La Campana, via Normal.

 A Walter Bonatti in memoriam.

Passen els anys però el desig d’aventura es manté. Som més grans, els cos i la ment s’han posat a cero un parell de cops,  han fet milers de metres. Però el desig de descobrir es manté. Hem set inconscients durant anys sobre el perquè fem lo que fem, i hem llegit, pensat i parlat,  buscant respostes. I més enllà d’un camí i un temps  recorreguts,  ja no es possible continuar sense tenir-ne. Finalment sabem que escalem perquè ens apassiona i ho necessitem. Si no fos així ja no suportaríem la duresa de fer-ho ni d’assumir la incertesa que comporta. Però hi ha més i pensem que , per alguns, la muntanya pot ser el  camí cap a la introspecció personal per explicar-nos què i com volem viure. I la confiança personal i en el company ens permet fer-ho afrontant el risc en el marc grandiós  i inhòspit de la natura, de la Terra governada per forces incommensurables com la gravetat i  els elements. Per mi escalar és, sobretot, cultura.

La mort recent de Walter Bonatti ha generat diversos  articles en revistes especialitzades de tot el món. Llegint-los  descobrim que no estem sols,  que són moltes les persones que s’han emmirallat en aquest home que s’ha fet les preguntes essencials i ha donat respostes sàvies . Personalment em quedo amb la curta columna de l’Enric Faura al darrer Vèrtex de 2011, on demostra que coneix a fons l’alpinista i l’home. És inevitable tornar a la  saviesa del pensament i les paraules de Walter. L’home confrontat davant la muntanya: –“L’alpinisme és una de les maneres de ser i conèixer-se”; -“He escalat muntanyes impossibles per conèixer-me millor i per trobar la meva dimensió”….

Bonatti després d'escalar el seu pilar al Petit Dru.

Fa uns dies hem escalat la via normal de la Campana, l’agulla que contempla les seves germanes des  de dalt de La Plantació,  a Montserrat. La via va ser oberta el 8-3-1943 per J. Casassayes, J. Mengod i L. Vilallonga. És una escalada MD poc equipada i amb material vell, i combina una placa poc protegible (IV-V, un clau i un buril) i una llarga fissura diedre  fins a la primera reunió, sota el cap cimer de l’agulla (35m, 3 claus, 2 burils, 1 pont de roca i un sabina). S’acaba escalant el cap fins al cim (15m, IV+, 1 expansió).

Campanes, raves i sentinelles adormits.

 

El cel no es clar  i des de Monistrol la boira tapa  la base de les parets i el cim de les agulles. Passem per sota les Magdalenes i al mirador  el sol i la boira lluiten pes mantenir-se tos dos ferms. El  Sentinella guarda la Plantació entre les bromes. Baixem pel camí del coll dels Pollegons i abans d’arribar-hi, quan el camí s’acosta a la Campana i al Rave i fa un pronunciat revolt a la dreta, prenem un corriol a l’esquerra que ens pocs minuts ens deixa al peu del vessant sud de la Campana.

Primer intent de la primara tirada.

Sense mirar-nos gaire la ressenya –no n’aprenem mai, escalem recte cap un buril per la banda  esquerra d’una llastra que toca al terra. A sobre del buril hi ha una escarpa en una fissura horitzontal sota un balmat. Ara caldria escalar una llastra desplomada i restablir-se a sobre cap a la dreta, i seguir en el mateix sentit fins a la fissura principal. És un pas atlètic de decisió i  finalment el company baixa.

Hem passat per la dreta i fissura amunt.

Tornem a l’atac flanquejant  des del buril  a la dreta però ara per sota el desplom. Es pot protegir abans de trobar el primer clau de la fissura principal. Lo millor hagués set escalar des de baix i en diagonal fins aquest punt. Les dues opcions són semblants (10m, IV). Un segon pitó amb baga em permet continuar la línia, primer recte i després en diagonal evident a la dreta (2 burils, un sense xapa,V). La fissura-diedre  ja mira recte amunt i l’escalo autoprotegint-me i aprofitant lo posat. Passada una bona sabina  hi ha tres claus junts, probablement una antiga reunió. Malgrat la generosa mida dels còdols, l’escalada és d’equilibri i s’ha d’escalar pausadament i la tensió em fa i optar per reunir-nos aquí.

Gran bloc a la reunió de pitons. La humitat, la porositat de l'arenisca i el gel-desgel l'erosionen per descamació.

Arribat el company i sempre vigilat pel Rave, continua pel diedre, no hi ha rès, posa un parell de peces, passa un sostret per l’esquerra i amunt fins a la reunió, vella però molt segura  i continua fins al cim. 

Segona tirada.

  Cim.

Sota un sol blau pur i radiant contemplem les agulles que ens  envolten, les capçaleres de  les Artigues,  el Plàtan i el Serrat dels Pollegons i el mar lluent. Malgrat que era la meva tercera ascensió d’aquesta via, la he trobat més difícil de lo que em deien els records i més d’aquell gust que satisfà el tròs que ens queda del desig d’aventura.

El Rave i la vall de l'Artiga alta.

(5) Via Normal. Ressenya “actualitzada” extreta de la guia La Plantació (Pere Forts i Joan Vidal, modificada). 

Material: 10-12 cintes, tascons i friends fins el 3, una xapa recuperable i vagues savineres. Descens per la cara nord des d’un arbre (equipat).