dijous, 23 de desembre del 2010

De Barcelona a Sant Honorat.




Aquest matí he agafat el Catalans fins  a Gràcia per anar al massatgista. Ahir vaig escalar i les cames reclamen una tanda de masegades.


FGC Sant Cugat - Plaça Catalunya

Amb el massatgista hem parlat de lo malament que va el món i del milió d’euros/any que cobren alguns controladors de l’espai aeri espanyol. Després he anat al barri de  Gràcia, a Ràpid Regidor, on em canvien les soles dels gats. Però avui hi he anat per buscar  rematxes per botes de muntanya i no en tenien. M’han adreçat a les botigues de curtits del carrer Hospital.


Músics dels Balcans tocant per plaer.

Mentre hi anava he tingut temps de veure llarguíssimes cues que han resultat ser de compra de  loteria de Nadal. Aquesta il·lusió matemàticament impossible que es renova cada any pel desembre. També he vist com uns joves pòtols asseguts al passeig de Gràcia es burlaven d’un vell sense sostre, assegut al banc del costat. Abans, mentre esmorzava a casa escoltava amb la SER, la Rosa Márquez,  la veu de la publicitat radiofònica del Corte  Inglés cada dia de l’any, explicava que allà ja ho tens tot apunt per disfrutar de la preparació del Nadal, tots els adorns, tots els regals, tot el que cal per aquest dies tan importants. I tot amb un 20% de descompte.

La mare de la  perruquera?

Finalment he entrat al Raval i a la primera botiga de curtits m’han adreçat a una segona, més cap al Paral·lel i d’aquesta a una tercera i última, cap a les Rambles, on he pogut descobrir la magnitud del  món dels curtits. 
Qualsevol estri relacionat amb objectes fets de pell, cuir, serratge, etc, hi són. Tanques de maleta, de bossa, de traus, sivelles de cinturons, cinturons de tots els colors i mides amb els forats ja fets per ser muntats, cintes de pell  trenades o no, planes I cilíndriques de tots els colors i amplades, botons i molts més.  Cada ganxo m’ha costat 0,20 cèntims. Després he anat a comprar cafè a Bon Succés, a la Portorriquenya. Quina esnifada nois! Mentre me’l molien el dependent m’ha explicat perquè el cafè dels bars ha millorat tant des de que som a la UE, de la prohibició de posar als clients cafè torrefacte pur. És a dir, cafè mediocre poc torrat,  i sucre, que és  barat. Animo als derrotistes, als que senten i pensen i diuen  que tot es fa malament, a considerar aquesta acció de govern. Un bon café i feina i la vida és diferent.

  
Acera del Passeig de Gràcia.

Encara volia comprar un mapa a Quera però tanquen els dilluns. El fet és que la Barcelona baixa ja és una vila global, no cal viatjar per veure altres vestits i respirar altres olors. Però els  m3 d’aire així com el nombre de rajoles del terra per vianant són cada cop més  insuficients. Acabada l’expedició a través de la selva urbana i cansat, he tornat a l’estació repetint-me “Sant Honorat, Sant Honorat, Sant Honorat…”

Un carrer del Raval.

I és que ahir  vaig fer la meva primera escalada a Sant Honorat. Vam navegar amb un Patrol medieval enteforats en la boira i conduit pel seu afortunat propietari Emili (Borinot-Xai), que repetia resignat “avui no farem res, potser ens haurem de moure de zona, quin fred que fotarà”. Jo l’encoratjava perquè confio plenament en la meteorologia, que és una ciència física, no ho oblidem, que aquests ho fan tot amb números. I sé, com la majoria de gent que surt de casa, que l’equació anticicló + boira  a les planes + inversió tèrmica és igual a sol i blau pur per sobre de X m. El problema és el valor de X i al bar d’Oliana encara n’hi havia de boira. Però pujant per la pista del coll de Mu les teranyines dels nostre cap es desfan i tenim tota la coma sud de Sant Honorat al nostre abast. 


Vista general de Sant Honorat.

Un santuari, aquest va ser el nostre sentimental parer en arribar-hi i és el que vam sentir tot el dia. Com tota terra de frontera, vam veure pocs humans, només  un  dalt d’un d’aquells pallers monumentals de pedra, una figureta retallada al cel, probablement un indi amb un Winchester 73. Ens vam observar llarga estona compartint el territori.  Finalment va alçar el braç i va desaparèixer.


 Els còdols de Sant Honorat són molt variats de composició: aquest, de calcària amb betes de calcita, és  una bona presa.


Formes gens cantelludes de  conglomerat, amables, silenci, solitud,  un cigarret de l’Emili a les reunions, miradors al mar de boira blanquíssima, del Segre a Montserrat, canals selvàtiques, alegria de viure. Si escalar fos sempre això i la solitud un valor preuat potser no hi cabríem. És millor així.


 Passegem pel coll de Mu camí de la via.




Simfonia Fàl·lica.


La pista que va de Peramola al coll de Mu  ressegueix el fons de la vall i s’enfila al NE fins la carena sud de la Roca del Corb on gira a nord. Apareix l’espectacle de la coma sud de Sant Honorat, un diorama de moles i grans agulles rogenques i canals vegetades que  desaigüen engorjant el torrent cap a la font de la Vida. Aparquem poc abans del final de pista, on es pot girar el cotxe. La zona és nova per tots dos i és un amor a primera vista, un coup de foudre, ara es diu un shot down, les modes canvien amb els imperis. Sense cap pressa arribem al coll de Mu i comencem el camí horitzontal que va resseguint els vessants assolellats i les arraconades de bosc, passant pel peu de les parets i agulles.  Ve't aquí l’Agulla (o el Sentinella) dels Tres Ponts, no hi ha nom més escaient; deixem el camí que continua  i finalment puja a Sant Honorat. Hem donat gairebé la volta al circ i contemplem la mola de la Roca del Corb on hi ha Sant Salvador,  l’església romànica més petita de Catalunya.

Ens encordem per escalar l’Aresta Idíl·lica, probablement la via més repetida de la zona. Oberta per L. Garcia, D. Hita, E.G. Palma i A.G. Picazo al març de 2001.  Progressem amb calma en un aire immòbil, pel damunt de la capa cotonosa que omple la Catalunya profonda.


L’Emili al primer pas difícil, inici de la segona tirada (6a i Ae).



Tercera tirada de l’Aresta Idíl·lica pel damunt dels torrents que desaigüen dins de la boira.


Disfrutem de cada pas i del ressò de les paraules a les arraconades. L'aire s'ha atemperat i el sol escalfa.  

Un cigarro abans de la quarta tirada mirant al Montsech de Rubíes.


Arribem a dalt, ens hi asseiem, mirem i contemplem. Ah! aquests minuts perfectes que dona la vida a qui els busca!


Cim de l’Agulla dels Tres Ponts.



 Vistes de la cúpula projectada per Gaudí durant els seus recolliments místics en aquestes terres. De fet quasi tot es pre-huma. 


Després fems els ràpels sota la gran cúpula dels Tres Ponts  i ens barallem amb els de la canal selvàtica inclosa en el pack, marrana però aventurera i llarga.
I no sabem encara que esmerçarem molt temps per tornar al cotxe. La llum de tarda ens clava a cada pas d’aquest camí escènic. Fem vídeo i fotos que potser seran un projecte de futur. Finalment la llum es refreda i la tarda cau. Ens fiquem amb mandra a la boira freda i humida de les planes.


S'hora baixa.



Tornem caminant i filmant amb calma, respirant la llum de tarda.


La boira que ens ha seguit la petja tot el dia i sol que cau


Agraiment al Bernat Soto per inspirar-me paraules tan útils i precises com marrana. 


Informació
Trobareu una complerta ressenya al bloc d’Escalatroncs:
I també una panoràmica amb el nom de les formes principals de la cara sud de Sant Honorat: http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/santhonorat.jpg
I també aquest precís apunt literari:
Actituds com la descoberta, la solitud i el plaer de la contemplació són un gest natural a Sant Honorat. Un petit món de conglomerat que conforma un paisatge únic, farcit de singularitats i capricis geològics, com  l’Agulla dels Tres Ponts, que talment una enorme volta gaudiniana ens trasllada a la més surrealista i secreta de totes les catedrals.

3 comentaris:

  1. Miquel, aquest article m'ha agradat molt. Les fotos de l'Emili escalant pel fil de l'esperò son brutals....
    M'he donat per aludit en els anims que dones als derrotistes. Amb accions com aquesta el meu desanim existencial és veu per uns moments reduit. MAlauradament, les males noticies superen a les bones...

    ResponElimina
  2. Tranquil nano. Els canvis produits a Catalunya i els propers que es produiran als ajuntaments i a la capital de l'estat et moostraran el camí cap un paradis de roca ple d'escaladores amb pomes a les mans.

    ResponElimina
  3. Renoi, Miquel, les teves paraules destil·len tot un aiguabarreig d'emocions. Aquest com m'he sentit com si estigués escalant amb tu. Un gran post, si senyor. Marrana, un qualificatiu molt gràfic, si senyor...

    La més gran de les abracades.

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.