani d’alzina i surera, pi pinyoner i d’Àlep i on abunda l’arboç, el bruc i la bruguerola. Al Collsacabra, més alt i humit vindrà el roure martinenc i el faig.

La selva d’alzinar mediterrani dalt del Castell Bernat.

Aquests cingles característics, sediments d’un pastís bicolor, tenen una  base vermella, de gresos silícics i  conglomerats de còdols de pissarra, granit i sílex, i un sostre de gresos grocs i calcàries amb fòssils marins.  L’erosió de l’antiga Serralada Herciniana, ara reduïda a Mondois i Montseny, va ser feta per torrents i rius arrossegant ingents quantitats de fang, sorra i còdols cap a la plana costanera i al mar. El canvi de color ens indica el pas del continent, solcat per torrents cabalosos i esporàdics a la costa arenosa i, finalment, a la plataforma marina. Tot plegat ens dibuixa un escenari costaner. El camí antic de La Riba a Tavertet ens porta a través del temps i dels paisatges d’aquests antic mar cada cop més profund i  guanyant terreny al sud per l’aixecament dels Pirineus. Milions d’anys després, l’erosió de la xarxa del Ter forma el paisatge actual.

Relleu característic de la cinglera vermella amb l’agulla El Barret d’en Riba (Tavertet).

Excursionisme i escalada.

 Als any cinquanta, els cingles i la vall de Sau, amb el poble i el pont romànic amb les parets de rerefons, eren un paisatge patrimonial i un referent d’aventura de la nostra infantesa i joventut. El gran riu que venia d’Ull de Ter, els boscos selvàtics i les cingleres, els fets i les llegendes de bandolers, un territori inabastable i  sever quan creuàvem el túnel de la Mina venint de la Plana.

El Castell Bernat entre la boira del de dalt de la cinglera.

Després, als seixanta del s XX va venir l’escalada i vam visitar  i explorar a peu de cingle buscant línies fins als cims de la paret i de les grans agulles o “castells”,  restes d’antigues línies de cinglera, petits “tepuis” vermells llargs i estrets, coronats per selva mediterrània. L’aproximació pel bosc era àrdua i esgarrinxadora. I després d’un dia d’escalada, l’aigua vermellosa s’escolava pel desaigua de la banyera.  Als cingles de l’oest es van obrir vies als Castells Bernat i Ampla i a la Canal i a la paret del Salt de la Minyona. La llegenda d’aquesta paret, freqüent  a les muntanyes, ens narrava l’experiència d’aquella noia piadosa d’un mas encinglerat que, sentint les campanes de Vilanova tot baixant a missa, es llençà cingles avall i la Verge la va sostenir fins al poble.

El primer llarg  de la Directa ha quedat obert (4-10-1964, Ramón Riera a dalt i Miquel Vilaplana).

El primer llarg des de la R1.

Escalada combinada sobre roca mediocre que ens va ensenyar bé i ens va deixar la petja dels espais poc humanitzats i les ganes d’aventura a la que ens hem mantingut fidels. Al 4 d’octubre de 1964, s’obre una nova via al Castell Bernat: la via Directa Montserrat. Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana, l’aconsegueixen en un sol atac d’un dia. El reequipament recent fet per escaladors d’Osona i de Barcelona, respectant una part del material antic conservat,  ofereix una escalada  segura en un paisatge feréstec i  poc freqüentat.

En Carbonell entrant a la R1.

La R1 des del segon llarg.

Quaranta sis anys després de la primera ascensió, camino amb en Pep Carbonell cap al peu del Castell Bernat entre bosc, cireretes d’arboç i castanyes en aquesta tardor de 2010, tot rememorant les nostres aventures de joventut. Arribats al peu de l’estreta  cara sud, al costat d’una gran fita, deixem les indicacions de voltar el Castell en sentit horari cap al coll nord  i voregem el vessant est per un camí transitable fins a peu de via on dos parabolts marquen l’entrada del díedre de la via Baden Powell, que la nostra segueix els primers metres.

En Miquel Vilaplana obrint L2 .

Material vell i nou al L2.

Fem l’escalada tranquil·lament, mirant aquí i allà i constatant la valentia pròpia de la joventut, necessària per fer escalades com aquesta en els anys que les vam fer. La primera tirada ressegueix un díedre que porta a una bona plataforma d’entrada delicada (V) on farem la R1. Després ens elevem  fins una savina i per repises i una bonica fissura bavaresa sortim a les terrasses finals.

En Miquel Vilaplana a la savina “agraïda” del L2 (1964 - 2010).

Deixant el material a terra caminem per selva tancada fins al cim, on gaudim finalment del sol i de la panoràmica sobre tot el territori.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix Antoni Anguera, Josep carbonell, Miquel Vilaplana i Manel Alcubierre dalt del cim després d'acabar la via (1964) .

Carbonell i Vilaplana al cim (2010).

Des del cim mirant als cingles cap a l’oest.

 Castanyes de les Guilleries.

Fem el ràpel i mentre tornem al cotxe collim castanyes. 

Característiques de la via (dades extretes de la guia “Osona Vertical” i de converses amb en Pep Vila). 

Oberta per Manel Alcubierre, Antoni Anguera, Pep Carbonell i Miquel Vilaplana el 4-10-1964.

Aproximació: De Vic preneu la carretera a Vilanova de Sau. Passat el túnel de La Mina la carretera comença el descens cap a Vilanova. Trobareu a ma dreta una primera casa de pagès i, més avall un segona. Seguiu avall i aparqueu en una entrada de pista immediatament després d’un pont. Seguiu un camí a NE que puja a una carena i seguiu-la fins al peu del castell on hi arribeu pel sud (fita al peu).

Mapa d’aproximació (extret de la guia Osona Vertical de M. Pérez  i J. Vila, Ed. Unió Exc. Vic).

Ressenya d'en Pep Vila

 L’escalada discorre pel vessant nord-nordest,  en un paratge ombrívol i recollit, amb àmplies vistes cap al nord-est  i sud.

La via es fa en dues tirades (25 + 25), MD inf. (V, A₂). Equipament amb parabolts (reunions I via), pitons i pes. Cintes exprés i un camalot del 2 per la bavaresa (alliens petits útils, no imprescindibles). Des de la R2, dalt del Castell,  caminem  cap al sud pel bosc d’alzinar espès i farcit de falgueres fins  al cim,  clariana damunt la cara sud,  coronat per una pal  metàl·lic on hi havia hagut una senyera. Ampli panorama sobre el Collsacabra i les Guilleries.

Ràpel des d’un arbre (55 m,equipat) per l’esquerra orogràfica  de la via.

Caminant pel Sobrepuerto.

Carme Artigas


El Sobrepuerto (Serrablo, Osca)  es una zona muntanyosa de les Serres Interiors aragoneses ubicada entre els Pirineus i la Serres Exteriors (Guara) i limitada  per rius pirinencs: el   Gállego a l’oest i   l’Ara a l’est. De fet és una zona elevada en altiplà i feta d’un relleu de valls i carenes  excavat pels torrents que desaigüen  als rius esmentats. És un territori elevat i endèmicament mal comunicat amb les ciutats de les planes interiors: Biescas, Sabiñánigo,  Boltaña i  Broto.

Era una Puríssima freda i l’hotel era luxós, gran i buit. Això li donava un aire provisional com si estes inacabat, com si en qualsevol racó poguessis trobar algun electricista o fuster que encara hagués d’acabar la feina.

Vista de bon matí des  de l’habitació del hotel Margas prop de Sabiñánigo.

Al matí, a través dels vidres del balcó, vèiem com la boira s’aixecava d’uns camps de golf gebrats, amb la gespa retallada i uns quants arbres despullats de desembre d’aspecte minimalista i irreal. Aquest paisatge contrastava amb el que trobàvem després durant les nostres caminades. Quan el sol s'enlairava  i l’aire es feia transparent teníem el Pirineu amb la primera nevada del hivern a l’abast de la ma.

Església de San Pedro de Larrede

Els pobles que anàvem trobant eren molt poc poblats o deshabitats del tot. Aquests pobles es caracteritzen per  les seves esglésies austeres i robustes però d’alts campanars. Totes elles, la majoria del segle X i  de possible herència visigòtica o mossàrab, tenen en comú l’absència d’escultura. La decoració dels murs exteriors consta d’elements simples però que diferencien aquestes esglésies de les de les zones veïnes : falsos arcs de ferradura, frisos de rotlles o “boquetones” i la recerca d’un  joc de llum i ombres que s’aconsegueix enfonsant un element arquitectònic dins d’un altre.

Detall de la decoració exterior de l’església de San Bartolomé de Gavín (rossetes circulars).

Campanar de San Bartolomé de Gavín on hi podem veure alguns elements decoratius propis d'aquestes esglésies  com el fris de rotlles i les columnes encoixinades.

Església de San Pedro de Larrede. En la façana hi podem veure un fals arc de ferradura i el joc de llum i ombres que es produeix en les finestres.

Detall d’una finestra de San Pedro de Larrede on podem apreciar la combinació de llum i ombres que es dona quan la finestra està enfonsada i emmarcada per diferents elements. Moltes vegades aquest és l’únic motiu decoratiu que hi trobem en l’exterior d’aquestes esglésies

La zona sud del Sobrepuerto és encinglerada i cau sobre la plana interior de Sabiñánigo. Dalt del cingle, després de superar una capa de conglomerats i ja  a l’altiplà, hi ha la església de Santa Orosia, una construcció major que vertebrava la cultura social de la zona (*). Un camí hi puja resseguint una rosari d’oratoris i esglesioles, primer pel peu de la muntanya i després per una canal que va a parar a una ampla cornisa en diagonal ascendent que porta al cim. Les primeres són petites capelles bastides a les primeres rampes del vessant est  sobre grans blocs o imbricades en ells.

Capella de “As Arrodillas” que es troba en els primers pendents del camí de Santa Orosia.

El camí s’enfila després per la canal que mira al sud amb roures i boixos i acaba damunt dels contraforts de conglomerat  que formen la cornisa i on apareixen les ermites rupestres.

Si quan pugem per la canal alcem el cap, una tardor generosa en pluges ens permet veure la escènica imatge de l’ermita de Sant Cornelio en mig dels conglomerats i al costat d’un salt d’aigua. Dalt de la canal i seguint cornisa amunt trobem les de San Blas  i Santa Bárbara. Aquestes construccions, aixecades en els segles XVI i XVII amb la pedra del lloc, són d’una senzillesa desarmant i al mateix temps d’una gran bellesa que harmonitza perfectament amb el paisatge.

Vista de l’ermita rupestre de San Cornelio que es troba sobre la cornisa de conglomerats.

Interior de l’ermita de San Cornelio

Cortina d’aigua davant l’ermita de San Cornelio.

Superat el paquet de conglomerats anem a parar a una a la plana de Santa Orosia amb el teló de fons del Pirineu emblanquinat per les primeres neus.

El Pirineu poc abans d’arribar a Santa Orosia.

En mig d’un pla arracerat i acollidor apareix Santa Orosia.

El camí que baixa cap a la plana està flanquejat de roures tardorencs.

De baixada amb el sol caient veiem de lluny els petits pobles del Sobrepuerto: Oliván, Susín, Escoronillas, Yebra de Basa, Bergua, Ainielle, Basarán, etc...  gairebé tots deshabitats i penso en el llibre “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares, que dramatitza la història de dura lluita, gairebé salvatge, de l’últim habitant d’un d’aquests pobles i la contraposo amb l’imatge plàcida i idíl·lica que ofereixen ara sota la llum rasant. 

Poble de San Román de Basa sota la llum rasant.

El poble i els camps d’Olivan posats aprofitant el pendent suau sota la roureda.

Des de El Puerto, el petit poble abandonat d’Otal ens mostra la desproporció entre el medi i l’home.

El llibre de Julio Llamazares que ens va lligar irremisiblement  a aquesta terra.

      Enllaç:   http://www.serrablo.org/revista/92/santa-orosia-motor-de-todo-un-territorio

Cementiris 1.

Abans  els nens sovintejàvem els cementiris per aconseguir no sabíem què, allò que ara podem imaginar com  llibertat i joc, companyonia, descoberta i quietud temporal. Però potser perquè eren a llocs elevats i assolellats i lluny dels ulls adults. El cementiri de Vic era al nord, fora de la ciutat, dalt d’un turó baix i s’hi pujava  per un camí ample vorejat  de xipressos. De baix estant del camí es veia la porta negra de ferro forjat emmarcada per les fileres d’arbres i la pedra groga  de Folgueroles habitual en les esglésies i cases nobles de la ciutat.

Un dia, amb un amic que no recordo, ens vam ficar dins d’un enterrament que gairebé no tenia dol, darrera mateix de la sumptuosa  carrossa, i vam desfilar pel Passeig i pel carrer de Manlleu per agafar el carrer del Nord i els primers xipressos de la “costa” del cementiri. Els dos cavalls eren lluents i  negres com la vestimenta del seguici i duien plumeros negres i daurades corretges a joc amb el carruatge.  El record no te sentiments però m’imagino observat i actor d’un fet del que rés sabia perquè la mort m’era desconeguda. Però les rodes ressonen amb força sobre els adoquins. I no era pas un dia boirós com la gent creu que fa sempre a Vic sinó  càlid de principi d’estiu perquè no dúiem roba d’abric. La curiositat ens feia insaciables de tot allò que s’esdevenia al nostre món de comarca, potser la mida millor i més humana per créixer. Molts anys després mirava el meu fill quan es quedava immòbil a tocar de qualsevol taula de restaurant, com una estàtua, mirant fixament als comensals. I jo somreia. Ser en els llocs sense consciència és un tresor passatger de la infantesa.

Des del cementiri es dominava la Plana fins al Montseny, la barrera infranquejable cap al mar blau,  i des de la tàpia nord  a l’ombra, les muntanyes del Collsacabra i els Pirineus,  tant blancs els dies freds i secs.  Des del llindar de l’alta portalada, aquella línia subtil que limita els dos mons, es miràvem les amples avingudes, xipre i mausoleus, i la lletjor monotonia de les fileres de   nínxols.  Era un espai buit i silenciós, groc per la pedra i la sorra dels camins i d’aquest verd fosc pels xipressos. Avui el cementiri és molt cèntric i ha perdut aquella condició d’estar fora de la vila que tot cementiri hauria de mantenir. 

Abans de fer tenir consciència de la mort, jo havia  vist al meu avi mort al llit, el farmacèutic de la plaça,  i d’adolescent també  al seu fill, el meu oncle farmacèutic. Encara adolescent vaig començar a entendre la relació entre la mort i el dolor. Durant pocs  anys anàvem al cementiri el Dia de Difunts i aquella consciència va desaparèixer paulatinament del meu món durant anys. Quan va tornar, de la muntanya,  ja no va marxar més.  I després, com tothom, vaig ser sol·licitat per altres morts familiars i els seus enterraments  de fred als peus, olor de cera i silenci. I ara recordo un enterrament vist al cine,  en tot comparable al que el meu amic adolescent i jo vam participar. Es pla en picat que mostra tot el seguici caminant mentre un home del darrera amb un transistor a l’orella comenta el partit als qui l’acompanyen. Vet la  descoberta de  la formalitat social.

Amb tot això vull dir que el cementiri de Vic no tenia per mi  cap atractiu particular i amb el de Collserola  van ser els únics que vaig conèixer fins a la segona meitat dels setanta. Un dia d’estiu del 1979, durant una estada  a l’estranger amb un amic de militància hippie que el va dur fins a Suècia  i que jo havia  vaig  conegut a les trinxeres de Sant Climent de Sasebas,  vaig tenir una nova consciència de la mort. Una dimensió humana i necessària, potser estètica i filosòfica. Rondàvem per la   Bretanya amb els seus dòlmens i menhirs, les costes penya segades de granit rosa i  les  estepes de bruc. Un diumenge boirós  i de cel gris, amb les barques varades en baixamar, vam visitar un cementiri que era ple d’hortènsies rosades, sauló  i creus de granit. Tenia aquella llum i l’aïllament que només la boira dona quan el sol no és lluny. Hi havia quietud i silenci i una densa atmosfera d’espera, de temps aturat. 

El segon avís  va ser a Paris durant un desembre gris i congelat també dels setanta. Vaig retratar en blanc i negre al cementiri de Montmartre nevat. Jo ja era fotògraf  i una d’aquelles imatges ha tingut un paper important a la meva vida, va lligar per sempre cementiris i fotografia.

 El tercer i definitiu avís va venir de Georges  Brassens, de la cançó  La ballade des cimétireres, que recrea la vida d’un home que vivia perpètuament obsessionat per  posseir una tomba, memorial o làpida, creu o qualsevol altre bé mortuori, a tots i cadascun dels cementiris de Paris. Tot el seu oci transcorria  anant   de cementiri en cementiri mirant i comprant,  però no trobava rés en venda al cementiri de  Montparnasse, a quatre pas de sa maison, on va ser enterrat quan va morir. Mai he deixat de sentir agraïment per aquest home discret i incorrecte que va demanar ser enterrat a la platja de Sète per poder mirar  i disfrutar sempre més dels cossos mig nusos de les dones i la brisa mediterrània. Encara van passar anys fins que no vaig començar a retratar sistemàticament tots els cementiris que trobava  i  viatjant.

Així doncs, comento algunes  fotografies de cementiris  que he passejat llargament o, al contrari, que he vist passant amb cotxe i ni tant sols entrar-hi.  M’agrada molt visitar i passar temps als cementiris, primer per la pau i l’ordre que tant falta a l’home modern de ciutat, per l’estètica i per la fotografia. Amb el temps he trobat i llegit autors que han escrit i fotografiat sobre el tema i, realment, és un món.

Tornaré al meu  tiet farmacèutic, que en vida em  va iniciar al món dels bolets i dels fòssils. És plausible que unes poques vivències intenses marquin camins. En les hores immediates a la seva mort  jo era a la casa del dol,  al costat del taüt contemplant al tiet, potser més prim i  sense les seves ulleres de carei negre que eren la seva cara, entre els l’amunt i avall  de família i amics, soroll de plats i l remor del rosari. Amb això arriba el meu pare amb una màquina d’afaitar i afaitar al tiet mentre m’explica que els pèls segueixen després  de la mort. I així la recordo, a la cara del tiet. 

Muntanyes Akakus, Sàhara libià.

No hi ha terra sense cultura. Molts quilòmetres Sàhara endins dormim a la vora d’un cementiri de mitja dotzena de tombes de les que ho ignorem tot. La bellesa del paisatge nu i mineral i el silenci dels deserts les acompanya. 

Cementiri de Port Bou.

Ple hivern a l’Empordà on bufa una tramuntana violenta que penetra pels corredors d’aquest cementiri en terrases arrapat al vessant. No hi ha recer mentre contemplem les cabretes a mar obert. Només la imatge és plàcida. 

El trésor d’Atreu (Argòlida, Peloponès, Grècia).

Si el contemplem  des de la distància suficient per enqüadrar-lo en el paisatge, el trésor d’Atreu, o tomba d’Agamenón, és  un túmul de mida discreta totalment cobert per l’herba i les flors de la primavera sempre  precoç del Peloponès. La mirada baixa sense entrebancs per la plana d’oliveres fins al blau pur del golf Argòlic. Tot és d’una bellesa radiant. Però quan camines per l’avinguda que mena a l’entrada del túmul, sents damunt les espatlles el pes aclaparador del poder mil·lenari perdut, però la bellesa que va engendrar  persisteix.


Després hi entres i la foscor és absoluta. Poc a poc l’iris s’obre i des de la penombra enyores la llum perduda.