Pirates. Una vida a Montserrat.

                                       Als Pirates Pere Camins i Manolo Martínez in memoriam.


                           

En el darrer festival de cinema de Torelló, la pel·lícula Pirates, de Miquel Pérez i Miquel Vilaplana, va ser seleccionada a concurs  i estrenada el dia 14/11/2011  a les 21:00h al teatre Cirvianum.

Una fita personal?: per les persones que vam participar-hi, indubtablement sí. I la vam fer ceyint-nos a l'objectiu inicial: afegir  una plana més  a la història de l'escalada catalana. Fer una pel·lícula sobre un grup  d'escaladors singulars que, en només cinc anys d'activitat, van dibuixar una línia temporal i estilística  inesborrable .

Miquel Pérez parla amb en "Rodri" i en Picazo durant el rodatge a la biblioteca de la U.E. de Sabadell.

Els Miquels a la Easy Rider a l'abril de 2006.

La idea.

En una d’aquestes converses disteses que es tenen tornant d’escalar, quan sents que la paret i tú us despediu contents i tot sembla possible,  li dic a  Miquel Pérez: -Miquel, el que hem de fer és una pelí·cula d’escalada!.  I al cap d'aquell instant en que encara no ets conscient del  què has dit,  escolto un sí clar i decidit. "I  triaré   un tema, afegeix".  

No m’hagués hagut de sorprendre quan setmanes després em va comunicar que faríem un documental sobre els Pirates. En Miquel és cineasta i historiador de cine. Un  documental sobre els Pirates, ni més ni menys. La proposta em va seduïr immediatament i vam començar a fer plans pel futur. Comptaríem amb els amics i amb la possibilitat de conèixer persones singulars, rares, que són, en definitiva,  les més interessants. Farem el primer pas, contactar amb l’Antonio Garcia Picazo: el seu si o el seu no determinarà fer o no fer  Pirates. 

Al 1971 jo havia deixat l’escalada en roca  i quan  la vaig reprendre-la  al 1991 vaig trobar un nou panorama. Vies noves a totes les parets de Montserrat, peus de gat, assegurances flotants i expasions i pitons millors. Als anys següents, de la ma d'en Manel Orbay, vaig escalar prou per poder disfrutar vies dels Pirates i llegir articles i llibres de l’Antonio G. Picazo i l’Armand Ballart. Així vaig conèixer, en retrospectiva, l’època de l’Extrem, aquella revista independent d’escalada i alpinisme, escrita mig en castellà i mig en català, una cosa insòlita a Catalunya, però que reflectia amb fidelitat la realitat social catalana i la aparició de noves veus i opcions. La cultura de la muntanya ja no era només als centres de muntanya ni provenia necessàriament de la rica tradició romàntica.   Allà dins hi havia un món diferent, unes veus que buscàven aire propi, maneres diferents que, amb perspectiva, es veuen correlatives amb les que hi havia a la societat mateixa. No va ser casual que el "centre" dels Pirates fos a les escales de la Catedral de Barcelona, al gimnàs de l'AGRUEC i al bar Haití, sempre girant entorn del Barri Gòtic. 

Franco havia mort i Espanya i Catalunya es despertaven d’un mal son. Els joves de l'Europa continental havien conquerit més drets individuals  i la seva veu es deixava sentir  trenta anys després del final de la Segona Guerra.   

Joves Pirates.

Em van arribar ressons del mite pirata.  Sentia parlar de  les vies Valentín Casanovas, Còsmica, Aresta Arcarons, Vagabundos del Dharma, Jumpin’ Jack Flash, Electric Lady Land, Easy Rider, Aresta Tobogán,  Catalans al Pisón, Zarathustra del Gallinero, i un llarguísim etc. 

Mai havia envejat les aranyes fins que vaig ser a la punta del sostre de la variant Bartomeu Puiggròs de la Casa-Chani, un dels miradors més ventats de Montserrat. I després escala la placa superior fins a la reunió, un V+ mantingut amb burils allunyats i totes les farinetes treure!. Però encara va patir més el meu company,   un jove amic  amb "grau i tot l'artifo amb Ao", va quedar bloquejat al sostre, les cordes no es movien durant estona i estona i no ens sentiem... 

Sostre de la variant Bartomeu Puigròs de la Casas-Chani (J. Rodrígues i A.G. Picazo, 23 d'abril de 1977). Foto: Husa, revista Extrem.

Alguna cosa havia canviat i a mesura que llegia i escalava  vaig veure que havia set en pocs anys. A la segona meitat dels setanta,  després de menys de dos anys d'haver començat a escalar pel seu compte, aquells "crius" ja  marcaven rutes agosarades a les Parets de Montserrat.

Trenta quatre anys desprès, al gener de 2010, al bar Maxitapa de Fabra i Puig de Barcelona, ens reunim  en Picazo, en Manuel Pedro “Gaston” –per Rebuffat,  en Miquel Pérez i jo. Els hi proposem rodar un film sobre la historia personal del grup. Hi ha un clima ambivalent de curiositat i recel. Els hi parlem d’un documental històric de 30 minuts  usant el format clàssic de combinar  entrevistes, imatges i films de l’època i rodatges actuals de les vies més emblemàtiques de les  obertes durant els cinc anys de funcionament del grup com a tal. 

A la conversa, que va i ve del fil del projecte, entre glop i glop, apareixen els primer elements que després veuriem a la pantalla: els escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) que van ser el seu referent; el jersei pirata, els seus orígens i la seva procedència sociocultural; el seu anarquisme vivencial deslligat dels clubs de muntanya, la falta de medis, la determinació autodidacte, les noves vies que van obrir, amb segell de la casa. En definitiva un nou perfil sociològic d'escalador. Agafar-se la  llibertat per descobrir-ho tot per ells mateixos,  allò tant dels joves,  potser a canvi d’una altre manera de viure, treballar menys i escalar més amb pocs medis. I aquells joves van resultar ser talentosos i van aprofitar el moment.

Brodat sobre vellut, l'alpinisme clàssic.

Els hi proposem que comparteixin corda amb l’equip de rodatge i escalin  les vies que van obrir  i, fins i tot, una possible trobada de pirates trenta cinc anys després de la seva  diàspora radical. També volíem aprofondir en els canvis estètics de les ressenyes i  noms de les vies. I anem parlant. Finalment els ulls els hi brillen d’il·lusió i veiem que el primer pas s’ha fet i que "tenim projecte". Finalment, després de dinou mesos de treball acabem la pel·lícula  al setembre de 2011. La criatura té bona salut, pesa 67 minuts i l'hem batejada a Torelló amb el nom de Pirates i la padrina, només faltaria, ha sigut la Montserrat.

A l'UES, el record de  les vies  dels de Sabadell és arreu. Carles Olivella i Miquel Pérez comenten les vies TIM.

El projecte.

L’esquema del guió es va basar en indagar en la sociologia d'aquest grup de persones  nascudes al voltant de 1960 i  que a meitats dels anys setanta, amb setze o disset anys, van aparèixer a Montserrat. Durant cinc anys, de 1975 a 1980,  obren vies d’alta qualitat, dificultat i bellesa en un  estil que incorpora canvis  al corrent principal de l'escalada espanyola, però seguint l’herència estilística dels  antecessors, sobretot dels escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) i dels  germans  Cerdà (GAM del CMB). 

Joan Cerdà a l'aresta Bruchs de l'agulla de l'Arbret. La corda  penja lliure com una plomada.

Un estil que aporta canvis   que marcaran el camí cap a  l’escalada clàssica actual. Ho fan com els abans esmentats, però més en lliure, més difícil, sense foradar o fent-ho al mínim,  i  amb la mateixa exposició. Amb ells va aparèixer el solo integral a la Paret de Montserrat i l'escalada de velocitat. Un exemple fou la Mas-Brullet en un solo integral de 25 minuts.  I, escalant així, quedaven molts  miralls lluents i lògics a Montserrat esperant als escaladors i que ells van saber trobar i resoldre.

Rodant vint hores d’entrevistes vam tenir davant de la càmera a Antonio Garcia Picazo, José Rodriguez “Rodri”, Joan Altimira “Aranya”, Joan Mulero “Oruga”, Miquel Arcarons, Armand Ballart, Fredi Parera, Lluís Hortalà, Germà Folch i Pili Martínez. En trobades posteriors vam tractar a Ramón Artigas, Robert Fernández, Lluis Solé “Quasiguapo” i Lluís Agustí, entre altres. Per circumstàncies diverses i el caràcter amateur del projecte hi van faltar Juan Carles Griso, en Peralta, el Rompebragas, el Feo, l'Aborto, l'Abortito, Sergi Martínez, Joan  Cassola etc. També vam entrevistar escaladors contemporanis dels Pirates o més grans,  els ex-TIM Lluís Coromines i Jaume Camarasa,  Joan Manuel Anglada, Joan Cerdà, Jordi Lluch, el Barrufet  Remi Brescó i l'Albert Iglesias.

Al peu del Pisón preparant el rodatge  de la via Catalans. 

La transcripció fidel de tantes hores  d'entrevista va ser la part més laboriosa i avorrida, però  les mateixes entrevistes i l’escalada de les vies i el muntatge, la més gratificant. Vam fer una nova xarxa de coneixences que ens van enriquir a tots. L’ambient va ser sempre el propi del cine amateur, tant ben filmat a Vivir rodando de Tom DiCillo (1995), una pel·lícula que tot cinèfil hauria de veure. Però ells tenien equip! Nosaltres vam disposar  de una càmera de vídeo de definició estàndard per les entrevistes, en prèstec,  i càmeres de fotos Lumix LX3 i LX4  i una de frontal per les escalades, menys a la  via Easy Rider, que en teníem una de vídeo de definició estàndard. 

Filmant a la R2 de la Easy Rider.

El cost  de la pel·lícula va ser un esforç econòmic però, en termes de cinema, no va ser cara  i vam confiar el muntatge a professionals. No vam tenir unitat B ni cap ajut econòmic  o espònsors. Vam rodar en precari però  amb total llibertat  With a little help of our friends. 

Pep Vila i Miquel Pérez rodant a l'estudi d'en Lluís Hostalà, a Verges.

El contingut de les entrevistes es presenta com  una colla de blocs temàtics dels trets personals i humans del grup i de les particularitats de les diferents personalitats, totes elles marcades i singulars. Els blocs alternen amb les filmacions de les vies escollides, en l'ordre següent:  Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri,   Catalans al Mallo Pisón, a Riglos, Còsmica de la paret de Diables,   Easy Rider de la paret de l’Aeri,  Zarathustra a la paret del Gallinero, Ordesa, i l’Aresta Arcarons de la Tapa dels Plecs del Llibre.

La via dels Catalans, una de les mítiques i menys repetides del Pisón, va ser la primera en ser filmada, a principis de juny de 2010. 

D'esquerra a dreta: José Rodriguez "Rodri", Lluís Hortalà i Antonio G. Picazo al peu de la seva via al mallo  Pisón al 1978 (col. Lluís Hortalà).

La cordada Armand Ballart-Pep Vila la va escalar i filmar des de la paret i l’equip des del peu de via. El rodatge es va fer en dos dies seguint la logística planificada pels escaladors: una tarda per pujar a la entosta (a Riglos, gran llastra) i baixar, i tot el dia següent per escalar la resta. 

L'Armand a la mítica primera tirada  de la via, assegurat per Pep Vila. 

Al peu dels ràpels volaos amb la feina feta. 

La Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri es va rodar en dos dies i va ser la primera  que vam començar i la darrera en acabar (13-6-2010 / 27-6-2011). Al maig de 2010 l’Antonio i en Juan Garcia escalen la via amb l’Iván Ruiz de càmera. La resta de l’equip (Miquels i Emili Giner) filma des de baix i la bavaresa des de dalt despenjant-se per obtenir picats. La necessitat de filmar la bavaresa des de la sisena tirada i de la  sisena reunió fa que calgui tornar-hi un any després i fer mans i mànigues per arribar a la reunió per dalt. L’Antonio i l’Óscar Médel rapelen fins a R5 per tornar a escalar la tirada de la bavaresa i els Miquels al darrera. Acabem tard però amb el regal d'una llum meravellosa de posta en un capvespre clar que, n'estic segur, mai oblidarem.

Inici i final de la primera jornada de rodatge a la Valentín Casanovas. Iván Ruiz, Juan Garcia, Emili Giner, Miquel Pérez, A.G.Picazo i Miquel Vilaplana.

Al 24 de juny ja estàvem filmant la Easy Rider. La cordada estava formada per l’Armand Ballart i els Miquels de companys i de càmeres. Era la segona via on un dels aperturistes de la via l'escalava  per la pel·lícula. Per primer cop vam usar una càmera de gran angular al casc i les imatges resultants van ser interessants.

Al jardinet de la Easy Rider.

Entrevista  familiar.

També volíem filmar una via dels TIM però  la idea no madurava. Triàvem Diables, després Patriarques. Estàvem ocupats amb les entrevistes i l’hivern se’ns tirava al damunt i vam optar per deixar l’escalada per la primavera. Vam començar la fase de buidar i transcriure les vint hores d’entrevistes que havíem filmat i això és laboriós de veritat. Si et saltes un oh!, ah!, mmm..., etc, no serveix i cal tornar a començar. I no tot-hom ha estudiat oratòria. També vam fer una sessió a casa de l’Armand Ballart on va dibuixar per la càmera la ressenya de la via Normal del Cavall Bernat.

L'Armand Ballart dibuixant la Normal del Cavall.

A la primavera decidim canviar el rodatge d'una  TIM pel de la Còsmica de Diables, oberta a continuació de la Valentín, per Miquel Arcarons i  Joan Carles Grisú i, sens dubte, la segona gran via dels Pirates de la primera època. La cordada es va formar aviat gràcies a en  Pep Vila, que ja la havia escalat i a l'Iván Ruiz que de molt jove  somniava literalment en escalar-la. A la càmera en Miquel Vilaplana. Mentre escalàvem els llargs superiors, en Pep ens explicava l'epopepia d'en  Santacatalina quan la va forçar en lliure. A la vista del material posat i de tot el que cal afegir és un homenatge radical a l'escalada clàssica.  

A la Còsmica, qui canta els seus mals espanta.

L'afaitadora de la Còsmica.

L’apertura de la via  Zarathustra a l’esperó del Gallinero de Ordesa es va fer del 20 al 25 de juliol de 1979 i va tenir un gran ressò a tot Espanya. Es va obrir en equip al  coincidir a peu de via dos grups diferents de... Pirates!

La primera meitat l’obren Fredi Parera, Antonio G. Picazo i Joan  Cassola. La segona Ramón Artigas, Lluís Agustí i Josep Mª Peralta, accedint a la línia triada a través de la  Rabada-Navarro. Un cop enllestida la via, una part de l’equip fa la primera integral. La segona repetició triga un any (Joan Martí “Gepes” i Miquel Arcarons) i els dies 19 i 20 de juny de  1980, en Fredi Parera fa la tercera integral i primera solitària, amb un sol vivac. La Zarathustra és un bon exemple de territori pirata. I aquesta ascensió, plena de incidents com totes les “grans”, és la que en Fredi ens explica al film sobre  foto fixa de la ascensió. 

Ordesa, juliol del 1979.

Autoretrat d'en Fredi Parera a la punta del sostre  durant la tercera integral  i primera en solitari de la Zarathustra.

Finalment li va tocar a l’Aresta Arcarons, una de les dues  arestes Bruch paradigmàtiques de l’escalada lliure clàssica a Montserrat. L’altre és l'Aresta Bruchs de la Bessona Inferior, oberta el 28 d’octubre de 1958 per Joan i Jaume Cerdà. Són vies germanes d' essència montserratina pura,  escalades que demanen a l'escalador la mateixa exposició i sang freda, però separades per vint anys de diferència. Dues vies que s'escalaràn sempre i seràn intemporals.  Emili Giner i Miquel Vilaplana l’escalen i la filmen i es fan plans des de baix i des de la carena del Montgros.

Al peu de l'Aresta Arcarons, fem una mica de teràpia de grup abans de començar.

Un bloc important del film  el vam dedicar al mapa del tresor de l'escalada: les ressenyes. Aquests fulls de paper  que passàven  de ma en ma i que més endavant van florir en forma de guies d'escalada, probablament des dels inicis  de l'escalada moderna. 

L'Armand Ballart és aquest ilustrador i dibuixant de ressenyes   d'estil personal i sinònim de informació de qüalitat, fiabilitat, realisme  i bellesa, i que no gradua el pas més difícil sinó   tota la tirada. La seva aposta estètica és canviant i sempre sorprèn i satisfà.   Ell mateix  ho va explicar a la càmera.

El film es tanca amb una trobada de Pirates a Santa Cecília al novembre de 2010. Va fer un dia clar i  ventat per la tramontana. Vam passar més fred que les castanyeres. Les boires ballaven a la paret  mentre els Pirates vivien la seva  retrobada històrica  trenta anys després. Pirates i amics, tots amb  veu pròpia a les parets de Catalunya. 

Fredi Parera, Josep Carbonell "Buril",  Armand Ballart , Anna Massip.

Al 1975, el "refugi" de Santa Cecília va ser  punt de trobada i d'origen del grup. A cap altre lloc del massís pesa tant l'atmosfera del repte   de severitat però també de bellesa de l'escalada montserratina. Ara també ha set el punt de retrobada i el moment de posar el final a Pirates.  

Dels innumerables territoris de Santa Cecília, un és pirata. Solé, Altimira, Mulero, Arcarons, Picazo, Rodri, Ballart, Parera,Artigas, Agustí i Hortalà.

Navegant pel   temps.

Fotografies i ressenyes:

Joan Altimira "Aranya", Armand Ballart, Joan Cerdà, Husa-Extrem, Fredi Parera, Miquel Pérez, Marcel i Miquel Vilaplana.

i