Viatge a l’antiga Etrúria (1): Introducció històrica, paisatge i necròpolis.

Introducció

Els mars itàlics Tirrè i Adriàtic van ser batejats pels grecs antics. Els noms deriven de tyrrenoi, el nom grec dels pobladors del centre d’Itàlia, anomenats després tusci o etrusci pels romans, i d’Adria, la colònia etrusca a la desembocadura del Po. Ells s’autoanomenaven rassa o rasenna. Qui eren en realitat els etruscs?. D’on venien, com eren i quan temps va durar la seva presencia modernitzadora?.

Al llibre Les étrusques, le peuple secret (1957), Alain Hus explica l’impacte que va produir el descobriment a la Maresma toscana, al 1828, de les tombes hipogees de Vulci. Un pagès empenyia l’arada quan de sobte el bou es va enfonsar i va caure sota terra. És fàcil imaginar-se l’escena, el bou bramant i el pànic del pagès i després l’estupor i el misteri. Així es va descobrir la primera de les nombrosíssimes tombes etrusques on s’hi reprodueixen la casa i els objectes quotidians dels difunts: vasos i altres objectes de terrissa, joies d’or, bronzes, escultures de pedra, peces d’ambre i milers d’objectes de la vida d’un dels pobles menys coneguts de l’antiguitat. 

La seva presència a Itàlia va durar quasi mil anys, de la primera edat del ferro (s X-XI aC) fins als segles II-I aC, després d’haver importat a Itàlia tot el saber oriental. El territori etrusc anava des de el riu Po fins a Roma i des dels Apenins a la costa tirrena, i en el màxim expansiu arribava a Nàpols. Però no van deixar arquitectura, ni una plana de literatura, que coneixem pels historiadors antics, i una llengua indesxifrable fins fa pocs anys.

Les ciutats dels vius no s’han conservat. Les guerres i els materials peribles de les ciutats han deixat molt poc registre, la base dels murs d’algun temple, fragments ciclòpis de muralla i alguna porta en arc. Però la seva cultura de la mort ens ha legat milers de tombes hipogees que reconstrueixen fidelment la “ciutat dels vius”.
 

Mapa d’Etrúria i de les colònies gregues. La seva relació va marcar la cultura del Mediterrani Occidental. Etrúria fou la primera nació italiana i va importar i exportar a la resta del mediterrani, mercès a una flota potent i a la explotació dels nombrosos jaciments de minerals metàl·lics del centre d’Itàlia.

La fi de la nació etrusca es va produir quan totes les seves ciutats van quedar sotmeses a Roma, la qual va heretar el seu patrimoni: religió, escriptura, dret, organització de l’estat, de la milícia, de la flota, artesania, tècniques agrícoles i hidràuliques, urbanisme, medecina, alimentació i encara més. El etruscs no van tenir imperi fora d’Itàlia però van abraçar els avenços tecnològics i culturals de l’Orient Mitjà, en part a través dels grecs i llurs colònies però també directament, com l’arc de mig punt babilònic que els grecs no van adoptar. És així com el sorgiment i la importància de Roma en la història del “món” va ser un fet.

Hi ha tres hipòtesis que històricament, ja des de l’antiguitat, han intentar explicar l’origen d’aquest poble:

1) La primera proposa una procedència d’orient i es basa en les font literàries antigues i en el marcat orientalisme de la seva cultura. Això significaria l’arribada de gent d’orient que és va assentar a l’Emilia i a la Toscana, el país etrusc.

2) La segona proposa l’arribada de gent del nord d’Europa, portadors de una rica tecnologia del bronze i de la pràctica d’ incineració i enterrament de les cendres al terra.

3) La tercera, més moderna i suportada per les troballes i el mètode de l’arqueologia contemporània, proposa que els etrusc surten del substrat de poblacions autòctones italianes abans de l’arribada a Itàlia de les llengües indoeuropees. La llengua etrusca, avui parcialment coneguda, sorgiria d’una branca de llengües anterior als dialectes itàlics que van donar el llatí.

Dades practiques.

Quan deixem Roma també hi deixem el soroll i la massificació. Viatjar per l’Etrúria és apartar-se de l’eix nord-sud que vertebra Itàlia. El nostre viatge es va centrar en l’Etrúria meridional (Tarquinia, Viterbo, Cervèteri) i va durar una setmana d’octubre. Vam poder visitar a fons llocs essencials, les grans necròpolis i el Museu etrusc de Roma, i afegir-hi altres llocs secundaris per completar una primera aproximació als etruscs. Aquests segons indrets tenen encant per ser aïllats, poc o gens visitats i estar al costat de poblets o enmig de la natura i, a vegades, costen de trobar.

Vam volar a Roma Fiumicino una tarda. Agafem el tren cap a Roma Termini i sense arribar-hi, transbordem a l’estació de Trastevere per arribar a Tarquina a l’hora de sopar. 

L’estació és lluny del poble però hi ha servei gratuït de bus per tots els trens que hi paren. Allotjament recomanable a Tarquina: Hotel San Marco, familiar i dins del casc antic.

Visita: Punts essencials *

Dia 1.

Necròpolis de Monterossi*. A l’oest i a peu des de Tarquina. Sis mil tombes hipogees catalogades, de les que dues-centres estan decorades amb frescos. Se’n poden visitar una vintena sense guia.

Museu Arqueològic de Tarquina*. Al centre històric ubicat en un magnífic palau. Mostra part de les troballes de les excavacions de les tombes i d’un parell de temples dels que no queda quasi res. Sarcòfags, joieria, vasos, bonzes, escultura, objectes quotidians i informació gràfica, i dues tombes totalment reconstruïdes amb els frescos i els aixovars.

Vam dedicar encara una tarda a fer una visita guiada molt interessant (mínim quatre persones) a algunes tombes tancades de Monterossi i a una necròpolis veïna de tombes excavades al marès (Turisme de Tarquina).

Una volta pel casc antic ens permetrà veure algunes esglésies romàniques interessants i, fora murs, el paisatge del Laci, a l’oest la combinació de turons suaus i valls poc profundes amb camps i bosc i a l’est, la baixada en suau pendent cap al mar.

Dia 2. Cotxe (GPS útil).

Camí de Viterbo, capital de la Tuscia, la segona província del Laci amb Roma, es pot visitar la necròpolis de Norchia, excavada en el marès o en el tufo del vessant d’una petita vall engorjada.

Viterbo: ciutat de províncies interessant i de pas per anar a la necròpolis de Pian de la Mola, difícil de trobar i enclavada en el bellíssim vessant d’una vall enmig de rouredes i sureres.

Dia 3. Cotxe.

Necròpolis de La Bandidaccia*, al poble de Cerveteri. Aclaparadora visita a una part de les necròpolis de les grans tombes de túmul. Museu recomanable.

Sutri, poble al nord-oest de Cerveteri que compte amb necròpolis, un magnífic amfiteatre romà i els jardins de la Vila .

Dia 4.

Museu Etrusc de Roma*.

Geologia i paisatge.

El Laci és un país ondulat i pla, sense trencaments. El paisatge actual, fora de les grans ciutats , és amable i suau, fet de turons i carenes de bosc de roure i alzina que alternen amb planes o valls amples de camps i pobles en els turons.

Paisatge representatiu del Laci. Cotes baixes, relleu suau, bosc, conreu i aigua.

 

Per l’est s’aixeca en els Pre-Apenins però el centre és format per valls somes i turons baixos, que cap a la costa oest enllacen amb una ampla plana costanera. El territori etrusc anava des de el riu Po fins a Roma i des dels Apenins a la costa tirrena, i en el màxim expansiu arribava a Nàpols.

En els darrers mil·lennis de l’evolució geològica d’aquesta zona d’Itàlia, vam formar-se dos tipus de roques d’origen ben diferent però de fàcil treballar, que van afavorir el poblament i l’establiment dels pobles antics: són el marès i l’escòria volcànica que formen les unitats geològiques superficials.

El marès és un gres de color daurat, porós i poc compacte, originat per sedimentació submarina de poca fondària, amb molt fragments de closques d’organismes ara fossilitzats i que pesa poc i és bon aïllant. Es pot serrar o excavar fàcilment. Moltes de les cases de pagès i dels pobles del Laci estan fetes de marès i, com veurem, moltes de les tombes i sarcòfags antics també.

Des de 4ma fins a 550.000a, el marge continental tirrènic va patir estirament i fracturació durant la darrera etapa de formació de les cadenes alpines, en aquest cas, dels Apenins. Aquestes fractures van produir un rosari de volcans alineats i paral·lels a la costa, de vulcanisme semiexplosiu tipus estrombolià, com a Olot, i la formació de dos tipus d’escòria volcànica: la tofa (cat. greda), partícules de magma projectades i dipositades per gravetat fent capes de pumicita (cast. P. pómez), i la ignimbrita, a partir de núvols ardents o aerosols de magma a temperatures de mes de 1000ºC que s’escolen pel pendent a velocitats superiors als 100 km/h. La greda és poc compacte i es desagrega mentre que la ignimbrita és compacte però porosa i lleugera, ideal per ser excavada i suportar càrrega. També es poden serrar o modelar fàcilment i, al seu damunt, s’hi desenvolupen, sobretot a les valls, sols molt fèrtils.

Aspecte d’una pumicita. La roca ésà plena de buits i s’observen les partícules més grans dins d’una massa homogènia i soldada. El color ocre apareix per oxidació dels silicats de ferro de la roca.

Les ciutats dels morts.

Tota la cultura que perviu dels etruscs esta relacionada amb aquestes roques: tombes excavades al subsòl, a vegades amb túmul superficial obrat, i necròpolis excavades a la massa rocosa de zones planes o als vessants de valls somes engorjades. Aquests vuits excavats guarden les despulles dels etruscs i els objectes que els ajudaven camí del més enllà. De fet, totes les cultura humanes de tots els temps i llocs han aprofitat un reduït nombre de roques per viure-hi a dins, excavant o construint edificis.
 

Necròpolis de Monterossi i poble de Tarquinia sobre un pendent que baixa a la costa per l'est (esquerra). Els turonets són túmuls que marquen la posició de les tombes excavades al marès.

Sepulcre de marès amb urna bicònica i vasos (Museu de Tarquinia)

.

El primer període ben delimitat de civilització etrusca és el vil·lanovià (s. IX aC), de Villanova a l’actual Toscana. Es caracteritza per la cremació dels morts i l’enterrament de les cendres en vasos d’argamassa bicònics i amb tapa, amb aixovars simples (armes, objectes de la vida quotidiana i algun ornaments corporals). El bicònics s’enterraven dins d’un vas de pedra amb tapa, directament al terra (tombes de pou) o dins d’un sepulcre fet de lloses de pedra.

Tall d'una sepultura amb urnes cineràries.

La homogeneïtat de la cultura vil·lanoviana de la mort indica que no hi havia diferències significatives d’estratificació socioeconòmica i un desenvolupament sòlid i creixent. La persistència dels vasos bicònics en totes les necròpolis i la seva datació estratigràfica ha servit per datar estrats on les dades disponibles no donàven edats fiables; és a dir, els bicònics són "fòssils guia" per datar tots els estrats on aparèixen. Aquesta mateixa persisténcia i homogeneitat demostra la consolidació del país a finals del s IX aC.

Sepulcre bàsic monoplaça excavat a la pumicita (necròpolis de Cerveteri).

A les primeres dècades del s VIII aC assistim a un procés progressiu de diferenciació social determinat per la riquesa i abundància dels aixovars, en tombes més grans en les que es substitueix la cremació per la inhumació. Recollint aspectes ideològics del mon grec, emergeix a la comunitat 
una classe dominant i un desnivell econòmic.

Tomba hipogea tipus amb escala i cambra (necròpolis de Monterossi, Tarquinia). Com totes en les estructura naturals o antròpiques del subsòl, som al regne del silenci i la foscor.

Sarcòfag de dona de terracota (Museu de Tarquinia).

La inhumació fa necessari el sarcòfag de quatre peces per ser introduït fàcilment a la tomba. En la aristocràcia naixent la dona és tan privilegiada com l’home i rep el mateix nombre de béns.

Un dels dos exemplars existents del conegut sarcòfag dels esposos. Secle VI o V ac (Museu Etrusc de Roma).

Tomba del Baró (general, s VI aC, necròpolis de

Monterossi, Tarquinia).

Tomba del Baró (detall de la dona, s VI aC, necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Les tombes de l’aristocràcia reproduïen la casa, amb teulada a dues aigües decorada amb frescos. Dos cavallers i un home barbut que ofereix una copa i empeny un jove flautista, ret homenatge a una dona amb els cabells sota el tutulus, barret propi de la dona de l’aristocràcia. Porta un vel i acull als personatges amb els braços aixecats en signe de salut. Probablement es tracta de la difunta.

Tomba dels Lleopards, general i detall (s V aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Asseguts en triclinium i envoltats de vegetació, un home i una dona son servits per un efeb completament despullat. L’escena es completa amb ballarins i músics. En els frescos les dones són pintades sense color al cos i vestides amb vels o vestits llargs a vegades acampanant a la base.

Tomba dels Braus , general i detall (S VI aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Decorada amb temes trets del cicle mitològic troià, aquestes pintures del principis del s VI aC., són les més antigues descobertes fins avui. El nom bé de les escenes eròtiques i religioses de la part superior. La tomba ja és la casa amb estances i mobiliari. Els museus ens ajuden a imaginar-la amb els cossos inhumats en sarcòfags i les estances farcides amb els objectes de l’aixovar.

En el detall, Troil, el jove fill de Príam, munta un cavall vigorós cap a la font amb lleons rampants, darrera la qual s’hi amaga Aquil·les. Només porta l’elm perquè ataca un nen indefens. Hi ha nombrosos pentiments, sobretot al cavall, que corregeigen el primer traç de l’artista abans de posar-hi color. Aquesta pràctica denota que l’artista va més enllà de la còpia dels prototips grecs i aconsegueix un sentit humà i crític que no trobem abans.

Tomba dels Augurs, paret dreta (530 aC., necròpolis de Monterossi, Tarquinia).

Un personatge envoltat de servents contempla la lluita de dos atletes nus per guanyar els tres vasos de terrissa. A la dreta, sortint de l’enquadrament, un personatge amb mascara (inscrit a la paret com Phers) agafa el cap d’una corda entortolligada a braços i cames d’un home mentre l’altre cap està lligat al collar d’un gos ferotge que mossega l’adversari.

La necròpolis de la Banditaccia, a tocar de Cerveteri (prov. Roma). 

Consta de milers de tombes de totes les èpoques, separades per carrers (dromos) tot excavat a la greda i pumicita. Ocupen un total de 400 Ha, cent de les quals són visitables. La forma i dimensió és molt variable, des de tombes bàsiques de nínxol de paret fins a enormes estructures superficials cilíndriques, rematades amb túmul de terra que poden contenir diverses tombes a diferents nivells amb una entrada compartida o independent. Estem parlant ja de estructures majors que denoten poder i busquen l'espectacularitat .

Aspecte massificat a la Banditaccia amb les diverses formes usades excavant el terra volcànic ben visible.

Tomba excavada d’una sola peça en una massa de roca que ha quedat pel damunt de l’entorn per sobre-excavació de la roca del voltant per fer-hi carrers.

Gran tomba amb base de pedra feta per excavació de l’entorn i coronada d’un mur de pedra tallada i amb sostre cònic, una de les formes més visibles de la Banditaccia. La disposició dels carreus de la porta és canònica i porta a l’escala d’accés al subsòl o a un passadís horitzontal. Com totes en les estructura naturals o antròpiques del subsòl, som al regne del silenci i la foscor. Escales i passadís es combinen en les grans tombes amb diferents portes a diferents nivells.
 

Interior d’una tomba de la Banditaccia. Vista parcial d’una estança amb quatre sepultures separades per baldaquí, amb sostre de falses bigues.

Tombes de “dau” ben arrenglerades a les vores dels carrers (dromos), amb vestigis de bancs i piles per l’aigua.

Al poble de Sutri hi ha diverses necròpolis rupestres. Algunes de les tombes s’han aprofitat per usos diversos. En la imatge una gran tomba aprofitada per església catòlica.

Necròpolis de Pian di Mola, prop de la ciutat de Viterbo. És un lloc molt recollit al fons d’una petita vall envoltada de rouredes.

Necròpolis de Norchia. Tombes escalonades de dau a vegades rematades amb un porxo de columnes fen templet.

Els viagers a la porta d’un túmul (necròpolis de la Banditaccia).