El Pizzo Badile es troba en el circ de muntanyes més bonic que pugui existir: la Vall Bondasca, al Tessin. Allà tot esta meravellosament distribuït, des del fons de la vall fins als cims de granit fi i clar.
Bondo i Promotogno, barreja de l’ordre suís i de la fantasia italiana, són dos autèntics pobles de muntanya i no unes d’aquestes aglomeracions híbrides i lletges, amb pretensions de ciutat, com solen ser moltes vegades les estacions d’alpinisme i d’esquí.
El camí que porta als cims s’obre pas, com els torrents, a través d’un espès i olorós bosc. Després de creuar congostos entapissats de molsa s’entra en un gran circ, reialme de pau. Només s’hi escolta la remor dels torrents i cascades, nascuts del ventre de les glaceres eternes, que corren com persones apressades en un món de silenci que viu al ritme de les estacions.....Allà l’home s’oblida de tot, inclús que ha vingut per escalar.
El Pic Badile te una altura modesta: 3.308 m. No l’envolten glaceres extenses i els cims que l’acompanyen no són majestuosos. Però la seva cara nord-est es presenta, en 900m, com un mur llis i regular, un símil de la perfecció.
El Pizzo Badile i els cims veïns, Piz Cengalo, Pizzi Gimelli i les Agulles d’Sciora, formen la frontera entre Suïssa i Itàlia.
Gaston Rébuffat, Étoiles et Tempetes.
L’Ivàn i jo disfrutem d’aquest idíl•lic territori pujant sota el paraigua pel dretíssim i fatigós camí de la cabana Saasc Furà (1960m). Una fina pluja ens acompanya pel dens bosc d’avet roig entre exemplars centenaris, torrents i molsa. Al fon del circ núvols blancs roden pels vessants dels cims. La nostra mirada interroga el paisatge buscant ansiosa el Pizzo. Quin privilegi ser aquí pujant cap aquest mític cim, després de les lectures de joventut, de tanta espera. La recompensa arriba així multiplicada per la llegenda interior llargament alimentada. La cabana ocupa una clariana del bosc quan el pendent s’ajau i entra en una vasta carena aplanada on el bosc s’aclareix. Els núvols s’esqueixen i el Badile apareix de rerefons. L’esvelta línea de la nordkänte, l’aresta nord, separa la paret nord-est, a l’ombra, de la llum de la oest.
Arribant a la cabana Saasc Furà.
Al 1937 Ricardo Cassin, de Lecco (1909-2009), amb Esposito i Ratti, va trobar el primer camí en aquest llençol de granit de 900 m seguint l’únic sistema de fissures, que el ratllen per la banda oriental. Les circumstàncies van fer que, durant l’escalada, acceptessin la petició de fer una única cordada de cinc amb Molteni i Valsecchi, de Como, bons coneixedors del territori i que feia temps que cobejaven l’escalada. Després d’haver suportat fortes tempestes i dos bivacs, arriben al cim (3.308 m).
Durant el fàcil descens pel vessant italià, complicat pel mal temps i l’escassa visibilitat, Molteni i Valsecchi moren d’esgotament. Els de Lecco arriben al refugi Giannetti. L’endemà guien al grup de rescat i recuperen els cossos dels seus companys. La muntanya és severa. Cassin i els seus companys han quedat en l’imaginari col•lectiu per la seva activitat als Alps i arreu del món però sobretot per escalades a les Dolomites, al Badile i, sobretot, a l’esperó de la punta Walker a les Grades Jorasses.
La paret nord.est del Badile. Traçat de la via.
El nostre objectiu és la via Another Day in Paradise, una escalada de placa que ratlla el centre de la paret i equipada amb parabolts. Interiorment els pensament fan les preguntes habituals sobre el temps, l’aigua que regalima per la paret, les cordades...i també la prova que representa per mi l’escalada després d’una fractura, feliçment soldada després un any d’escalades curtes. Ara som a l’acollidora cabana contemplant la paret i la presència de l’Ivàn em reconforta. Amic i company de cordada, escalador ràpid i segur, em va suggerir el pòquer d’aquesta escalada que vaig acceptar amb poc entusiasme i molts dubtes.
Ens llevem a les quatre i esmorzem després d’haver sortit a comprovar que els estels brillen. Aviat caminem amb els frontals pel camí ben marcat, entre el dens silenci dels pensaments no verbalitzats. Sons de pedres o de pals, entre prats i llastres i blocs de granit, amb el somnambulisme propi d’aquestes hores bones pels animals nocturns. Ja hi ha gent que ha sortit abans per agafar lloc a la paret i fins i tot alguns han bivaquejat al peu de l’Aresta Nord. Les nostres indagacions ens diuen que només hi ha tres o quatre cordades a la nord-est i cap a la nostra via. La resta d’alpinistes faran el cim escalant la fàcil i bonica Aresta Nord. Però tot i així, sento “aquella” incertesa, ingredient imprescindible de l’aventura.
Afortunadament ens quedem enrere i agafem “l’autobús” del Tour. Finalment caminem relaxats i, poc a poc, la inquietud passa a l’alegria de ser aquí mirant de no perdre el camí. Sortim del bosc quan la tènue claror de l’alba dibuixa la silueta dels alpinistes que pugem per prats, tarteres i congestes de neu. Després de dues hores arribem a les roques fàcils que cal grimpar per assolir la bretxa de la base de l’Aresta Nord. És un niu d’àligues i bivac esplèndid que domina la totalitat de la paret des de la rimaia de la glacera de Cengalo, i el vast circ Badile-Cengalo. Malgrat que la Cassin i la nostra via comencem a la rimaia de la glacera hem seguit el costum de començar a la gran vira horitzontal que ratlla la paret i elevada cinquanta metres pel damunt. Al peu de la Cassin ja hi ha una cordada escalant i dues més a la vira. Són puntets minúsculs que mostren la dimensió real de la paret. La seva homogeneïtat i inclinació la fan semblar baixa. Altres alpinistes ataquen l’aresta. Tots ells baixaran per Itàlia i podrem fer el descens amb tranquil•litat.
La gran vira que ratlla la paret pel damunt de la glacera.
Una cordada de tres escalant les "roques fàcils", la primera tirada de la Cassin.
Deixem part de l’equip al bivac i comencem la desgrimpada cap a la gran vira. El dia és serè amb boires escampades i el sol toca al cim Occidental, el més punxegut i baix. Les condicions són favorables. Caminem per la vira horitzontal i després en lleugera pujada fins al centre de la paret. Quan comença a baixar suaument, dos parabolts units amb una baga a quatre metres del terra marquen el peu de via. La vira està deserta. El temps és mediocre. Wait and see, penso.
L'Ivàn comença la baixada cap a la gran vira.
L’Ivàn comença a escalar i arriba ben aviat a la reunió.aquest primer llarg marca Aquesta primera tirada marca l'estil de la pared: un slap de V+ amb un ressalt de 6b (Ao) a 15 m de la base. Seguirem aquesta tònica durant dues terceres parts de la via.Contactar amb la paret encara no m’ha tret el pes del mite i demano a l’Ivàn que continuï escalant de primer.
Peu de via i primera tirada.
Cordada a la Cassin. Al damunt el pic Oriental i, al fons, el Cengalo.
L'Ivàn escalant la tercera tirada.
L’escalada és d'equilibri i adherència, magnífica i dona una total llibertat de moviments. Estem fen moviments semblantsper un slap dret de 600m tallat per ressalts de un o dos metres que desplomen. No hi repises i tampoc fissures fins a les tirades de sortida. El grau es manté en el V/V+ sempre i als ressalts cal fer 6a/b o Ao. El primer parabolt després d'algún ressalt allunya. Un cop retablert l'equilibri cal adherir-se al granit amb total concentració. Hi ha cinc parabolts cada 30m.
La R3 amb el "pati".
Vista cap a l'oest, on destaca la base de la Nordkänte, la "illa" de granit on hi ha la cabana Saasc Furà i, al fons la vall Bondasca.
El granit és fet de petites protuberàncies que sobresurten per la diferent resistència a l'erosió i amb dues variants de forma: allargades de 1x3 cm, són els grans cristalls de feldspat, i de la mateixa mida però en cigró, que són els de quars. Escalar aquí és posar les puntes o el cantell del gat al damunt i fer els passos confiant en que els peus es mantindran ferms, les falanges equilibrant el cos sobre aquest tobogan de 600m que veus entre les cames fins a la rimaia.
Un cop hi ets tot va bé i començo a escalar de primer quan em toca. I des de les reunions escoltem el silenci i contemplem el superb paisatge del circ, els alpinistes de l’Aresta i els de la Cassin. Hi ha tants forats com núvols i els ulls de sol ara són a la glacera, ara al cim del Cengalo, ara a la nostra cordada. Sorolls sobtats, un crit i una gran motxilla negra rodola de la Cassin i és engolida per la rimaia. Retorna la calma.
Acabant el segon terç de paret per entrar a les tirades superiors, més fissurades i desequipades.
El rerafons de la paret cap a l'est. La glacera, molt residual, deixa veure els relleus subglacials (ïlles de sostre pla i morrenes).
Les rampes de sortida (IV) amb el característic microrelleu del granit, i el darres llarg.
Després de quatre hores d’escalada ens acostem a la cresta i la gran la paret canvia subtilment. Entrem en terreny fissurat i poc equipat, encara difícil, però més familiar. Escalen primer per un mur i després per un díedre, després repises-rampa d’escalada fàcil i, finalment desembarquem en una petita bretxa de l’ajaguda i arrodonida aresta est, sota la punta occidental, mig tapada pels núvols que han anat creixent. Hem acabat la via.
El primer de la colla de ràpels per l'Aresta Nord. A sota esquerra mirant cap a la cara oest del Badile.
Un somni acomplert gràcies a la determinació de l’Ivàn. Hem escalat la nord-est del Badile, aquest llençol de granit que als tretze anys cobejava des de les planes de Estrellas y Borrascas, aquest llibre entranyable que Editorial Juventud de Barcelona traduïa a la llengua de l'imperi i a qui hem d'agraïr haver-nos lligat a l'Europa alpina en els anys de l'autarquia franquista.
El temps es tanca i les boires amaguen primer la punta occidental i després totes dues. El granit s’ha tornat gris fosc i l’ambient imposant. A la vall s’endevina el sol i no sentim trons però decidim no fer el cim. La baixada ens és desconeguda i potser llarga i l’hem de disfrutar.
Caminem fins al primer ràpel que és aquí al costat, amb el típic equipament "de tota la vida", tres pitons i bagues. Tot plegat és una combinació de deu ràpels amb llargues desgrimpades i caminades per replans, no pas seguint el fil de l’esperó sinó per seu costat oest, seguint fissures, llastres i alguna zona amb repises pedregoses. Quedem encarats als Pizzi Gimelli i a la imponent cara nord-oest del Badile. Ja molt avall, cal creuar l’esperó i rapelar fins a la base de l’aresta om hem deixat el material vuit hores abans.
Posem el peu al final de l'aresta nord on tenim el material, al vivac de la bretxa.
Queda molta llum i baixarem amb calma disfrutant d’allò que no hem vist a la pujada. La muntanya recupera la seva solitud després del pas de les cordades. Ens girem per veure com el Badile es va fent petit. L’ascensió s’acaba quan el camí trepitja els primers prats alpins que anirem passejant fins a la vall.
Dos "caganers" cap a la vall.
Ens girem sovint per dir adeu a la muntanya.
Informació de la via.
Punt de sortida: Al poble de Bondo, a la vall Bondasca. Carretera de peatge (no accepta targetes) fins al final. Camí de fort pendent fins a la cabana Saasc Furà (2:15 h).
Another Day in Paradise. 600 m de recorregut, MD+, 6ª+ obligat (passos). Equipada amb parabolts (reunions i via amb allunyament de 5-6 m en V/V+ i més propers en els ressalts).
Atac: bretxa de la Nordkänte (Aresta Nord) a 2 h de la cabana Saasc Furà per camí fresat. Desgrimpar a l’est per terreny fàcil i franc (III), fins a la gran vira que talla la paret prop de la base. Caminar-hi en ascens fins al canvi de pendent (50 m abans de la Cassin), parabolt visible.
Material: els dos darrers llargs estan desequipats (aliens i friends opcionals, IV).
Descens: cap a Suïssa per l’aresta nord (evident) amb 10 ràpels pel costat oest de l’aresta nord i desgrimpades de III fins a la bretxa d’atac (cap a Itàlia per la via normal, piolet i grampons).
Horari: 5:30 h de pujada i 2:30 h de baixada a peu de via.
Ascensió feta per Ivàn Ruiz i Miquel Vilaplana el 23 d’agost de 2009.
Agraïm la ressenya i els consells a Miquel Casas i Cia. de Manlleu
Ostres, no coneixia el vostre blog, i buscant informació sobre l'Another Day in Paraise i la Cassin al Piz Badile m'hi he quedat immersa...
ResponEliminaM'ha encantat llegir la vostra ascensió... m'hi heu transportat!!
Gràcies!