dimarts, 7 de desembre del 2010

Caminant pel Sobrepuerto.

Carme Artigas


El Sobrepuerto (Serrablo, Osca)  es una zona muntanyosa de les Serres Interiors aragoneses ubicada entre els Pirineus i la Serres Exteriors (Guara) i limitada  per rius pirinencs: el   Gállego a l’oest i   l’Ara a l’est. De fet és una zona elevada en altiplà i feta d’un relleu de valls i carenes  excavat pels torrents que desaigüen  als rius esmentats. És un territori elevat i endèmicament mal comunicat amb les ciutats de les planes interiors: Biescas, Sabiñánigo,  Boltaña i  Broto.
Era una Puríssima freda i l’hotel era luxós, gran i buit. Això li donava un aire provisional com si estes inacabat, com si en qualsevol racó poguessis trobar algun electricista o fuster que encara hagués d’acabar la feina.




Vista de bon matí des  de l’habitació del hotel Margas prop de Sabiñánigo.


Al matí, a través dels vidres del balcó, vèiem com la boira s’aixecava d’uns camps de golf gebrats, amb la gespa retallada i uns quants arbres despullats de desembre d’aspecte minimalista i irreal. Aquest paisatge contrastava amb el que trobàvem després durant les nostres caminades. Quan el sol s'enlairava  i l’aire es feia transparent teníem el Pirineu amb la primera nevada del hivern a l’abast de la ma.



Església de San Pedro de Larrede


Els pobles que anàvem trobant eren molt poc poblats o deshabitats del tot. Aquests pobles es caracteritzen per  les seves esglésies austeres i robustes però d’alts campanars. Totes elles, la majoria del segle X i  de possible herència visigòtica o mossàrab, tenen en comú l’absència d’escultura. La decoració dels murs exteriors consta d’elements simples però que diferencien aquestes esglésies de les de les zones veïnes : falsos arcs de ferradura, frisos de rotlles o “boquetones” i la recerca d’un  joc de llum i ombres que s’aconsegueix enfonsant un element arquitectònic dins d’un altre.




Detall de la decoració exterior de l’església de San Bartolomé de Gavín (rossetes circulars).





Campanar de San Bartolomé de Gavín on hi podem veure alguns elements decoratius propis d'aquestes esglésies  com el fris de rotlles i les columnes encoixinades.





Església de San Pedro de Larrede. En la façana hi podem veure un fals arc de ferradura i el joc de llum i ombres que es produeix en les finestres.





Detall d’una finestra de San Pedro de Larrede on podem apreciar la combinació de llum i ombres que es dona quan la finestra està enfonsada i emmarcada per diferents elements. Moltes vegades aquest és l’únic motiu decoratiu que hi trobem en l’exterior d’aquestes esglésies



La zona sud del Sobrepuerto és encinglerada i cau sobre la plana interior de Sabiñánigo. Dalt del cingle, després de superar una capa de conglomerats i ja  a l’altiplà, hi ha la església de Santa Orosia, una construcció major que vertebrava la cultura social de la zona (*). Un camí hi puja resseguint una rosari d’oratoris i esglesioles, primer pel peu de la muntanya i després per una canal que va a parar a una ampla cornisa en diagonal ascendent que porta al cim. Les primeres són petites capelles bastides a les primeres rampes del vessant est  sobre grans blocs o imbricades en ells.








Capella de “As Arrodillas” que es troba en els primers pendents del camí de Santa Orosia.

El camí s’enfila després per la canal que mira al sud amb roures i boixos i acaba damunt dels contraforts de conglomerat  que formen la cornisa i on apareixen les ermites rupestres.
Si quan pugem per la canal alcem el cap, una tardor generosa en pluges ens permet veure la escènica imatge de l’ermita de Sant Cornelio en mig dels conglomerats i al costat d’un salt d’aigua. Dalt de la canal i seguint cornisa amunt trobem les de San Blas  i Santa Bárbara. Aquestes construccions, aixecades en els segles XVI i XVII amb la pedra del lloc, són d’una senzillesa desarmant i al mateix temps d’una gran bellesa que harmonitza perfectament amb el paisatge.





Vista de l’ermita rupestre de San Cornelio que es troba sobre la cornisa de conglomerats.




Interior de l’ermita de San Cornelio


Cortina d’aigua davant l’ermita de San Cornelio.


Superat el paquet de conglomerats anem a parar a una a la plana de Santa Orosia amb el teló de fons del Pirineu emblanquinat per les primeres neus.





El Pirineu poc abans d’arribar a Santa Orosia.





En mig d’un pla arracerat i acollidor apareix Santa Orosia.






El camí que baixa cap a la plana està flanquejat de roures tardorencs.

De baixada amb el sol caient veiem de lluny els petits pobles del Sobrepuerto: Oliván, Susín, Escoronillas, Yebra de Basa, Bergua, Ainielle, Basarán, etc...  gairebé tots deshabitats i penso en el llibre “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares, que dramatitza la història de dura lluita, gairebé salvatge, de l’últim habitant d’un d’aquests pobles i la contraposo amb l’imatge plàcida i idíl·lica que ofereixen ara sota la llum rasant. 





Poble de San Román de Basa sota la llum rasant.






El poble i els camps d’Olivan posats aprofitant el pendent suau sota la roureda.




Des de El Puerto, el petit poble abandonat d’Otal ens mostra la desproporció entre el medi i l’home.








El llibre de Julio Llamazares que ens va lligar irremisiblement  a aquesta terra.









4 comentaris:

  1. Caminant amb vosaltres pel Sobrepuerto he descobert un territori que desconeixia , un lloc on m'agraria tonar-hi aquesta vegada "in situ". Les petites esglèsies tan boniques i ta primitives. I ganes de llegir la lluvia amarilla...

    ResponElimina
  2. Anònim12/11/2010

    Molt bé, Carme .
    És un reportatge clar i complert d'uns paratges desconeguts que tenen tot un atractiu i ens conviden a visitar-los. GRÀCIES!

    ResponElimina
  3. Anònim12/11/2010

    l'últim comentari l'ha fet: Matilde Giner

    ResponElimina
  4. Anònim12/11/2010

    On posa complert, havia de posar COMPLET.
    Sorry !

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.