Muntanya / Viatges: La Trona del Bertí, petita-gran paret (via GEEB o Badalona).

Introducció.

L’enllaç natural entre les planes del sud d’Osona i la depressió del Vallès és la vall excavada pel riu Congost entre els Cingles del Bertí i el massís Montseny, donant a banda i banda vessants morfològicament diferents. El vessant occidental és una successió de valls i carenes curtes excavades pels afluents del congost, on les compactes calcàries del triàsic fan cingles com els del Sot del Bac. Pel damunt d’aquestes valls hi ha una cinglera llarga i continua que va de nord a sud des de L’Ametlla del Vallès fins a la Plana de Vic. Te forma de taula i te recorreguts molt freqüentats a peu i en btt per la vista panoràmica a nord, oest i sud. El topònim la Trona del Bertí potser ve de la forma de proa de vaixell que te allà la cinglera, dominant el paisatge sobre les valls inferiors del Sot de la Guillota i del Sot del Bac, on l’erosió de les calcàries triàsiques ha donat agulles on s’hi escala des de fa dècades (A. del Vidre, A. el Salt, etc.).

Un niu segur sota els sostres de la Trona.

Geologia i paisatge.

La successió sedimentària de les cingleres superiors del Bertí són d’edat terciària inferior (55 milions d’anys) i els estrats estan en posició horitzontal.

Consta, de baix a dalt i a tot Osona i al Bages, d’un conjunt de gres i conglomerat vermells dipositats en sistemes sedimentaris fluvio-torrencials que drenaven una plana costanera.

Al damunt hi ha els estrats que formen la cinglera principal, de gres groc calcari compacte i fracturat, dipositats en una plataforma marina de poca fondària amb gran quantitat d’invertebrats marins ara fossilitzats.

Les dues unitats geològiques sobreposades.

Aquesta súperposició ens marca un important augment del nivell del mar terciari, una transgressió marina: la terra ferma amb sedimentació fluvial queda sota l’aigua i recoberta pels sediments marins posteriors. Després de molts canvis i milions d’anys s’ha format el paisatge actual.

L’escalada.

La historia de l’escalada a la Trona es remunta als anys quaranta. En el llibre Escalada d’Ernest Mallafré (1948) hi ha fotos de ràpel i d’escalada artificial en doble corda-tracció en les fissures de la Trona.

M. Vilaplana a la primera tirada de la Cerdà-Riera als 60.

Aquestes fotos van fer que Cerdà i Riera hi anessin amb la intenció de repetir la via que suposava oberta però que finalment va ser un projecte antic. Així es va obrir la Cerdà- Riera (1960), primera via a la Trona.

Actualment hi ha una quinzena de vies obertes a la dècada dels seixanta i als voltants del 2000.

Els escaladors vigatans de la segona meitat dels seixanta sovintejàvem el Sot del Bac però La Trona era “La Trona”. Després d’haver escalat la Cerdà-Riera, vam fer diversos intents a la GEEB o Badalona, una via que t’acostava al límit de l’escalada artificial de l’època, i amb els meus companys no vam passar mai de la segona reunió original. Calia superar un sostre equipable però els tacs feien un soroll tant buit que baixàvem de por. Ja no vaig fer cap més intent, ho vaig deixar… per tornar-hi 45 anys després.

I una vegada més, no ens podem queixar del reequipament que va fer en P. Vila per poder fer-la en lliure i amb seguretat, és excel·lent. No fem grau. Però és un plaer escalar aquesta petita-gran paret per la Badalona, on cal tècnica d’artificial desplomat, escurçar la separació entre assegurances i disfrutar de l’ambient. Per primera vegada he envejat als que poden pujar en lliure una via clàssica d’artificial agafats de mans i peus a les fissures. És la vida.

Per repetir-la calen 17 cintes, tascons petits i mitjans, aliens i camalots fins al 2 i l’alien blau o una uve per la primera tirada. L’actual R1 és la R2 de la via original, cosa que permet escalar 30 m seguits penjat del fifi i disfrutar de valent.

Informació i ressenyes: Osona Vertical. Escalades als Cingles d'Osona, de Miquel Pérez i Pep Vila. Ed. Unió Esxc. de Vic, 2003.