dissabte, 28 d’abril del 2012

Passejant per Nàpols amb Erri de Luca

Carme Artigas

Dos fets puntuals en principi independents van quedar lligats en el meu imaginari. El primer va ser un viatge a Nàpols la tardor passada i el segon la lectura, aquest hivern, d’un llibre del escriptor napolità Erri de Luca que porta per títol Il giorno prima della felicità.

Nàpols és una ciutat exigent. Els seus encants es descobreixen de mica en mica, no sempre són evidents, al final t’enamores d’ella malgrat les vagues d’escombraries, els autobusos que no sempre et porten allà on vols anar i les seves places eternament en obres sense que aparentment es reformi res.

Nàpols és la ciutat de la Camorra però també és la ciutat de Roberto Saviano i de Luigi de Magistris, el seu alcalde i exmagistrat que, procedent del partit Itàlia dei valori va guanyar contra pronòstic les últimes eleccions.

Nàpols és molt mediterrània,  oberta al mar amb el Vesuvi sempre present i amenaçant. Passejant per Nàpols es poden descobrir les capes de la història de la ciutat que es van sobreposant com en una successió estratigràfica. Aquesta ciutat encara no s’ha rentat la cara i quan t’endinses en el barri dels espanyols, si no fos pels cartells de les botigues, podries ben be traslladar-te a la ciutat de la postguerra que ens descriu Erri de Luca en la seva novel·la.

Una part molt important de Nàpols està a sota terra dins del  tufo, que  és la roca formada de les cendres compactades del volcà,  una roca relativament tova i fàcil de treballar, que forma el subsòl d’aquesta ciutat. Durant molts anys els napolitans han tret els materials de construcció del seu propi subsòl de manera que a sota terra hi ha  els buits que ha deixat aquesta extracció i que els napolitans han aprofitat per construir-hi des de cisternes, en el temps en que els grecs dominaven la Campania, fins els refugis subterranis de la segona guerra mundial.

Llegint la novel·la d’Erri de Luca seguirem l’historia del seu protagonista, un orfe nascut als dies finals de la guerra i assistirem a la seva educació tan material com sentimental a càrrec del porter del seu edifici orfe com ell. Al llarg de la narració el jove adolescent s’assabentarà de la historia de l’alliberació de Nàpols i al mateix temps de la seva pròpia, i nosaltres serem testimonis de la seva entrada abrupte al mon dels adults.




El llibre, escrit en un estil sec i concís, te també com a protagonistes el port de Nàpols, el Vesuvi i el tufo,  que conformen el decorat on s’hi desenvolupa la història.  




 1- Les cúpules de les esglésies barroques i les façanes gòtiques i renaixentistes sobresurten dels bigarrats barris de Nàpols.

 2-  El Vesuvi presideix  Hercolà i la successió de civilitzacions que ell mateix ha anat tapant amb les seves cendres.

3- Les escombraries s’acumulen sovint a la ciutat per la vaga i els napolitans, aparentment indiferents, continuen fen la seva vida.

 4- Les dretes escales salven l’orografia intricada de Nàpols i ens deixen entrar  als barris alts  de la ciutat.

5- Pujar al punt més alt  és trobar la tranquil·litat. La de passejar-nos pel claustre manierista de la Certosa di San  Martino.
 
6- Les cisternes de la Napoli Soterranea varen ser construïdes pels grecs al segle III aC., i ampliades després pels  romans fins a formar una vasta xarxa subterrània. Només van ser abandonades a principi del segle XX per insalubritat. 

7- En el subsòl hi trobem també carrers, cases i tavernes de l’antiga ciutat romana.

 8- La Basílica de San Lorenzo Maggiore presideix un petit recó de la Piazza di San Gaetano on hi ha una de les entrades de la Napoli Soterranea.

9- Tranquil·litat i silenci acullen al passejant que escolta la remor de l’aigua al claustre de Santa Chiara.

10- Tot i l'escrostonat, les façanes de Nàpols parlen d’un passat esplendorós.

11- Si es deixa Nàpols per mar es pot veure com la ciutat ressegueix la badia presidida per l’inquietant Vesuvi que el 1944 va tenir la darrera erupció.

2 comentaris:

  1. Anònim5/02/2012

    Que maca la foto del mur de Pompeia!

    ResponElimina
  2. En una mà Erri di Luca i en l'altre la vivència d'una ciutat trepitjada i explicada, en paraules i imatges, amb la mateixa concisió que l'escriptor es un luxe i un reclam irresistible per anar-hi. Felicitats!
    Carme Collell

    ResponElimina

Total de visualitzacions de pàgina:

Cercar en aquest blog

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.

El cràter del Viti i al fons la caldera d'Askja.
El 100 m de diàmetre del cràter del volcà Viti (dimoni en islandès), al centre d'Islàndia, no fa imaginar que la seva erupció del 1875 va abocar tones de cendre a l'est de la illa. L'abandó generalitzat de les granges d'aquesta zona van provocar l'onada migratòria més gran d'islandesos als EEUA. Les cendres van arribar a Estocolm. Al fons la caldera d'Asja, formada pel col·lapse de la cambra magmàtica superficial que alimentava les erupcions. Té 50 km qüadrats i una fondària de 270m. Està parcialment inundada formant el llac Öskjuvant. La zóna és buida i hostil. La NASA hi va portar als seus astronautes durant el programa Apol·lo.