Escalar amb els ulls dels geòlegs. El pont vell de Terradets.

El Montsec d'Estall des dels relleus d'Alzina.

Els ponts connecten i comuniquen punts on el relleu posa barreres als humans. Entre les persones, fer-ne és metàfora d’apropament i unió. La seva destrucció és prioritària en les guerres, tant per part dels qui avencen com dels qui es retiren.

El pont medieval de Terradets, o dels Terradets, construït en el punt més estret del congost homònim, es manté dret demostrant com la tecnologia sempre és avançada pels humans contemporanis, malgrat que en ple segle XXI la seva visió fa pensar més en passat que en tecnologia punta. Però mirem-lo amb els ulls de l’arqueòleg. Va permetre obviar el congost mantenint unides les ribes d’aquest solc excavat per la Noguera Pallaresa. No és difícil imaginar la seva importància pels pobladors de l’època, sobretot durant les crescudes.

El Peladet des de la paret de les Bagasses.

El pont es va construir amb la mateixa pedra calcària on es recolza i amb rajol, formant un conjunt de gran bellesa. Aquestes calcàries també formen el cingle superior del Montsec, lloc habitual de les nostres escalades. Van formar-se sota l’aigua del mar cretaci entre 75 i 70 milions d’anys (ma).

El solc erosiu de La Noguera Pallaresa i el Montsec d'Ares des del Peladet.

Els estrats del vessant nord, Roca Regina i la conca de Tremp.

El mar ja ocupava aquesta zona a partir de 180 ma i fins a 50 ma, moment en que la conca marina esdevingué progressivament terra ferma. Els sediments marins van ser recoberts per altres més joves provinents del continent, sorres, llims i argiles que ara formen els relleus del vessant nord del Montsec cap a la conca de Tremp (vall del Torrent Fondo, Roca Regina, Castell de Mur, etc).

El pont medieval de Terradets durant el desglaç de primavera.

De sediments marins calcaris a d’altres continentals sorrencs. Canvi és el concepte que millor defineix els processos geològics i biològics de la Terra. La geografia del passat ha patit canvis ininterromputs i en patirà en el milions d’anys futurs. Pel moviment de les plaques tectòniques, continents i mars canvien la seva posició relativa. L’erosió dels continents forma detritus minerals que queden dipositats a les planes i, finalment, als mars, on no poden baixar més.

Així es formen noves roques que seran noves muntanyes. I un nou cicle d’erosió comença, una i altre vegada. En l’escala humana de temps un cicle és inabastable, malgrat que els geòlegs els mesuren: el cicle alpí que ara vivim va començar fa 200ma. Durant aquest cicle s’han format els Alps i totes les altres serralades “alpines” (Pirineus, Ibèrica, Atlas, Andes, Himàlaies, etc).

El resultat final que podem veure ara és un relleu i l’amuntegament de molts milers de metres d’estrats sedimentaris escampats per tota la Terra. Però de manera fragmentària i parcial. El talls de les glaceres i els rius són finestres al passat terrestre emmagatzemat als sediments juntament amb els fòssils dels organismes contemporanis. El més complert és l’excava’t pel Colorado a l’altiplà homònim. Els geòlegs daten els estrats de tota la Terra i els empalmen en una única successió de milers de metres de gruix. És el registre geològic, que guarda allò que s’ha conservat del passat terrestre. La seva lectura atenta permet reconstruir-lo i dibuixar els mapes de paisatges avui extints.

Considerem ara que els estrats es veuen involucrats en l’aixecament i formació de serralades de muntanyes de plegament. És compacten fent-se roca i es deformen per plegament i sovint es trenquen. Així, la reconstrucció del passat no és pas gens fàcil.

La paret de les Bagasses a l'hivern.

Al Montsec les roques es van integrar en la formació dels Pirineus. Els estrats, ben visibles als Terradets i originalment horitzontals, estan inclinats 30º aigües amunt, cap al nord, per l’efecte del plegament. Són massissos i gruixuts i la calcària s’endevina homogènia i compacte.

Els Pirineus acabats de pujar és transformaran finalment en el paisatge actual. Amb l’ajut de les glaçades i les arrels de les alzines, que trossegen la roca, les aigües del riu i de la pluja que s’han escorregut pels vessants i per la llera del congost durant mil·lennis, penetren i dissolen ara la calcària. Des del pont vell, són ben visibles les barbacanes a les parets de la llera de la Noguera. Ens indiquen el nivell màxim d’aigua durant les crescudes. Les zones dels vessants habitualment humides es cobreixen de fongs negres.

La Terra és una màquina que recicla la matèria de forma continua. L’energia solar propulsa els fenòmens externs que erosionen i transporten aquesta matèria. El calor intern, el que queda de la paroxísmica formació de la Terra primigènia ara fa 4.500 ma, mou les plaques i forma noves geografies i muntanyes. Construir relleu rocós i destruir-lo formant noves roques amb el passar dels milions d’anys. Això fa la màquina terrestre, involucrant-t’hi als organismes, que s’adapten o s’extingeixen.

Sovint són les petites coses les que ens encurioseixen i ens ajuden a entendre la realitat i a nosaltres mateixos, coses que no cuidem ni valorem apropiadament. El temps no s’atura i engoleix moltes accions i obres humanes sense deixar-ne gairebé cap rastre. Els humans, com tots els organismes, participem d’aquest reciclatge continu, sovint de manera irresponsable.

Quants centenars d’escaladors hem fet servir aquest pont per creuar el riu i començar una nova aventura?. Quans milers de metres s’han escalat a la paret de les Bagasses des del 1959, quan J.M. Anglada i F. Guillamón hi obren el primer itinerari?.