Pirates. Una vida a Montserrat.

                                       Als Pirates Pere Camins i Manolo Martínez in memoriam.


                           

En el darrer festival de cinema de Torelló, la pel·lícula Pirates, de Miquel Pérez i Miquel Vilaplana, va ser seleccionada a concurs  i estrenada el dia 14/11/2011  a les 21:00h al teatre Cirvianum.

Una fita personal?: per les persones que vam participar-hi, indubtablement sí. I la vam fer ceyint-nos a l'objectiu inicial: afegir  una plana més  a la història de l'escalada catalana. Fer una pel·lícula sobre un grup  d'escaladors singulars que, en només cinc anys d'activitat, van dibuixar una línia temporal i estilística  inesborrable .

Miquel Pérez parla amb en "Rodri" i en Picazo durant el rodatge a la biblioteca de la U.E. de Sabadell.

Els Miquels a la Easy Rider a l'abril de 2006.

La idea.

En una d’aquestes converses disteses que es tenen tornant d’escalar, quan sents que la paret i tú us despediu contents i tot sembla possible,  li dic a  Miquel Pérez: -Miquel, el que hem de fer és una pelí·cula d’escalada!.  I al cap d'aquell instant en que encara no ets conscient del  què has dit,  escolto un sí clar i decidit. "I  triaré   un tema, afegeix".  

No m’hagués hagut de sorprendre quan setmanes després em va comunicar que faríem un documental sobre els Pirates. En Miquel és cineasta i historiador de cine. Un  documental sobre els Pirates, ni més ni menys. La proposta em va seduïr immediatament i vam començar a fer plans pel futur. Comptaríem amb els amics i amb la possibilitat de conèixer persones singulars, rares, que són, en definitiva,  les més interessants. Farem el primer pas, contactar amb l’Antonio Garcia Picazo: el seu si o el seu no determinarà fer o no fer  Pirates. 

Al 1971 jo havia deixat l’escalada en roca  i quan  la vaig reprendre-la  al 1991 vaig trobar un nou panorama. Vies noves a totes les parets de Montserrat, peus de gat, assegurances flotants i expasions i pitons millors. Als anys següents, de la ma d'en Manel Orbay, vaig escalar prou per poder disfrutar vies dels Pirates i llegir articles i llibres de l’Antonio G. Picazo i l’Armand Ballart. Així vaig conèixer, en retrospectiva, l’època de l’Extrem, aquella revista independent d’escalada i alpinisme, escrita mig en castellà i mig en català, una cosa insòlita a Catalunya, però que reflectia amb fidelitat la realitat social catalana i la aparició de noves veus i opcions. La cultura de la muntanya ja no era només als centres de muntanya ni provenia necessàriament de la rica tradició romàntica.   Allà dins hi havia un món diferent, unes veus que buscàven aire propi, maneres diferents que, amb perspectiva, es veuen correlatives amb les que hi havia a la societat mateixa. No va ser casual que el "centre" dels Pirates fos a les escales de la Catedral de Barcelona, al gimnàs de l'AGRUEC i al bar Haití, sempre girant entorn del Barri Gòtic. 

Franco havia mort i Espanya i Catalunya es despertaven d’un mal son. Els joves de l'Europa continental havien conquerit més drets individuals  i la seva veu es deixava sentir  trenta anys després del final de la Segona Guerra.   

Joves Pirates.

Em van arribar ressons del mite pirata.  Sentia parlar de  les vies Valentín Casanovas, Còsmica, Aresta Arcarons, Vagabundos del Dharma, Jumpin’ Jack Flash, Electric Lady Land, Easy Rider, Aresta Tobogán,  Catalans al Pisón, Zarathustra del Gallinero, i un llarguísim etc. 

Mai havia envejat les aranyes fins que vaig ser a la punta del sostre de la variant Bartomeu Puiggròs de la Casa-Chani, un dels miradors més ventats de Montserrat. I després escala la placa superior fins a la reunió, un V+ mantingut amb burils allunyats i totes les farinetes treure!. Però encara va patir més el meu company,   un jove amic  amb "grau i tot l'artifo amb Ao", va quedar bloquejat al sostre, les cordes no es movien durant estona i estona i no ens sentiem... 

Sostre de la variant Bartomeu Puigròs de la Casas-Chani (J. Rodrígues i A.G. Picazo, 23 d'abril de 1977). Foto: Husa, revista Extrem.

Alguna cosa havia canviat i a mesura que llegia i escalava  vaig veure que havia set en pocs anys. A la segona meitat dels setanta,  després de menys de dos anys d'haver començat a escalar pel seu compte, aquells "crius" ja  marcaven rutes agosarades a les Parets de Montserrat.

Trenta quatre anys desprès, al gener de 2010, al bar Maxitapa de Fabra i Puig de Barcelona, ens reunim  en Picazo, en Manuel Pedro “Gaston” –per Rebuffat,  en Miquel Pérez i jo. Els hi proposem rodar un film sobre la historia personal del grup. Hi ha un clima ambivalent de curiositat i recel. Els hi parlem d’un documental històric de 30 minuts  usant el format clàssic de combinar  entrevistes, imatges i films de l’època i rodatges actuals de les vies més emblemàtiques de les  obertes durant els cinc anys de funcionament del grup com a tal. 

A la conversa, que va i ve del fil del projecte, entre glop i glop, apareixen els primer elements que després veuriem a la pantalla: els escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) que van ser el seu referent; el jersei pirata, els seus orígens i la seva procedència sociocultural; el seu anarquisme vivencial deslligat dels clubs de muntanya, la falta de medis, la determinació autodidacte, les noves vies que van obrir, amb segell de la casa. En definitiva un nou perfil sociològic d'escalador. Agafar-se la  llibertat per descobrir-ho tot per ells mateixos,  allò tant dels joves,  potser a canvi d’una altre manera de viure, treballar menys i escalar més amb pocs medis. I aquells joves van resultar ser talentosos i van aprofitar el moment.

Brodat sobre vellut, l'alpinisme clàssic.

Els hi proposem que comparteixin corda amb l’equip de rodatge i escalin  les vies que van obrir  i, fins i tot, una possible trobada de pirates trenta cinc anys després de la seva  diàspora radical. També volíem aprofondir en els canvis estètics de les ressenyes i  noms de les vies. I anem parlant. Finalment els ulls els hi brillen d’il·lusió i veiem que el primer pas s’ha fet i que "tenim projecte". Finalment, després de dinou mesos de treball acabem la pel·lícula  al setembre de 2011. La criatura té bona salut, pesa 67 minuts i l'hem batejada a Torelló amb el nom de Pirates i la padrina, només faltaria, ha sigut la Montserrat.

A l'UES, el record de  les vies  dels de Sabadell és arreu. Carles Olivella i Miquel Pérez comenten les vies TIM.

El projecte.

L’esquema del guió es va basar en indagar en la sociologia d'aquest grup de persones  nascudes al voltant de 1960 i  que a meitats dels anys setanta, amb setze o disset anys, van aparèixer a Montserrat. Durant cinc anys, de 1975 a 1980,  obren vies d’alta qualitat, dificultat i bellesa en un  estil que incorpora canvis  al corrent principal de l'escalada espanyola, però seguint l’herència estilística dels  antecessors, sobretot dels escaladors del Terra i Mar de Sabadell (TIM) i dels  germans  Cerdà (GAM del CMB). 

Joan Cerdà a l'aresta Bruchs de l'agulla de l'Arbret. La corda  penja lliure com una plomada.

Un estil que aporta canvis   que marcaran el camí cap a  l’escalada clàssica actual. Ho fan com els abans esmentats, però més en lliure, més difícil, sense foradar o fent-ho al mínim,  i  amb la mateixa exposició. Amb ells va aparèixer el solo integral a la Paret de Montserrat i l'escalada de velocitat. Un exemple fou la Mas-Brullet en un solo integral de 25 minuts.  I, escalant així, quedaven molts  miralls lluents i lògics a Montserrat esperant als escaladors i que ells van saber trobar i resoldre.

Rodant vint hores d’entrevistes vam tenir davant de la càmera a Antonio Garcia Picazo, José Rodriguez “Rodri”, Joan Altimira “Aranya”, Joan Mulero “Oruga”, Miquel Arcarons, Armand Ballart, Fredi Parera, Lluís Hortalà, Germà Folch i Pili Martínez. En trobades posteriors vam tractar a Ramón Artigas, Robert Fernández, Lluis Solé “Quasiguapo” i Lluís Agustí, entre altres. Per circumstàncies diverses i el caràcter amateur del projecte hi van faltar Juan Carles Griso, en Peralta, el Rompebragas, el Feo, l'Aborto, l'Abortito, Sergi Martínez, Joan  Cassola etc. També vam entrevistar escaladors contemporanis dels Pirates o més grans,  els ex-TIM Lluís Coromines i Jaume Camarasa,  Joan Manuel Anglada, Joan Cerdà, Jordi Lluch, el Barrufet  Remi Brescó i l'Albert Iglesias.

Al peu del Pisón preparant el rodatge  de la via Catalans. 

La transcripció fidel de tantes hores  d'entrevista va ser la part més laboriosa i avorrida, però  les mateixes entrevistes i l’escalada de les vies i el muntatge, la més gratificant. Vam fer una nova xarxa de coneixences que ens van enriquir a tots. L’ambient va ser sempre el propi del cine amateur, tant ben filmat a Vivir rodando de Tom DiCillo (1995), una pel·lícula que tot cinèfil hauria de veure. Però ells tenien equip! Nosaltres vam disposar  de una càmera de vídeo de definició estàndard per les entrevistes, en prèstec,  i càmeres de fotos Lumix LX3 i LX4  i una de frontal per les escalades, menys a la  via Easy Rider, que en teníem una de vídeo de definició estàndard. 

Filmant a la R2 de la Easy Rider.

El cost  de la pel·lícula va ser un esforç econòmic però, en termes de cinema, no va ser cara  i vam confiar el muntatge a professionals. No vam tenir unitat B ni cap ajut econòmic  o espònsors. Vam rodar en precari però  amb total llibertat  With a little help of our friends. 

Pep Vila i Miquel Pérez rodant a l'estudi d'en Lluís Hostalà, a Verges.

El contingut de les entrevistes es presenta com  una colla de blocs temàtics dels trets personals i humans del grup i de les particularitats de les diferents personalitats, totes elles marcades i singulars. Els blocs alternen amb les filmacions de les vies escollides, en l'ordre següent:  Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri,   Catalans al Mallo Pisón, a Riglos, Còsmica de la paret de Diables,   Easy Rider de la paret de l’Aeri,  Zarathustra a la paret del Gallinero, Ordesa, i l’Aresta Arcarons de la Tapa dels Plecs del Llibre.

La via dels Catalans, una de les mítiques i menys repetides del Pisón, va ser la primera en ser filmada, a principis de juny de 2010. 

D'esquerra a dreta: José Rodriguez "Rodri", Lluís Hortalà i Antonio G. Picazo al peu de la seva via al mallo  Pisón al 1978 (col. Lluís Hortalà).

La cordada Armand Ballart-Pep Vila la va escalar i filmar des de la paret i l’equip des del peu de via. El rodatge es va fer en dos dies seguint la logística planificada pels escaladors: una tarda per pujar a la entosta (a Riglos, gran llastra) i baixar, i tot el dia següent per escalar la resta. 

L'Armand a la mítica primera tirada  de la via, assegurat per Pep Vila. 

Al peu dels ràpels volaos amb la feina feta. 

La Valentín Casanovas de la paret de l'Aeri es va rodar en dos dies i va ser la primera  que vam començar i la darrera en acabar (13-6-2010 / 27-6-2011). Al maig de 2010 l’Antonio i en Juan Garcia escalen la via amb l’Iván Ruiz de càmera. La resta de l’equip (Miquels i Emili Giner) filma des de baix i la bavaresa des de dalt despenjant-se per obtenir picats. La necessitat de filmar la bavaresa des de la sisena tirada i de la  sisena reunió fa que calgui tornar-hi un any després i fer mans i mànigues per arribar a la reunió per dalt. L’Antonio i l’Óscar Médel rapelen fins a R5 per tornar a escalar la tirada de la bavaresa i els Miquels al darrera. Acabem tard però amb el regal d'una llum meravellosa de posta en un capvespre clar que, n'estic segur, mai oblidarem.

Inici i final de la primera jornada de rodatge a la Valentín Casanovas. Iván Ruiz, Juan Garcia, Emili Giner, Miquel Pérez, A.G.Picazo i Miquel Vilaplana.

Al 24 de juny ja estàvem filmant la Easy Rider. La cordada estava formada per l’Armand Ballart i els Miquels de companys i de càmeres. Era la segona via on un dels aperturistes de la via l'escalava  per la pel·lícula. Per primer cop vam usar una càmera de gran angular al casc i les imatges resultants van ser interessants.

Al jardinet de la Easy Rider.

Entrevista  familiar.

També volíem filmar una via dels TIM però  la idea no madurava. Triàvem Diables, després Patriarques. Estàvem ocupats amb les entrevistes i l’hivern se’ns tirava al damunt i vam optar per deixar l’escalada per la primavera. Vam començar la fase de buidar i transcriure les vint hores d’entrevistes que havíem filmat i això és laboriós de veritat. Si et saltes un oh!, ah!, mmm..., etc, no serveix i cal tornar a començar. I no tot-hom ha estudiat oratòria. També vam fer una sessió a casa de l’Armand Ballart on va dibuixar per la càmera la ressenya de la via Normal del Cavall Bernat.

L'Armand Ballart dibuixant la Normal del Cavall.

A la primavera decidim canviar el rodatge d'una  TIM pel de la Còsmica de Diables, oberta a continuació de la Valentín, per Miquel Arcarons i  Joan Carles Grisú i, sens dubte, la segona gran via dels Pirates de la primera època. La cordada es va formar aviat gràcies a en  Pep Vila, que ja la havia escalat i a l'Iván Ruiz que de molt jove  somniava literalment en escalar-la. A la càmera en Miquel Vilaplana. Mentre escalàvem els llargs superiors, en Pep ens explicava l'epopepia d'en  Santacatalina quan la va forçar en lliure. A la vista del material posat i de tot el que cal afegir és un homenatge radical a l'escalada clàssica.  

A la Còsmica, qui canta els seus mals espanta.

L'afaitadora de la Còsmica.

L’apertura de la via  Zarathustra a l’esperó del Gallinero de Ordesa es va fer del 20 al 25 de juliol de 1979 i va tenir un gran ressò a tot Espanya. Es va obrir en equip al  coincidir a peu de via dos grups diferents de... Pirates!

La primera meitat l’obren Fredi Parera, Antonio G. Picazo i Joan  Cassola. La segona Ramón Artigas, Lluís Agustí i Josep Mª Peralta, accedint a la línia triada a través de la  Rabada-Navarro. Un cop enllestida la via, una part de l’equip fa la primera integral. La segona repetició triga un any (Joan Martí “Gepes” i Miquel Arcarons) i els dies 19 i 20 de juny de  1980, en Fredi Parera fa la tercera integral i primera solitària, amb un sol vivac. La Zarathustra és un bon exemple de territori pirata. I aquesta ascensió, plena de incidents com totes les “grans”, és la que en Fredi ens explica al film sobre  foto fixa de la ascensió. 

Ordesa, juliol del 1979.

Autoretrat d'en Fredi Parera a la punta del sostre  durant la tercera integral  i primera en solitari de la Zarathustra.

Finalment li va tocar a l’Aresta Arcarons, una de les dues  arestes Bruch paradigmàtiques de l’escalada lliure clàssica a Montserrat. L’altre és l'Aresta Bruchs de la Bessona Inferior, oberta el 28 d’octubre de 1958 per Joan i Jaume Cerdà. Són vies germanes d' essència montserratina pura,  escalades que demanen a l'escalador la mateixa exposició i sang freda, però separades per vint anys de diferència. Dues vies que s'escalaràn sempre i seràn intemporals.  Emili Giner i Miquel Vilaplana l’escalen i la filmen i es fan plans des de baix i des de la carena del Montgros.

Al peu de l'Aresta Arcarons, fem una mica de teràpia de grup abans de començar.

Un bloc important del film  el vam dedicar al mapa del tresor de l'escalada: les ressenyes. Aquests fulls de paper  que passàven  de ma en ma i que més endavant van florir en forma de guies d'escalada, probablament des dels inicis  de l'escalada moderna. 

L'Armand Ballart és aquest ilustrador i dibuixant de ressenyes   d'estil personal i sinònim de informació de qüalitat, fiabilitat, realisme  i bellesa, i que no gradua el pas més difícil sinó   tota la tirada. La seva aposta estètica és canviant i sempre sorprèn i satisfà.   Ell mateix  ho va explicar a la càmera.

El film es tanca amb una trobada de Pirates a Santa Cecília al novembre de 2010. Va fer un dia clar i  ventat per la tramontana. Vam passar més fred que les castanyeres. Les boires ballaven a la paret  mentre els Pirates vivien la seva  retrobada històrica  trenta anys després. Pirates i amics, tots amb  veu pròpia a les parets de Catalunya. 

Fredi Parera, Josep Carbonell "Buril",  Armand Ballart , Anna Massip.

Al 1975, el "refugi" de Santa Cecília va ser  punt de trobada i d'origen del grup. A cap altre lloc del massís pesa tant l'atmosfera del repte   de severitat però també de bellesa de l'escalada montserratina. Ara també ha set el punt de retrobada i el moment de posar el final a Pirates.  

Dels innumerables territoris de Santa Cecília, un és pirata. Solé, Altimira, Mulero, Arcarons, Picazo, Rodri, Ballart, Parera,Artigas, Agustí i Hortalà.

Navegant pel   temps.

Fotografies i ressenyes:

Joan Altimira "Aranya", Armand Ballart, Joan Cerdà, Husa-Extrem, Fredi Parera, Miquel Pérez, Marcel i Miquel Vilaplana.

i

Boires dalt del Cavall Bernat.

L'octubre de 2011 només porta altes pressions, calor i falta de pluges. El país està sec i polsos i els retalls socials s'incrementen dia a dia mentre els cotxes de gama alta incrementen  vendes. Avui donem descans al cap i escalant l'Anglada-Guillamón del Cavall suem de valent, sobretot a la fissura de la segona part de la cinquena tirada on només un plom treu el cap  per sota dels espits del flanqueix d'entrada a la R5. 

Obrim la caixa d'eines i el temps passa mentres el sol baixa. Un cop a la gran bauma de la reunió em recolzo comodament i contemplo Flautats i Gorros mentre el company es baralla amb la tirada. 

 La R5, un mirador exclusiu dels escaladors. 

El vent canvia  i les cordes i la roba es tornen enganxoses. Llevant fort i humit. En poca estona pugen espeses boires del sud-est i embolcallen completament els Gorros i després la Vall Mala i els Flautats. El vent les empeny per la cara nord on es precipiten i es fonen. Escalo la darrera tirada i la sortida de quart és difícil i exposada, tot està humit  i al cim fa fred. Les boires ja són a Diables i Sant Antoni. Només ens queda contemplar. Res per dir, emmudits.

Sant Antoni

Un escalador-michelin de cara al llevant humit.

Diables.

Algunes escalades curtes i poc repetides a Agulles i Frares Encantats.

Introducció.

Montserrat te moltes vies poc repetides d’interès indubtable.Són fàcils, velles, amagades, exposades o simplement desconegudes per la majoria, malgrat que totes han estat ressenyades i publicades.

Vista de Frares Oest des del cim del Gendarme amb el petit Carquinyoli al centre de la muralla.

Si tenen llibre registre, -la informació ha trobat altres camins, veurem que les ascensions hi són infreqüents, a vegades una cada deu anys, sempre fetes per amants de descobrir racons. Són escalades modestes que criden a l’exploració i el resultat és molt gratificant. Tornem havent escalat i portant sensacions de llocs nous  i de panoràmiques que no tenim a la memòria ni a l’arxiu fotogràfic.I això és que hem fet alguns dies de finals de primavera.

Les noves guies, com la d’Agulles d’en Joan Miquel Dalmau ara, i la d’en Dani Brugarolas de Frares fa pocs anys, ens ajuden a la seva redescoberta. En escalar-les ens sentim al costat dels aperturistes fent els seus gestos i assumim, quan cal, la seva valentia. Pitonar, falcar, esgarrinxar, trobar -la canal, el cami, la via, son verbs habituals.

Agulles.

El Martell, via Normal (IV).

Situats al coll nord del Martell, entre aquesta agulla i la Saca Gran, baixem lleugerament a l’est i escalem a l'esquerra sota l’ombra d’alzines fins una repisa

que ens permet accedir a l’ampla l’aresta est. S’escala en una sola tirada de 30m. Sota el cap final hi ha dos ponts de pedra equipats. Es poden posar aliens i un universal. Descens rapelant al coll nord. Restituïm el llibre registre al cim amb caixa nova.

Del cim del Carbassó i d'esquerra a dreta, Pedestal del Martell, Martell, Miranda de les Bohigues, Mirador de la Miranda, Boteruda i Gep Llarg.

El Carbassó, via Normal (denominació Barberà 1977; no apareix a la guia Dalmau, A1-IV).

Via interessant d’una única tirada de 25m que puja pel vessant nord i que cal equipar (només un pitó de via). Aprofita una fissura horitzontal que cal abastar (pas esqueneta o V) on comença un A1 en flanqueix cap a la dreta (2-3 claus) i després amunt amb aliens petits i mitjans (roca mediocre). S’arriba a un pitó i es surt en lliure de IV fins una savina sota una repisa on pugem (IV). S’escala el cap de l'agulla per roca excel·lent i de presa grossa (IV). Ràpel pel vessant nord.

Panoràmica a nord-est des del cim del Carbassó.

Miranda de les Bohigues, A2-V. Carrizosa-Càmara (cara oest).

Aquesta Miranda te una marcada fissura-diedre molt visible des de la carena de les Portelles. L'havia vist moltes vegades amb ganes. Finalment, en Nandi Salas me'n va parlar i vaig entendre que, malgrat ser curta, calia picar. Efectivament cal i ens ha donat una bon mati d’artificial (A2) equipat només amb vuit burils on cal pitonar i posar estris (uves i universals, tascons, aliens i friends fins al 2). El millor accés al selvàtic peu de via, és pujar a la Miranda i rapelar la via (equipat).

La marcada fissura a la cara oest de la Miranda de les Bohigues.

Comença per una placa on cal anar a caçar el primer dels cinc burils que la resolen a cins metres de terra (V) i permeten l’entrada a la fissura. És desplomada i neta de material. S'escala equipant a gust i porta a un lliure d’equilibri fins a una savina morta però molt ferma (IV+), on crec que s’hi feia la R₁ (una xinxeta visible).

Arribada a la sabina seca.

Es continua amunt en lliure o A₁ (3 burils) i lliure (V) fins a un ferma associació de ginebró i alzina on es pot fer reunió, o continuar fins al cim (IV). En total 45m. Els burils estan en bon estat.

Lliure delicat a la sortida del primer tram d'artificial (V).

Darrers metres de la via.

El Setrill, V. Normal (esperó NE, III, un pas de IV).

La monolítica i massissa cara sud del Setrill, ben visible des de ponent, es popular per vies com la Ful de Sac i la Salvador Álava: 100 m de IV a V+ amb algun A₀ ocasional i equipament en bon estat. Al vessant nord la Via Normal és un bon exemple d’escalada típicament montserratina, exposada, semiequipada fàcil.

El primer a la R1.

Ressegueix l’esperó que forma la cara est amb la canal herbosa nord. La primera tirada puja a l’esquerra de les alzines més baixes de l'esperó i apunta a la R1 sobre una llastra molt visible (III, 1 espit, merlets).

L'esperó NE del Setrill.

La segona tirada puja recte amunt amb lleugera tendència a la dreta , passa a l’esquerra del ràpel i escala el cap de l’Agulla (20m, III i IV, 1 espit). Descens que comença desgrimpant (II) fins a les savines del ràpel de 35 m pel vessant nord.

Frares Encantats: tres escalades encadenades.

El Caputxó d’en Semir, via Normal (III).

El Caputxó d'en Semir s'avoca a la pared nord.

Aquesta modesta agulla ret homenatge a Ramón de Semir, autor del mapa topogràfic de Montserrat (1949), de referència obligada i on Semir va numerar totes les agulles del massís amb entitat pròpia, usat encara pels escaladors. És un mirador extraordinari de Frares Oest i de les agulles amagades sobre el Portell Estret (Ànec, Contrafort de l'Ànec, El Gendarme, l'Agulla del Cingle i La d'en Cassola).

Per escalar el Caputxó ens situem al peu de l’aresta Bruchs de l’Agulla Sens Nom i resseguim la base de la seva paret est que ens portarà a les envistes d’un coll-clariana. Abans d’arribar-hi fem diagonal a nord-est (corriol) travessant l’espès alzinar per sortir a la carena plana sota d el'agulla (evident, 10 min, ambient singular).

La curta i fàcil escalada del Caputxó.

S’escala la seva aresta Bruchs de 15 m amb bona roca. Protecció possible dels primer passos (allien mitja o pitó). El cim és un punt màgic, avocat a la timba i al gran horitzó de Frares oest. Ràpel equipat per la via.

El Gendarme i la seva bretxa oest des del peu del Caputxó d'en Semir.

El Gendarme, via del Collet o Directa (sortida variant Cassanelles, A1 equipat, IV).

Situats al peu de l’aresta Bruchs de l’Agulla Sens Nom, resseguim la base de la seva paret est que ens portarà a un coll-clariana al peu de la seva l’aresta nord.

Aquest coll ampla i pla cau pel nord a una canal selvàtica on al bell mig hi destaca l’Agulla del Cingle, que deixarem a la dreta, envoltada de grans blocs caiguts i enmig d’una vegetació exuberant i avocada al buit de la canal, i de ben segur una de les agulles menys escalades de Montserrat (Brugaroles, Daniel).

L'Agulla del Cingle a l'ombra contra el fons il·luminat de la paret est de la canal.

La passarem per l'oest, tocant a l'Agulla d’en Passola i caminant al nord entre vegetació fins a la bretxa entre La d’en Passola i El Gendarme (10 min). Els darrers metres de caminada són penjats sobre la canal però les alzines permeten passar amb seguretat.

Comencem l'escalada des de la mateixa bretxa amb un pas d’esqueneta o un pitó ample per caçar el primer buril dels quatre que ens porten sota el cap del Gendarme (A₁e, 15m).

A1 de buril a la Directa

Deixar la directa i flanquejar a la dreta per cornisa fàcil (IV), cap a la intensa llum de la penjada l’aresta Bruchs i escalar-la fins al cim, sempre amb bona roca (IV, 20m)

Després del flanqueix escalem l'aresta Bruchs...

D'una sola tirada molt variada petjem un cim singular, amb vista singular del Caputxó d’en Semir i de Frares Oest. Salvatge i amb ambient. Afegim la nostra signatura a la d'exploradors incansables com els germans Masó i el Paca.

Agulla d’en Passola, V. Aresta Bruchs (D+, un pas de V).

Aresta Bruchs més difícil que les seves veïnes de l’Ànec i de la Sens Nom, ha restat pràcticament intocada, amb poques expansions (Brugarolas, Daniel, 2002). Plaquetes, aliens i un pitó (opcional) ens donaran seguretat en els 40m d’ aquesta via poc repetida, amb molt bona roca i dificultat i exposició assequibles però on cal escalar relaxat.

Començant l'aresta

La Pedriza del Manzanares. Geologia i escalada

 Geologia 

 La caminada ens endinsa en un paisatge màgic...

Molts han set els anys que he tingut La Pedriza al cap. Una obsessió moderada m'anava rosegant. Finalment, a principis de setembre d’aquest 2011, l’ Iván i jo arribem a Manzanares el Real disposats a rebre el bateig  pedrizero. Poca broma.

Grans taffoni al Pájaro.

La Pedriza de Manzanares és un petit massís granític al nord de  Madrid ciutat que pertany al Sistema Central Ibèric i més concretament, al vessant meridional de Cuerda Larga (serra de Guadarrama). Es situa sobre mateix del poble de Manzanares el Real, punt de partida  d’excursions i escalades. Precisament per la seva mida  i curta aproximació s’hi por caminar i escalar varies vies en un dia.

Un pilancón (cassoleta) a mig fer, amb desaigua,  al cim del Pájaro.

Sense ser únic,  és un relleu proper i excepcional de modelat sobre granit de la mateixa manera que Montserrat ho és sobre conglomerat. Efectivament, a la Pedriza hi ha un exuberant desenvolupament  de totes les formes de modelat en granit, a totes les escales (de centímetre a quilòmetre), i originades en les diverses situacions climàtiques dels darrers mil·lennis. Parlem de canchos, pilancones, canalones (o estrias), taffoni, viseras, setas, i thors (denominació internacional)..., entre les més importants.  Ara bé, les formes actuals només representen el final d’una llarga història que va començar amb la formació de la roca fa 340 Ma (milions d’anys) abans d’ara.

El sistema de fractures ha afavorit l'encaixament de les aigües d'escorriment que alteren, arenitzen i arrosseguen el material alterat formant un laberíntic sistema de camins.

L'acumulació de canchos  fa túnels, una de les formes habituals de La Pedriza.

El granit comença la seva formació a la base de l’escorça terrestre dels continents, a 35 km de fondària mitjana. Allà baix, les condicions termodinàmiques fonen roques antigues que donen magmes àcids, és a dir,  rics en sílice (SiO₂), procedents fonamentalment de la fusió de quars i feldspats i que es mantenen confinats. En un  context  de processos d’aixecament de noves muntanyes de plegament (orogènia), aquests magmes poden evolucionar cap a noves roques.  Això passa en els límits de plaques tectòniques continentals que xoquen entre si (obducció de plaques)  després d’haver engolit per subducció la placa oceànica que les separava, com el cas de Índia contra Euràssia (Himàlaia) o Ibèria contra Euràssia (Pirineus). En aquest context de  col·lisió tectònica, les roques de l’escorça són sotmeses a esforços brutals que les deformen a totes les escales (fractures i plecs de microscòpics a quilomètrics). Aquells magmes profunds confinats  poden ascendir per l’escorça aprofitant les fractures, però lentament, a escala de milers o milions d’anys,  cosa que els refreda i descomprimeix. El descens d’aquests dos paràmetres per sota del punt de fusió de les roques originals, desencadena  la  formació de cristalls en el sí del magma i acaba amb la consolidació total i la formació del granit.

Aquest és el cas del magmatisme de La Pedriza, associat a la formació de la gran cadena Varisca europea, també dita Herciniana, durant el Carbonífer (Paleozoic), al voltant de 340 Ma. El nous relleus van aparèixer en diversos llocs de l’actual Europa. Tor el sòcol ibèric està format per cadena varisca erosionada: és el  Massís Ibèric. Durant la seva formació, enormes volums de magmes àcids  van migrar cap a zones més superficials de l’escorça obrint-se camí a través de esquerdes però sense assolir la superfície. El resultat fou l’emplaçament d’una ingent quantitat de cossos granítics intrusius, sovint quilomètrics, dins de roques més superficials i fredes. Els trobem repartits per gairebé tota la geografia peninsular i avui els observem en superfície gràcies a l’erosió posterior de volums també ingent de roques. Són els granits gallecs, portuguesos, castellans,  pirinencs, bètics i costerocatalans.

I això només fou el començament. Si algu és pregunta com és que encara  hi ha tantes muntanyes a Ibèria direm que una orogènia més moderna, dita alpina, va aixecar novament el relleu i deixem-ho per un altre dia.


 Actualment, més de tres-cents milions i mig  d’anys després, podem admirar i gaudir de les runes d’aquella potent serralada varisca també en les humils proporcions del relleus de La Pedriza. Però aquest fil  geohistòric és massa llarg d'estirar aqui. En el lligam adjunt hi trobareu un Pdf que guiarà als més curiosos cap a un passat temporal incommensurable a escala humana. És divulgatiu però rigorós i es pot llegir per parts. No hi ha excusa.

http://www.igme.es/internet/patrimonio/descargas/IGME_excursi%C3%B3n_Pedriza_2009.pdf

Escalada.

El Pájaro. Via clàssica de la cara sud.

El Pájaro. Formes de blocs, thors (blocs sobreposats resultants de l'erosió de formes majors) i el dom del Pàjaro amb "l'ocell" parat al cim, entre núvols i clarianes. 

El càmping El Ortigal, a Manzanares (el Real), és d’estètica neorealista. El acampadors de parcel·la llogada, habituals de molts anys, s’hi  han construït una segona residència a tocar de Madrid, fent petites ampliacions tipus patckwork. Hi ha un fort ambient de barri, algun somier vell, hortets i bon veïnatge. Les converses familiars del vespre no tenen desperdici.

Lligat des de sempre al V+/A i tenint en compte que som forasters, haig de triar una via clàssica,  de III o IV, garantia d’escalada estètica i  per anar entrant. Podria ser a la Paret de Santillana però fa calor i te l’aproximació llarga.

Optem per anar al Pájaro a veure la pinta que té i sortim de Canto Cochino caminant per "la autopista". La caminada ens endinsa en un paisatge màgic fet de grans bloc arrodonits, canchos, sols o amuntegats i entre els arbres veiem les carenes fetes de doms de noms tan familiars com  Peña Sirio, Cancho de los Muertos, El Yelmo,.... El bosc de pi i xiprer i més amunt de roure atlàntic és net i te un sotabosc magre d’estepes, ginebrons i bruc florit. Remuntem el fort pendent final per corriol laberíntic entre blocs, túnels i llastres. I una hora llarga  més tard som al peu del dom del Pájaro.

La cara sud sembla molt fàcil, rampes fisurades, però una antiga ressenya “com les d’abans”,  que marca la dificultat dels passos de cada llarg ens avisa que n'hi ha  de V+. La via es veu neta d'asseguraces i una llumeta vermella s’encén en algun lloc del meu cap.

Ressenya extreta de "Tot escalant a la Pedriza del Manzanares, de Joan Enric Farreny (Vèrtex 3-4, 1975).

L'Iván escalant les fissures de la "X".

Fa un dia humit i ennuvolat amb clarianes que cap a la tarda portarà pluja. D’Iván ataca la primera tirada, la placa “del Jaboncillo” i aviat ha d’escalar de veritat. Empalma els dos primers llargs (ressenyes actuals o els tres primers de la nostra, més antiga), escala el difícil tram en “X”, cinquè  pedriser i ha d’equipar tota la tirada. 

De segon em costa fer els moviments que aquestes fissures exigeixen, de força i decisió, fent oposicions de mans i peus noves per mi. Som a una reunió equivocada a 6 m a l’esquerra de la nostra via. Surto travessant un esperó i flanquejo per una placa dreta i llissa fent A0-Dülfer descarat amb la corda i...m’aguanto bé. 

A la Pedriza, geologia i escalada es complementen. Al fons una formació de canalons (estrias)

Un cop a la via, empalmo els dos llargs següents. Reunió sota la “fissura corbada” de A1-6b forçat. Com abans no he trobat cap assegurança però les excel·lents fissures permeten una protecció bona (IV-IV+). La entrada a la reunió és, com a mínim, de V de bota dura, mare de Déu...

Entrada a la reunió sota la fissura en arc (IV, ja!, ja!).

Però anem escalant millor, ens hi anem trobant. La fissura corba té, caram!, dos pitons, i es pot afegir el que calgui. Al final del llarg apareixen les primeres setas, sortints o protuberàncies de roca resistent a l’erosió que tenen forma de bolet. Són un  merlets insuperables. Solen estar en línia perquè son parts de una beta única i si pugen amunt ja tens el llarg “equipat”. Ens queden dues tirades que fem per una variant directa farcida de setas fins al cim.

Reunió de seta (homologació U.I.I.A) i (a sota) assegurança de seta.

Un cim molt singular. Quan el cap deixa l’escalada i els ulls miren, quedem embadalits per les extravagants formes que ens envolten i que mai havíem vist enlloc. El cel és de plom i bufa un aire humit que diu: anorac!, a principis de setembre.

Vista de la majoria de formes d'erosió clàssiques del modelat granític reunides en un espai reduït.

Festegem la nostra primera Pedriza, que segur que no serà la última,  i un ràpel de 20m pel N-NE ens deixa al peu d’una bretxa. La creuem i  baixem pel  vessant oest fins al peu de via. Tornant, passem pel peu del Tolo, un gran cancho que segons la guia de Las 100 mejores escalades de la zona centro, és el còdol més gran d’Europa.

El Tolo, el canto más grande de...

Informació.

El Pájaro, via de la Cara sud. Oberta per Teógenes Diaz, Juan B. Mato i Ángel Tresaco (1935).190m, V+, 2 pitons a la via  i reunions equipades amb parabolts. Portar tascons, aliens  i friends fins al 3.