Passejant per Nàpols amb Erri de Luca

Carme Artigas

Dos fets puntuals en principi independents van quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della felicità.

Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment es reformi res.

Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.

Nàpols és molt mediterrània,  oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la seva novel·la.

Una part molt important de Nàpols està a sota terra dins del  tufo, que  és la roca formada de les cendres compactades del volcà,  una roca relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat. Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu propi subsòl de manera que a sota terra hi ha  els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra mundial.

Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon dels adults.

El llibre, escrit en un estil sec i concís, te també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo,  que conformen el decorat on s’hi desenvolupa la història.  

 1- Les cúpules de les esglésies barroques i les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de Nàpols.

 2-  El Vesuvi presideix  Hercolà i la successió de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.

3- Les escombraries s’acumulen sovint a la ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la seva vida.

 4- Les dretes escales salven l’orografia intricada de Nàpols i ens deixen entrar  als barris alts  de la ciutat.

5- Pujar al punt més alt  és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San  Martino.

 

6- Les cisternes de la Napoli Soterranea varen ser construïdes pels grecs al segle III aC., i ampliades després pels  romans fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a principi del segle XX per insalubritat. 

7- En el subsòl hi trobem també carrers, cases i tavernes de l’antiga ciutat romana.

 8- La Basílica de San Lorenzo Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli Soterranea.

9- Tranquil·litat i silenci acullen al passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa Chiara.

10- Tot i l'escrostonat, les façanes de Nàpols parlen d’un passat esplendorós.

11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi que el 1944 va tenir la darrera erupció.

Cementiris 2.

Per Carme i  Pilar.

“Qui jeu a la tomba d’un poeta? El poeta segur que no,  és cosa sabuda. El poeta és mort, sinó no tindria una tomba. Però qui ha mort ja no és ningú, per tant, tampoc està a la seva tomba. Les tombes són ambigües. Conserven quelcom i, amb tot, no conserven res. Naturalment, això es pot dir de  totes les tombes,  però quan parlem de les tombes dels poetes, amb això no n’hi ha prou. En el seu cas es diferent. La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Literalment, ja ho han dit tot. Però això no passa amb els poetes. Els poetes continuen parlant. A vegades es repeteixen. Això passa cada cop que algú llegeix o recita un poema per segona o centèsima vegada. I parlen també pels que encara han de néixer, per  unes persones que encara no han viscut quan ells escriuen el que escriuen”.

Són paraules de Cees Nooteboom, de la introducció del seu llibre  Tumbas.Gráber von Dichtern und Denkern[i]. Un llibre dens i fascinant que desembolica el cabdell que Cees Nooteboom i la seva dona Simone Sassen, han fet per mig món, ell escrivint i ella fotografiant, per visitar tombes de poetes i pensadors[ii] . Han visitat infinitat de cementiris per trobar-se amb els amics que han fet a través de la poesia, de la literatura i del pensament. 

 D’altres vam començar a fer-ho per haver sentit, en un moment o altre de la vida, l’atracció pels espais de silenci i recolliment[iii],  per l’estètica, per fer-hi fotos i per altres raons ocultes però segur que lligades a la cultura humana de la mort. I entre mig de milers de làpides visitades mai hem tingut la sensació d’anar a visitar a un mort, excepció feta de quan érem nens.  Després es llegeixen llibres com els de Nooteboom,  de Judit Pujadó[iv] i planes de la xarxa[v]  i tot te més sentit.

Si Europa és el continent més densament poblat del món, on més espai falta, Venècia és  paradigmàtica. O més aviat era, perquè actualment hi viu poca gent; només cal veure els vaporetti al final del dia, plens a rebentar de la gent qui hi treballa i que torna a casa, a terra ferma.

Aigües enllà  del moll della Fondamenta Nuova, cap al nord-est, es divisen les muralles vermelles de la illa dels morts, a mig camí de  Murano. Anomenada illa de San Michele in Isola, acull  en tota la seva extensió el cementiri històric de Venècia i l’església homònima, que formava part d’un antic monestir camaldulenc. Va ser la primera església renaixentista de la llacuna i fou construïda per Mauro Codussi al 1469. Quan al 1797 la Sereníssima va rendir-se a Napoleó, els venecians van haver d’acceptar condicions del nou Imperi. A més fer-los enderrocar les portes del gueto jueu, que es tancaven cada nit, es va eradicar la tradició d’enterrar els morts a les esglésies i sota el paviment dels carrers de la ciutat. Pels estàndards de l’època ja era una situació insalubre, sense comptar les inundacions anuals de la ciutat.  A partir de 1800 els morts es van enterrar a l’illa de San Cristoforo della Pace i a una illa veïna que es van unir  reomplint el canal que les separava formant la illa actual.

Tot passant pel davant de San Michele in Isola camí de Murano, uns treballadors tornen a casa comentant  les notícies, fent vida quotidiana.

Entre dos blaus i en la calitja primaveral de la llacuna,  les muralles vermelles, el marbre i els xipresos del cementiri de Sant Michele.

Maons, pedra d’Ístria i marbre encerclen la illa. Al fons la Fondamenta Nuova i la ciutat.

Cementiri de San Michele. La zona russa.

Cinc lletres la treuen de l’anonimat. La làpida del terra d’aquesta tomba està escrita en ciríl·lic. Però també el nom de Sònia es va gravar en el granit vermell, a la part superior del mausoleu .

---

[i] Tumbas de poetas i pensadores, ed. Siruela, col., DEBOLSILLO, 2009.

[ii] http://es.wikipedia.org/wiki/Cees_Nooteboom

[iii] Cementiris 1,http://miquelvilaplana.blogspot.com.es/search/label/Cementiris

[iv] Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines, Ed. Vitel·la, Barcelona 2010.

[v] http://www.findagrave.com/

Roques 1 i 2 d'en Semir. El Gerro i el Timbaler del Bruch (Montserrat).

Fotos: J. Carbonell i M. Vilaplana.

Fa molta estona que estic parat amb la cama esquerra al Timbaler i la dreta al Timbal, potser set o vuit minuts, molt  obert de cames. Haig de passar al Timbaler, però el pitó que hi he clavat i un alien groc, plegats, no em donen la confiança necessària. Segur que en Torras i en Nubiola en sabien més de pitonar. Si passo i em restableixo, les petites preses de la fissura no sé si em deixaran pujar. Potser he pujat massa amunt en ramonage. El pas es de cinquè però no sé si és aquest pas o els que hauré de fer després.

A sota, al coll de Dama,  en Pep i en Pito m’observen sense dir rés. Els passos d’escalada ens abstreuen del món, potser per això en fem. Recolzo el genoll esquerra a la paret per descarregar els bessons i asserenar-me. Fissura amunt no veig cap dels pitons que sé qui hi ha i quan hi pugi no em podré aturar per assegurar-me. Hagués pogut desgrimpar però no em va passar pel cap.

Clavo un altre pitó en un còdol calcari esquerdat i canta, però és molt curt. Però em decideix, aquesta és la qüestió, i finalment passo i em quedo quiet per captar la situació. 

Peus i mans toquen i informen: equilibri precari, just, és dret i la  fissura diagonal m’escup cap a la dreta. Les preses són petites i la roca bona. M’hauran de pujar els peus i si un falla les mans no aguantaran i els  pitons no ho sé. Pujo mig metre i mig més, les puntes dels gats a la fissura, les mans palpant-ne  el canto i una s’hi comença a tancar, pujo els peus i sento que no puc escalar de pressa però també que en tinc  necessitat: dilema de sentiments. Els millors escaladors no el deuen tenir pas aquest. Mig metre més  i....apareix una vella escarpa que surt un pam de la fissura. 

Hi passo la corda i d’una llambregada veig una uve  més amunt. Ara ja sé que hauré de posar alguns pitons, que sortiré de la fissura per passar sota el sostre i que a la panxa final, sobre el buit de la cara est, hi ha una xinxeta. Ara tot anirà bé.

El Timbaler del Bruch és l’esperó que tanca el cingle del Vermell del Xincarró per ponent i es pot pujar a peu al seu cim. A la cara sud hi te enganxada l’agulla del Timbal. Les vistes de les roques des del sud-est són de les que diuen escala’m!. Fora de les guies de Rodés i Labranya (1972) i Roig (1991), però presents a Barberà (Montserrat Pam a Pam,1977), aquestes roques han anat dormint el temps fent de talaia de la plana del Bruch. Les vaig conèixer fent la via Iván però en una època que pitonar no es feia. Cap company volia portar el martell excepte en Manel. 

Ara, al contrari, hi he anat per escalar i pitonar el segon llarg de la via Torras-Nubiola, una línia atrevida i estètica que escala la cara sud del Timbaler des del coll de Dama, batejat així per la cordada TN i ells sabran el perquè. Potser per un maniquí trobat als carrers de Barcelona un diumenge de matinada?.

El Timbal i el Timbaler, cara est, la Xemeneia Estorach i el perfil de sortida per la Torras-Nubiola.

 Al coll hi arribem per la magnífica xemeneia Estorach de la cara est, clàssica de quart i cinquè grau totalment desequipada però perfectament protegible. La línia resultant és bella, laboriosa i un pèl exposada: tres ingredients de pes per escalar-la. Després d’uns quants anys de deixar madurar el mini projecte, el tracte personal amb en Nubiola i en Torras m’ha fet decidir. I amb en Pep Carbonell i en Pito Costa ja som tres, a l’ombra de la cara est que ens refresca en aquest 14 de març calorós i meteorològicament estrany com tots els dies dels darrers mesos.

Progressem per la xemeneia posant una u i flotants fins al coll de Dama sense adormir-nos. Ara ve la tirada Torres-Nubiola i les expectatives són elevades. És difícil i laboriosa i es desenvolupa en un racó sever i imposant. La xemeneia, la fissura, pitonar-la, escalada combinada i el bellíssim tram final on l’escalador s’avoca al buit de la cara est amb la cama esquerra i mig cos dins de l’estreta xemeneia. 

Encara un pas difícil, clavar un pitó i posem peus al cim on trobem l’enorme “merlet” descrit a les ressenyes. Ens hi enfilem i fem un clic d’aquesta ascensió que no és una més,  sinó que és.  

I si el Timbaler és la Roca nº 2 d’en Semir, el Gerro és la nº 1, i la tenim al costat. És també una roca singular per la forma que el seu nom tant bé descriu. Una agulla amb una gran llastra que s’hi recolza pel sud, una enorme nansa. 

Provem la via dels tres germans Estorach però després d’escalats quinze metres baixem abandonant una u. El terreny és massa ingrat. I triem la via Normal (E. Mallafré, F. Blasi i Lincoln, 25-5-1941), que discorre, amb tot el sentit del món, escalant la xemeneia est que la Nansa fa amb el Gerro i que cal equipar, passem  sota la Nansa  i ens reunim còmodament a la cara sud aprofitant la reunió de l’aresta Bruch. I amunt per placa de IV+ atlètic on, a més dels bolts moderns, encara hi queda una vella escarpa amb una cadeneta, tot molt rovellat, que probablement lligava el pot de registre. 

  

  

Un dia pletòric d’amistat, exploració i petites aventures que recordarem per la seva singularitat i densitat històrica. 

Informació pràctica.

1) La xemeneia Estorach està desequipada però és ben protegible amb tascons i friends (fins al 3). Un pitó opcional. Reunió al coll de Dama (2 espits i alzines).

2) A la Torras-Nubiola hi ha 4 pitons i una xinxeta. Cal afegir friends i pitons (fissura de mal equipat amb flotants). Mireu la ressenya. A dalt no hi ha reunió i  cal assegurar-se a una alzina bastant separada de la sortida.

3) A la ressenya marca una xinxeta sobre la R1 a partir de la que es pot pujar al Timbal o al Timbaler. Probablament és la millor opció. Nosaltres vam sortir directament de la R1 cap a la fissura. Potser pujant al Timbal es pot rapelar i restablir-se a la fissura del Timbaler assegurant per dalt.

4) Descenc a peu per l’oest.

5) El Gerro VN. Línia lògica i evident. Comença a la cara ets de l'agulla escalant la xemeneia entre la Nansa i el Gerro (IV) i flanqueja al sud fins una repisa. Recte amunt fins al cim (IV+, bolts visibles). Ràpel pel nord (25m). Friends mitjans per la xemeneia.

Camins del Salt de la Nina i del Pas de l'Esfinx. Imatges d'una passejada en solitari.

El camí del Salt de la Nina  travessa  un dels racons menys trepitjats del Montserrat. El  seu nom deriva de les roques del Salt de la Nina,  que coronen la llisa paret nord dels Ecos. 

 Parets llises i camins verticals amunt i cingles als peus. El camí del Salt de la Nina. 

Des del coll del Miracle els Frares s'allunyen a mesura que caminem cap a l'est per la maroma del Salt de la Nina.

   

Aprofita una ampla feixa arbrada i horitzontal que des del coll del Miracle, ressegueix la muralla d’Ecos cap a l’est, passant  per la font del Miracle i permet accedir a les vies de la paret o pujar fins a dalt de la carena, sortint  a un collet innominat entre l’Eco Superior  i l’agulla Lluís Estassen. Malgrat  que el pas és bo, el camí travessa clapes sense vegetació de terra solta causades per   les esllavissades de les pluges del 2000.

La llarga feixa arbrada del Salt de la Nina. La vegetació, tossuda, s'hi arrapa.

Abans, arribats al final de la paret,  continuava creuant l’arraconada de  l’Hort de Malany, solcada pel  torrent principal que desaigua  aquesta zona  d’Ecos, i s’enfilava bruscament  primer a l’est i després al sud per una canal dreta i equipada i sortia a la carena entre el Camell dels Ecos i l’Eco Superior . Els aiguats del 2000 van destruir aquest camí. Actualment no sé si es practicable.

Posteriorment algú va arreglar la pujada des de l’Hort de Malany fins dalt però per un nou itinerari més a l’oest  que arriba a la carena i surt al coll entre els Ecos i l’agulla Lluís Estassen. Al Vèrtex, en Jordi Pedret ens proposa un magnífic itinerari circular -(http://www.feec.cat/el-salt-de-la-nina-i-el-pas-de-lesfinx),  pel Salt de la Nina  i torna al coll del Miracle, pel camí del Pas de l’Esfinx, resseguint tot el vessant sud dels Ecos. El resultat és una caminada-grimpada difícil,  molt ben equipada però apte només per muntanyencs.

Creuem l'antiga torrentera de l'Hort de Malany, malmesa pels despreniments.

Mirant amunt remuntant la canal  s'endevina el collet. Les pluges del 2000 

van erosionar tot el sol deixant al descobert la roca nua.

 Mirant avall, cap a l'Hort de Malany. 

Al collet, l'agulla Lluís Estasen s'avoca al precipici.  Va ser batejada fa anys per Josep Mª Torras.

Un cop al coll esmentat es pot arrodonir la pujada amb l’escalada de l’aresta Bruchs de l’agulla Lluís Estassen, molt fàcil (III i un pas de IV per superar el cap). Hi ha una reunió equipada al peu del cap i un parabolt amb mallón al cim per baixar-lo per la mateixa via (ràpel de 15 m). L’escalada en solo presenta exposició a la  desgrimpada.  

Escalant l'aresta Bruchs es domina el vessant sud d'Ecos.

L'Esfinx, vigilant.

L'escalador solitari al cim de l'agulla Lluís Estassen.

El contrast entre l’ombra, la vegetació i les parets i canals  vertiginoses del nord contrasta amb l’assolellat vessant sud, esplèndid mirador de totes les roques d’Ecos i d’Agulles. Un itinerari molt recomanable.

El Cilindre enmig del bosc conglomeràtic.

El camí del Pas de l'Esfinx, pintat i fitat, és fàcil però travessa moltes llastres de còdols solts. Ens acosta al grup d'agulles dels Aurons i domina Frares i Agulles.