dissabte, 12 de març del 2011

Retalls dolomítics.

Darrerament hem tingut l'avinentesa de freqüentar les Dolomites a l'hivern i a la tardor. Llargues esquiades amb dies clars i fred sever o amb boires i clarianes, quan les parets es deixen veure de tant en tant. I també amb nevades intenses que cobreixen cadascuna de les agulles dels avets amb estrelles de  sis puntes.


Pujant al Piz Boé (3.152m) amb les primeres neus de setembre i amb el rerafons dels Grups de Sella (dr.) i Sassolungo (esq.).

El Ciampac tapa parcialment els 1000m de la cara sud de La Marmolada.


L'alerç,  espècie adaptada a l'alçada, és  la única  conífera caducifòlia d'Europa.


Pujar a la Marmolada té un segell especial. Un niu de gralles dominat per la vertiginosa cresta carregada de neu que uneix les puntes. L'esquiador  queda totalment envoltat pels cims dolomítics, els grans noms, Civetta, Pelmo, Tofanes, Sella, Sassolungo, Cattinacio-Rosëngarten, Delago, Vajolet...  Un petit museu fa imaginar   el front de la Primera Guerra Mundial, amb  els soldats vivint en forats prop del cim, cada bàndol en un vessant, amb el fred i un esforç físic i mental duríssim, escalant cap a la cresta en atacs planificats  per defensar o conquerir la Forcella V, entre les cotes Q3065m i Q3153m.




Els potents contraforts del vessant nord de la Marmolada  davant del Gran Vernel.

Després llisquem els dos mil metres de desnivell per la cara nord. Els sentim  les cames i ens aturem a contemplar les majestuoses parets on es va experimentar tot  per anular la gravetat, l'escalada moderna, el sisè grau. Les llegendes i fantasies de tants escaladors  que somnien en escalar-les. Les pregones canals fetes pel lliscar de les aigües mil·lenàries sobre la soluble dolomita, ara plenes de neu i gel. I continuem lliscant  ingràvids i silenciosos arran de parets i entre els arbres.


L'alerç  (Larix decidua) vestit de tardor.

A la tardor  el color daurat del boscos d'alerç  dona a les muntanyes un nou paisatge. Murs i pilars retallats pel sol de la tarda, agulles gegantines, històries viscudes per tantes generacions d'arrapicatori.


Làpida in memoriam a l'ermita de Sassulungo (passo Sella).

 Epopeies de guies i  clients com la ressenyada al passo Sella on una làpida de marbre blanc  al mur d'una esglesiola diminuta ens porta dins d'una furiosa tempesta sulla vetta del Sassolungo. Hem arribat quan  la primera  nevada de setembre ja cobreix les muntanyes i les fa més altes, resplendents i inviolables.

Tomba del cementiri de San Ziprien-San Ciprianno.


Baixant cap a la plana del Po visitem cementiris alpins que recorden el patiment de les terribles guerres del segle XX. Cada poble amb els seus morts, germans, parents, amics. Seguim les aigües i a mesura que baixem s'obren més i més   prats de dall i deixem enrere les muntanyes i els nombrosos castells que  havien controlat les rutes d’aquesta zona dels Alps.




















 Cementiri de Tiers.

Cementiri de Tiers.

Vicenza. Villa Capra,  "La Rotonda". Palladio 1556-1571.


La ciutat vella de Vicenza desplega tota la mandra del bon viure provincià en el posat de la gent ben vestida i desenfeinada que espera l’hora de dinar als cafès. Ens prenem temps per passejar les vil·les de Pal·ladi, escampades pels voltants i   pels   els seus jardins en nivells. Elevades sobre minsos turons, són el centre d'un ordre social antic,  des de on l'esguard   domina les dependències,  les terres,  el poble i el territori. 

Maser. Villa Barbaro, Palladio1550 . Vista des del porxo sud.


Villa Contarini. Depències.






1 comentari:

  1. Pajaru, quines patrulles més meravelloses, i més meravellosament acompanyat fas... Una abracada

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.