El nostre lligam amb les terres catalanes del sud, Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera
d’Ebre, Matarranya i Montsant, ve de
lluny, de família. Fa més de trenta-cinc anys que de manera intermitent baixem
a l’Ampolla i, des d’allí, explorem, caminem i escalem aquestes terres amb les que s'ha creat un sòlid lligam .
La plana deltaica segada, a principis d'octure. El talús del fons marca el limit del delta amb la terra ferma. Al rerafons i el Montsià.
Els coneixedors del Port, massís
dels Ports de Beceit i de Tortosa, en parlen sempre amb superlatius perquè n’estan
enamorats, com nosaltres ho estem de Montserrat. Són excursionistes de Tortosa i rodalies, amants i exploradors
incansables. Des de la primera i llegendària guia i mapes dels Ports de
la UEC, les publicacions s’han anat amuntegant damunt la taula: guies
excursionistes, de BTT, d’escalada i naturalistes. Malgrat això, la gran
majoria de muntanyencs coneixen només superficialment el massís. Probablement, els Ports siguim el territori menys freqüentat i salvatge de Catalunya, un gran patrimoni natural.
Us proposem tres excursions
curtes pel delta de l’Ebre a la zona del Garxal (garxal: zona plana d’aigua
salobre o aiguamoll, relligada al sistema deltaic), pel Port i per
l’esplendorosa plana al·luvial del curs final de l'Ebre, a Xerta.
1 – La plana deltaica.
Caminar, més que pedalar, per
dins del delta de l’Ebre és, en si mateix, una activitat singular. Perquè la
bicicleta és un medi massa veloç per contemplar exhaustivament aquest paisatge
aparentment tant igual però ple de diversitat en els detalls. Amb el sol de
primera hora o el de posta, els minúsculs relleus sobresurten de la plana
deltaica i sembles acabats de fer, primigenis. En aquestes hores i segons
l’estació de l’any, els camps inundats reflecteixen el cel. Quan l’arròs
despunta i creix la gama de verds canvia
subtilment i a l’estiu es torna groc.
Contemplant la sega de l'arroç.
És al setembre que es cull i durant uns
pocs dies l’activitat és febril. Al vespre, quan cau el dia, les grans màquines
recol·lectores encenen els llums i pasturen tots els arroçars com animals antediluvians.
La plana deltaica és plena de límits: vials, sèquies i camins elevats entre camps.
El paisatge manté la seva
ruralitat pels camps d’arròs i la “caseta” d’eines amb l’era ombrejada per un
bon plàtan o garrofer. Aquesta construcció és habitable de temporada, sobretot abans, quan l'anada al tros es feia sense cotxe, i respon a unes poques tipologies
arquitectòniques. Després hi ha les sèquies de tota mida i els vials, carreteres,
pistes i finalment els camins aixecats pels
marges emergits que separen dos camps. Moltes fileres de grans pollancres delimiten el territori i el paisatge. També hi ha els pobles, que han crescut
però són de cases baixes i no trenquen la horitzontalitat del paisatge. El teló de fons cap a terra
són les muntanyes, curosament distribuïdes per una ma sabia: El Montsià al
sud-est, el Port a l’oest i la serra de Vandellós al nord-est. La plana, les
muntanyes i, naturalment, el mar. El gra, els aiguamolls i la bonança
del clima atrauen un bon nombre d’espècies d’aus migratòries i les seves depredadore,s
que s’ajunten a l’ecosistema humanitzat del riu, canals i camps.
Una caseta excepcionalment maca i cuidada, que sempre visitem.
A més d’aquest tipus de paisatge
“de dins”, hi ha les platges i les dunes amb la seva vegetació adaptada a la
sorra i a la salinitat, les extenses llacunes d’aigua dolça voltades i ocultes a
la vista pel cinturó de canyar, les boques i els llits antics abandonats pel riu
fa dècades o segles, els fars i, sobretot, l’Ebre, el gran riu del sec país
mediterrani, el corrent lent però cabalós, com un mar segur entre ribes, sempre igual i canviant.
Seguir-lo des de les muntanyes costaneres per la plana al·luvial i pel delta
fins a la boca és entendre la cultura de l’aigua, tant és que sigui caminant, en barca, en bicicleta o en cotxe.
A la banya del Trabucador hi ha el far homònim, sempre solitari.
Les platges són de sorra fina i l'anar i venir de l'aigua hi modela formes centimètriques efìmeres.
La salicòrnia o herba salada és una herba anual i
suculenta molt comú a les platges mediterrànies que creix sense competència gràcies a la seva adaptació a sols molt salins.
|
Els aiguamolls i les llacunes dolces sovint es conecten al mar per canals explotats per a la pesca. L'abundància de canyes fa que no siguin visibles a peu pla.
Si deixeu de banda els punts més
visitats tant pels del país com pels ecoturístes,
us trobareu sols. Un bon mapa serà essencial
per situarse en la xarxa de vials tallats ara aquí ara allà per les cèquies.
La recent inauguració d’un pont que
relliga Deltebre (La Cava i Jesús i Maria) amb Sant Jaume d’Enveja ha canviat
la comunicació entre el dalt i el baix que es feia amb els passos de barca. Quan
hi passàvem fèiem parlar al barquer de quan era un jove ciclista professional que havia provat
fortuna al Giro d’Itàlia. O de l’estraperlo de l’arròs a la postguerra,
d’aquells que se’n van enriquir i que encara ara són a la boca de la gent,
convenientment odiats i retratats, sobretot si han caigut en desgràcia. Un món
per ficcionar.
De Riumar o del Garxal a la Gola de l’Ebre. Informació pràctica.
La gola de l’Ebre és un paratge
magnífic i fàcil d’assolir per dos llocs diferents que es poden complementar
amb mig dia i fer-hi còmodes caminades
de durada variable. El primer és caminar des de la platja de la urbanització de
Riumar cap al sud fins que la platja desapareix i els aiguamolls del Garxal associats
a la gola del riu no ens deixen continuar.
Barres de sorra camí de la gola de l'Ebre per la platja de Riumar.
En aquest trajecte es pot observar de lluny el creixement i emersió de barres de sorra subaqüàtiques, que es formen pel mateix mecanisme que les dunes subaèries. La seva formació ve afavorida per la poca fondària de la plana deltaica submergida. En règim de creixement deltaic, quan el riu aporta més sediments que no pas s'emporten els corrents marins litorals, són aquestes barres les que construeixen la plana deltaica, com les barres o banyes del Fangar i del Trabucador. Des de fa anys, els nombrosos embassaments al llarg del curs del riu han retingut el sediments i la plana deltaica està en retrocès.
Planta de salicòrnia.
Vegetació adaptada a les condicions de les dunes costaneres i sedimentació de closques de mol·luscs bivalves.
Caminant pel costat de l’aigua podrem
observar el cordó de dunes litorals i la seva vegetació específica d’espècies
de llargues arrels adaptades a l’anar i venir del vent i de la salinitat.
Separen la platja de les extensions d’aigua
soma i salobrosa dels Garxals Gran i
Petit.
El segon surt del pàrquing de la riba esquerra de l'Ebre (vegeu mapa i enllaç) i arriba a l'interessantíssim mirador el Zigurat, elevat vint metres per sobre del Delta i de la gola de l'Ebre. És el millos punt d'observació del Parc Natural.
2 – Ports de Beseit: el Pic de Marturi.
L’aspror i la solitud del Port
són un bon contrapunt a la placidesa de la plana deltaica. La garriga i la
vegetació arbustiva dels antics alzinar cremats i humanitzats d’aquestes
muntanyes demanen camins marcats
i una bona dosi d’orientació. Al sud-est del Mont Caro es pot pujar
al bassis (abeurador) de Marturi i al pic homònim (1.292m). Des del cim estant
es domina un paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió de la pluja que carstifica el pais calcari i dels torrents de règim episòdic i salvatge propi del clima meditarrani.
Paisatge ample i dislocat pel plegament alpí i l’erosió càsrtica i torrencial.
Cap al sud i sud-est l’ampla vall del curs baix de l’Ebre amb els seus tarongers. Portell dels Ports.
Cap al nord, la vista es perd en el mar de valls i carenes sense fi on la serralades Costanera i Ibèrica en sobreposen. Paisatge calcari i càrstic ple de rascler, coves i avencs on tot punxa o talla, la roca i les plantes.
Accedim en cotxe al Portell dels Ports des de Roquetes
per la carretera d’Alfara de Carles, que deixem a la dreta per seguir la
retolació del parc natural dels Ports de Beceit i de Tortosa. Deixem el Portell
enrere així com les cases i el restaurant, sempre en direcció SE fins al
pàrquing-pícnic de les Avellanes, amb taules i font, on deixem el cotxe. Prenem
un camí que remunta el vessant sud de la serra del Boix, fins a la font i bassis de Marturi (30minuts).
D’aquí prenem un camí a l’esquerra que primer de pla i després amunt (fites)
ens portarà a la carena de Marturi. Des d’allí i mirant a mar veurem el cingle de calcària gris de la Mola
del Boix a la nostra dreta i seguirem la carena a l’esquerra fins el modest cim
de Marturi (1 hora).
Ample panorama sobre els Ports i els seus cims, fàcilment identificables amb el mapa. De baixada pel mateix camí, entrem a la cova de les Avellanes.
La mola del Boix.
La cova de les Avellanes.
3 – Xerta: les ribes i els Canal de l’Ebre.
I encara un altre contrapunt.
Caminar des del poble de Xerta cap al sud fent un itinerari circular per les
riba dreta del Canal de la Dreta de
l’Ebre, creuar-lo per la primera comporta, desfer el camí per la riba esquerra, passant
de llarg el poble fins a la presa l’Assut. Allí veurem el naixement dels
canals de la Dreta i de l’Esquerra, gràcies a aquesta construcció àrab que
permet la irrigació de la baixa plana
al·luvial de l’Ebre i del seu delta. L’itinerari es pot modificar i adaptar-lo
a qualsevol durada.
Caminem envoltats de taronjers amb les sínies antigues que pujaven l'aigua del canal al camp.
Remontem ara la riva esquerra del canal per fora del poble.
Més amunt el cami passa entre dues aigües, amb el riu a la dreta en el sentit de la marxa.
Sortim de la plaça de l’església
de Xerta amb el seu grup des
jubilats fent-la petar i on un enregistrador de cabal ens recorda la ira del riu. Si considerem que el cabal està amidat des del terra de la plaça de l'esglèsia és fàcil imaginar la dimensió de les grans crescudes del riu. La construcció dels embassaments va permetre controlar aquests episodis devastadors.
Fem aquesta caminada a mig mati d’un dia gris i
plàcid de principis de juny. A Xerta hi ha pau i silenci. Sortim cap al sud per l’ample camí de la riba dreta badant
l’aigua i l’skyline del poble del que
sobresurt el campanar. El mur del canal està entapissat d’algues filamentoses
verdes i pardes mogudes pel corrent lent
i plàcid.
Sortim de Xerta aigües avall. El Port tanca l'horitzó.
Ja ben fora del poble creuem
el canal per una comporta i remuntem la riba oposada entre velles sínies i
tarongers carregats de fruita. Voltem al poble per l’exterior de la muralla,
sempre ran d’aigua i aviat el deixem enrere.
Aquí caminem entre aigües: a
l’esquerra el canal i a la dreta l’Ebre . El llit del riu és ample i partit per
una illa amb la característica forma
d’ametlla de les illes fluvials. La vegetació de ribera és exuberant. Continuem així per camins i pistes fins a
l’Assud. Ara obro la Wikipèdia per “assut” i trobo:
Assut
(de l'àrab "as sad" barrera), és una presa de reduïdes dimensions. Es
tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un
riu o en un rierol per a aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la
fora de la llera, en general cap una sèquia.
L'assut és una part
important en els regadius tradicionals que segueixen en ús en les hortes de
València i Múrcia.
L'assut de Xerta es
troba en la confluència dels municipis de Xerta, Benifallet i Tivenys al riu
Ebre, va ser construït pels àrabs al segle XI i encara està en ús.
Tradicionalment es considera que a partir d'aquest assut comença el Delta de
l'Ebre….
La petita assut del riu Millars a Vila-Real (Wikipèdia).
…. encara que parlant amb rigor geològic hem de dir que el delta
comença molt més al sud, on el terreny del continent queda separat, pocs metres més avall, per un marge
continu que el separa del terreny guanyat al mar pels sediments fluvialsla, la plana deltaica.
Arribem a la caseta de la
Comunitat de Regants de Xerta, enlairada sobre les ribes i des d’on es domina l’assud de Xerta i el naixement
dels dos grans canals que irriguen el Delta. Aquesta caminada palesa l’eslògan
més reeixit dels moviments en contra dels transvasament de l’Ebre: “el riu és
vida”.
Inici del canal de la Dreta de l'Ebre.
Des d’aquí retornem fàcilment a Xerta. Els marges dels camins estan entapissats de banderetes.
I durant la caminada l’aigua es
va ficant dintre teu, tan lentament com es mou el corrent, mentre la mirada abarca la plana rica, les taronges
daurades i s'escolta la remor suau i imperceptible de l'aigua.
El rius són vida. De fet, hi ha hagut i hi ha una vida fluvial i deltaica específica
arreu del món, la de les civilitzacions mil·lenàries de Mesopotàmia o l’actual del delta del Mekong en son exemple.
Mercat al delta del Mekong (Joan Riba).
Com es veu el tercer llarg?
