Dos fets puntuals en principi independents van
quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la
tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor
napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della
felicità.
Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants
es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores
d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten
allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment
es reformi res.
Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és
la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i
exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va
guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.
Nàpols és molt mediterrània, oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i
amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de
la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta
ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels
espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be
traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la
seva novel·la.
Una part molt important de Nàpols està a sota
terra dins del tufo,
que és la roca formada de les cendres
compactades del volcà, una roca
relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat.
Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu
propi subsòl de manera que a sota terra hi ha
els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han
aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs
dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra
mundial.
Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem
l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i
assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter
del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent
s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la
seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon
dels adults.
El llibre, escrit en un estil sec i concís, te
també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo, que conformen el decorat on s’hi desenvolupa
la història.
1- Les cúpules de les esglésies barroques i
les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de
Nàpols.
2- El
Vesuvi presideix Hercolà i la successió
de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.
3- Les escombraries s’acumulen sovint a la
ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la
seva vida.
4- Les dretes escales salven l’orografia
intricada de Nàpols i ens deixen entrar
als barris alts de la ciutat.
5- Pujar al punt més alt és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San Martino.
6- Les cisternes de la Napoli
Soterranea varen ser construïdes pels grecs al
segle III aC., i ampliades després pels romans
fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a
principi del segle XX per insalubritat.
8- La Basílica de San Lorenzo
Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San
Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli
Soterranea.
9- Tranquil·litat i silenci acullen al
passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa
Chiara.
11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure
com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi
que el 1944 va tenir la darrera erupció.
Que maca la foto del mur de Pompeia!
ResponEliminaEn una mà Erri di Luca i en l'altre la vivència d'una ciutat trepitjada i explicada, en paraules i imatges, amb la mateixa concisió que l'escriptor es un luxe i un reclam irresistible per anar-hi. Felicitats!
ResponEliminaCarme Collell